Etcètera

Un gentilici és, segons el diccionari, el nom relatiu o pertanyent a un poble, una família o una nissaga. Avui ens centrarem en els gentilicis endògens, que són aquells que fan referència als noms de lloc i, per tant, deriven de topònims.
En català, hi ha diverses terminacions per formar els gentilicis. Les més habituals són -à -ana (vigatà, vila-secà); -í -ina (prioratí, sallentí); –enc –enca (quartenc, sabadellenc), que és el sufix més usat, sobretot al nord de Catalunya, i -ès -esa (empordanès, lluçanès), que és una terminació que tradicionalment s’utilitzava per als territoris que tenien una gran extensió. També hi ha altres sufixos menys freqüents: –er –era (formenter, binissalemer), que sobretot trobem en gentilicis del País Valencià, les Illes i el sud de Catalunya; -eny -enya (mureny), un sufix que fan servir gentilicis del País Valencià i que també serveix per adaptar gentilicis castellans al català (panameny), i -ita -ota (salsairot, de Salses, al Rosselló), que trobem a la Catalunya Nord, entre altres terminacions. El fet d’optar per un sufix o un altre respon a motius històrics, per exemple és més habitual trobar gentilicis acabats amb el sufix -enc -enca (del germànic *INK) a la zona nord del domini lingüístic, on hi ha més influència germànica.
D’altra banda, hi ha diversos gentilicis que tenen dues formes, com ara barceloní i barcelonès. En aquest cas, la forma barcelonès, més antiga, ha caigut en desús i ha deixat pas a barceloní, que és la més estesa actualment.
Els diccionaris no recullen exhaustivament els gentilicis i per fer una cerca acurada cal recórrer a obres especialitzades, com ara el Diccionari dels gentilicis catalans (Edicions 62, 1996), d’Agustí Bover, o la Guia de gentilicis, editada recentment en versió digital pel Parlament de Catalunya, on es pot consultar una llista de tots els gentilicis catalans i dels d’arreu del món.

Sabíeu que…
En català no totes les poblacions tenen gentilici. Sovint els municipis de pocs habitants o que s’han creat recentment no disposen d’una forma assignada i són coneguts com “els habitants de”, “els veïns de”, o simplement “els de”, per exemple els d’Algerri o els de Sant Martí de Centelles.

Ara que hem canviat l’hora i que la tarda s’allarga més, aprofitarem per parlar de quina manera dividim el dia en català. Què diem, les dues del migdia o de la tarda? Les set de la tarda o del vespre? La distribució de les parts del dia sempre ha generat confusions i vacil·lacions per diversos motius, com ara l’època de l’any a què ens referim –a l’hivern a les set ja és negra nit– i les hores dels àpats –a les dues pocs de nosaltres hem dinat. Per tant, hi ha unes franges horàries que presenten variacions i que admeten aquesta flexibilitat.
Al Principat dividim el dia en set parts: matí, migdia, tarda, vespre, nit, mitjanit i matinada. Tenint en compte la flexibilitat que esmentàvem, el matí comença entre les 5.00 (estiu) i les 6.00 (hivern) i s’allarga fins a les 12.00. El migdia va de les 12.00 a les 14.00 o les 15.00, en funció de l’horari laboral i de l’hora de dinar. La tarda abraça entre les 14.00 o les 15.00 i les 18.00 (hivern) o les 19.00 (estiu). El vespre s’inicia entre les 18.00 (hivern) o les 19.00 (estiu) i acaba cap a les 21.00 (hivern) o les 22.00 (estiu). La nit arrenca entre les 21.00 (hivern) o les 22.00 (estiu) i dura fins a les 00.00, quan arriba la mitjanit, que s’allarga fins a la 1.00. Finalment, la matinada, que es considera el començament del dia, seria entre la 1.00 i les 5.00 (estiu) o les 6.00 (hivern). És important tenir present aquesta distribució de les parts del dia a l’hora d’indicar les hores: “Un quart de set del matí”, “dos quarts de tres de la tarda”…
A les Illes Balears es fa servir la paraula horabaixa –un dels mots que acostuma a encapçalar els rànquings de paraules més belles en català– per referir-se a la part del dia que va des de després de dinar fins a l’hora que es pon el sol. Per designar aquesta mateixa franja horària, els valencians tenen el terme vesprada, i els de la vora de Lleida en diuen tardet.

Sabíeu que…
En català és incorrecte fer servir la preposició per per referir-nos a les parts del dia: “pel matí”, “per la tarda”, “per la nit”. Cal utilitzar la preposició a: “al matí”, “al vespre”, “a la nit”… La paraula matí també admet la preposició de: “Surt a passejar de matí”. Els mots dia i nit duen la preposició de: “De dia no li agrada dormir”, “els mussols surten de nit”

Tots tenim al cap les regles d’accentuació que ens van ensenyar a l’escola: allò que s’accentuen totes les paraules esdrúixoles; els mots plans que no acabin en -a, -e, -i, -o, -u, -as, -es, -is, -os, -us, -en, -in, i les paraules agudes acabades en -a, -e, -i, -o, -u, -as, -es, -is, -os, -us, -en, -in. A banda de tenir present la norma, és tan o més important saber com es pronuncien les paraules, perquè, si no, de res ens servirà aplicar les quatre regles apreses. Aquest és el cas d’unes quantes paraules que sovint es pronuncien malament en català i que, per tant, s’accentuen incorrectament. En la majoria dels casos, l’errada prové de la interferència del castellà. Per exemple, cal parar atenció a la pronunciació dels mots aguts poliglot, radar, xassís, handicap, ciclop, interval, zenit, tiquet, etc., i dels noms propis Munic, Nobel, el Tibet i Zuric, entre altres. També són paraules agudes tot un seguit d’esports que al seu dia es van adaptar de l’anglès com ara futbol, handbol, hoquei i criquet.

D’altra banda, són paraules planes míssil, uníson, intèrfon, aeròlit, paraplegia, rèptil, monòlit, bronquíol, torticoli, atmosfera, omòplat, termòstat, sinergia, etíop… i els noms Èsquil, Èdip, Dídac, Mali, Marràqueix, entre altres. En aquest grup, també hi hem d’afegir les formes del present, tant de l’indicatiu com de l’imperatiu i el subjuntiu, dels verbs acabats en -iar (canvia, estudies, estalviïs, pronuncia), que molt sovint es pronuncien malament.

Finalment, hi ha tota una sèrie de mots esdrúixols que cal tenir presents, com és el cas de diòptria, isòbara, aurèola, rubèola, olimpíada, elèctrode, pneumònia, ènema, díode, quàdriceps, període, màrqueting, etc., i els noms propis Hèlsinki, Himàlaia, Ítaca, Sàhara, Míkonos, Tòquio, Àrtemis, Sàhara, Tàrraco, entre altres paraules esdrúixoles.

Sabíeu que…

Hi ha algunes paraules que admeten dues possibles accentuacions. Són els compostos acabats en -edre: poliedre o políedre, decaedre o decàedre, pentaedre o pentàedre… i les paraules antílop o antilop, dòmino o domino, fotòlit o fotolit, imbècil o imbecil, pèrit o perit, saxofon o saxòfon, xilofon o xilòfon, xòfer o xofer.

Mentre mig món mirava aquesta setmana si sortia la fumata de la Capella Sixtina, una de les paraules que hem sentit més aquests dies és conclave, amb accentuació plana i no com en castellà, que és esdrúixola (cónclave). El mot, documentat des de 1409, prové del llatí conclave, que significava ‘lloc tancat amb clau’. D’aquí prové el significat de ‘lloc on els cardenals es reuneixen i es tanquen per elegir papa’ i, per extensió, també fa referència a l’assemblea dels cardenals que es concentren amb aquest objectiu. També es pot fer servir com a sinònima de conclave la paraula aguda conclau.

Amb motiu de la renúncia del papa Benet XVI i del nomenament de Francesc I com a nou pontífex de l’Església, el portal lingüístic www.esadir.cat ha publicat un recull de vocabulari de gran utilitat per no perdre’s en les nomenclatures que giren entorn de la successió papal. Vegem-ne alguns exemples. El conclave estava format pel conjunt dels cardenals, que rep el nom de col·legi cardenalici o sacre col·legi, el degà del qual és qui presideix el conclau. Als cardenals també se’ls pot denominar purpurats i prínceps de l’Església. El cardenal que s’encarrega d’anunciar el nom del nou Papa s’anomena cardenal protodiaca. Dimecres, el dia que el Papa va ser elegit (i no consagrat ni ordenat), va sortir al balcó de la basílica de Sant Pere del Vaticà i va fer la benedicció urbi et orbi, que significa “a la ciutat (Roma) i a tot el món”, és a dir, que és una benedicció que s’adreça no sols als ciutadans de la capital d’Itàlia, sinó també a tot el món catòlic. Aquesta expressió llatina, que a vegades es fa servir erròniament amb la forma urbi et orbe, s’utilitza també quan algú vol fer pública alguna cosa, de manera que tothom se n’assabenti. Per exemple, “la senyora explicava urbi et orbi les xafarderies del veïnat”.

Sabíeu que…

El Papa, cap de l’Església catòlica i cap de l’estat del Vaticà, també pot ser denominat bisbe de Roma, pontífex, summe pontífex, successor de Pere, sa santedat i sant pare. Després de la seva renúncia, Joseph Ratzinger conservarà el nom pontifici de Benet XVI i tindrà el títol de papa emèrit.

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha aprovat incorporar al Diccionari de la llengua catalana la forma blog en detriment de bloc, que era la denominació que defensava el Termcat des del 2005. Segons aquest organisme, la forma bloc era una adaptació fonètica de la forma anglesa blog i responia a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes on es fan anotacions periòdicament. Finalment la Secció Filològica de l’IEC s’ha decantat per la forma blog perquè és la denominació més estesa i la que fan servir més els mitjans de comunicació i les universitats. A més, la denominació bloc havia estat criticada per diversos lingüistes perquè etimològicament les dues formes no tenen res a veure. L’anglesa blog, que és la que han adoptat la resta de llengües, prové del mot weblog, compost per web, ‘pàgina web’, i log, ‘registre’, un origen molt diferent de la paraula bloc, del neerlandès blok, que significa ‘tronc tallat’. “Si continuam aferrats a la forma bloc, davant nosaltres mateixos i davant els altres sempre semblarà que tenim una manera peculiar i esgarriada d’escriure allò que tots grafien blog”, assenyalava el lingüista Gabriel Bibiloni en un article publicat a la revista Llengua Nacional ja el 2005.
Amb la incorporació de blog en el diccionari, s’ha introduït també el derivat bloguer i s’ha descartat blocaire, provinent de bloc.
A banda de blog i bloguer, l’IEC ha fet altres introduccions en el diccionari, com ara anxovat -ada, ‘que no té ventilació’ (“Una habitació anxovada”) i ‘atapeït’ (“La gentada seguia el discurs anxovada a la plaça”); triatleta, ‘esportista que practica el triatló’, i enervar, en el sentit de fer posar nerviós (“M’enervava el tic-tac persistent i compassat del despertador”).

Altres esmenes
L’IEC també ha decidit incorporar en el diccionari els gentilicis ademusser -a, aiorí -ina, ceretà -ana, cirater -era, enguerí -ina, formiguerenc -a, requenenc -a, vall-de-rourà -rourana, villener -a i xelvà -ana.

Aquesta setmana Barcelona ha estat la capital mundial dels telèfons mòbils arran del Congrés Mundial del Mòbil. No en va Presència oferia diumenge passat un reportatge molt interessant sobre els mòbils del futur i titulava a la portada “L’hora dels taulèfons”. El món dels telèfons mòbils avança a una velocitat difícil d’atrapar i la terminologia per designar els nous aparells i aplicacions no es pot quedar enrere. Per això el Termcat ha publicat, amb motiu del congrés, La telefonia al dia, que inclou els termes més actuals de la telefonia mòbil de consum. La paraula taulèfon hi apareix com a sinònima de telèfon tauleta, que és el telèfon intel·ligent que té una mida semblant a una tauleta, entre les 5 i les 7 polzades, i que està inspirat en el Galaxy Note de Samsung. Altres conceptes que el Termcat ha incorporat aquest any en el recull terminològic són quarta generació (4G) i de màquina a màquina (M2M). En el primer cas, el concepte fa referència a la quarta etapa de l’evolució de les comunicacions mòbils, basada en el desenvolupament de tècniques que permeten establir transmissions de veu i de dades a una velocitat superior que la de la tercera generació. De màquina a màquina es diu de la tecnologia que permet que els sistemes electrònics es comuniquin entre ells, fins i tot sense una intervenció humana directa. A banda, la publicació també inclou termes com ara pantalla tàctil, aplicació i tauleta, que els parlants ja hem anat incorporant a la llengua, i d’altres, com per exemple giny i botiga d’aplicacions, que costen una mica més d’introduir.
La telefonia al dia es pot consultar en línia i en una versió per imprimir de la mida d’un telèfon mòbil.

Sabíeu que…
Un giny és un “element d’una interfície gràfica d’usuari a través del qual s’estableix la interacció entre l’usuari i el programa o l’aplicació”, i el terme itinerància (roaming en anglès) fa referència a la funció del mòbil que permet de desplaçar-se d’una àrea de cobertura a una altra, per exemple a l’estranger, sense alterar-ne les condicions de funcionament.

En català tenim tres perquès diferents: perquè, per què i per a què. Què els diferencia? La forma perquè s’utilitza per expressar la causa d’una acció: “Ho hem fet perquè n’estàvem convençuts.” En aquest cas, perquè equival a ja que i la frase introduïda porta el verb en indicatiu. També es fa servir per indicar una finalitat: “Li regalarem una agenda perquè no es despisti.” Llavors, perquè equival a a fi que, amb la finalitat que, i l’oració que en resulta du el verb en subjuntiu. També s’escriu junt quan fa la funció de substantiu i, per tant, l’introduïm amb l’article. Un exemple seria la novel·la de Quim Monzó El perquè de tot plegat o la frase “No et sabria dir el perquè”. Com qualsevol altre nom, també es pot fer servir en plural: “Vull saber els perquès de la decisió.”
Per què separat s’usa en frases interrogatives, tant si són directes (“Per què ho dius?”) o indirectes (“No sap per què ho diu”). En aquests exemples, per què equival a per quina raó. També s’escriu separat quan fa de pronom relatiu, és a dir, quan el podem substituir per pel qual, per la qual, pels quals o per les quals. Seria el cas de la frase “no vol explicar els motius per què (o ‘pels quals’) l’han acomiadat”.
Finalment, la forma per a què és sinònima de per a quina finalitat o per a quina cosa. Es tracta de la suma de la preposició per a més l’interrogatiu què. Un exemple seria la pregunta “per a què vols el cotxe aquest cap de setmana?” o la frase “no sabem per a què volen fer servir aquelles cadires”.
I per acabar cal recordar que les expressions com perquè i com per són incorrectes en català i s’han de construir sense l’adverbi com. Per tant, haurem de dir: “És massa important perquè (i no ‘com perquè’) se’l menystingui” i “Estic massa cansat per (i no ‘com per’) venir a jugar amb vosaltres”.

Sabíeu que…
La locució “degut a” és incorrecta en català quan significa “a causa de”. Cal substituir-la per altres fórmules com ara “perquè”, “per culpa de”, “a causa de” i “gràcies a”. Per exemple, la frase “Va arribar tard *degut al mal temps” la podríem corregir per “Va arribar tard per culpa del mal temps”. La paraula degut, però, sí que és correcta com a participi del verb deure.

Quin és el refrany català més popular? Aquesta és la pregunta que el paremiòleg Víctor Pàmies es va fer la primavera del 2010. Per determinar-ho va posar en marxa per internet una enquesta que va durar més de tres mesos en què demanava quin eren els deu primers refranys que els venien al cap. Fruit d’aquell treball de camp, Pàmies va publicar al seu bloc els deu refranys més votats. La participació en l’enquesta de 1.205 persones i la recopilació de 12.000 refranys va suposar la creació d’un corpus fraseològic que va permetre fixar un rànquing que va més enllà del top ten. Aquests refranys s’apleguen ara amb el títol Els 100 refranys més populars (Cossetània), un llibre que el lingüista ha publicat amb el seu company Jordi Palou, responsable de la web www.rodamots.com, que ha estat l’encarregat de cercar passatges que demostren que els refranys són ben vius.
El primer lloc l’ocupa “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”, un refrany ben curiós tenint en compte que hi ha poca gent que hagi vist mai una era. El segon lloc és per a “al maig, cada dia un raig”, un dels molts refranys meteorològics que tenim i que aporten informació sobre els fenòmens meteorològics i els senyals que ens dóna el cel, com ara en el refrany “quan al cel hi ha cabretes, al terra hi ha pastetes” (en la 24a posició).
“No diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat” ocupa la tercera posició, un refrany molt conegut arreu del territori i amb múltiples variants, com ara “el blat fins que no és al sac i ben lligat, no és blat”. La quarta i cinquena posició, respectivament, són per a “març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot” i “a la taula i al llit al primer crit”.
I una curiositat: el lloc vint és per al refrany “a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat”, sabeu qui és aquest Bernat? Tot fa pensar que era un abat, perquè també existeix la variant “a la taula de l’abat, qui no hi és, no hi és comptat”. 

Sabíeu que…
La rima fàcil dels refranys, com per exemple “pel juny la falç al puny” (en 18a posició), prové del fet que molts proverbis van sorgir en una societat no alfabetitzada. Per tant, la rima ajuda a memoritzar i recordar els refranys, que es transmetien oralment.

Aquest cap de setmana se celebra arreu del territori la festa de carnestoltes, que estrictament comprèn els tres dies que precedeixen immediatament al dimecres de cendra, quan comença la quaresma. Com que cada any se celebra en dies diferents, en funció del calendari lunar, hi ha diversos refranys que al·ludeixen a aquesta mobilitat: “carnestoltes dóna voltes”; “de Nadal a carnestoltes, set setmanes desimboltes”; o “carnestoltes i dijous sant sense lluna mai no es veuran”.

La paraula carnestoltes, a banda de fer referència a la festivitat en què tot s’hi val, també es fa servir per anomenar el ninot de palla vestit amb roba que hom penjava per finestres, balcons i places públiques durant el carnestoltes i que era cremat el darrer dia. A més, ser un carnestoltes és ser un baliga-balaga, un poca-solta, i anar fet un carnestoltes vol dir anar vestit d’una manera ridícula,amb mal gust.

Carnestoltes és la manera més habitual d’anomenar aquesta festivitat als Països Catalans, tot i que també se’n pot dir carnaval. L’origen de totes dues paraules és similar. Carnestoltes prové del llatí carnes tollitas, “carns llevades”, pel fet de celebrar-se al començament del dejuni i l’abstinència quaresmals. En llengua castellana existeix una forma similar, carnestolendas, sinònima de carnaval, però que ha quedat arraconada amb el temps. El mot carnaval és la forma més estesa entre les altres llengües: carnaval, en castellà, francès i portuguès; carnival, en anglès, o Karneval, en alemany. Prové de la llengua italiana carnevale, procedent de l’antic carnelevare, i està compost de carne i levare, “llevar, treure”.

També existeix una tercera manera d’anomenar la festa de les disfresses en català: els darrers dies, una forma encara viva en el parlar de Mallorca i Menorca.

Més refranys

Altres dites que fan referència a la festa del carnestoltes són “de tard o de primer, carnestoltes pel febrer”; “amor de carnaval, és el que més val”; “a carnestoltes totes les bèsties van soltes”; “per carnaval tothom és igual”; “el qui és carcamal, tot l’any fa carnaval”; “carnaval amb la dona, Pasqua amb el capellà”, i “de tard o de primer, carnestoltes pel febrer”.

Una de les formes verbals que tot sovint s’utilitzen incorrectament és el gerundi. El gerundi fa la mateixa funció que un complement adverbial: “Li ho va explicar plorant emocionada”, és a dir, respon a la pregunta “com?” o “de quina manera?”, “plorant emocionada”. El simple expressa una acció que no ha acabat i que coincideix amb la del verb principal o que succeeix immediatament abans de l’acció principal (“Els agrada sopar mirant la televisió”). Per contra, si l’acció del gerundi ja ha finalitzat farem servir el compost (“Havent insistit tant, ara no hi podem faltar”).
Ara bé, quan el gerundi fa referència a una acció posterior a la del verb principal és incorrecte. Pompeu Fabra ho exemplifica amb la frase “Va caure del terrat al carrer, trencant-se una cama”, en què s’observa com el fet de trencar-se la cama és posterior a l’acció de caure. Per detectar si el gerundi és de posterioritat, Fabra proposa posar l’oració de gerundi davant de la principal i observar si ens queda una frase amb sentit. En aquest cas, l’oració “Trencant-se una cama, va caure del terrat al carrer” no tindria ni cap ni peus. Altres exemples de gerundis incorrectes extrets de la Gramàtica del català contemporani serien “Va fugir de pressa, detenint-lo la policia poc després” o “Va rentar el jersei de llana amb aigua calenta, fent-lo malbé”. Per refer aquestes frases, s’aconsella de transformar-les en oracions copulatives: “Va caure del terrat al carrer i es va trencar una cama”,“Va fugir de pressa i el va detenir la policia poc després” o “Va rentar el jersei de llana amb aigua calenta i el va fer malbé”.
Cal però assenyalar que tant Joan Solà com Josep Ruaix han fet constar que hi ha gerundis que fan referència a fets succeïts just després del verb principal que, tot i no ser vius en la llengua oral, haurien de ser acceptats, ja que han estat utilitzats en obres històriques, com en l’exemple que cita Ruaix de Tirant lo Blanc: “…anam tots ab lo Rei a caça, fent gran matança de salvatgines.”

Sabíeu que…
Els gerundis acabats en -guent com ara sapiguent, correguent, coneguent i poguent són incorrectes. Les formes correctes són sabent, corrent, coneixent, podent.