Etcètera

La notícia aquesta setmana que a quatre localitats catalanes els gossos, els gats i les fures s’han de vacunar obligatòriament contra la ràbia perquè un gos infectat pel virus hi va passar fa pocs dies, m’ha fet pensar en el refrany “mort el gos, morta la ràbia”, que significa que un cop que hem suprimit la causa, desapareixen també els efectes, com la dita sinònima “morta la cuca, mort el verí”.
Si la setmana passada parlàvem que els gats són els protagonistes de diversos refranys (“jugar al gat i la rata”; “ser un gat vell”), avui veurem altres dites referides als animals. En primer lloc, cal destacar que aquest tipus de refranys realcen les virtuts o els defectes dels animals i serveixen per equiparar-los a actituds humanes. Sense anar més lluny, cada dia fem servir expressions, com ara anar brut com una guilla, ser mentider com la gaseta, ser llest com una mostela o lleuger com una daina, que fan referència a maneres de ser que tant es poden atribuir als humans com als animals.
Un dels animals que més proverbis han generat per la seva proximitat amb l’home és el gos. La seva fidelitat ha donat lloc a dites com ara “anar darrere com un gos”, “ser fidel com un gos” o l’expressió “ser un gos”, que ja és més despectiva perquè denota una actitud més servil, submisa i aduladora. Entre els refranys més coneguts de gossos hi ha “estar més content que un gos amb un os” i “gos que lladra no mossega”, que explica que les persones que criden i amenacen molt sovint són les que menys por ens haurien de fer. També hi ha la dita “quan els gossos lladren, alguna cosa senten”, que vol dir que quan corre un rumor, encara que no sigui del tot cert, alguna cosa hi ha de veritat.
I la setmana que ve continuarem parlant d’animals. Saben què vol dir “llops amb llops no es mosseguen”?

Altres dites
Relacionades amb els gossos, també tenim dues dites contraposades: “viure com un gos”, sense poder fer altra cosa que treballar; i “lligar els gossos amb llonganisses”, que vol dir gaudir de gran abundància i benestar. I recordeu que gats i gossos no tenen bon conviure: “el gos i el gat, no els posis al mateix plat”; “viure com gat i gos”, i “gendre i sogra, gat i gos”.

(Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de juny del 2013)

Si una cosa tenim clara és que els gats tenen quatre peus, però quan algú vol trobar una explicació a una cosa que és injustificable què diem, que busquem (o cerquem) tres peus al gat o cinc peus al gat? La forma més estesa actualment és la dels “tres peus” –79.200 entrades al Google enfront de les 7.820 de “cinc peus al gat”–, però originàriament el refrany era amb cinc peus, perquè buscar tres peus al gat és una feina ben fàcil, no trobeu? En canvi, si li hem de trobar el cinquè peu la cosa ja es complica una mica més. Tot indica, però, que aquest cinquè peu feia referència originàriament a la cua. El Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll també recull la forma “cercar cinc peus a un moltó”, que té el xai com a protagonista, com la dita equivalent en italià: “Cercare (o trovare) cinque piedi al montone”.
I els castellans quants en busquen? També tres. El refrany “buscar cinco pies al gato” ja es troba documentat el 1611 en el llibre Tesoro de la lengua castellana de Sebastián de Covarrubias. Però la dita ja apareix deformada, no se sap si de manera intencionada o equivocada, per Cervantes en El Quixot, en el capítol 22 de la primera part. “Váyase vuestra merced, señor, norabuena su camino adelante… y no ande buscando tres pies al gato. Vos sois el gato y el rato y el bellaco, respondió Don Quijote”, relata la gran novel·la.
Finalment encara es pot trobar una altra variació del refrany: “buscar tres pèls al gat”. Hi ha qui assegura que aquesta seria la dita original perquè mai no trobarem un gat que tingui tres pèls de diferent color, perquè si un gat és tricolor només es pot tractar d’una femella. Els defensors d’aquesta teoria expliquen que el so de la l darrere de vocal de pèls ha donat lloc, com passa en altres paraules, al so de la u de peus. N’hi ha per a tots els gustos.

Més refranys
Els gats són els protagonistes de molts altres refranys: “donar gat per llebre”; “ser un orgue de gats”; “jugar al gat i la rata”; “ser un gat vell”; “els gats sempre cauen de potes (o de quatre potes)”; “estar com gat i gos”; “gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou”; “quan el gat no hi és les rates ballen (o van per la cuina)”, entre d’altres.

Dilluns en la secció de cartes al director un lector del diari criticava que al Congrés dels Diputats es vengués alcohol d’alta graduació i concloïa: “Que en els àpats permetin beure vi ho trobo lògic, altra cosa seria anar paperina.” Em va agradar l’expressió “anar paperina”, no l’havia sentida mai. Sí que coneixia “fer el paperina”, com a sinònim de fer el ridícul. Vaig buscar l’expressió al diccionari i de seguida la vaig trobar al de l’IEC com a equivalent popular d’embriaguesa. Al Diccionari pràctic de sinònims, de Jaume Riera i Joana Raspall, també la trobem recollida com a sinònima de borratxera, ebrietat, mona, pítima –que prové de l’italià, píttima– i gat. Hi podríem afegir: turca, trompa, pet, torradora… Aquesta varietat de maneres que tenim per dir embriaguesa demostra que Catalunya és terra de vins i que als catalans ens agrada el beure.
A algú el pot sorprendre que en català també puguem dir borratxo, ja que hi ha molts parlants que creuen que és un castellanisme. No queda clar quin és l’origen del mot. Ja es troba documentat al segle XV i tot indica que deriva de borratxa, que és una ‘botella de cuir, o carbassa, per a vi’. La paraula borratxo s’hauria format per analogia de l’embriac ple de vi i el recipient botit també de vi.
Com a sinònim de borratxo també trobem pilloc, d’origen incert, i que dóna el verb empillocar-se, i pitof, que prové de pitauf, ‘ampolla’ en occità, i que deriva popularment en el verb empitofar-se, que els diccionaris normatius no recullen. A banda, també hi ha diverses expressions per referir-se al fet d’anar begut: anar calent de cap, anar calent d’orelles, portar la biga, anar a la vela, parlar llatí, parlar castellà, portar-ne més al cap que als peus, agafar la pinya, agafar el gat… I refranys: “La dona borratxa i el vi al celler, no pot ser”, “Borratxos, farts i llaminers, no viuen bons, ni moren vells”.

Sabíeu que…
La saviesa popular és plena de dites relacionades amb el beure: “No hi ha res millor que un trago amb porró”; “El vi fa sang i l’aigua, fang”; “Pa que sobri, carn que abasti i vi que no falti”; “A l’home borratxo, no se li fa el vi dolent”; “Aiguardent i vi, borratxo fi”, entre altres.

(Article publicat al suplement “Cultura” d'”El Punt Avui” el 7 de juny del 2013)

En català, ens fem o ens donem els petons i les abraçades? I els cops de puny? Hem de fer un pas endavant com a país o l’hem de donar? Els verbs donar i fer tot sovint es confonen en contextos en què el castellà té un únic verb, el dar, que té diversos significats. En català el traduirem pel verb donar quan l’acció té el sentit de clavar o pegar: “donar una bufetada, un cop de puny, un mastegot, una puntada de peu” i, per extensió, “donar una ullada, un cop d’ull”. En la majoria de casos, però, el verb dar en català es pot substituir per fer (“me da pereza” / “em fa mandra”). Altres vegades el podrem traduir per fer més un infinitiu (“el chocolate me da dolor de cabeza” / “la xocolata em fa venir mal de cap”) o per un verb equivalent (“dale al botón” / “prem o pitja el botó”).
Alguns exemples en què s’usa incorrectament el verb donar en comptes de fer són: “em *dóna el sol” (“em toca el sol”); “em *dóna vergonya” (“em fa vergonya”); “*dóna’m un petó” (“fes-me un petó”); “el bacallà em *dóna set” (“el bacallà em fa venir set”); “*donava pena” (“feia pena”); “em *dóna igual” (“tant me fa / tant m’és”); “*dóna classes” (“fa classes”); “a quina hora *donen la pel·lícula?” (“a quina hora fan la pel·lícula?”); “*dóna el llum” (“obre el llum”); “*doneu-vos pressa” (“afanyeu-vos”); “*donar un gir” (“fer un gir” o “capgirar”); “*donar-se compte” (“adonar-se”), entre altres exemples.
Hi ha altres expressions que tant es poden construir amb el verb fer com amb el donar. Segons l’Optimot, serien “donar i fer escac al rei”; “donar i fer gelosia”; “donar i fer ombra”, i “donar i fer mostra o mostres”. També hi ha construccions que admeten els dos verbs tot i que signifiquen una cosa o una altra segons quin es faci servir: “fer eixamples”: “eixamplar un espai llevant-ne destorbs’ / “donar eixamples”: “donar llibertat d’acció a algú”; “fer lloc”: “llevar els destorbs d’un espai” / “donar lloc”: “originar”.

Sabíeu que…
En català, fem passejades, fem un pas endavant, fem un salt, ens fem abraçades, ens fa ràbia no saber fer una cosa i fem sorpreses. En canvi, donem un clatellot, una punyalada, un cop d’ull i una bufetada.

(Article publicat al suplement “Cultura” d'”El Punt Avui” el 31 de maig del 2013)

En el dia a dia es fan servir tot un seguit d’expressions temporals que a vegades es diuen incorrectament. És el cas per exemple de la locució “a diari” (“Surt a passejar *a diari”), que cal substituir per “diàriament” o “cada dia”. Com acostuma a succeir, són expressions que s’han calcat del castellà i que no són pròpies de la nostra llengua. Una d’aquestes construccions incorrectes és “tots els dies” o “totes les setmanes” en frases com ara “Va a la piscina *tots els dies” o “Va al cinema *totes les setmanes”. Aquest tot, quan té aquest valor de freqüència, s’ha de substituir per l’adjectiu cada: “Va a la piscina cada dia” i “Va al cinema cada setmana”.
Una altra expressió que sovint sentim a dir malament és “el dia següent”, que cal substituir per “l’endemà”. “Van quedar que es veurien l’endemà”, i no “Van quedar que es veurien *el dia següent”. La construcció “avui per avui” també cal evitar-la i la podem canviar per “ara com ara”, “ara per ara” o “de moment”.
Finalment, tot sovint s’utilitza de manera incorrecta l’adverbi aviat, en detriment de d’hora. Aviat significa “al cap de poc temps”, “d’aquí a poc temps”, i no és sinònim de d’hora, que fa referència a “una hora relativament poc avançada”. Si recordem, quan Pep Guardiola va recollir la medalla d’honor del Parlament el 2011, va dir: “Si ens aixequem ben d’hora, i penquem, sense retrets, sense excuses, creieu-me que aquest és un país imparable.” En aquest cas, seria incorrecte dir “si ens aixequem ben aviat…” Per contra, sí que estaria bé l’exemple següent: “És massa d’hora per trucar a la secretària però li pots enviar un correu per dir-li que aviat (=al cap de poca estona) tindrem la documentació enllestida.”

Sabíeu que…
“D’immediat” i “de repent” són locucions incorrectes en català i que s’han de substituir, respectivament, per “immediatament” i “de sobte”, “de cop” o “de cop i volta”, entre altres opcions. Una altra expressió que cal evitar és “en ocasions”, quan vol dir “a vegades”, “de vegades”, “a voltes”.

Una locució que sempre presenta dubtes és la traducció al català de l’expressió castellana “lo más pronto posible”. Com ho hem de dir en català, “el més aviat possible” o “al més aviat possible”? Doncs com la segona opció. En català la locució “al més” o “al menys” seguides de l’adverbi aviat s’escriuen amb la preposició a. Per tant, direm “Envia-m’ho al més aviat possible” i no “Envia-m’ho *el més aviat possible”. De la mateixa manera, aquesta construcció es pot fer servir amb altres adverbis, com ara lluny, tard o ràpid: “Deixa-ho al més lluny possible de la taula” o “Escriu-ho al més ràpid possible”. Ara bé, cal tenir en compte que totes aquestes construccions, tot i ser correctes, són poc genuïnes en català i per expressar-les d’una manera més nostrada tenim les locucions “tan aviat com puguis (o vulguis, pugueu, vulgueu…)” i “com més aviat millor”.
Convé recordar també que aquestes expressions construïdes amb al més i al menys només són correctes si van acompanyades d’un adverbi o d’un adjectiu que faci la funció d’adverbi (“Vine al més ràpid possible”), però són incorrectes si es construeixen amb un adjectiu. Seria el cas de la frase “Deixa els llibres *al més endreçats possible” que podem corregir per “Deixa els llibres com més endreçats millor”.
Un altre cas és el dels adverbis màxim, mínim, millor i pitjor, que també van precedits per la preposició a, en les expressions “Ho fa al millor que pot”, “Respon-li al màxim de clar que puguis” o “Us molestarem al mínim”.
Finalment, hi ha un parell més de construccions que podríem englobar dins aquest mateix sac que són del tot incorrectes, ja que són calcades del castellà. Són “*quan abans millor” i “com abans millor”, que podem corregir, per exemple, per “com més aviat millor” o “tan aviat com sigui possible”.

Sabíeu que…
Les construccions correctes són “al més aviat possible”, “tan aviat com sigui possible” i “com més aviat millor”. Per contra, les expressions que hem d’evitar són “el més aviat possible” i “el màxim (el mínim, el millor i el pitjor)”, sense la preposició a, i “*quan abans millor” i “*com abans millor”.

Traduir entre dues llengües que conviuen en un mateix territori, com el català i el castellà, sembla que sigui bufar i fer ampolles. Tothom s’hi atreveix perquè hi ha la creença que si els habitants d’un territori són bilingües ja saben parlar i escriure correctament totes dues llengües. Però la veritat és que per traduir del castellà al català cal tenir present tota una sèrie de condicionants, com ara que les interferències lingüístiques són constants, precisament pel fet que totes dues llengües conviuen en un mateix territori. El manual Traduir del castellà al català: més enllà de la intercomunicació (Editorial UOC, 2013), de la doctora en lingüística Ona Domènech Bagaria, tracta d’oferir una visió sobre les peculiaritats que envolten la traducció entre llengües en contacte, centrant-se en el cas del català i el castellà. En el nostre context, l’autora explica que “la traducció esdevé, fonamentalment, un instrument de normalització lingüística”.
El manual repassa aquelles interferències que més dificulten la feina del traductor, com ara l’ús que fa el castellà del gerundi, del futur d’obligació o d’alguns adjectius o substantius. Domènech també cita algunes formes verbals que, tot i ser semblants entre les dues llengües, tenen usos diferents, com ara els verbs nomenar i anomenar, que en català tenen significats diferents, mentre que en castellà es tradueixen en un sol verb, nombrar. L’obra se centra sobretot en el llenguatge jurídic, perquè és on el català encara té molt de camí a fer per deslliurar-se dels castellanismes. Segons l’informe de política lingüística del 2011 fet públic aquesta mateixa setmana, l’únic àmbit en què baixa l’ús del català és en el de la justícia: les sentències en català representaven el 20,1% l’any 2005, mentre que el 2011 el percentatge es va reduir al 13,1%. 

Sabíeu que…
Pel que fa als textos jurídics, cal tenir en compte que “señor/ don/doña” cal traduir-ho en català com a senyor/a i no per senyor/a En/Na. També cal evitar abusar de les frases subordinades i de llatinismes i terminologia molt especialitzada. En resum, ha de ser un model de llengua que sigui clar, funcional i respectuós pel que fa a les formes de tractament.

(Article publicat al suplement “Cultura” d'”El Punt Avui” el 10 de maig del 2013)

No tots els mateixos són correctes, i si no pareu atenció a aquestes frases: “Al laboratori fan els experiments i després analitzen els resultats dels mateixos”, o bé: “Ha entrat al jutjat i, ràpidament, ha sortit del mateix.” En tots dos casos, aquest ús que es fa de mateix, és incorrecte perquè serveix per substituir un element expressat anteriorment –“els experiments” i “el jutjat”–, és a dir, fa la funció de pronom. Són construccions calcades del castellà i que en català podem corregir normalment usant els pronoms hi o en, o bé reformulant la frase amb el demostratiu aquest, aquesta, aquests, aquestes o amb el possessiu seu, seva, seus i seves. Si tornem als exemples esmentats, podríem esmenar-los de la manera següent: “Al laboratori fan els experiments i després n’analitzen els resultats” i: “Ha entrat al jutjat i, ràpidament, n’ha sortit.”
En altres casos, mateix es pot arribar a suprimir, com ara en l’oració següent: “Avui han fet l’escorcoll. El resultat (*del mateix) ha estat que no han trobat cap prova.”
Entre els usos correctes que té l’adjectiu mateix, hi ha el de posposar-lo a un nom, pronom o adverbi per emfatitzar el sentit de la frase. Per exemple, “Demà mateix ho tindràs” o “Vindrà ell mateix”. Amb aquest sentit de donar èmfasi, cal recordar que és incorrecte fer servir l’adjectiu propi. Construccions com ara “La pròpia professora ho va descobrir” o “Els propis treballadors ho van denunciar” han de ser substituïdes per “La mateixa professora ho va descobrir” o “Els mateixos treballadors ho van denunciar”. En aquests casos, es pot posposar mateix i llavors esdevé invariable (“Els treballadors mateix ho van denunciar”). L’adjectiu propi, però, sí que és correcte quan indica possessió (“El van trair els seus propis germans”).

Sabíeu que…
El mateix també el trobem en algunes expressions censurables, com ara “*em dóna el mateix”, que podem substituir per “tant me fa” o “tant m’és”; “*és tres quarts del mateix”, que podríem corregir per “és si fa no fa el mateix”, o “*és més del mateix”, que en català correcte seria “és el mateix que” o “ja hi tornem a ser”.

(Article publicat el 3 de maig del 2013 al suplement “Cultura” d'”El Punt Avui)

“Quins mots salvaria?” Amb aquesta pregunta dimarts, diada de Sant Jordi, el diari preguntava a setanta personalitats quina paraula salvarien de la nostra llengua. En compartiria moltes, com ara clepsa, eixavuiro, llepacrestes, badar, tastar, rerevera, tarannà… però ara m’agradaria destacar la que proposava el magistrat Santiago Vidal: ensems, un d’aquells adverbis que han caigut en desús i que gairebé podem considerar un arcaisme. Ensems significa juntament, alhora (“Li va regalar el llibre i la rosa ensems”) i és incorrecte quan va acompanyat de preposició, és a dir, la locució *a l’ensems l’hem d’evitar.
Així com ensems, hi ha altres adverbis de manera que han quedat obsolets o bé restringits al llenguatge literari o culte. Seria el cas de debades (en va, “és debades que insisteixis, no ho reconeixerà”); de tomballons (tomballant), a balquena (en abundància), a gratcient (intencionadament, “m’ho ha fet a gratcient”), de gairell (de costat), en doina (fora de lloc, “en arribar, ho va trobar tot en doina”), a la gatzoneta (el famós en cuclillas castellà), d’ara endavant o en endavant (i no *d’ara en endavant)…
Altres adverbis o locucions, més enllà dels de manera, serien adés (que indica un temps passat o futur molt pròxim al present, per exemple, “adés l’hem vist”), adesiara (sinònim de la locució de tant en tant), àdhuc (fins i tot), de bell antuvi (o d’antuvi, d’entrada), tostemps (sempre), nogensmenys (no obstant això), antany (antigament), aital (tal), baldament (encara que), entre molts altres.
Molts d’aquests adjectius els podem considerar arcaics i tenen un ús molt restringit. Per tant, convé substituir-los per d’altres si el que cerquem és una comunicació planera i propera.

Sabíeu que…
Quan hi ha dos o més adverbis acabats en -ment és preferible repetir l’adverbi amb el sufix, però si es vol suprimir la terminació, s’eliminarà el sufix del segon adverbi i dels successius. Per exemple, direm “parla clarament i pausadament” o bé “parla clarament i pausada”, però no farem servir la construcció “parla clara i pausadament”.

S’acosta Sant Jordi i considero que és un bon moment per fer un repàs dels llibres més destacats que s’han publicat en el darrer any relacionats amb la llengua. Aquí en teniu un tastet.
En primer lloc un dels manuals que han tingut més èxit aquests últims mesos ha estat El catanyol es cura (Barcanova, 2012), del filòleg Pau Vidal. Amb aquest terme l’autor anomena el català oral o escrit que és ple d’interferències del castellà i que és tan estès actualment. D’una manera amena i propera, Vidal ens ajuda a descobrir per què no podem fer servir segons quines paraules o expressions, com ara triler, bulto, xiringuito, per suposat i exitós, a través d’exemples extrets de la vida real.
Una altra de les novetats editorials recents molt recomanable com a eina de consulta és la Gramàtica catalana de la A a la Z (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012), de Marta Mas Prats i Albert Vilagrasa Grandia. Aquesta gramàtica és molt útil perquè permet cercar i resoldre fàcilment els dubtes que presenta el català. A més, és un manual a l’abast de tothom, de gran utilitat tant per a estudiants com per a professors o per a qualsevol altra persona que escrigui habitualment en català i que necessiti una eina que li solucioni els dubtes gramaticals.
Finalment, dues recomanacions més per a aquells lectors interessats en l’ús de la llengua: La dèria del català (La Magrana, 2013), de Rudolf Ortega, que fa un repàs de la història de la llengua cercant quins factors han convertit el català en un cas únic de supervivència entre les llengües minoritàries, i Qui estima la llengua la fa servir (Barcanova, 2013), del psicòleg i especialista en identitat lingüística i autoestima grupal Quim Gibert, que exposa els motius pels quals els catalans tendim a canviar d’idioma quan el nostre interlocutor és castellà.