“Welcome to hell!”

“Benvinguts a l’infern!“. Segons els periodistes que hi van estar, amb aquesta frase, grafitejada en una paret a la sortida de l’aeroport, eren rebuts tots aquells que arribaven a la ciutat de Sarajevo durant la guerra de Bòsnia, a principis dels anys 90.
També és una de les expressions que em va cridar l’atenció de la pel•lícula: “The Whistleblower“ (“La denunciant“) que vaig veure fa pocs dies a la seu de Nacions Unides en el marc d’un cineforum que es va organitzar sobre les Missions de Pau de l’ONU, les dels cascos blaus.
El film explica la història real de Kathryn Bolkova, una policia nord-americana de l’estat de Nebraska (protagonitzada per Rachel Weisz) que se’n va a treballar a Bòsnia-Hercegovina el 1995 amb la Missió de les Nacions Unides com a casc blau, pocs mesos després que es firmessin els acors de Dayton que van posar fi als tres anys (1992-1995) de la sagnant guerra de Bòsnia, on van morir unes 100.000 persones incloent-hi víctimes de genocidi i de neteja ètnica.
Crec que Bòsnia va ser la primera guerra de la qual en tinc consciència televisiva, com a tele-espectador. De la primera guerra del Golf, quan l’exèrcit del dictador iraquià Saddam Hussein va envair l’emirat petrolífer de Kuwait l’agost de 1990, quasi no en recordo imatges, només potser les famoses imatges de color verd i negre dels bombardejos nocturns emesses per la CNN i que feien de la guerra un mena de videojoc. (De fet, aquella va ser la primera guerra important que va cobrir la cadena nord-americana CNN i, gràcies a la seva cobertura en exclusiva sobre el terreny, es va fer mundialment famosa i va guanyar-se el prestigi entre la classe periodística).
Durant el conflicte de Bòsnia jo tenia entre 12 i 14 anys i en guardo un record molt més viu (potser això, anys després, m’ha fet viatjar a Bòsnia en dues ocasions, el 2005 i 2006).
Recordo molt bé les imatges de la guerra per televisió, les cares de la gent, els morts, els refugiats i sobretot el nom d’una ciutat, que va esdevenir màrtir en la guerra dels Balcans pel seu llarg i cruel setge i que, com Barcelona, també havia sigut olímpica: Sarajevo.
Però tornem a la pel•lícula que, en bona part, passa a la ciutat de Sarajevo un cop acabada la guerra. El film explica, de forma força gràfica i dura, com aquesta dona policia descobreix un fosc i tètric entramat de tràfic de blanques, de prostitució i d’explotació sexual, amb maltractaments, tortures, violacions i crims inclosos, de joves noies de l’Europa de l’est que eren enganyades i portades als països de l’antiga Iugoslàvia, com Bòsnia.
Un tràfic de persones en el qual hi participen: delinqüents, traficants, la policia i autoritats bosnianes i també membres del personal de la Missió de Nacions Unides a Bòsnia.
No sense problemes, dificultats, mentides, intents d’ocultació i amenaces a la seva vida, Bolkova descobreix, amb incredulitat i horror, que fins i tot hi ha implicats alguns dels seus companys del cos de policies, cascos blaus i funcionaris internacionals de l’ONU; la cadena s’allarga fins arribar al cap de la Missió que també surt esquitxat per aquest escàndol. Si voleu saber com va la resta, heu de mirar-la.
S’acaba la pel•lícula i arriben els crèdits i jo, en la penombra de la sala, m’afanyo a recordar els noms de les persones de l’ONU implicades en aquella xarxa d’explotació sexual i a apuntar-los al mòbil; suposo que és el cuc de ser periodista, què hi farem… però vull esbrinar una cosa quan arribi a l’oficina…
Després del passi de la pel•lícula en aquella sala de l’ONU es va iniciar un col•loqui per parlar de la problemàtica que tracta el film i en el qual va parlar primer el Secretari-General de Nacions Unides, Ban Ki-moon.
En el seu discurs, ell va insistir sobretot en la política de tolerància zero que, des de llavors, ha engegat i promogut l’ONU per evitar que es repeteixin fets lamentables i criminals com els de Bòsnia. Ban Ki-moon va reiterar que cal seguir prenent i millorant mesures per evitar fets similars i, si per desgràcia passen, cal jutjar i castigar als que ho facin o hi col•laborin, siguin membres de Nacions Unides o no.
La immunitat que gaudeixen els alts càrrecs de Nacions Unides mentre exerceixen la seva missió (no poden ser jutjats, al igual com passa amb molts alts càrrecs polítics i/o diplomàtics) no s’ha de confondre amb la impunitat, diu. Totalment d’acord.
Tolerància zero? Sí. Mesures per evitar que torni a passar? I tant que sí! I, no obstant això, actes d’abusos i d’explotació sexual de noies per part de membres de Nacions Unides s’han repetit altres cops. A Bòsnia va ser el 1995, però després va venir: Ruanda el 1996, Darfur (Sudan) el 2000, Iraq el 2003, la República Democràtica del Congo el 2008 i 2009 i Haití l’any passat, el 2010. Veurem si es segueix la llista aquest 2011…
Els abusos i explotació sexuals, juntament amb la corrupció i la inoperància en determinats conflictes, és una de les crítiques més dures (i certes) que Nacions Unides ha hagut d’escoltar per part d’alguns governs, de la premsa internacional i de la opinió pública en general i que, òbviament, han afectat la imatge i la línia de flotació de la credibilitat de Nacions Unides com a institució que diu promoure la pau i els drets humans a tot el món.
Per trencar una llança a favor de l’ONU, cal ser conscient també (i moltes vegades els mitjans de comunicació i alguns governs no ho són) de les complexes i difícils situacions a que els membres de Nacions Unides han d’enfrontar-se sobre el terreny en alguns conflictes.
A part del risc i del perill evidents que comporta, en tota missió de pau de l’ONU (anomenada formalment com a : United Nations Peacekeeping Operation o UNPKO) hi ha també multitud de dificultats que s’han d’encarar: lògistiques, operatives, econòmiques, de manca de personal qualificat, tècniques, geogràfiques o ambientals de la zona on han d’operar, burocràtiques, imprevistos, etc.
No inteto justificar el que alguns membres de la ONU (no la ONU com a institució, que quedi clar i dit) han fet en determinades missions, però sí vull posar de manifest la immensa i complexa tasca que implica preparar i posar en marxa una missió de pau fins que arriba a operar sota el mandat de Nacions Unides.
Un exemple crec que prou clar: la MONUSCO, sigles en francès del nom que té la missió de l’ONU a l’est de la República Democràtica del Congo, té gairebé uns 25.000 efectius (entre personal civil i militar) i és la segona missió de l’ONU més nombrosa del món (després de la UNAMID, desplegada al Darfur, a l’est del Sudan, amb quasi 30.000 persones).
Els 25.000 efectius de la MONUSCO han de controlar una zona del territori del Congo on hi viuen entre 12 i 15 milions de persones en una precària situació humanitària pels més de 20 anys de guerra que han patit.
A escala catalana, és com si la població de Blanes o de Vic hagués de vigilar i de tenir cura de tota la població de la ciutat de Mèxic o bé de la de les ciutats de Londres i Nova York juntes en una àrea que és vàries vegades la mida de l’estat espanyol i on les comunicacions, els serveis i les infrastructures són pràcticament inexistents.
Com ho fas això? Pots arribar a tothom? Pots controlar que un grup de cascos blaus es lucrin traficant amb armes, alcohol o prostituint i abusant de les noies del país afectat per una guerra latent? Com pots evitar que quatre pomes podrides afectin a la resta de les pomes (i n’hi ha moltes) del cistell? Resposta: no pots, i dins de les limitacions existents, es fa el que es pot, o el que es permet.
També hi ha una altre aspecte, una altra cara d’aquest cub o un altre tros de vidre que forma aquest mirall per veure’n el dibuix sencer: els principals estats del món que aporten tropes a les missions de pau de l’ONU (els anomenats aquí: “Top Contributors Countries“ o TCC) no són les potències mundials que més pes polític, econòmic i militar tenen en l’escena internacional.
Això passa perquè aquests països (Estats Units, Regne Unit, França, Rússia, Xina, Alemanya, Japó, Itàlia, Suècia, etc.) són reacis a actuar sota el mandat del paraigües de l’ONU, ja que ho veuen com una sessió de la seva sobirania estatal i, per tant, de la seva quota de poder en el sí de la comunitat internacional i massa vegades prefereixen ser ells els qui només vetllin pels seus propis interessos.
Problema: com fer llavors que els estats aportin tropes a la ONU? Doncs pagant per cada soldat que aportin els països, i així és: Nacions Unides paga als països que aporten cascos blaus uns 1.000 dòlars cada mes per cada soldat. Conseqüència: les missions de pau de l’ONU han esdevingut un negoci sobretot pels països en vies de desenvolupament, que en treuen profit econòmic aportant-hi tropes i, per tant, fa que els TCC siguin països en vies de desenvolupament com: Paquistan, Sri Lanka, Nepal, Indonèsi o Egipte. Països que no tenen tants recursos econòmics, tècnics i materials pels seus exèrcits com tenen les grans potències, ni normalment els seus contingents estan tan ben qualificats ni formats.
Vull deixar-ho clar: una violació o un abús sexual tan el pot cometre un soldat paquistanès que a penes sap llegir o escriure com un soldat de Califòrnia que té un màster a la universitat de Harvard (la Història ha demostrat que la cultura no vacuna contra l’horror; exemple: Auschwitz va ser ideat i executat per alemanys, d’una nació europea que comptava llavors amb una de les poblacions més ben educades i formades de l’època).
Però a mi em sembla sensat, i potser sóc un il•lús, pensar que, si els soldats que serveixen en una missió de l’ONU són d’un país anomenat desenvolupat, amb més recursos i personal més qualificat, les possibilitats que es produeixin fets com abusos sexuals o xarxes de corrupció són, en teoria, menors. Sé que hi ha de tot, però l’experiència en missions de l’ONU mostra que hi ha una tendència en aquest sentit.
El Secretari-General acaba el seu discurs sobre la tolerància zero i tothom aplaudeix. Mentre marxo de la sala, penso que ja havia sentit aquest discurs altres cops.
Arribo a l’oficina i m’assec davant de l’ordinador. Obro la intranet de l’ONU i accedeixo, amb el meu password, a la base de dades de treballadors de Nacions Unides. Obro el meu mòbil i en copio els noms. Vull comprovar si els membres de l’ONU acusats de tràfic de blanques i abusos sexuals durant la missió de Bòsnia encara treballen a Nacions Unides.
Suposo que ja els hauran fet fora a tots fa temps, però, per sorpresa meva… BINGO!! Aquí els tinc! No hi són tots (el cap de la Missió de l’ONU va ser obligat a dimitir, només faltaria!) però sí que comprovo que algun d’ells ha seguit i segueix treballant dins de Nacions Unides… No m’ho puc creure!
No només cap dels acusats per aquells fets delictius a Bòsnia va ser jutjat ni castigat amb penes de presó, sinó que, fins i tot, alguns d’ells no van ser expulsats de l’ONU i a dia d’avui encara hi segueixen treballant! No hi ha hagut cap mesura de res! “Tolerància zero“, deia en Ban Ki-moon fa uns moments mentre era aplaudit, però, on està la tolerància zero aquí? Què ha fet vostè, Sr. Moon?
Durant la guerra de Bòsnia, el Secretari-General de l’ONU era l’egipci Boutros Ghali, que no va fer res, a part de cessar el cap de la Missió, però cap judici. Llavors va venir Kofi Annan… res. I, ara? Doncs, tampoc. Bravo! Felicitats, senyors! Això és tenir-los quadrats o bé no tenir cap escrúpol perquè, a mi, em cauria la cara de vergonya.
Pensin, vostès que han representat i representen l’ONU, que les noies que retrata la pel•lícula que van patir abusos i violacions i que van ser venudes com a prostitutes han quedat marcades per tota la seva vida (alguna va ser assassinada i tot a Bòsnia) mentre que els culpables, alguns d’ells membres de Nacions Unides, no només no han sigut mai jutjats (cosa que és un escàndol!) sinó que, alguns d’ells, fins i tot a dia d’avui segueix encara treballant a l’ONU.
Potser el principal problema de fons és que la medul•la espinal de Nacions Unides ha sigut segrestada per la classe política dels diferents governs i, pel que sembla, no pensen demanar cap rescat perquè els governs lligats per una teranyina d’interessos entre ells.
Com m’agradaria tenir en Ban Ki-moon al davant, amb una de les noies que va ser víctima del tràfic de blanques i amb una càmera enfocant-lo, en una entrevista per a televisió en directe i en “prime time¨ i preguntar-li: “On està la veritat de les seves paraules, Sr. Secretari-General? La tolerància zero que parla en els seus discursos? No havíem quedat que la immunitat no volia dir impunitat davant d’actes delictius?“ Però li diria en anglès: “Do not confuse impunity with immunity Mr. Secretary-General, so what?“ (també li podria preguntar en francès, llengua oficial i de treball de Nacions Unides, però ell no el parla).
Em temo que no hi ha res a fer. Ho sento, noies… Com us van dir aquell nefast dia a Sarajevo: “Welcome to hell!“ Perquè aquí no ha passat res i, si passa, s’agafa l’escombra i es posa la pols, discretament i sense fer soroll, sota la catifa del políticament correcte. Ho deixem tot ben tapadet i xiulem mirant amunt tot esperant que un terratrèmol, una nova fam a l’Àfrica, un altre atemptat a l’Afganistan o un partit de futbol ocupi les portades dels diaris o dels informatius de televisió; perquè el que no surt a la televisió o als murs del facebook i twitter en pantalles d’Ipads i d’Iphones no existeix.
Ups! Us he de deixar, que truquen a la porta del pis. Deuen ser més nens, disfressats i amb carbasses, que venen a demanar caramels. Sort que he comprat mini-Toblerones…
Ah, Happy Halloween a tothom! Tot i que jo prefereixo les Fires de Girona, amb la Devesa amarada d’olor a moniato i a castanya torrada i amb la façana de la catedral il•luminada que s’ho mira tot des d’allà dalt; potser fins i tot pot flairar l’olor d’alcohol barat i de garrafa de les barraques.