Ja fa temps que sentim dir des dels governs espanyol i català, dia sí dia també, que s’ha de retallar el dèficit i que, per això, patim les conseqüents pujades d’impostos i les retallades en el pressupost de partides com: la sanitat, l’educació, la investigació, les beques per a estudiants o la cooperació internacional.
Però no s’ha retallat igual en tots els sectors, ni molt menys en la pròpia classe política espanyola, integrada per uns 1.500 diputats electes i assistida, segons el diari ABC, per una flota d’uns 35.000 cotxes oficials de gama alta: Audis, Mercedes, BMWs, Lexus… Els polítics no s’han retallat el sou, ni els privilegis dels que gaudeixen per ocupar un càrrec públic i que ells mateixos es van atorgar prèviament.
Més exemples de sectors on hi ha hagut poques tisorades: el govern central només ha retallat un 15% del pressupost del Ministeri de Defensa, el qual fins fa poc gastava uns 54 milions d’euros… cada dia. Així mateix l’executiu de Rajoy ha retallat només un 2% el pressupost de la Casa Reial i no ha reduït res, ni un cèntim, dels 10.000 milions d’euros que cada any el govern espanyol dóna a l’Església catòlica.
També un s’assabenta que La Caixa (ara anomenada Caixabank) va condonar un deute de 7 milions d’euros al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) quan aquests manaven a la Generalitat en el darrer tripartit, o que també ha donat un crèdit de 50 milions d’euros a Convergència i Unió, que avui ocupa el govern de la Generalitat (curiós que sembli més fàcil obtenir crèdits dels bancs si qui els demana és un partit polític que està al govern i no pas una empresa).
Ara que parlo de CiU, m’agradaria fer tres observacions que fa temps que porto al cap:
Primera: CiU és el partit polític que rep més donacions anònimes a Catalunya i fins ara no ha fet cap llei ni norma, res de res, per eliminar-les fomentant així la transparència amb la qual a vegades s’omplen la boca els seus dirigents.
Segona: el portaveu de CiU al Congrés dels Diputats de Madrid, el diputat Josep Antoni Duran i Lleida, viu en una suite de l’Hotel Palace de la capital d’Espanya que costa uns 410 euros cada dia (notícia apareguda al diari El País l’any 2010). Tot un exemple pels ciutadans sobre com estrènyer-se el cinturó en temps de crisi.
Tercera: partits com Esquerra o Solidaritat han criticat l’oposició del govern de CiU a la campanya del “No vull pagar”, que està en contra dels peatges a les autopistes catalanes, gestionades en la seva majoria per l’empresa Abertis. Per què s’hi ha oposat el govern de CiU? Convé recordar que el portaveu actual del govern de la Generalitat, Francesc Homs, el 2007 va ser nomenat president del consell d’administració d’Abertis (el principal accionista de la qual és Caixabank, a qui CiU deu 50 milions d’euros per la concessió d’un crèdit, com s’ha dit abans).
Per acabar d’adobar aquest poti-poti político/econòmic, ja fa mesos que assistim a un serial de sonats casos de (presumpta) corrupció que apareixen com bolets i que esquitxen la classe política espanyola: l’expresident balear Jaume Matas i el duc de Palma Iñaki Urdangarín amb el cas Palma Arena; l’expresident valencià Francisco Camps i el cas Gurtel; Fèlix Millet i el cas del Palau de la Música, el de l’exministre socialista José Blanco; el de l’expresident de la SGAE Teddy Bautista; el del president del Tribunal Suprem, Carlos Dívar, acusat de gastar diners públics en caps de setmana a cos de rei en hotels de luxe de Marbella; el de l’expresidenta del Consell Balear, Maria Antonia Munar, acusada de malversar diners públics, etc.
Veient el panorama actual dels polítics en actiu, avui escric sobre els expolítics, aquells que van ser dirigents en antics governs. En aquesta entrada vull compartir una llista d’antics càrrecs públics que mostra la poquíssima separació que hi ha entre el poder polític i l’econòmic a Espanya. Més encara: ambdós poders actuen com a vasos comunicants en una relació de simbiosi, de benefici mutu i necessitat, ajudant-se i tapant-se les vergonyes quan convé entre polítics, governants, grans banquers i empresaris.
Una llista que mostra la facilitat que tenen els expolítics espanyols per “saltar” del sector públic (el govern) a l’empresa privada, on reben sense cap tipus de rubor ni escrúpol sous escandalosos, indemnitzacions milionàries si els fan fora i suculents pensions quan pleguen. Tot per garantir als expolítics una jubilació daurada que no és res més que un pagament, de part de dirigents de grans bancs i empreses, als antics governants pels seus serveis prestats quan van dur a terme polítiques i concessions des del govern que van afavorir aquests banquers i empresaris que ara els paguen el sou. A casa, d’això sempre n’hem dit tornar el favor.
Per això, no és gens estrany comprovar que als consells d’administració de grans bancs i empreses espanyoles hi ha presents moltes velles glòries de la política i mòmies d’anteriors governs que ocupen còmodes i molt ben remunerades poltrones. Tots ells triats a dit, no per les seves competències o mèrits professionals, sinó perquè havien ocupat un càrrec polític.
(Es podria fer també el llistat dels expolítics que han sigut col.locats com ambaixadors espanyols sense haver fet la carrera diplomàtica, com: l’exalcalde de Barcelona i exministre socialista Joan Clos a Turquia fa uns anys o l’exministre del PP Federico Trillo al Regne Unit, nomenat aquesta mateixa setmana, però això seria un altre tema).
Aquí va doncs un petit inventari d’aquesta galeria de fòssils polítics que estan “enxufats” a l’empresa privada, convertida massa cops en una oficina de col•locació d’antics governants. Anteriors dirigents que, tot i ser ja dinosaures de la política, avui cobren uns sous astronòmics insultants, sobretot per aquests temps de crisi, de retallades i d’estrènyer-se el cinturó.
Com diuen a Hollywood, “and the Oscar goes to…”:
.FELIPE GONZÁLEZ: expresident socialista del govern espanyol. És conseller independent del consell d’administració de Gas Natural Fenosa amb un sou de 126.000 euros l’any (10.500 euros al mes). A part, rep la pensió vitalícia com a expresident.
.JOSÉ MARÍA AZNAR: expresident popular del govern espanyol. És conseller d’Endesa (empresa privatitzada en part durant el seu govern) amb un sou de 200.000 euros l’any (16.600 euros al mes) i és també membre del consell d’administració de News Corporation, el grup de comunicació del magnat australià Rupert Murdoch amb un sou de 171.300 euros a l’any (14.275 euros al mes). Sou total pels dos càrrecs: 371.300 euros a l’any (39.941 euros al mes). A part, rep també la pensió vitalícia com a expresident.
.PEDRO SOLBES: exvicepresident i exministre als governs socialistes de González i Zapatero. És conseller de l’empresa energètica italiana ENEL i també assessor del banc britànic Barclays.
.EDUARDO ZAPLANA: expresident de la Comunitat Valenciana i exministre de Treball del govern del PP d’Aznar. Fins fa tres mesos va ser membre del consell d’administració de Telefònica Europa (empresa privatitzada sobretot durant el govern d’Aznar) amb un sou de 600.000 euros l’any ( 50.000 euros al mes).
.JOSEP BORRELL: exministre socialista del govern de González. Actualment és vocal del consell d’administració de l’empresa elèctrica andalusa Abengoa amb un sou de 300.000 euros l’any (25.000 euros al mes).
.JOSEP PIQUÉ: expresident del PP de Catalunya i exministre d’Exteriors del govern d’Aznar. És president de: Vueling, Bodaclick i el Círculo de Economía i també conseller de: Plasmia Biotech, Applus Technologies, Tradisa Operador Logístico, GVC Gaesco i EADS. Rep un sou per cadascun d’aquests càrrecs.
.NARCÍS SERRA: exvicepresident i exministre de Defensa del govern socialista de González. Va presidir “La Caixa”. L’any 2005 va ser nomenat president de Caixa Catalunya amb un sou de 200.000 euros l’any (16.000 euros al mes) i actualment és membre del consell d’administració de Gas Natural Fenosa.
.RODRIGO RATO: exvicepresident i exministre d’Economia al govern popular d’Aznar. Va ser expresident de Caja Madrid i de Bankia, d’on va dimitir la setmana passada amb una indemnització d’un milió d’euros. El seu sou era de 600.000 euros l’any (50.000 euros al mes).
.MIQUEL ROCA: exdiputat de CiU i un dels redactors de la Constitució Espanyola de 1978. És conseller d’Endesa.
.ÁNGEL ACEBES: exministre amb vàries carteres al govern popular d’Aznar. És conseller extern d’Iberdrola, la principal empresa elèctrica basca, i era membre del consell d’administració de Bankia, nacionalitzada la setmana passada pel govern espanyol.
.JOSU JON IMAZ: expresident del Partit Nacionalista Basc (PNB). Va ser nomenat president de Petronor, l’accionista principal de la qual és Repsol.
.ELENA SALGADO: exvicepresidenta i exministra del govern socialista de Zapatero. És consellera de l’empresa filial d’Endesa a Xile, Chilectra, i també membre del consell d’administració d’Abertis.
Podria seguir, perquè hi ha força més espècies que formen part d’aquesta fauna, d’aquest cementiri d’elefants tan ben pagat i d’aquesta mena de “Jurassic Park” de luxe que, per desgràcia, encara no s’ha extingit. Millor, però, que deixi la llista aquí perquè ja em començava a posar de mala llet.
Mentrestant, molts sous (per aquells que encara tenen feina) ja no són ni mileuristes, es manté un atur de quasi 6 milions de parats a tot l’Estat, amb un atur juvenil del 50%, l’economia està en recessió i es produeix una fugida de cervells de persones joves, ben formades i preparades que, al no trobar oportunitats aquí, les busquen a l’estranger i que són les que haurien de catalitzar una futura (no sabem quan) recuperació econòmica del país.
Vist com està el pati, i aquesta llista representa només una part de la crítica que es pot fer a la nostra classe política, jo em pregunto: els polítics encara no entenen que hi hagi cada vegada més gent descontenta i que no vagi a votar? Que consideri que els polítics no els representen perquè governen d’esquenes als ciutadans? Que viuen en la seva torre de marfil allunyats dels problemes del carrer? Que la conducta de la classe política fomenta l’abstenció electoral i la frustració ciutadanes? Segurament per això els polítics estan considerats, segons enquestes del CIS, el segon principal problema dels ciutadans espanyols després de la situació econòmica.
Fa gràcia que alguns d’aquests expolítics que ara, en temps de crisi econòmica i amb un atur disparat, es fan d’or a l’empresa privada són els mateixos que s’han omplert la boca fins fa poc parlant de la necessitat de les retallades. A ells no els haurien de retallar els seus beneficis també? Els polítics en actiu, que haurien de donar exemple perquè són càrrecs públics i electes que representen la ciutadania, han de cobrar sous i pensions tan altes?
I els expolítics han de poder passar tan fàcilment, nomenats a dit i no per mèrits propis, del càrrec públic al món de l’empresa privada cobrant aquests sous i indemnitzacions astronòmiques? Crec rotundament que no i que és una obscenitat i un insult pels ciutadans (que som qui els vota) que sigui així quan hi ha tanta gent que està sense feina i amb molts problemes per arribar a final de mes.
Els polítics poden respondre que és del tot legal cobrar tot el que cobren. Sí, ho és, i segurament ho és perquè ells mateixos ja s’han preocupat que així fos; de fer algunes de les lleis a la seva mida i conveniència amb la complicitat de legisladors i jutges. Això passa també perquè a Espanya (i a on no?) el poder polític també està íntimament lligat al poder judicial fins al punt que a vegades es fan lleis i normes només favorables als polítics i als seus amics i als seus beneficis.
Exemples? Decidir per llei la quantia dels seus sous i pensions, evitar fer una llei per a una total transparència sobre el finançament dels partits polítics, reduir les poques limitacions que encara tenen per passar del càrrec públic a l’empresa privada quan pleguen, etc. Sí, és legal, però no sempre allò que és legal és necessàriament legítim ni just. La legalitat massa vegades no va de la mà de la legitimitat ni de la justícia.
Em temo que aquest rànquing d’expolítics mostra només la petita punta de l’ iceberg… Com se sol dir: i el que no sabem! Però no, no poso ni vull posar tots els polítics al mateix sac (a vegades ho fan amb els periodistes i és una cosa que em molesta). Crec que hi ha de tot a tot arreu i en totes les professions, també en la política i en la banca.
Això no treu que, vist el comportament de la nostra classe política en els darrers anys, cada cop em pregunti més si realment els polítics van en sacs diferents, ja que cada cop em costa més de separar el gra de la palla.
També em venen més al cap les paraules del meu avi quan deia (certament amb força demagògia) que: “Només hi ha dues classes de polítics: els que roben i els que esperen per robar”. Jo no m’ho crec, avi, i miro cap al cel esperant que no tinguessis raó.