S’esperava, era de preveure i ja està, ja ha passat. Fa temps que era un secret a veus i finalment aquesta setmana el govern del PP de Mariano Rajoy ha nacionalitzat Bankia, entitat bancària que estava en fallida econòmica, tècnicament en bancarrota.
Bankia és un banc format per la unió de les següents caixes: Caja Madrid, Bancaja, Caja Insular Canarias, Caixa Laietana, Caja Ávila, Caja Segovia i Caja Rioja. És el quart banc d’Espanya, situat al darrera de: Caixabank (abans, La Caixa), Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA) i el Banco Santander.
Avui Bankia està a totes les portades dels diaris i segurament és el banc espanyol més conegut a l’estranger, convertint-se així en un símbol del “pelotazo” immobiliari i en una metàfora de la crisi econòmica espanyola.
Fa un any i mig el govern socialista de Zapatero va col•locar al capdavant de Bankia a Rodrigo Rato, expresident de Caja Madrid (que era l’entitat més forta dins de Bankia) i també exvicepresident i exministre d’Economia del govern del PP de José María Aznar. Durant aquest temps Rato ha cobrat per llei (és a dir, per un acord decidit entre els polítics del Parlament) un sou d’uns 600.000 euros l’any, que són uns 50.000 euros al mes o uns 1.643 euros cada dia.
Bankia ha fet fallida degut a l’estrepitosa gestió del seus dirigents. Es calcula que té un forat d’almenys 40.000 milions d’euros, xifra que encara no està clara perquè hi ha experts que parlen de fins a 100.000 milions d’euros i que procedirien sobretot de l’excessiva concessió de crèdits de l’anomenat diner fàcil durant la bombolla immobiliària.
Veient el panorama i pressionat fortament per la Unió Europea, sobretot per la cancellera alemanya Angela Merkel, el govern espanyol de Rajoy s’ha vist obligat a actuar i ho ha fet aquesta setmana amb la nacionalització de Bankia. És a dir, que l’Estat injectarà diners públics per rescatar el banc i intentar convertir-lo en una entitat rendible i solvent.
No se sap exactament quants milers de milions d’euros necessitarà posar el govern central per salvar Bankia, però sí que sabem que són diners públics, provinents de tots els contribuents espanyols, i que l’executiu havia dit i repetit prèviament que no prendria aquesta mesura per salvar cap banc espanyol. Ja he perdut el compte dels gripaus que s’ha hagut d’empassar Rajoy quan deia una cosa abans de les eleccions i, un cop al govern, ha fet exactament el contrari. Deuen ser coses d’estar a la poltrona, suposo.
Tenim doncs, un nou exemple de com el sector públic (els governs) rescata i salva el cul al sector privat (els bancs) amb els diners dels ciutadans. Tota una ganga pels banquers.
Si ets un banquer (dels importants) i ho fas bé et “forres” i cantes al vent els beneficis del lliure mercat sense la intervenció estatal en l’economia, però si ho fas malament i t’arruïnes llavors crides el pare estat (i deixes d’alabar el lliure mercat) per a què vingui a rescatar-te. Però tu, com a gran banquer, et quedes ben tranquil perquè el govern et salva el banc amb diners públics mentre el teu sou i la teva pensió de jubilació no se’n ressentiran i, si haguessis de dimitir, ja tindràs una bona indemnització amb varis zeros al darrera.
Curiosa doctrina del liberalisme econòmic aquesta, la qual s’aplica o deixa d’aplicar-se només en funció dels interessos dels grans bancs. És la privatització dels beneficis (que només són pels bancs) i la socialització de les pèrdues (assumides i pagades amb diners de tots els contribuents). És el negoci perfecte.
Però, per què passa això? Per què els dirigents polítics i els governs ho permeten? Segurament perquè els tentacles del poder polític arriben molt endins dins els poders econòmics i viceversa. Existeixen unes xarxes clientelars, una mena de vasos comunicants que vertebren el trípode format pels càrrecs públics de pes, els empresaris importants i els grans banquers.
Com s’explica, sinó, que molts expolítics passin a formar part de consells d’administració (cobrant sous elevadíssims) en importants empreses i bancs un cop han deixat el càrrec públic?
A l’igual que en molts bancs, tampoc Bankia ha sigut una excepció en això, ja que la llista “d’enxufats” en el seu consell d’administració provinents de les files del PP (el PSOE també fa el mateix amb d’altres bancs) és ben llarga. Aquí teniu alguns dels noms de membres del consell de Bankia:
1)Claudio Aguirre Pemán, cosí d’Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid.
2)Santiago Alarcó Canosa, ex cunyat de Rodrigo Rato.
3)Maria Zaplana Barceló, filla d’Eduardo Zaplana, exministre de Treball al govern d’Aznar.
4)Ángel Acebes, exministre de l’Interior amb el govern d’Aznar.
5)Jesús Pedroche Nieto, ex president de l’Assemblea de Madrid.
6)Ricardo Romero de Tejada, ex secretari general del PP de Madrid.
7)Carmen Cavero Mestre, cunyada d’Ignacio González, el vicepresident del govern d’Esperança Aguirre.
8) Mercedes de la Merced, ex tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Madrid.
Etcètera… perquè la llista segueix.
Sí, ja sé que penseu el mateix que jo: totes aquestes persones van ser fitxades per Bankia per la seva gran vàlua i competència professionals en el món de la banca i les finances, sens dubte.
Un altre aspecte que m’inquieta del cas de Bankia és que el seu expresident, Rodrigo Rato, ha dimitit (o l’han dimitit) eludint tota responsabilitat per la seva gestió. Jo em pregunto: realment no hi ha cap responsable? Ningú serà portat als tribunals degut a com s’ha gestat aquest desastre econòmic? El Banc d’Espanya, que ha de regular i vigilar el bon funcionament del sistema bancari espanyol, no en té cap responsabilitat? Com és que Bankia passava sense problemes els testos d’estrès (els “stress tests”) de les agències internacionals de qualificació? O les auditories suposadament independents? Hi ha massa preguntes i no tenim, de moment, cap
resposta ni responsabilitat.
En els anys de crisi econòmica que ja portem cap banquer important ha sigut jutjat per la seva mala gestió (l’excepció podria ser Islàndia, però amb els seus només 300.000 habitants és un cas poc comparable amb Espanya). Tot el contrari: els banquers es fan d’or quan tot va bé i, si l’economia es torça, llavors el govern els salva amb diners de tots els ciutadans (com passa ara amb Bankia) i ells, no només no se’n fan responsables ni són jutjats, sinó que reben grans indemnitzacions i pensions, com ha passat amb Rodrigo Rato, que marxa de Bankia amb una indemnització d’un milió d’euros a la butxaca.
Em continuo preguntant, ja indignat: per què no els jutgen? Per què es permet que hi hagi aquesta impunitat? Crec que segurament es permet perquè l’ombra del poder polític és, una altra vegada, molt allargada. Els dirigents polítics, que deuen favors a grans bancs pels bons serveis prestats mentre estaven al poder, segurament no voldrien inculpar els excompanys del propi partit o del govern per portar-los davant dels tribunals i ser jutjats. Si això passés, però, tampoc garantiria la justícia, ja que massa vegades els tribunals estan tutelats i teledirigits (llegeixi’s el Tribunal Suprem, el Constitucional o l’Audiència Nacional) pels propis partits polítics que estan al poder. Aquesta és la “separació de poders” de la democràcia espanyola, la que ens van muntar durant la Transició després de 40 anys de dictadura franquista.
(En la propera entrada del bloc parlaré de l’estreta relació entre el poder polític i el poder econòmic, entre els antics càrrecs públics i els grans bancs i empreses).
Però no vull acabar aquesta entrada amb aquest to pessimista i cínic, així que, tot i que potser sonarà idealista (o ingenu) vull dir que els diners, tot i ser molt importants per viure dignament, no ho poden comprar tot.
Per a mi hi ha tres coses molt importants a la vida que no es poden comprar amb diners: l’amor (pots comprar tot el sexe del món, però no estic parlant d’això), els amics (si ets ric tindràs molts interessats al teu voltant, però no interessats ni preocupats per tu sinó per la teva cartera) i la salut (pots rebre un millor tractament mèdic si ets ric i estàs malalt, però tenir diners no és cap vacuna contra una malaltia mortal; si per exemple tens un càncer, la diferència pot arribar a ser fer el tractament en un hospital de Barcelona o en un de Houston o Nova York i això molts cops no és garantia de res.
En conseqüència, a tota aquesta colla d’amics encantats d’haver-se conegut que són els banquers importants, els grans empresaris i els polítics de pes que han governat, que cobren i han cobrat sous, pensions i indemnitzacions milionàries després d’haver enfonsat algunes caixes i bancs els primers i d’haver gestionat nefastament els diners públics quan estaven al poder els segons (alguns, en el pitjor dels casos, se’ls embutxacaven) els voldria fer una reflexió.
A tots aquests que, mentre hi ha tanta gent està sense feina i té greus dificultats per arribar a finals de mes, s’han fet d’or amb diners públics i tenen també una part de responsabilitat en la nefasta situació econòmica actual, només els desitjo una sola cosa: que es gastin tots aquests diners que han fet a cabassos, però no en cases, cotxes, roba, viatges o restaurants de luxe, sinó en metges i medicines, sense ningú que els estimi de debò ni amb cap mà amiga que els consoli en els moments difícils.
Vés a saber si llavors, només llavors, potser se n’adonen que són persones tan i tan pobres que només tenen diners.