Estudis de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) diuen que una de cada deu persones que tenen aquesta malaltia moren. La majoria de nosaltres, però, només en coneixem els seus tòpics.
Ella, entre els 20 i 30 anys i de Santa Coloma de Farners (Girona), explica sense embuts com va emmalaltir i com, després d’anys de tractament, al final se n’ha sortit i ha guanyat la malaltia: l’anorèxia.
PREGUNTA (P): Qui sol patir aquesta malaltia?
RESPOSTA (R): Persones que tenen una autoestima molt baixa, que no se senten bé amb elles mateixes, no només en el pla físic sinó també a nivell emocional: amb els amics, la parella, la família, els estudis… Si tens anorèxia no estàs content de com portes tots aquests aspectes de la teva vida.
P: La manca d’autoestima és punt de partida de l’anorèxia?
R: Sí. Evidentment això no vol dir que totes les persones que tenen l’autoestima baixa acaben amb anorèxia, però sí que tots els qui la pateixen tenen l’autoestima baixa.
P: Cap a on projecta aquesta insatisfacció una persona anorèxica?
R: Ho fa a través del físic perquè una manera de controlar la teva vida, com que tota la resta se t’escapa, és controlant la teva imatge i el teu cos i, per tant, també allò que menges. És una fugida endavant, una via d’escapament per sentir-te bé però que no soluciona el problema.
P: La anorèxia consisteix en no voler menjar, vomitar, aprimar-se…
R: És molt més complicat i depèn de cada persona. La gent pensa que l’anorèxia és vomitar el menjar, perdre la regla, l’obsessió per la imatge, etc. Tot això són senyals externs, símptomes, però l’arrel del problema és més de fons, és psicològica.
P: Per què afecta més la gent jove?
R: Té més incidència en adolescents perquè aquests estan passant per un període de la vida on hi ha molts canvis i on les persones tenen encara moltes inseguretats i, per tant, són més vulnerables que en l’edat adulta.
P: Dins dels joves afecta més les noies, per què?
R: Perquè hi ha una pressió social molt forta que han de suportar les noies i els nois no, o no tant.
P: Pressió social?
R: Sembla que, pel fet de ser una noia, has de seguir el model de bellesa femenina que s’ha imposat socialment i que és el de la nina Barbie: alta, prima i sempre perfecte. Des de que són nenes, les noies pateixen la pressió d’haver de seguir aquest model social que s’ha imposat gràcies a: pel•lícules, sèries i programes de televisió, videoclips, la publicitat, la moda, les discoteques, etc. Els nois no tenen aquesta pressió social.
P: La nostra societat dóna massa importància a la imatge?
R: Totalment. La imatge és molt important i has de ser una noia com la de les revistes, la televisió o la publicitat. El model de noia triomfadora i d’èxit és el de la noia guapa, prima i que cuida la seva imatge per estar sempre perfecte. La majoria de les noies que no poden assolir aquest model imposat que les pressiona es poden acabar frustrant i angoixant.
P: Afavorint l’aparició de més casos d’anorèxia
R: Sí, perquè una societat que crea aquesta pressió tan forta sobre com ha de ser la pròpia imatge afavoreix que hi hagi més persones obsessionades per la seva pròpia imatge. Una noia anorèxica vol complir aquest model social, vol ser prima i guapa per agradar als nois i per ser acceptada per la gent perquè pensa que així s’acabaran els problemes. Això és un greu error, però al principi de la malaltia no te n’adones.
P: Tu te’n vas adonar?
R: No. Jo no era conscient que tenia anorèxia fins que me la van diagnosticar. Per exemple, jo no em veia grassa davant del mirall, però no m’agradava, veia imperfeccions en el meu cos i pensava que si no menjava i m’aprimava la gent m’acceptaria.
P: Vomitaves?
R: Sí, però no em provocava el vòmit conscientment per expulsar el que havia menjat, sinó com una forma d’autolesionar-me. Feia servir d’altres maneres de buidar la panxa, com l’ús de laxants i lavatives cada dia.
P: Cada dia?
R: Era molt bèstia: em podia passar dues hores anant de ventre per treure tot el que hi havia dins el meu cos perquè no permetia que hi hagués res.
P: Obsessionada per la teva pròpia imatge
R: Totalment. No podia sortir de casa sense anar ben maquillada i amb la roba conjuntada i amb talons. Anava com un cromo perquè sinó no em veia guapa, em sentia molt insegura i arreglar-me feia que obtingués una falsa seguretat.
P: Aquest va ser un dels primers símptomes de la teva anorèxia?
R: Potser sí. Jo sempre havia cuidat la meva imatge i ja des dels 11-12 anys que tenia l’autoestima baixa. Cap als 16 anys vaig començar a fer el burro amb el menjar per estar més prima fins que em vaig obsessionar i tot va petar quan vaig entrar a la universitat.
P: Va ser on et vas adonar que et passava alguna cosa greu?
R: Als 21 anys ho vaig veure. Hi ha un moment que no ho pots frenar, no ho pots controlar i llavors, al adonar-me’n, em vaig espantar. Sabia que la malaltia em dominava i jo m’aprimava cada vegada més. Perdia mig quilo cada setmana i vaig arribar a pesar 42 quilos.
P: Com es pot arribar aquest punt?
R: Jo m’hi vaig trobar, no tenia control. Era tan alt el grau d’exigència que em posava per sentir-me guapa i per a què els altres m’acceptessin que, evidentment, no hi arribava. Veia que tot l’esforç que feia, laxant-me per buidar el que menjava per tal de sentir-me bé i agradar els altres no servia per res i això em frustrava.
P: Tan d’esforç devia ser esgotador al final
R: Em sentia com una merda, destrossada, sense forces ni ganes ni tan sols per llevar-me. No tenia ganes de fer res. Només volia dormir per no pensar en res i em passava els dies al llit pensant que les coses se solucionarien per sí soles i evidentment això no passava perquè les coses es complicaven més cada dia. Estava fugint en comptes d’encarar el problema que tenia.
P: Et senties culpable?
R: Molt. Et jutges molt perquè veus que no compleixes les pròpies expectatives que et poses i això fa que et sentis com que no vals res i et vas enfonsant més i més cada dia.
P: És una bola de neu
R: Totalment. Caus en una espiral on prefereixes no saber res de la vida i quedar-te a casa sense fer res perquè sortir al carrer t’esgota: les mirades de la gent, què pensaran de tu…no ho suportes. Jo volia canviar-ho, però no sabia com fer-ho, no tenia eines i no em veia capaç.
P: Duies una doble vida, la teva pròpia i la de cara als altres?
R: Sí. De portes enfora semblava que tot anava bé i jo feia teatre els pocs cops que sortia o quan anava a la universitat o amb els amics, només per demostrar que era l’amiga o la parella perfecta. Però va arribar un moment que ja no podia actuar més perquè em passava el dia mentint a tothom. Era com tenir doble personalitat i si no ho atures hi ha el perill de perdre la identitat.
P: Com van decidir ingressar-te els teus pares?
R: Ells ja m’havien dut a varis metges fins que em van diagnosticar anorèxia i llavors van decidir ingressar-me a un hospital de dia de Girona per iniciar el tractament. Eren 9 hores al dia, del matí a la tarda, internada a l’hospital però les nits i els caps de setmana els passava a casa.
P: Al principi tu t’hi vas negar
R: Quan em van diagnosticar anorèxia pensava que s’equivocaven i no volia seguir cap tractament. Negava que fos anorèxica fins que, passats tres mesos, va arribar un punt que estava tan dèbil que no vaig poder negar-m’hi i vaig integrar-me al grup de pacients amb trastorns alimentaris, format per unes 25 noies, per seguir el tractament a l’hospital.
P: Com ho vas encaixar?
R: Va ser duríssim per a mi perquè vaig haver de deixar-ho tot: parella, universitat, amics, etc. La meva vida va fer un gir de 360 graus.
P: Explica’m el teu primer dia a l’hospital
R: Tenia por d’estar allà, em preguntava què hi feia i em sentia molt sola. També pensava que jo no tenia res a veure amb aquelles noies, que jo no era com elles i deia a tothom que no tenia anorèxia sinó només un problema d’ansietat que feia que m’aprimés.
P: Fins que…
R: Amb el temps, al conèixer més les noies que també hi estaven ingressades i a l’escoltar les seves experiències, sí que m’adonava que realment teníem moltes coses en comú i m’hi identificava.
P: Quan vas acceptar el que et passava?
R: Vaig tardar nou mesos a reconèixer que patia anorèxia. Va ser quan vaig començar a confiar realment en les noies del centre i a demanar-los ajuda per afrontar el meu problema.
P: En què consistia el tractament?
R: Fèiem sobretot teràpies en grup i en elles cada noia explicava les seves vivències i les compartia amb les altres. També fèiem activitats diferents: teatre, art teràpia, activitats en grup per guanyar autoestima i confiança en tu mateixa.
P: Això és bàsic suposo
R: Sí. Vull insistir que l’anorèxia no és només no voler menjar o vomitar-lo, perquè només menjant no se soluciona el problema. Per fer-ho, has d’aprendre a recuperar la teva autoestima i a comunicar-te amb els altres, sinó no serveix de res tornar a menjar.
P: Dins del grup havies de ser tu mateixa, res de mentides
R: La sinceritat és bàsica perquè t’ajudin i per poder fer el canvi has de ser molt sincera. T’has de despullar davant dels altres i explicar-ho tot, inclús els teus secrets més amagats, i quan ho fas veus coses de tu mateixa que no t’agraden i que potser t’espanten, però dins el grup et sents entesa perquè hi confies i les companyes t’ajuden.
P: El grup de teràpia funcionava més enllà de l’hospital
R: Érem un grup les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana. Ens trucàvem quan necessitàvem ajuda, a qualsevol hora, i passàvem els caps de setmana a casa d’alguna companya i fent activitats conjuntes. Ens ajudàvem molt entre nosaltres, érem una pinya.
P: Quines restriccions tenies durant el tractament?
R: Moltes: no podia triar ni opinar sobre el menjar, me l’havia d’acabar tot, no podia maquillar-me ni arreglar-me, no podia parlar de res relacionat amb la imatge, la moda o el cos, ni tenir relacions amb nois, al principi no podia fer esport per no aprimar-me, etc.
P: Per no parlar de la cuina i el lavabo…
R: No podia anar sola a la cuina ni al lavabo, que estaven tancats amb pany i clau…Ah, i tampoc em podia mirar al mirall i per això a casa els tenia tapats de coll en avall.
P: Quin va ser el pitjor moment del tractament?
R: N’he tingut molts. Va arribar un moment que no sabia qui era i no veia futur. Vaig arribar a tenir ganes de voler morir, de suïcidar-me.
P: Per què?
R: Perquè no trobava sentit a res i en aquell moment preferia morir que seguir vivint d’aquella manera. En el fons, però, també em feia molta por la idea de suïcidar-me.
P: Ho vas intentar?
R: Havia pensat vàries vegades en tallar-me les venes o omplir una banyera d’aigua per… ja m’entens. Penso però que van ser intents de cridar l’atenció perquè realment em feia molta por la idea de morir. Era com una forma de demanar ajuda, com les autolesions.
P: Te’n vas fer?
R: Sí, em tallava. Primer em feia talls petits en llocs del cos on no es veiés gaire, com les cuixes o les cames, però després, precisament perquè en part també volia que la gent ho veiés, ja ho feia en llocs més visibles com els canells i els braços. Són maneres de cridar l’atenció perquè els altres estiguin per tu.
P: Què pensaves quan et tallaves?
R: Sentia fàstic de mi mateixa. Per a mi tallar-me era una mena de càstig cap a mi mateixa. Ho feia perquè no m’agradava res de mi i m’odiava.
P: Per sort, vas començar a veure la llum al final del túnel
R: Sí, de mica en mica vaig començar a dir el que pensava, a defensar les meves pròpies opinions i a no donar tanta importància al meu físic ni a la meva imatge. Et vas sentint millor amb tu mateixa, vas guanyant en confiança i seguretat i tens més ganes de viure, de fer coses, de conèixer gent.
P: L’anorèxia és encara una malaltia tabú?
R: Ho és menys que fa uns anys, però és una malaltia encara molt silenciada. Hi ha molta gent que té anorèxia i no rep tractament perquè no volen anar al metge o fins i tot que potser no saben ni que estan malalts.
P: Per això no hi ha dades exactes del nombre d’afectats?
R: Sí, no n’hi ha. Jo diria, pel que he viscut, que entre un 85-90% de les noies menors de 25 anys tenen problemes d’autoestima relacionats amb trastorns alimentaris, no necessàriament l’anorèxia, i diria que no arriben al 10% les noies que reben un tractament adequat.
P: Què has après degut a la malaltia?
R: A valorar-me molt més, a saber quines són les meves limitacions i potencialitats, a afrontar els problemes de cara, a comunicar-me, a acceptar-me… em vaig trobar a mi mateixa. Ara sóc jo qui controlo la meva vida.
P: Com van viure la malaltia els teus pares?
R: Han patit molt. Els va costar tancar-me en un centre de dia, és una de les coses més difícils que han hagut de fer mai. També han hagut d’adaptar-se al procés que seguia el meu tractament. Al principi els vaig odiar per ingressar-me però, des de que em vaig curar, només puc agrair-los que em portessin al centre i tot el suport que m’han donat.
P: Has anat a instituts a explicar la teva experiència
R: Sí, m’ho van proposar des del centre i vaig pensar que era una molt bona manera d’explicar què és l’anorèxia als adolescents a partir del meu testimoni. Espero que aquestes xerrades hagin servit a alguna noia tot i que, com ja he dit, les noies reben una influència social molt forta i l’educació hauria de ser una de les eines per contrarestar aquesta pressió, o almenys per a que en siguin conscients.
P: Quines pistes podrien alertar uns pares davant d’una possible anorèxia?
R: Canvis d’humor molt sobtats, voler estar sol, sentir-se incomprès, mostrar tristesa o apatia, menjar menys, anar molts cops al lavabo o passar-s’hi molta estona… Crec que els pares haurien de compartir almenys un àpat diari amb els seus fills per controlar si aquestes senyals es donen.
P: Què diries a una persona que li han diagnosticat anorèxia?
R: Confia amb la gent que tens al voltant i que et vol ajudar i molts ànims, perquè d’aquesta malaltia se’n surt i es pot tornar a tenir una vida normal i a ser feliç altra vegada.