De cap a peus

Si volem saber a quina edat és normal començar a caminar no trobarem resposta. Cada nen o nena comença a caminar quan el seu cos i el seu cap estan preparats per fer-ho. Els llibres ens diuen que entre els 9 i els 18 mesos, un ventall molt ampli.

Des del moment de néixer tenim molta feina a fer abans de posar-nos a caminar!

Cada moviment que fem des que naixem és una preparació pel següent pas. Necessitem assegurar-nos que el nostre cos funciona: no gatejarem fins que no coordinem el costat dret i esquerre del cos i no caminarem fins que les nostres cames estiguin preparades per fer-ho.

Tots els intents de posar-nos drets, de balancejar-nos amb els peus a terra i les mans agafades ben fort a algun lloc només són un escalfament, com l’atleta que es prepara per la marató. I quan les articulacions, els lligaments, els músculs… i sobretot, el cervell estan preparats aleshores sí, desenganxarem un peu del terra i mirarem què passa, el posarem al davant de l’altre o el separarem cap al costat, amb més o menys sort i algun cop de cul al terra.

Sobretot, oblidem-nos dels caminadors! Per caminar anem de terra cap amunt, mai a l’inrevés.

Necessitem un contacte ferm amb el terra abans d’atrevir-nos a estirar les cames i posar-nos a la vertical. És molt temptador utilitzar els caminadors perquè el nen es pot desplaçar amb facilitat i li permet una llibertat que des del terra no té, però estem començant a caminar penjats des de la pelvis i amb un contacte només amb les puntes dels dits dels peus. Aquest no és l’ordre natural, això no dóna seguretat alhora de caminar, no permet que les articulacions es formin correctament, especialment l’articulació del maluc (el cap del fèmur no està acabat de formar quan ens posem drets), es comença amb una marxa de puntetes i les cames molt obertes.

És bàsic respectar el ritme de cada nen. No podem tenir pressa, no cal sobreestimular-los posant-los drets a la falda, no cal fer-los caminar quan sense la nostra ajuda encara no poden caminar.

Ja buscaran ajuda, ja s’agafaran a nosaltres quan ens necessitin, ja s’agafaran al sofà, al cotxet o al moble quan descobreixen que un peu darrera l’altre els permet arribar allà on volen.