Etcètera

Ja fa una setmana que la princesa d’Astúries, Letizia Ortiz Rocasolano, és la reina Letícia. A hores d’ara ja poques vegades es recordarà el seu nom de soltera, amb aquesta «z» que tan estranya se’ns va fer, almenys als catalans, quan es va destapar que era la parella del llavors príncep Felip. Segons la tradició als reis i les reines, i als prínceps i les princeses, se’ls catalanitza el nom. És a dir, en el cas de la nova reina, el nom perd la «z» a favor de la «s» i incorpora l’accent en ser un mot esdrúixol. En molt pocs casos es catalanitzen els noms de persona, perquè com a norma general es manté la forma original (i si no recordin com va haver de lluitar per les Espanyes en Carod perquè li respectessin el nom de Josep-Lluís). Per tant, els antropònims s’han d’escriure en la llengua originària (Pablo Picasso, Barack Obama, François Hollande) i nomes en comptats casos es canvia la forma. A part del nom dels reis (la reina Isabel II d’Anglaterra, el rei Joan Carles I) i de les dinasties (Borbó, Plantagenet, Habsburg, Savoia), es tradueixen al català els papes —el papa Joan Pau II, el papa Benet XVI o el papa Francesc I—, els sants (sant Ignasi, santa Anna, sant Francesc d’Assís), els patriarques eclesiàstics (Aleix II, Ciril I) i els noms de personatges històrics (reals o literaris) i mitològics. Així, s’escriuen catalanitzats: Alexandre el Gran, Juli Cèsar, Aristòtil, Galileu, sant Joan de la Creu, Miquel Àngel, Maquiavel, el Quixot, la Ventafocs, Blancaneu, etc.

D’altra banda, també s’adapten al català els antropònims que provenen d’alfabets no llatins, però en aquests casos normalment s’opta per transcriure el nom i adaptar-lo a la fonètica del català. Seria el cas d’Anton Txékhov, Dostoievski, Mikhaïl Gorbatxov, Abd al-Màlik o Deng Xiaobing, entre molts altres.

Uns altres noms que plantegen problemes són els de càrrecs o tractaments protocol·laris. Pel que fa als càrrecs, es tradueixen si el significat del mot d’origen i la forma catalana és el mateix, per exemple ministre, alcalde i president.

Les excepcions

No es tradueixen els noms de reis que no tenen forma catalana, com ara Haakon de Noruega, ni els noms de les parelles dels descendents reials si no provenen de famílies reials. Aquest seria el cas d’Iñaki Urdangarin.

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 27 de juny del 2014)

Tot sovint es confon la conjunció adversativa sinó amb la forma negativa del condicional si no. Totes dues formes són correctes però tenen significats diferents, que veurem a continuació. Sinó, escrit junt i amb accent, és una conjunció que designa una cosa que s’ha negat en l’element anterior. Per exemple: «No ho ha fet ell, sinó el seu germà», «No ha vingut la Maria, sinó la veïna».  Si la coordinació és entre dues oracions, llavors es fa servir sinó que. Per exemple, «No estudia a la universitat, sinó que hi treballa». Però si el verb de les dues oracions és el mateix, no cal repetir-lo en la segona oració ni tampoc posar-hi la partícula que: «No ha marxat sol, sinó (que ha marxat) amb el Miquel».

La forma sinó, a més del sentit adversatiu, també significa ‘no… més que’, ‘no… excepte’. Per exemple: «No té sinó un fill», és a dir, «No té més que un fill»; «No feia sinó plorar», és a dir, «No feia més que plorar», o «No vam anar-hi sinó ell i jo», que vol dir que no va anar-hi ningú més que ell i jo.

Per contra, la forma si no correspon a la conjunció condicional si més l’adverbi negatiu no. La frase «Si no ho compres aquí, et sortirà més barat» nega l’oració condicional afirmativa «Si ho compres aquí, et sortirà més barat». Igual com passava en el cas de sinó, si la segona oració fa servir el mateix verb que la primera, no cal repetir-lo ni tampoc en aquest cas afegir-hi la partícula que. Per exemple, «Estudia molt, si no (estudies), no aprovaràs els exàmens», «Quedem d’hora perquè, si no (quedem d’hora), arribarem tard al cinema». Cal parar atenció en aquests casos perquè són els que generen més confusió a l’hora d’escriure’ls i provoquen més errades.

Finalment l’oració introduïda per la forma negativa del condicional si no tant pot anar en primer terme com en segon terme. És a dir, que tant és correcte si diem «Si no pots fer el sopar, compra una pizza» com «Compra una pizza, si no pots fer el sopar».

Sabíeu que…

Si no és la suma de la conjunció condicional si i l’adverbi negatiu no, i no s’ha de confondre amb la conjunció adversativa sinó. En cas de dubte, es pot provar de transformar l’oració condicional en afirmatiu: si es pot fer, llavors voldrà dir que si no s’escriu separat.

(Article publicat el 16 de maig del 2014 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Diumenge passat vam celebrar a casa la Mare de Déu de Montserrat, perquè la meva mare se’n diu. I segur que no érem l’única llar catalana que estàvem de celebració al voltant d’un bon àpat. De Montserrats, n’hi ha moltes, i també de Montses, Rats i Tats. En català, tradicionalment els hipocorístics —els noms que designen de manera afectuosa o familiar una persona— es formen per escurçament per afèresi, és a dir, eliminant la primera síl·laba del nom, o si el nom és molt llarg es pot suprimir fins i tot la segona síl·laba. Per exemple, d’Antoni formem Toni, Ton o Tonet; de Bartomeu, Tomeu; de Caterina, Terina, Tina, Tineta; d’Eulàlia, Laia; d’Ignasi, Nasi; de Jaume, Met; de Miquel, Quel; de Meritxell, Txell; de Concepció, Ció… Tot i això, hi ha molts hipocorístics —nom que prové del grec i que significa ‘acaronador, afalagador; diminutiu’—  que es formen afegint un sufix diminutiu al nom. Són els casos de Mariona, que és un hipocorístic de Maria; Manelic, de Manel, o Carmina, de Carme.

Tot i això, en les últimes dècades, tal com assenyala el gramàtic Josep Ruaix en Català Complet/3, «proliferen els noms de fonts escurçats per apòcope, és a dir, suprimint l’última o últimes síl·labes». Aquesta tendència la trobem sobretot en noms provinents del castellà o l’anglès: d’Alexandre fem Àlex; de Daniel, Dani; d’Eduard, Edu; de Teresa, Tere; de Magdalena, Magda; d’Immaculada, Imma; de Rafael, Rafa; de Pilar, Pili; de Purificació, Puri; de Patrícia, Patri; entre molts altres.

També hi ha altres hipocorístics que admeten diverses variacions, com ara Francesc, que deriva en Cesc, Cesco, Xesc, Xisco, Sisco, Cisco, Cisquet, o Josep, que fa Pep, Pepet, Jep, Jepet. En altres dialectes, com ara el valencià, a vegades també s’afegeix una «o» al final de l’hipocorístic quan el nom escurçat ha quedat reduït a una sola síl·laba: Sento, de Vicent; Neto, de Benet; Quelo, de Miquel; Rano, de Ferran; Cinto, de Jacint; Tono, d’Anton; Felo, de Rafel; entre d’altres.

Cada llengua forma els hipocorístics de manera diferent, ja hem vist que en català es tendeix a escurçar el mot per davant, però en general moltes llengües afegeixen sufixos al nom (en italià, de Paolo, Paolino, o en portuguès, d’Ana, Aninha) i n’hi ha que fins i tot dupliquen síl·labes del nom (de Diana, Didi).

Sabíeu que…

En català, els hipocorístics es formen per escurçament, en concret se suprimeixen les primeres síl·labes del nom, a diferència del castellà, que n’elimina les últimes.

(Article publicat el 2 de maig del 2014 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Durant el dia estem envoltats de sorolls, sobretot els que vivim a ciutat. A banda de les múltiples onomatopeies que tenim per imitar els sorolls del nostre dia a dia —catacric-catacrac, nyic-nyic-, tic-tac, xip-xap, xup-xup, plof— , hi ha un munt de paraules que descriuen tota aquesta sonoritat. El brum és la remor sorda que fa el vent quan brum, és a dir, quan fa soroll. El verb brumir prové de l’encreuament de bonir i brunzir, que signifiquen, respectivament, ‘fer una remor sorda i contínua un abell, una multitud, etc.’ i ‘produir un brunzit un cos que es mou ràpidament dins l’aire’. Relacionats amb el temps, també tenim borinor, que és el soroll sord i llunyà que precedeix un temporal; el bramul, el ‘soroll intens de la tempestat, de la mar avalotada, o la mateixa paraula remor i els seus derivats: remoreig, remorejar…

De paraules relacionades amb els sorolls que fan els animals, en trobem diverses, per exemple piuladissa, que és quan molts ocells piulen alhora.

L’escarritx és el ‘cruixit de les dents en fregar les de dalt amb les de baix’ i, per extensió, també és el soroll aspre que fa una cosa. Un soroll sec, agut, sobtat, produït per un tret, una ruptura, un cop de fuet, etc., és l’esclafit, i un soroll estrident, un estridor. La saragata és una bullícia, amb crits, gatzara. De significat semblant és el mot tabustol, que vol dir cridòria, soroll de crits, com esvalot. Un trontoll és el soroll repetit que fa una cosa quan es mou o se sacseja. I un xerric tant és el soroll que fa una cosa quan cruix o carrisqueja com el soroll que, en beure a galet, es produeix quan passa l’aire aspirat entre el paladar i la punta de la llengua, d’aquí l’expressió «beure a xerric», a galet. Un altre mot per recordar és xiulit, que és el so que es produeix quan una persona xiula.

Altres paraules més usuals relacionades amb els sorolls, i que també podeu trobar en el portal web Rodamots, són dring, estrèpit, enrenou, terrabastall, fressa, borinor i gatzara.

Sabíeu que…

En català hi ha un munt de mots que descriuen els sorolls que sentim cada dia. No és el mateix un terrabastall, que un brum, un xerric o una xiscladissa. La pàgina web de Rodamots en fa una tria ben interessant.

(Article publicat el 21 de març del 2014 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

Un dels errors més comuns en català és escriure el complement directe (CD) precedit de la preposició a («*Ahir vaig veure a la meva cosina al cinema»). És una falta habitual perquè en castellà sí que la hi posen («Ayer vi a mi prima en el cine»). A diferència del complement indirecte, en català en la majoria de casos no introduïm el CD amb aquesta preposició. Com que això de la sintaxi a molts us deu quedar lluny, cal recordar que el CD és el complement que rep l’acció del verb i tant pot ser un nom («Ha rentat els plats»), un pronom («Va saludar tothom»), un sintagma nominal («Han comprat mig quilo de tomàquets»), una frase subordinada substantiva («Li han dit que vingués») o d’infinitiu («En Quim vol tornar-ho a provar»).

Però com que sempre hi ha l’excepció que confirma la regla, hi ha alguns casos en què hem d’escriure la preposició a precedint el CD. Per exemple, davant dels pronoms forts referits a persones mi, tu, ell/a, nosaltres, vosaltres i ells/es («Em va mirar a mi» o «Ens escoltava a nosaltres»); o també pot anar davant dels pronoms tothom, tots/es i ningú («No va trobar a ningú al parc» o «Conec a tothom»). També es pot fer servir la preposició per desfer ambigüitats, per exemple en les frases «El perseguia com el gat a la rata» i «T’estimava molt: potser més que al seu fill», tot i que hi ha altres casos en què la preposició no és necessària si hi ha una pausa entre el subjecte i el CD: «La Mireia ajudava en Martí, i la Paula, en Joan». Quan l’interrogatiu qui fa de CD també es pot utilitzar la preposició, «A qui ha vist la Maria?», perquè sinó també podríem interpretar que qui és el subjecte i que es demana quina persona ha vist la Maria.

Finalment també es permet l’ús de la preposició a davant del CD en l’expressió l’un a l’altre («Es miraven l’un a l’altre») i en els verbs sentir i veure quan van acompanyats d’un CD infinitiu: «En sentirem a parlar, d’aquesta notícia» o «En sentirem parlar, d’aquesta notícia».

Sabíeu que…

En català, el complement directe l’escrivim sense la preposició a al davant, com sí que fa el castellà. Només hi ha alguns casos en què es permet aquesta preposició, com ara davant dels pronoms mi, tu, ell/a, nosaltres, vosaltres i ells/es.

(Article publicat el 7 de març del 2014 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)

En Víctor Pàmies, a banda de ser un gran amant dels refranys, no para quiet, i els amants de llengua li ho agraïm. Després d’impulsar el 2010 una enquesta per internet per escollir quin eren els deu refranys catalans més populars, en què van participar més d’un miler de parlants, ara torna a posar tota la carn a la graella amb una altra macroenquesta per internet sobre les dites catalanes més usuals. Com l’última vegada, la implicació dels internautes és primordial perquè com més parlants hi participin més fiables seran les conclusions que se n’extreguin, i també és molt important que la responguin parlants de tot el domini català, així com de totes les edats. Només cal saber parlar català (tant és si s’és nadiu o no) i disposar d’uns minuts per classificar els refranys que s’hi recullen (n’hi ha 500). Al costat de cada un, cal marcar en una casella si es coneix el refrany, i en cas afirmatiu, si es fa servir. També hi ha la possibilitat d’escriure variants que hagueu sentit o utilitzat.

Jo m’hi vaig posar fa uns dies. De refranys, n’hi ha de ben populars: «sempre plou sobre mullat»; «cel rogent pluja o vent»; «hi ha més dies que llonganisses»; «qui no vulgui pols que no vagi a l’era»; «com més serem més riurem»; «qui no s’arrisca no pisca»… D’altres que no coneixia, com ara «sempre plou quan no hi ha escola»; «casa de dues portes fa de mal guardar» i «la llengua no té ossos però en trenca de ben grossos», i alguns que, tot i no ser gaire coneguts, em van semblar d’allò més divertits: «qui va amb un coix, al cap de l’any ho són tots dos»; «una mà renta l’altra i les dues la cara» o «poll revifat, pica més que cap».

També em vaig trobar altres refranys que he de reconèixer que em sonen més en castellà que en la seva versió catalana, com per exemple, «d’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol», «no hi ha mal que per bé no vingui» o «no hi ha més cera que la que crema».

Gràcies, Víctor, per la iniciativa i la feinada, i també als col·laboradors del projecte: Joan Fontana (UB), José Enrique Gargallo (UB) i Xus Ugarte (UVic). Estarem atents a les conclusions de l’estudi.

Per participar-hi…

Entreu a www.refranysmesusuals.cat, descarregueu-vos l’arxiu de l’enquesta i seguiu les instruccions. Teniu temps fins a Sant Joan.

Una expressió calcada del castellà que s’està estenent com a fórmula de comiat és fins ara. L’expressió és impròpia en català i equival a l’hasta luego, que els castellans utilitzen a tort i dret en substitució d’adiós. En castellà, hasta luego es fa servir per acomiadar-se i no té el sentit d’“ens veurem d’aquí a una estona”, que sí que té en català l’expressió fins ara (mateix), o bé fins després. Per això, és important diferenciar-ho i utilitzar per acomiadar-nos altres expressions pròpies del català, com ara adéu, adéu-siau, a reveure, fins aviat i passi-ho bé. Per influència d’altres llengües, també es pot sentir parlants que, per esnobisme, s’acomiaden amb un bye o un ciao.

Una altra manera d’acomiadar-nos que és incorrecta és ja parlem, que tal com assenyala Pau Vidal a Catanyol.es, usa el present amb valor de futur, com ens veiem o et truco, i que s’hauria de substituir per ja parlarem, ja ens veurem o ja ens trucarem.

Per saludar, hola és la forma més estesa, al costat de les salutacions que fan referència a les parts del dia (bon dia, bona tarda, bona nit). En desús han caigut altres formes tradicionals de saludar com Déu vos guard o à Maria (provinent d’Ave Maria). En concret, à Maria es feia servir quan s’entrava en una botiga, o en una casa, per cridar l’atenció del botiguer o de la gent que hi havia a casa. Recordo quan era petita que el meu pare la deia sempre quan arribava a casa de la feina. Llavors pensava que era una expressió que s’havia inventat perquè no l’havia sentida enlloc més, però anys més tard vaig descobrir que havia estat una salutació ben viva arreu del territori.

I ara només em queda acomiadar-me amb un a reveure i un fins aviat.

Sabíeu que…

Cal destacar que en les expressions de temps formades per adverbis —fins aviat, fins demà, fins ara, fins aviat— la preposició fins s’escriu sense a.

De les frases següents quina diríeu que és correcta: “Per sopar, portarà un plat cadascun”, “Per sopar, portarà un plat cadascú”, o “Per sopar, portarà un plat cada u”, o “un plat cada un”? Les oracions correctes són la segona i la tercera. Vegem per què.

Cadascun/a i cada un/cada una són dos adjectius indefinits sinònims, és a dir, que podem fer servir l’un o l’altre indistintivament. Tenen formes per al masculí i el femení però sempre s’usen en singular. Acompanyen un nom de persona o de cosa i van seguits de la preposició de (“Han repartit una medalla a cadascun (o ‘cada un’) dels premiats” o “Cadascun (o ‘cada un’) dels problemes té una solució”). Ara bé, aquest nom es pot elidir sempre que pel context quedi clar quin és el referent: “A l’assemblea hi havia un miler d’assistents. Han regalat un adhesiu a cadascun (cada un)”. S’entén que és a “cadascun dels assistents”.

Per contra, les formes sinònimes cadascú i cada u designen tota persona sense distinció. Tenen un sentit semblant a tothom, però tenen més a veure amb la individualitat que no pas en la col·lectivitat. Van sempre en singular, perquè són invariables, tant pel que fa al gènere com al nombre, i els elements que hi fan referència sempre van en masculí singular: “Cadascú és lliure de pensar el que vulgui”. Una altra de les característiques que els diferencia és que cadascú sempre es refereix a persones (“Cadascú és lliure de pensar el que vulgui” o “Cadascú fa el que pot”), mentre que els indefinits cadascun i cada un poden tenir com a referent una cosa o una persona (“Han cosit una butxaca a cadascun dels pantalons” o “He anat de rebaixes i m’he comprat dos jerseis. M’han costat deu euros cadascun”).

Sabíeu que…

L’adjectiu cadascú és invariable mentre que cadascun/a té forma masculina i femenina, però sempre s’escriu en singular.

“Sempre vam tenir dues mares: la mare i la baba Teresa, que vivia a casa i sempre estava pendent de nosaltres: ens cuidava, ens protegia, ens mimava, s’interessava pel que ens interessava i ens seguia les passes, en directe o a distància, segons els casos”. D’aquesta manera, Rafel Nadal inicia el capítol dedicat a la seva àvia, la baba Teresa, a la novel·la Quan érem feliços. La forma baba prové d’una simplificació d’àvia, que s’usava a la zona de Girona i l’Empordà. Al costat d’aquesta forma trobem la masculina bavi –curiós el fet que s’escrigui amb v– o babo. Aquests dos mots conviuen amb altres formes infantívoles per designar els avis: iaia i jaia per àvia, i iaio (o iai) i jaio (o jai) per avi. També cal tenir presents els mots padrí i padrina per referir-se a l’avi i l’àvia en mallorquí i en zones del català occidental.

Més enllà dels avis, el llenguatge infantil, que es caracteritza per ser creatiu,  expressiu i repetitiu, també utilitza diverses formes per designar els pares, els germans, els tiets… Quant als progenitors, a banda de pare i mare, les formes mama i papa són ben vives en català, però també tenim mamà i papà, que es consideren xaves o de casa bona. En llenguatge infantil, a la germana se l’anomena la teta, que també vol dir ‘mainadera’, i al germà, el tete.

Finalment, tenim els oncles. Per a aquest concepte, el llatí posseïa dos noms: patruus ‘germà del pare’ i avunculus ‘germà de la mare’, tal com explica el Petit atles lingüístic del domini català. El català va prendre aquest últim mot, que és el que ha derivat a la forma oncle. La paraula tio és un manlleu del castellà, que deriva en el diminutiu afectiu tiet –la forma normativa sinònima d’oncle-. El diccionari de l’IEC, tot i que accepta la forma tia, no recull el masculí tio, ben viu en alguns dialectes. En català, també tenim l’oncle valencià i la tia valenciana, que són el cosí o la cosina del pare o la mare.

Sabíeu que…

El Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll també recull la forma babà, per referir-se al pare en mallorquí.

(Article publicat el 20 de desembre del 2013 al Suplement d’El Punt Avui.)

Fa tot just una setmana, Canal 9 se’n va anar a fer la mà. Expressions com aquesta ―que en aquest cas significa ‘anar-se’n en orris’, per dir-ho finament― ja no se sentiran a través d’un mitjà de comunicació públic al País Valencià. Ni tampoc els demostratius este, eixe, el pronom açò ni l’adverbi ací o prompte. Tampoc les formes del possessiu tan característiques meua, teua, seua (en lloc del meva, teva, seva, del català central); les desinències verbals amb –e (jo cante, parle…); o els numerals huit (‘vuit’), dèsset (‘disset’), diuit (‘divuit’), dèneu (‘dinou’) o huitanta (‘vuitanta’).

Tampoc es tornaran a emetre programes amb els adjectius roí (‘dolent’) o sem (‘marcit’), o que usin el verb eixir (‘sortir’) ―molt característic d’aquest dialecte―, però també altres verbs com ara agarrar (‘agafar’), torcar (‘netejar, eixugar’), parèixer (‘semblar’) o llavar (‘rentar’). Substantius com per exemple colp (‘cop’) xic (‘noi’), vesprada (‘tarda’), parot (espiadimonis) llima (‘llimona’), pardal (‘ocell’), fardatxo (‘llangardaix’), poal (‘galleda’), primavera de l’hivern (‘tardor’), obrer (‘paleta’). O d’altres paraules que el valencià comparteix amb el nord-occidental, com ara corder (‘be’), tomata (‘tomàquet’), bes (‘petó’), arena (‘sorra’), granera (‘escombra’) i gossera (‘mandra’), espill (‘mirall’) o roig (‘vermell’).

Una altra característica del valencià és que es tracta d’una variant que per motius geogràfics i històrics ha pres molts castellanismes ―tenedor, entonces, cepillo-. Tal com explica el dialectòleg Joan Veny a Els parlars catalans, a vegades la introducció del castellanisme ha creat especialitzacions semàntiques com per exemple en el cas de cuernos, que s’aplica sobretot a les banyes dels bous, mentre que banyes es continua fent servir per denominar les dels cargols, o el cas del castellanisme rabo, que es fa servir per parlar d’una extremitat peluda, per exemple la del gat, mentre que cua s’ha mantingut per referir-se a les que són carnoses, com ara la del peix.

En resum, el tancament de RTVV suposarà un gran prejudici per al País Valencià, però també, lamentablement, per a la llengua.

Sabíeu que…

Paraules com ara milotxa (‘estel’), creïlla (‘patata’), bresquilla (‘préssec’), apegar (‘encomanar’) també són pròpies del valencià.

(Article publicat el 6 de desembre del 2013 al suplement Cultura d’El Punt Avui.)