La Chaqueta Metálica, Apocalypse Now o Salvar al Soldado Ryan són clàssics del cinema bèl•lic que ens han apropat a les guerres més importants del segle passat. El poc que sabem sobre com és avui realment la guerra ens arriba a través del filtre, a vegades distorsionat, de pel•lícules com les anteriors i dels mitjans de comunicació. Per això és una oportunitat única poder parlar amb algú que ha conegut la guerra de primera mà i que l’ha viscuda en primera persona perquè hi ha lluitat.
En Djalal Banchs (Santa Coloma de Farners, Girona, 1987) ha sigut soldat professional amb l’exèrcit espanyol durant dos anys i ha servit en missió a l’Afganistan durant cinc mesos, de l’octubre de 2009 al març de 2010.
Aquest mes de març ha fet dos anys que va tornar de l’Afganistan, la guerra més llarga que han lliurat els Estats Units i els seus aliats i que ha provocat desenes de milers de víctimes civils.
Com definiria la guerra?
És una cosa que l’ésser humà porta dins des de sempre. Mentre hi hagi humans i haurà guerra perquè és inevitable, la portem a la sang des de l’edat de pedra.
Alguna cosa haurà canviat des de llavors…
Les guerres d’abans eren més per motius polítics, religiosos o ideològics i les guerres actuals són sobretot per causes econòmiques: pel control de recursos energètics com el petroli o el gas, primeres matèries, etc. A part, les guerres avui ja no tenen ni l’honor ni la glòria que tenien i el soldat ja no té la dimensió heroica que havia tingut abans. En el fons, les guerres no són ni bones ni dolentes, són necessàries.
Hi haurà gent que no estarà d’acord amb el
que acaba de dir…
Dic que les guerres són necessàries, no en el sentit que cal que mori gent, sinó que la guerra forma part inherent de l’ésser humà, sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà, està a la nostra naturalesa. El dia que no hi hagi guerres, voldrà dir que no hi haurà humans i mentre hi hagi humans i haurà guerres.
Per què va fer-se soldat professional?
Sempre vaig creure que havia nascut per fer aquest tipus de feina, ho porto a la sang i sempre m’ha apassionat aquest món. M’havia tirat enrere el fet que era amb l’exèrcit espanyol, perquè jo sóc molt català, però hi vaig acabar anant perquè no tenia cap altre opció que no fos allistar-me a l’exèrcit d’Espanya.
Què van pensar els seus familiars i amics?
Ho tenien bastant assumit perquè ja em coneixien i estaven curats d’espants. Quan vaig ingressar a l’exèrcit, la meva mare em va dir: “Ja era hora que hi entressis, amb el temps que portaves donant-hi voltes”.
“Les guerres no són ni bones ni dolentes,
són necessàries”
Com hi va entrar?
Tenia 21 anys, feia temps que estava mirant informació per Internet sobre l’exèrcit fins que vaig trucar al centre de formació que tenen a Barcelona. Allà em van donar data per fer els exàmens per ingressar a l’exèrcit. Vaig fer totes les proves, físiques i psicotècniques i, al cap d’un mes, em van acceptar i ja vaig marxar cap a Càceres a un centre de formació per a fer la instrucció.
Com és la instrucció?
Dura tres mesos i mig i és com una mena de filtre; els que veuen que física i psicològicament no són prou forts per a ser soldats ja no la passen. Nosaltres érem uns 250 i al final només van passar l’ instrucció uns 70.
Deu n’hi do. En què consisteix la formació?
Hi ha proves físiques, formació teòrica, classes on t’ensenyen nocions bàsiques d’armament, tàctiques militars, topografia per saber-te orientar sobre el terreny, matemàtiques per fer càlculs d’artilleria, etc. Durant la formació també és quan tries d’una llista que t’ofereixen les unitats de l’exèrcit on t’agradaria anar destinat.
Es tria el destí en funció dels punts?
Funciona com les oposicions: fas totes les proves i exàmens i, en funció de la nota que hagis obtingut al final i de la disponibilitat de places que hi hagi, tries destí sabent que els que tenen millor nota trien primer.
On va anar destinat?
Com que vaig tenir bona nota, vaig poder anar destinat a la unitat que havia triat: la de caçadors de muntanya a Sant Climent Sescebes. Vaig firmar un contracte de dos anys amb l’exèrcit que, quan s’acaba, si les dues parts volen es pot anar renovant.
Caçadors de muntanya?
Sí, és una unitat especialitzada on t’entrenes en situacions d’alta muntanya i aprens a combatre en condicions de neu, a orientar-te, tècniques de supervivència, etcètera.
La relació amb els companys era bona?
Sí, era molt bona, també a Càceres ho va ser. Hi ha gent molt maca a l’exèrcit, el que passa és que normalment la gent té una mala imatge dels militars, sobretot a Catalunya, suposo que per raons històriques.
Per què la gent s’allista avui a l’exèrcit?
Hi ha de tot: hi ha una minoria de gent que s’apunta a l’exèrcit per vocació, com jo, d’altres que s’hi apunten, sobretot en temps de crisi com ara, perquè no tenen feina i a l’exèrcit paguen bé, i d’altres que ho fan per obtenir la nacionalitat espanyola, sobretot les persones d’origen llatinoamericà.
Com va sorgir la oportunitat d’anar a l’Afganistan?
Sempre havia tingut la intenció d’anar destinat en una missió i per això ja vaig triar la unitat de caçadors de muntanya, una de les més punteres i preparades de l’exèrcit espanyol, i per tant, una de les que tenia més possibilitats d’anar destinada en missions com l’Afganistan, on l’exèrcit espanyol ja hi era present des de feia uns anys.
“Mentre hi hagi humans i haurà guerres”
Com es decideix quines unitats de l’exèrcit hi van?
Hi ha uns sistemes de rotació: a l’estiu s’hi envia la legió perquè allà hi fa molta calor i els legionaris, que solen estar destinats a Ceuta i Melilla, ja hi estan acostumats. A l’hivern, com que a l’Afganistan és molt dur i amb molta neu, hi envien les unitats de caçadors de muntanya, ja entrenades per combatre en condicions de fred.
Quan el van enviar a l’Afganistan?
Just un any després d’entrar a l’exèrcit. Vaig tenir bastant de sort perquè jo formava part d’una unitat molt preuada i estava molt ben considerat pels meus superiors. Em vaig trobar que, amb només un any d’experiència a l’exèrcit, ja em van enviar a la guerra.
Què en sabia del país?
Seguia molt les notícies a la premsa i la televisió per entendre millor la situació que m’hi trobaria. A part, ens van fer una preparació específica teòrica sobre la geografia, la cultura i la història del país i del conflicte i també vam fer maniobres i simulacres amb el material, l’armament i els vehicles que tindríem a l’Afganistan.
Com va reaccionar la seva família?
La meva mare va patir una mica perquè marxava a un país en guerra, no anava a estiuejar a Sant Antoni de Calonge. Marxes a un lloc on et poden matar i és perillós. Als meus pares no els agradava, però també sabien que jo estava fent el que volia i em veien feliç.
Com va anar el viatge?
Vam sortir de Barcelona en un avió comercial d’Iberia fins a Tadjikistan (país veí de l’Afganistan). Un cop allà, ens van posar en un avió militar, un Hércules que feia molta fressa, amb el que vam volar fins a l’Afganistan.
La primera impressió del país va ser…
Pots tenir moltes idees i expectatives de com serà estar allà, però fins que no ho veus amb els teus propis ulls no te’n fas a la idea que és real. Crec que estava força preparat mentalment pel què em trobaria, moltes coses ja me les esperava i no em va sorprendre molt.
A quina zona del país anava destinat?
A la base espanyola de la ciutat de Qala-e-naw, a la província de Badghis. Està al nord-oest d’Afganistan, una de les zones més perilloses, on els talibans hi estan força actius.
Com era la vida a la base?
S’hi estava bé, però sense les comoditats d’aquí evidentment. Els contenidors metàl•lics de vaixell eren les habitacions; un contenidor feia d’habitació per cada quatre soldats. Després teníem menjador, infermeria, oficines, torres de vigilància…
Molta seguretat, suposo
Sí. Teníem controls exhaustius per entrar a la base, sempre una metralladora apuntant la porta d’entrada, torretes de vigilància amb soldats que hi fan guàrdia les 24 hores, etc. Allà ets molt conscient que estàs en un lloc on hi ha persones que, si poden, et mataran i has d’estar preparat.
Com era el dia a dia?
La vida a l’Afganistan és molt relativa: pots tenir un dia que estàs molt tranquil i, en canvi, l’endemà pots estar treballant sense parar 24 hores seguides. Sí que no pares mai perquè cada dia hi ha alguna cosa. Durant els cinc mesos allà només vaig fer un dia de festa, per Nadal.
“La gent té una mala imatge dels militars, sobretot a Catalunya”
La relació amb els companys allà era molt diferent que a Sant Climent?
Sí. Les dures circumstàncies que vius allà fan que la relació sigui més intensa. Per exemple, els superiors feien més la vista grossa, no eren tan exigents i ens tractaven més de tu a tu. Era una relació més informal, com una gran família.
Quines tasques feien?
Sobretot treballs de vigilància, de seguretat, patrulles… Tot encarat a complir la nostra missió principal: la de garantir la seguretat pels treballs de reconstrucció del país dins de la província que Espanya tenia assignada entre els països de la coalició internacional.
Aquesta coalició actuava sota mandat de Nacions Unides. Això volia dir que només podien disparar si els atacaven primer?
Correcte. Tu no pots obrir foc si primer no t’ataquen i sempre amb l’autorització prèvia dels teus superiors, seguint la cadena de comandament. Si ens ataquen, lògicament ens hem de defensar i podem disparar.
S’hi devia trobar…
I tant! Més d’una vegada. Vam patir una dotzena d’enfrontaments amb els talibans durant els cinc mesos que hi vaig ser i són situacions on has de fer un informe pels teus superiors sobre com s’ha esdevingut, la munició usada, les baixes, etc.
Quin tipus d’atacs són els més freqüents?
Sobretot les emboscades, perquè el terreny muntanyós i difícil del país també ho afavoreix. Per exemple, un dia vas amb la patrulla a repartir mantes a la gent d’un poble i pel camí pateixes una emboscada pels talibans. Has de defensar-te quan t’ataquen i evidentment pots patir baixes.
En van patir?
Sí, però per sort només una: la d’un noi de Barcelona. No era amic meu, però sí que el coneixia de la base. Va morir quan una bomba va explotar prop del blindat on ell anava. A més, tres o quatre soldats van resultar ferits greu, alguns amb amputacions de cames. El blindat va quedar rebentat amb un forat enorme a la panxa i tot estava ple de sang i de destrosses.
Quin ambient es respira un dia així?
Buf! A la base podies tallar l’aire amb un ganivet. Hi havia moltes ganes de venjança, sobretot entre els soldats més joves que deien: “Anem a matar aquests cabrons”, però els superiors van posar ordre i van calmar la tropa.
Després d’un dia dur de feina, com és el retorn a la base?
Entre els companys no acostumàvem a parlar del què havia passat aquell dia. Quan arribàvem a la base només volíem desconnectar i distreure’ns del què havíem vist aquell dia.
Com ho feien per evadir-se?
Miràvem una pel•lícula, teníem videojocs, llibres, jugàvem al futbolin…no teníem gaire més.
“Aprens a veure la vida i
a valorar-la d’una altra manera”
No tenia previst fer-li aquesta pregunta, però suposo que va matar algú…
És una pregunta bastant curiosa. Per què me la fas?
Potser pel morbo…
Ja m’ho pensava, perquè és la pregunta que em fa tothom. De cent persones que em pregunten sobre l’Afganistan, noranta-nou em preguntaran en un moment o altre si he matat algú.
Ho sento si la pregunta l’ha molestat. Si vol, no la poso…
No, tranquil. No em molesta. Ho entenc perquè és una pregunta morbosa. Però digues-me: què vols saber exactament?
Què sent quan mata algú en una guerra
Sincerament… em sento indiferent perquè no estàs fent res malament o que estigui penat en aquell context. Tu està allà complint amb el teu deure, fent la teva feina i si això implica disparar algú per defensar-te doncs ho fas.
Ets tu o ell, no?
Exactament. En una situació de guerra, o mates tu o et maten. Tu ets un militar i si et trobes a uns homes armats que t’obren foc tu t’has de defensar disparant. S’ha de fer i punt. A part que els talibans no són uns sants tampoc.
Però no pensa en res després?
Sí que pots tenir remordiments perquè has matat una persona que potser té família, dona, fills, etc. però també pots pensar que, si no l’haguessis matada, potser aquesta persona després podria matar el teu millor amic i si això passés no m’ho perdonaria mai. Matar algú no és una cosa agradable, però en una guerra a vegades és necessari. No me n’arrepenteixo, però tampoc me’n sento orgullós.
Tenien relació amb la població civil?
Molt poca, perquè no parlàvem el seu idioma i només disposàvem de quatre traductors en tota la base. Si estaves de vigilància a l’aeroport, sí que tenies més contacte amb la població local, sobretot amb els nens que era el més fàcil. Fins i tot alguns d’ells parlaven una mica d’espanyol.
Caram!
Sí, després dels anys que duien els soldats espanyols destinats a l’Afganistan, alguns sabien dir quatre frases en espanyol o bé coneixien jugadors del Barça i del Madrid.
Els afganesos veuen les tropes internacionals amb bons ulls?
Els que viuen a la ciutat sí. Els altres no tant perquè als de la ciutat els hi hem reconstruït escoles, hospitals, carreteres, posat aigua potable i llum, però als que viuen al camp o en pobles més petits no els hem fet res i la majoria consideren que els tenim abandonats. Mantenen certa distància amb les tropes i les solen veure com a tropes d’ocupació.
La població afganesa ho ha passat molt malament
Sí, i encara ho està passant malament. No tenen res i nosaltres, en canvi, tenim de tot però ens queixem per exemple perquè ens han posat una multa d’aparcament. Realment allà aprens a veure la vida i a valorar-la d’una altra manera.
“Marxaria a l’Afganistan demà mateix”
Mantenia el contacte sovint amb la família?
Els podia trucar un cop per setmana. Teníem un sol telèfon, que estava saturat perquè tots el volien fer servir i unes targetes gratuïtes per fer trucades internacionals limitades. Jo potser els podia trucar només durant cinc minuts a la setmana. També teníem set ordinadors amb connexió a Internet, però anaven molt lents i estaven tots capats, gairebé no podies ni accedir al Facebook.
Una curiositat: quant es cobra en una missió?
Cobres el teu sou base com a soldat pagat pel govern espanyol més el sou de l’OTAN, que és d’uns 2.500 euros mensuals. Evidentment, els superiors cobren plusos i extres molt més que els soldats.
No està mal pagat
Gens. Els superiors cobren bastant bé. Al cap d’un mes de tornar d’Afganistan, vaig veure alguns superiors meus amb cotxes nous de gamma alta com Audis, BMWs i Mercedes. Alguns van tornar d’allà havent fet molts “calers”.
Com va encarar el final de la missió?
Saps que hi vas per a cinc mesos, però no saps la data exacta de tornada. Sí que tens moltes ganes de tornar perquè estàs cansat, física i psicològicament, i vols tornar a tenir les comoditats que tenim aquí.
Li va costar adaptar-se aquí altra vegada?
No gaire. Sí que vaig trobar a faltar les experiències que, com a soldat i com a persona, havia viscut a l’Afganistan.
Què en pensa de la intervenció internacional?
El país porta en guerra des de fa 100 anys almenys, té grans divisions ètniques i realment no sabem si la situació és millor amb els talibans o sense, perquè també tens els senyors de la guerra, Al-Qaeda, traficants d’opi, una corrupció galopant…
Però hi han ajudat o no?
En part sí, perquè si ara marxessin totes les tropes estrangeres de l’Afganistan segur que hi hauria una guerra civil. El país no ha millorat molt, però tampoc ha empitjorat. Millorar Afganistan ara és molt complicat i no depèn només de les armes, cal també una solució política.
L’exèrcit dels Estats Units ha començat una retirada gradual del país fins el 2014. Missió complerta?
És difícil de dir… Penso que els EUA van anar a l’Afganistan no per causes polítiques sinó per motius econòmics, com tenir accés als jaciments de petroli i gas de l’Àsia Central o a les reserves de minerals que hi ha, i també per la seva importància geoestratègica a l’estar prop de països com: l’Iran, Xina, Rússia, Pakistan…
Un conflicte mogut només per interessos?
Si mirem la història, veurem que al complex militar-industrial nord-americà li interessa tenir conflictes contínuament per renovar els seus arsenals d’armament i així produir i vendre més armes.
La guerra com un dels motors de l’economia…
Exacte. La guerra ha sigut i és un gran negoci i a l’Afganistan també. Això no és nou.
Què pensa dels anomenats “danys col•laterals”, quan es diu que han mort víctimes civils per error?
Crec que dir que és un error és una bajanada perquè les armes que s’usen són molt precises. Evidentment que pot haver-hi un error de càlcul i accidents, però moltes vegades es diu això per amagar coses que no es vol o no interessa que es sàpiguen.
Vol dir que no són un error i que realment saben on bombardegen?
Hi ha vegades que potser no són un error.
“En una guerra veus de quina pasta estàs fet”
Però com ho justifiquen?
Els comandaments militars et diran que és una guerra i que és una desgràcia haver matat a gent innocent durant un atac però que, almenys, han complert l’objectiu que tenien de matar aquells terroristes.
No sé si convenç gaire aquesta explicació…
A vegades tiren bombes on les volien tirar però, després, al veure que han matat també a gent innocent, diuen que no les volien tirar allà i que ha sigut un error, tot i que potser ells ja sabien que hi havia població civil en aquell lloc. Pel bé de la missió, però, han preferit atacar perquè consideren més important l’objectiu a complir. Es fa servir l’excusa dels “danys col•laterals” tot i que no sempre ho són.
Es diu que la guerra és una relació on
persones que no es coneixen es maten en nom de persones que sí que es coneixen però que no es maten
Sí, és així. La vida d’un soldat és molt difícil, més que la vida d’un polític. Com a soldat et trobes que a vegades has de matar a una persona que no coneixes de res, que no té res a veure amb tu i que no t’ha fet cap mal però l’has de matar i per què?
Millor digui-m’ho vostè…
Doncs perquè un polític que està al poder ha decidit des d’un despatx que aquell és el teu enemic i que l’has de matar en aquella guerra pel bé de la missió o del país. Sempre ha sigut així.
Ells decideixen, però no es mullen
Exacte, però com a soldat tu ja ho saps. El món està bastant podrit i nosaltres només som simples peons que ens movem al seu son en un taulell d’escacs gegant que és el món.
Els que guanyen les guerres són considerats herois i els que les perden terroristes?
No, no és tan simple, la cosa és més complexa. Seria un greu error dir que els afganesos o els talibans són tots terroristes perquè no es pot generalitzar. Hi ha una minoria de talibans que sí que ho són.
La guerra treu el millor i el pitjor de les persones?
He vist a persones que creia que eren molt valentes amagar-se i també companys que han hagut d’abandonar la missió perquè psicològicament no ho aguantaven. Sí, realment treu el millor i el pitjor de cadascú.
El pitjor com, per exemple, les darreres fotos de soldats americans orinant sobre uns cadàvers fent-ne mofa?
Aquests són casos aïllats i personalment m’avergonyeix que les persones que ho fan es considerin militars. En una guerra sempre hi ha gent que fa coses que no hauria de fer, perquè així són les guerres. El què passa és que avui dia, amb els mòbils amb Internet i les xarxes socials, tot es difon i molt de pressa i a tot arreu. Han passat tantes barbaritats que no sabem….
No les sabem perquè la història l’escriuen els que guanyen les guerres?
Això sempre. Ha sigut així des de dels romans. Avui en dia la cosa potser ha canviat una mica perquè tenim mitjans de comunicació instantanis i globals com les xarxes socials d’Internet.
Suposo que aquí no està molt pendent del que en diuen els mitjans…
La gent aquí no té ni idea del que passa a l’Afganistan. Del que no veus, no et creguis res i, del que vegis, creu-te’n la meitat. Jo sé què deien els mitjans de comunicació quan hi era i sé que ara no saben realment què hi passa. No, no faig gaire cas als mitjans.
La història també diu que des de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) la principal víctima de les guerres és la població civil
És cert. En part és així perquè les guerres han canviat: ja no són d’un exèrcit contra un altre, entre dos estats, sinó que són dins d’un mateix estat i entre grups que no són pròpiament exèrcits, com ara milícies, guerrilles, insurgents, senyors de la guerra, etc.
A l’Afganistan la xifra de víctimes civils també és molt alta…
Sí, sobretot perquè els talibans s’amaguen entre la població civil ja que saben que així estaran més protegits i que no els dispararem a menys que sigui absolutament necessari. També perquè saben que, si s’enfronten cara a cara a un exèrcit perdran i per això fan guerra de guerrilles, que és el tipus de combat més estès avui en dia.
Un cop va tornar aquí…
Vaig reincorporar-me a la base de Sant Climent Sescebes, on hi vaig estar fins que vaig acabar el meu contracte de dos anys amb l’exèrcit i vaig passar a la reserva, on hi estàs durant dos anys.
Tornaria a l’Afganistan?
Sí, demà mateix, sense problemes.
“Es fa servir l’excusa dels danys col•laterals,
però no sempre ho són”
Però no va renovar el contracte amb l’exèrcit, per què?
Primer, perquè a l’Afganistan vaig veure que l’exèrcit espanyol era precari en molts aspectes. I després perquè, al tornar a Sant Climent, quan va començar la crisi econòmica, vaig veure que no fèiem res en tot el dia. Només corríem amunt i avall i netejàvem l’arma, no es feien maniobres ni tir perquè no hi havia diners i això no m’agradava.
Fins que va decidir deixar-ho
Sí. Quan vaig acabar els dos anys de contracte que havia firmat a Sant Climent, no vaig voler renovar per tot el que he dit abans. Crec que, un cop ja vaig tenir l’experiència que volia viure de ser soldat en una guerra, potser vaig perdre una mica la motivació.
Ha trobat a faltar l’Afganistan?
He trobat a faltar el sentir-me útil. Veure que la meva feina té un impacte real i que estic ajudant a millorar la situació de la gent perquè això em fa sentir millor amb mi mateix.
Què ha après de l’experiència?
Que en una guerra és on més aprens de tu mateix i et coneixes millor perquè veus quins són els teus límits. Arribes a veure realment de quina pasta estàs fet.
Com ara?
Pots pensar que ets una persona molt valenta però, la primera vegada que sents trets, que siguis el primer en amagar-te sota el cotxe i a cagar-te a les calces. La guerra és una experiència que molta gent hauria de viure perquè un no sap de què va la vida fins que no estàs en una situació com aquesta. Llavors valores de veritat coses que abans no valoraves prou.
Vol dir que tots hauríem de fer-nos soldats?
No, però sí que molta gent hauria de viure una guerra i això pot fer-se com a periodista, com treballador humanitari, etc. Si ho fessin sabrien com és realment el món i els obriria els ulls. Sé que hi haurà gent que no m’entendrà, però els demano una cosa…
Endavant…
Que no em jutgin si no han experimentat el que és estar allà, perquè no es pot explicar, ho has de viure. Fins que no hagis viscut el que jo he viscut, no em jutgis.