El teixit té (massa) memòria
21 agost 2011 per Olga Domènech Casadevall
Tots estem d’acord en el fet que després de donar-nos un cop o d’una caiguda es produeix una lesió al nostre cos. Podem dir, aleshores, que l’estructura del teixit afectat –ossi, muscular, fascial, vascular… qualsevol dels que formen el nostre cos– ha canviat. Depenent de la intensitat del cop o de la caiguda, aquest canvi serà més o menys important. Què passa, però, quan es té un digust? I després d’un d’aquells “m’ha anat d’un pèl d’estimbar-me amb el cotxe”? Davant de la por, d’una enrabiada, d’una mala notícia, o de la tristesa, els nostres teixtis també canvien. No és necessari el xoc frontal amb un altre cotxe, amb l’ensurt de gairebé envestir un porc senglar n’hi ha prou per provocar una lesió al nostre teixit.
Malgrat que totes aquestes emocions són lògiques i entendre-les de forma racional és ben senzill, el nostre teixit, que no és racional, les rep com una agressió. Amb aquesta reacció, el teixit afectat el que vol és protegir-se de l’emoció, com si es resistís a rebre l’impacte d’una emoció negativa. Pot passar, però, que el temps passi i el teixit segueixi tens, que no “curi”, que no alliberi d’una manera espontània l’emoció que li ha produït aquesta lesió.
Tant els osteòpates com els fisioterapeutes ens trobem amb pacients amb els quals no n’hi ha prou amb buscar una causa mecànica per un mal d’esquena o una contractura. Sovint l’origen d’aquests dolors ha sigut un xoc emocional. En aquest punt la nostra feina consisteix en permetre que el teixit s’alliberi, que s’expressi. I amb això no vull dir que els fisioterapeutes i els osteòpates haguem de fer psicòlegs, anant a buscar els traumes infantils del pacient. No som els professionals adequats per fer-ho. El que hem d’aconseguir és que el teixit alliberi la tensió que li va produir un fet determinat.
Els teixits responen davant un ensurt, per exemple, amb un bloqueig que produeix rigidesa, immobilitat… I ningú l’avisa que el perill ja ha passat. Per permetre, doncs, que s’alliberi cal establir un “diàleg” amb el teixit, de manera que pugui relaxar la tensió i permetre, si és el cas, que surtin les emocions que han quedat tancades.