De cap a peus

No sé si la Shakira té coneixements d’anatomia, però no podem dubtar que la seva pelvis funciona molt correctament. Podríem dir que els ossos, músculs i lligaments de la seva pelvis estan en una harmonia quasi perfecta.
Una pelvis rígida i poc mòbil ens donarà problemes a nivell de la mecànica del nostre cos i també a nivell de la fisiologia dels òrgans que conté al seu interior.

La pelvis és una estructura òssia formada per l’os sacre, el còccix i dos ossos coxals. A cada un dels coxals hi podem definir l’ala ilíaca, el pubis i l’isqui.
Aquesta estructura està recoberta per músculs, tant per la seva part interna com per la part externa. En una primera aproximació podríem dir que els músculs de la part externa són els responsables del moviment mentre que els que folren la pelvis per dins tenen una funció més d’esmorteïment dels impactes i protecció dels òrgans.
Al seu interior s’hi allotgen alguns òrgans i vísceres com la bufeta de l’orina, l’úter (en la dona), la pròstata (en l’home) o el recte, entre d’altres.
Anem a situar-nos i localitzar aquestes estructures al nostre cos:
Ens asseiem en un tamboret o cadira dura, i aquí tenim la primera referència. Aquests dos ossets que notem en contacte amb el tamboret són els dos isquis, un a la dreta i un a l’esquerra. També els podeu reconèixer anant en bicicleta, són els que fan mal quan passem massa estona a sobre del seient i no hi estem acostumats!
A partir d’aquí anem a posar una mà al darrera, baixant des de l’esquena trobem un os més aviat ample i planer que es situa entre les dues natges. Aquest és el sacre. A la punta hi ha el còccix, un osset petit i sovint sensible al ser tocat.
Si ara posem les mans a la cintura anem a caure a sobre de les ales ilíaques, i notem que podem resseguir-les una mica cap endavant i una mica cap enrere.
Ara ens falta anar a tocar el pubis. Trobem que és un os planer i una mica quadrat, realitat també són 2, un a la dreta i l’altre a l’esquerra units per un cartílag.
Ara podem resseguir totes aquestes prominències òssies intentant buscar-hi una continuïtat, imaginant l’espai que formen conjuntament, observant les zones on no hi trobem os i prenent especial atenció a la zona del terra de la pelvis. És a dir, l’espai que queda a sobre del tamboret, limitat pel pubis per davant, els dos isquis a banda i banda i el còccix per darrera. Aquesta és la zona que anomenem perineu o sòl pelvià.