Gairebé ni un ho va poder resistir, quasi tots hi van caure. La setmana passada vam veure com la majoria dels mitjans de comunicació van picar l’ham que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, va posar-los intencionadament amb les seves declaracions on criticava que aficionats catalans i bascos poguessin xiular l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei de futbol entre el Barça i l’Athletic Club de Bilbao, en presència del príncep Felip de Borbó i alts càrrecs del govern espanyol.
Les declaracions d’Aguirre van ser totalment intencionades i seguien fil per randa l’estratègia que marquen els manuals de comunicació política: desviar l’atenció dels mitjans amb una cortina de fum quan aquests t’estan posant entre l’espasa i la paret. Les seves declaracions buscaven apartar el focus mediàtic dels tres greus problemes que actualment té la presidenta de la Comunitat de Madrid:
1) La seva responsabilitat parcial en la bancarrota de Bankia, ja que va utilitzar aquesta entitat bancària i els seus diners pels seus interessos polítics i per això va pressionar-la per a nodrir el seu consell d’administració de familiars i amics afins al PP.
2) El seu nom ha aparegut repetidament relacionat amb la xarxa de presumpta corrupció del cas Gurtel, que ja va fer dimitir Francisco Camps de la presidència de la Generalitat Valenciana.
3) Va falsejar les dades de la Comunitat de Madrid amagant factures, no declarant totes les seves despeses i maquillant el seu dèficit públic al govern central de Mariano Rajoy, amb qui no té una molt bona relació personal.
Crec que les declaracions d’Aguirre, a part de demostrar la manca de crítica de bona part de la classe periodística (la de la classe política ja està pels terres) van tenir però un efecte positiu: permetre obrir una mica el debat sobre la llibertat d’expressió i els seus límits a l’estat espanyol.
En un món ideal, no s’hauria de xiular mai cap himne de cap país, sigui l’espanyol, el català, el d’Estats Units o el de Botswana. Però en un món ideal tampoc hi hauria d’haver un 53% d’atur juvenil, ni polítics corruptes i, posats a demanar, potser jo no hauria d’estar a l’atur i les noies que m’agraden m’haurien de fer una mica més de cas, per exemple. Per sort o per desgràcia, no vivim en un món ideal, sinó en un món ple d’interessos, alguns contraposats, de paradoxes i contradiccions.
Penso que xiular qualsevol himne nacional: l’espanyol, el català, l’americà o el “God Save the Queen” britànic són una manca de respecte. Els himnes nacionals no s’han de xiular i no s’hi val ni està justificat dir que es pot xiular l’himne espanyol però no el català o sí el català però no l’espanyol. O tots o cap, no hi ha d’haver dobles rasers.
Així com les banderes, per a moltes persones els himnes són símbols que representen i expressen sentiments de la pròpia identitat nacional i col•lectiva. Xiular-los pot ofendre i molestar a aquelles persones que s’hi identifiquen i, per tant, per això és una manca de respecte.
Ara bé, les xiulades als himnes nacionals són també una cosa molt més important: manifestacions del dret a la llibertat d’expressió i aquest dret ha de prevaler per sobre de la manca de respecte, que ofèn i molesta a uns quants, ja que és un dret que garanteix la llibertat d’expressió a tothom, és un dret universal.
En aquest sentit, per això és diu amb raó que la llibertat d’expressió és un dels drets fonamentals que vertebren els pilars d’una democràcia sana i madura. Com deia Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units i un dels redactors de la constitució americana: “Si em fan triar entre una societat amb govern però sense premsa i una sense govern però amb premsa, indubtablement em quedo amb la darrera”.
L’estat espanyol hauria de ser prou madur democràticament pel que fa a la llibertat d’expressió de tal manera que tan els seguidors de la Falange franquista, com els del partit xenòfob Plataforma per Catalunya, però també els de l’antiga e il.legalitzada Batasuna de l’esquerra independentista basca poguessin manifestar-se al carrer amb total naturalitat i normalitat.
Per desgràcia, però, no s’aplica per part del govern central la mateixa vara de mesurar per a tothom i aquí és on hi ha la principal amenaça al dret a la llibertat d’expressió. El problema és quan s’estableix interessadament un biaix que permet la llibertat d’uns però no la d’altres, quan es diu: “tu sí que pots expressar-te o manifestar-te, però tu no”. Aquesta diferència de criteri, basat només en interessos polítics, dinamita el caràcter universal d’aquest dret i estableix una mena de llibertat d’expressió a la carta aplicable només per a uns i excloent als altres, depenent sempre de qui la reivindiqui.
Benvinguts doncs a la concepció restringida de la llibertat d’expressió “made in Spain”, pròpia d’un estat amb una cultura democràtica molt poc madura i un sistema democràtic força encotillat si el comparem amb el que tenen al Regne Unit, els EUA, França o els països nòrdics.
Si neguéssim aquesta conclusió, com s’explicaria llavors que durant tanys s’hagin permès manifestacions de la Falange, un partit polític antidemocràtic que defensa i reivindica les bondats de la dictadura franquista (mai condemnada pel Parlament espanyol, tot sigui dit de passada) i que va provocar desenes de milers de morts i, en canvi, s’hagin prohibit manifestacions de l’esquerra basca “abertzale” properes a l’òrbita ideològica de la banda terrorista ETA?
O per què es pot sortir al carrer amb banderes franquistes i cridar “Viva Franco” sense que passi res, però en canvi no es pot dir el mateix d’ETA perquè és un delicte d’enaltiment del terrorisme que pot comportar penes de presó, com li ha passat a l’exdirigent de Batasuna Arnaldo Otegi?
O per què puc accedir a webs i publicacions d’ultradreta franquista, però en canvi el govern espanyol va tancar diaris als País Basc com Egunkaria, de tendència independentista i proper ideològicament a les tesis d’ETA?
O, finalment, per què és possible votar a les eleccions el partit de la Falange però no els de l’esquerra independentista basca com Batasuna, partit que va ser il•legalitzat a través de la Llei de Partits aprovada per l’acord entre el PP i el PSOE?
L’estat espanyol té el dubtós honor de ser l’únic de la Unió Europea que ha tancat diaris i il•legalitzat partits polítics, donant mostres de la seva anèmica cultura democràtica en l’escena internacional. Com a contrast, el govern britànic liderat per l’exprimera ministra Margaret Tatcher mai va atrevir-se a il•legalitzar el partit polític del Sinn Fein, que era el paraigües ideològic de la banda terrorista de l’IRA (“l’Irish Republican Army”-l’Exèrcit Republicà Irlandès) quan aquesta provocava atemptats terroristes a Londres als anys 80. Potser una de les raons és que els britànics fa uns 300 anys que tenen democràcia (amb totes les seves imperfeccions) i els espanyols només poc més de 30.
No tinc cap simpatia ni pels nostàlgics del règim franquista ni pels que eren favorables a la lluita armada de la banda terrorista ETA, però defenso un dret a la llibertat d’expressió que doni aixopluc a tots dos i no només als primers, com ha passat i encara passa a Espanya.
Potser aquest “made in Spain” es podria entendre perquè el País Basc era, fins fa ben poc, l’únic lloc de la Unió Europea on algunes persones havien de dur escolta sempre que sortien de casa i mirar cada dia sota el cotxe per si els hi havien posat una bomba. Eren víctimes d’una banda terrorista que els havia posat la diana a sobre pel simple fet de pensar diferent, de tenir una opció política diferent i assassinar algú només perquè pensa diferent de tu, tan és si el matés reivindicant causes de dretes o d’esquerres, respon a un sistema ideològic ben clar: feixisme.
Ara bé, penso que el terrorisme no s’ha de fer servir com excusa o coartada per justificar les limitacions dels drets més fonamentals i les llibertats més bàsiques, com la d’expressió, i massa sovint els governs, entre ells l’espanyol, les han segrestat en nom de la lluita contra el terrorisme i la defensa d’una suposada seguretat nacional.
Cal entendre els orígens de cada manifestació terrorista en el seu context particular. No tots els terrorismes són iguals, perquè ni maten ni es maten en nom del mateix ni per la mateixa raó. Per això, si se’l vol combatre és vital saber les raons que motiven cada tipus de terrorisme i que creen el caldo de cultiu en el qual aquest arrela i creix. Entendre els per quès del terrorisme no vol dir legitimar-lo ni justificar-lo, sinó precisament comprendre’n les seves causes i expressions per poder-lo combatre millor, sempre des de l’estat de Dret i amb tot el pes de la llei.
Tot el que he dit fins ara, vol dir que defenso una llibertat d’expressió sense límits? Sí, però cal matisar-ho una mica perquè a la vida la intel•ligència sol estar en el matís de les coses. A priori no hi ha d’haver cap límit a la llibertat d’expressió i s’ha de poder dir i pensar qualsevol idea. A posteriori, un cop ja dita o expressada la idea, sí que hi ha d’haver algunes limitacions en determinats casos concrets, que ja estan contemplats per llei en l’actual règim jurídic de la informació i que són: les injúries (els insults), les calúmnies (acusar algú d’un delicte sense proves) i alguns casos especials del dret a l’honor i a la intimitat, sempre i quan l’interès públic de la informació sobre les persones afectades no prevalgui per sobre d’aquests altres drets.
Aquests límits, tot i ser-hi, són aplicables només a posteriori. Si algú considera que se l’ha insultat o calumniat que ho denunciï i que acudeixi als tribunals de justícia per a què un jutge aplicant la llei ho decideixi. Però mai s’ha de limitar la llibertat prèvia de poder-ho dir. No s’ha de prohibir a priori, abans que s’hagi dit o expressat una idea, perquè això és censura.
Xiular l’himne espanyol o el català, esbroncar el president del Govern, manifestar-se a favor de la Falange o d’ETA, cremar fotos del rei, banderes de països, etcètera. Encara que algunes d’aquestes coses a mi no m’agradin gens i que algunes fins i tot cregui que són una falta de respecte, no poden considerar-se mai un delicte. Defenso que totes elles són manifestacions de la llibertat d’expressió, que és un dret universal que ha de prevaldre com a màxima.
Penso que és una llibertat que fins i tot han de tenir i gaudir aquells que volen acabar amb ella, com determinats partits de tall feixista, perquè si no els la permetem també a ells eliminaríem el propi dret, la seva essència universal i estaríem caient en la trampa de la intolerància. Sí, hem de ser tolerants també amb els intolerants, combatent-los només a través dels arguments i el diàleg democràtics (encara que ells hi vagin en contra) ja que és precisament aquest diàleg lliure el que garanteix la diversitat i la pluralitat dins de la opinió pública. Mai hem de combatre els intolerants amb censures i prohibicions prèvies, imposades per lleis tretes de la màniga per conveniència contra allò que no agrada o no interessa.
La llibertat d’expressió no és un regal que ens han donat, sinó un premi pel qual hem lluitat històricament i que ens hem guanyat i per això hem de defensar-la, perquè és universal i ens afecta a tots. No dóna carta blanca ni tampoc és un xec en blanc, ja que ser més lliures ens fa indissolublement també més responsables. La saviesa popular ho sap i ho diu molt bé amb la cita: “Ets amo dels teus silencis i esclau de les teves paraules”.
Finalment, parlant de cites sobre la llibertat d’expressió, n’hi ha una de Voltaire, un dels principals intel•lectuals de la Il•lustració e inspirador de la Revolució Americana de 1776 i la Revolució Francesa de 1789, que subscric plenament i que m’agradaria veure gravada a l’entrada de tots els parlaments del món: “No estic d’acord amb el que dius ni amb el que penses, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho i a pensar-ho”.