Potser vosaltres també ho heu notat. Ja fa uns dies que ens bombardegen des de la televisió amb anuncis de l’Eurocopa de futbol que aquest divendres 8 de juny arrenca a Polònia i Ucraïna. Uns anuncis plens de símbols i proclames espanyolistes, tot sigui per donar suport incondicional a la selecció espanyola, “la roja”.
Les seleccions esportives són part de l’aparell nacionalitzador d’un Estat sobre els seus ciutadans i tots els estats les utilitzen. En el cas d’Espanya, “la roja” és un instrument d’espanyolització i per això hi ha tanta gent que no entén per què molts catalans que ens considerem nacionalistes o directament independentistes no ens identifiquem amb la selecció espanyola, ni li donem suport o que ens faci urticària celebrar les seves victòries (personalment, quan guanya Espanya jo me n’alegro només pels jugadors catalans que hi estan obligats a jugar).
També és curiós veure com tots aquests que enarboren la bandera i la camiseta espanyoles en aquestes competicions solen ser els mateixos que critiquen catalans i bascos per ser nacionalistes perquè, òbviament, ells no ho són quan fan el mateix. Són els mateixos que neguen que el nacionalisme espanyol existeixi (segur? i Gibraltar, Ceuta o Melilla?) i substitueixen eufemísticament el nacionalisme per la paraula patriotisme. Ja se sap: aquell qui té un Estat propi al darrera no és mai nacionalista, això són coses de les anomenades “regions”. Els que no s’identifiquen amb el mateix estat que jo són uns nacionalistes i els que pensen com jo són uns patriotes.
Sorprèn també comprovar com alguns dels jugadors de “la roja”, que s’agafen com a exemple a seguir per a nens i joves i que, ens agradi o no, són considerats per molts (sobretot pels mitjans de Madrid) com a “patriotes” espanyols i usats com a elements d’espanyolització, van ingressar les primes milionàries que van cobrar per la victòria en el Mundial de futbol de Sud-àfrica de 2010 en bancs de Suïssa per tal d’evitar pagar impostos a Espanya… això sí que és ser nacionalista (perdó, patriòtic).
Els campionats internacionals de seleccions de futbol com el Mundial o l’Eurocopa són un immens negoci, que dóna grans alegries a molta gent que hi està aficionada i que fa que alguns ho visquin amb molta passió perquè són també un espectacle identitari i pseudopolític. Si algú encara creu que el futbol no té res a veure amb la política, que es miri els partits entre el Barça i el Madrid i el llenguatge que determinats mitjans catalans i espanyols i molts seguidors utilitzen. En aquest sentit, la selecció espanyola de futbol (com la catalana quan juga) és un instrument nacionalitzador que associa el fet de ser un bon espanyol (signifiqui el que això signifiqui) amb animar sempre “la roja”.
En l’actual crisi econòmica que pateix Espanya, la participació de la selecció espanyola en l’Eurocopa de futbol que comença aquesta setmana pot ser molt fàcilment orquestrada i aprofitada pel govern central per distreure l’atenció mediàtica, i per tant ciutadana, dels greus problemes que pateix Espanya, sobretot si l’equip encadena victòries. Estic segur que el president Rajoy somia en fer-se una foto amb l’equip d’Espanya com a campió del torneig el proper juliol, almenys així tindria alguna bona notícia per donar als espanyols. “La roja” pot esdevenir doncs una cortina de fum aprofitada pel govern espanyol i pels mitjans de comunicació públics que aquest teledirigeix per a desviar l’interès social dels greus problemes que actualment té l’estat espanyol.
En els últims mesos hem vist com Espanya ha perdut tota la seva credibilitat a nivell internacional, sobretot davant dels anomenats mercats, però no per culpa dels seus ciutadans, molts dels quals NO hem viscut per sobre de les nostres possibilitats (aquest és un dogma gens argumentat que es repeteix des del poder com un mantra). Estem com estem sobretot per culpa d’una classe política majoritàriament incompetent, massa vegades corrupta, i també massa amiga de grans banquers i empresaris ambiciosos i amb pocs escrúpols.
Una classe política (parlo en general, perquè sempre hi ha excepcions) que viu en la seva torre de marfil, desconnectada dels problemes reals de la gent del carrer i que sembla estar interessada solament en prometre coses per guanyar les eleccions i poder posar així les seves grapes en grans bancs i empreses per lucrar-se i col•locar els familiars, els amics i els del seu partit durant almenys els quatre anys de la legislatura.
Una classe política que manipula mitjans de comunicació públics, que polititza tribunals de justícia per tenir les sentències que vol i que ha malbaratat quantitats ingents de diners públics en obres faraòniques que són un pou sense fons, eludint després tota responsabilitat per la seva desastrosa gestió i sense pagar-ne cap culpa. Al contrari, molts segueixen sent diputats o senadors, i sinó, gràcies al seu antic càrrec polític fan el salt a l’empresa privada on cobren sous obscenament elevats.
Al nostre país hi ha excel•lents professionals i empreses molt competitives en molts àmbits de l’economia. Hi ha molta gent que fa les coses molt ben fetes, ciutadans emprenedors i amb ganes de formar-se, d’aprendre i de treballar i tan de bo molts polítics en prenguessin exemple. No, els ciutadans no som els principals culpables de la crisi actual, com a vegades s’insinua des de segons quins altaveus. Els ciutadans en som les principals víctimes i som els que patim les retallades dels serveis socials i les pujades d’impostos que paguem cristianament. Els que han provocat la crisi són sobretot els banquers i els polítics, els quals han consentit, sinó col•laborat en el pitjor dels casos, en les negligències i les males pràctiques dels primers. Ironies del destí: els principals culpables d’aquesta crisi són els menys afectats per les conseqüències del desastre que ells mateixos han provocat, afavorit i permès.
Ho diré ben clar: la nostra ciutadania li passa la mà per la cara a la nostra classe política, que no li arriba a la sola de la sabata. Una classe política que no ens mereixem perquè no està a l’alçada de les expectatives dels seus ciutadans. Per això l’Espanya liderada per aquesta classe política s’ha convertit a la vista dels seus socis europeus en un país de pandereta, en una de les repúbliques bananeres d’Europa i en un membre merescut dels anomenats despectivament com a “PIGS” (porcs en anglès): Portugal, Itàlia, Grècia i “Spain”.
He fet un petit inventari, poc ordenat i exhaustiu, d’alguns d’aquests problemes que Espanya pateix avui, alguns dels quals ja existien abans de la crisi actual perquè es van gestar durant la Transició. Crec que ser-ne conscient pot ajudar a entendre la dolenta (i justificada) imatge erosionada que es té a l’estranger d’Espanya com a democràcia moderna:
Espanya és líder en morositat, en evasió d’impostos i en frau fiscal a la Unió Europea; té una de les majors desigualtats socials; el seu nivell educatiu és molt baix, només està per sobre de potències com Romania i Bulgària; té un pressupost en investigació científica inferior al de països punters com Portugal; munta patètics espectacles neoimperialistes com el de Gibraltar contra el Regne Unit; és un cadàver econòmic que no reacciona davant l’expropiació de YPF de Repsol de la mà del govern argentí ni de la filial d’Endesa a Bolívia; té caixes i bancs que peten i que han de ser rescatats amb els diners de tots, dels quals Bankia n’és el símbol; té una Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i un Banc d’Espanya totalment incompetents en la seva funció de control del sistema financer espanyol;
la imatge del govern del PP de Rajoy incomplint les seves promeses electorals i mentint a Brussel•les sobre les xifres del dèficit (el govern socialista de Zapatero no ho va fer millor tampoc); el govern del PP defensant i aplicant ara el que criticava quan era a la oposició; la oposició del PSOE defensant ara el que criticava quan era al govern; un Congrés dels Diputats on les cares dels polítics s’eternitzen en les poltrones per culpa de la professionalització de la política; un Senat que no serveix per res; una orgia de malbaratament de diners públics en infraestructures que no són rendibles; tenir el doble d’aeroports que Alemanya (56 vers 28) tenint la meitat de la seva població; tenir la xarxa de ferrocarrils d’alta velocitat més gran del món (només superats per la Xina, per raons òbvies);
un Parlament espanyol que es posa el nom de democràtic però que curiosament mai ha condemnat la dictadura franquista; fosses comunes de la Guerra Civil que no es volen exhumar per tal que els seus familiars els puguin enterrar dignament i per poder recordar a TOTES les víctimes d’aquell conflicte; l’existència vergonyosa del Valle de la Caídos amb flors fresques en la tomba d’un dictador; la poca maduresa democràtica amb la il•legalització de partits polítics (Batasuna) i el tancament de diaris (Egunkaria), atemptats contra la llibertat d’expressió únics a tota la Unió Europea i mentre no es condemna el franquisme i es permet que els seus hereus polítics (la Falange) puguin manifestar-se i presentar-se a les eleccions; una justícia no independent i totalment polititzada (els partits polítics trien els membres del Tribunal Suprem i del Constitucional); la vergonyosa condemna davant els ulls de tot el món al jutge Baltasar Garzón i criticada després per organismes internacionals;
la corrupció de grans banquers amb tentacles en el món polític i que, en part, ens han portat on som avui; els sous, pensions i privilegis dels excàrrecs polítics; les comissions d’investigació de fireta o que directament no es fan perquè els polítics es tapen les vergonyes els uns als altres descuidant els interessos dels ciutadans que diuen representar; Església, sindicats, partits polítics i organismes públics que no paguen IBI (l’impost sobre béns immobles); la gran morositat de les administracions públiques; l’enorme deute (el tornaran?) dels clubs de la Lliga de futbol professional que han fet els fitxatges de les estrelles més cares del món; el clientelisme entre els ex polítics i els grans empresaris i banquers, que col•loquen els primers en l’empresa privada com a premi pels favors prestats i oferint-los sucosos sous; un sistema democràtic convertit en una simple partitocràcia que necessita els ciutadans només per a què aquests tirin una papereta dins d’una urna cada quatre anys;
la casa Reial: la imatge colonialista del Rei (sempre “campechano”, això sí) matant un animal noble i pacífic com l’elefant a l’altra punta del món; el cost (econòmic i polític) de la cacera a Botswana en plena crisi a Espanya; la seva amant alemanya; la reina Sofia que no visita el seu marit a l’hospital fins passats uns dies; el tret al peu del seu nét Froilà; els comptes poc transparents de la despesa de la Casa Reial; el cas de presumpte corrupció del gendre exemplar que era Iñaki Urdangarín i el de la infanta Pilar de Borbó, germana del Rei, descoberta fa poc per la premsa com una de les persones que més impostos evadeix d’Espanya.
Per no parlar també dels sonats casos de corrupció que esquitxen la classe política de tots els colors: l’expresident balear Jaume Matas i el duc de Palma Iñaki Urdangarín amb el cas Palma Arena; l’expresident valencià Francisco Camps i el cas Gurtel; Fèlix Millet i el cas del Palau de la Música, el de l’exministre socialista José Blanco; el de l’expresident de la SGAE Teddy Bautista; el del president del Tribunal Suprem, Carlos Dívar, acusat de gastar diners públics en caps de setmana a cos de rei en hotels de luxe de Marbella; el de l’expresidenta del Consell Balear, Maria Antonia Munar, acusada de malversar diners públics en caps de setmana en hotels de luxe a Marbella, etcètera.
Es pot dir amb raó que totes aquestes coses són molt diferents entre sí i que caldria matisar cada aspecte d’aquesta mena de radiografia que he fet del país on vivim. Totalment d’acord, però penso que hi ha un denominador comú en aquest poti-poti. És un còctel que mostra un conjunt de símptomes que responen a la mateixa malaltia: el descrèdit absolut fora de les nostres fronteres de totes les institucions de l’Estat espanyol i, per tant, el conseqüent fracàs del projecte democratitzador d’Espanya iniciat en els darrers 30 anys durant la Transició després dels 40 anys de dictadura franquista.
Jo tinc 31 anys i la meva generació ha vist com aquest projecte de fer d’Espanya un país plural, modern i plenament democràtic integrat a la Unió Europea ha acabat fent aigües per tot arreu. Primer no ho notàvem i no ens molestava, però ara amb la crisi l’aigua ja ens arriba a la cintura.
Aquest fracàs en la construcció d’una Espanya plenament democràtica també n’ha mostrat un altre de paral•lel: el fracàs d’una Catalunya autonòmica que tingui unes quotes d’autogovern i una economia viables i satisfactòries. No només ha fallat el projecte autonòmic català, sinó que el govern central ha centrifugat la diversitat espanyola, o sigui, de tot allò que no fos castellà. Això ha fet que en les darreres dècades el govern de Madrid (PSOE o PP, és igual el color) hagi frustrat les reivindicacions nacionals de Catalunya, menyspreat la seva identitat cultural diferenciada (en especial la llengua) i sobretot que hagi espoliat els seus recursos econòmics a raó del 8% del PIB català cada any (uns 16.000 milions d’euros l’any, uns 30.000 euros cada minut) mentre disminueix la inversió estatal a Catalunya, s’escanyen les finances de la Generalitat, els catalans paguem més impostos que ningú (més que a Suècia) i ens retallen les prestacions socials de serveis públics com la sanitat i l’educació.
Després de 30 anys d’aquesta autonomia anorèxica que hem obtingut a compta gotes i pidolant, hem de concloure que la política del peix al cove i de la pedagogia del president Pujol ara ja no serveixen, perquè no hi ha hagut mai un interlocutor vàlid al govern de Madrid que tingués ganes reals d’escoltar i de pactar, sinó només d’imposar i això porta inevitablement al divorci del matrimoni entre Catalunya i Espanya.
Avui la via autonomista ha tocat sostre, està esgotada i ja hauríem d’haver après després de tres dècades que l’única sortida per a la supervivència econòmica, política i cultural de Catalunya com a nació no és el pacte fiscal, ni el concert econòmic ni la transició nacional que diuen els polítics, sinó l’assoliment de la independència com a estat propi dins de la Unió Europea a través de la via pacífica i democràtica de l’autodeterminació.
El que no sé jo és si aquest camí garantiria també la supervivència dels actuals partits polítics catalans que toquen poder i que avui surten beneficiats de l’actual status quo. Potser la nostra classe política ja ho sap i per això no inicia aquest procés i es dedica, en canvi, a fer brindis al sol i promeses tot posant la vista només en guanyar les eleccions dels propers quatre anys… Ja ho va escriure Lampedusa a l’obra “El Gatopardo”: “Cal canviar-ho tot per a què res canviï”.
Sigui com sigui, ja fa temps que a Espanya l’emperador corre nu i sembla que ningú tingui els nassos de dir-ho. La majoria de la nostra classe política, amb el seu sistema de partits i de llistes tancades, ens ha fallat, a l’igual que els jutges del Suprem i el Constitucional amb les seves sentències polítiques dictades pels tentacles del poder polític i que res tenen a veure amb la justícia en aquest país. Dels grans banquers i empresaris millor que no en parlem i aquells que encara són monàrquics i defensors dels Borbons… que s’ho facin mirar.
Davant de l’actual panorama de crisi, ple de males notícies i amarat de pessimisme, puc entendre que moltes persones busquin un cert consol amb les alegries que pugui portar la selecció espanyola a l’Eurocopa, acompanyada pel circ mediàtic de Madrid a ritme de bombo i plateret a cada partit. No sé el què ni com, però m’agradaria que els ciutadans féssim alguna cosa més que mirar el futbol mentre l’aigua segueix pujant per sobre dels nostres genolls sense que ningú faci res. Més que mai vivim temps d’incertesa on tot és líquid i res és perenne, on ningú sap com acabarà la situació actual ni quan falta per sortir d’aquest túnel on som avui.
De moment, i com és ben comprensible, molta gent mirarà els partits de la selecció espanyola durant aquesta Eurocopa amb els amics i fent, per exemple, un gintònic (que per això Espanya és el primer consumidor de ginebra d’Europa). Seguirà sonant també la cançó de David Bisbal amb la tornada contagiosa (ja veureu sinó aquest estiu) de: “Sube la mano y grítalo!” per animar a “la roja”.
Que segueixi la festa, a l’igual que va passar quan, després d’haver topat amb l’iceberg, l’orquestra del Titanic seguia tocant…