De cap a peus

Ja ha arribat la primavera i amb ella comencem a veure els peus nus, alliberats dels mitjons, de les sabates gruixudes i de les botes.
És el moment de la meravellosa aparició de les xancletes! Anem a mirar-nos els peus i a veure com caminem quan anem calçats amb xancletes.
Si quan aneu pel carrer teniu algú al davant caminant amb unes xancletes observeu-lo, mireu com camina. Quina sensació us dóna? No sembla que camina amb cansament? Camina arrossegant els peus i amb cada passa la xancleta es desenganxa del peu i fa soroll.
Com s’aguanten les xancletes al peu? En realitat no s’aguanten de cap manera. L’única subjecció de la sandàlia al peu és a través d’unes tires que surten des de l’espai entre el primer i el segon dit i que es dirigeixen cap als laterals del peu. La tendència normal del peu és a agafar-se a les tires, de manera que el primer i segon dit tendeixen apropar-se encara que això signifiqui una desviació del primer dit en forma de galindó (el popular “juanete”).

Quan caminem la sabata s’ha d’aguantar al peu per ella sola però si és una sandàlia amb poques tires això no és possible. Amb cada passa els músculs dels peus han d’aguantar la sabata i això significa que fem treballar els músculs dels peus i de les cames en excés i d’una manera incorrecta.

Hem de pensar que un calçat inadequat ens pot donar problemes no només als peus i a les cames sinó que també ens pot provocar dolor a tota la columna vertebral. Una sabata que, a més de no subjectar-se al peu, té una sola excessivament plana i sense forma ens complica l’esmorteïment del nostre pes a nivell de la pelvis i de la columna lumbar.
A l’hora d’escollir unes sandàlies cal que tinguem en compte que les tires siguin suficients per aguantar-se al peu, la sola tingui una forma que s’adapti a la planta i que en caminar la sabata no s’escapi del peu.