Per sorpresa el passat dissabte 9 de juny la Unió Europea (UE), amb Alemanya al capdavant com a principal contribuent, va prestar un crèdit de 100.000 milions d’euros per rescatar (digui el que digui el Govern, això és un rescat) els bancs que tenen problemes, que no són tots, del sistema financer espanyol. L’anunci va venir després de setmanes de rumors, d’especulacions i d’un creixent nerviosisme entre els principals socis de la UE.
El govern presidit per Mariano Rajoy va destacar i insistir aquell dia que aquesta “línea de crédito fácil” (eufemisme que van utilitzar per a referir-s’hi): 1)ajudaria els bancs espanyols amb problemes, sobretot Bankia, la quarta entitat bancària d’Espanya, 2) aportaria crèdit i liquiditat (diners) a les empreses i fomentaria així la seva activitat econòmica, 3) que els ciutadans no ens veurem afectats per aquest crèdit amb més retallades i 4) el govern de Rajoy esperava que aquest crèdit calmés els anomenats mercats (els creditors i inversors que presten diners als governs i als bancs) amb una pujada de la borsa i una baixada de la prima de risc, que són els interessos que es paguen pel deute.
Ja s’ha anunciat el rescat i no s’ha produït cap d’aquestes quatre conseqüències que el Govern pronosticava que el rescat portaria:
1) Salvarà els bancs que tenen problemes: Es digui el que es digui, de moment ningú sap la xifra exacta del forat que hi ha als bancs espanyols. S’espera la xifra que donin les dues auditories independents que estan analitzant els comptes del sistema bancari d’Espanya i, tot i això, el número que donin no sabem si serà realment el del forat.
D’on ha sortit el forat que tenen avui els bancs? Durant la bombolla immobiliària els bancs i caixes espanyols van prestar uns 400 mil milions d’euros sobretot a promotores immobiliàries per construir pisos i a famílies que es van hipotecar per a comprar un habitatge. Quan la bombolla va explotar les famílies no van poder pagar les quotes i van haver de tornar els pisos als bancs i moltes immobiliàries van haver de tancar. Avui els bancs tenen en propietat un munt de pisos i solars que no valen els 400 mil milions d’euros que ells van prestar en el seu moment per a construir-los. De fet, ningú sap exactament quan valen, però segur que valen molt menys del que valien abans i d’aquí sorgeix el forat que avui tenen els bancs en els seus comptes. Ningú sap quina mida exacta té ni quants diners caldran per a tapar-lo, per això, hi ha dubtes sobre si aquests 100 mil milions d’euros seran suficients o en caldran més. Conclusió: pot ser que aquest rescat no salvi el bancs espanyols amb problemes.
2) Aportarà crèdit a les empreses per a fomentar la seva activitat econòmica: segons un informe del Fons Monetari Internacional (FMI), només el 30% dels bancs espanyols, capitanejats per Bankia, té problemes i el 70% restant està sa i funciona perfectament; entre ells hi ha: el Banco Santander, el BBVA, Caixabank i el Banc Sabadell. Avui, amb el 70% del sistema bancari espanyol que funciona sense problemes i que no necessita ser rescatat, les empreses segueixen tenint enormes dificultats per obtenir crèdits dels bancs per a finançar-se, ja que aquests no presten per por als impagaments. Jo em pregunto: si amb una majoria del 70% dels bancs que estan bé ja no flueixen els diners dels bancs a les empreses, què assegura que amb aquest rescat per salvar el 30% restant dels bancs sí que hi haurà crèdits pels empresaris? Conclusió: és com a mínim dubtós que el rescat aporti crèdit a les empreses.
3) Els ciutadans no patiran els efectes del rescat amb més retallades: aquest rescat és un crèdit que indubtablement farà augmentar el deute que ja té Espanya perquè, si tu ja deus diners i te’n presten més, el teu deute augmenta. A més a més, tothom sap que quan et presten diners a través d’un crèdit tu n’has de pagar els interessos periòdicament. El pagament anual dels interessos del rescat, a no ser que la UE digui el contrari en les seves condicions establertes pel rescat, farà augmentar també el dèficit (Espanya porta anys gastant més diners dels que ingressa) ja que seguiran augmentant més les despeses de l’Estat que els seus ingressos. El dèficit s’accentuarà si l’economia espanyola, com preveuen els economistes, segueix encara uns anys més en recessió i estancada. Per equilibrar el pressupost estatal i reduir el dèficit, o sigui, disminuir la despesa i augmentar els ingressos, el Govern haurà doncs de prendre mesures, el que en diem “retallades”.
Darrerament, tan el FMI com la UE han pressionat el govern de Rajoy per a què apliqui “dures mesures d’ajustament” del dèficit i hi ha rumors que diuen que es prendran 4 mesures d’aquí a finals d’any: apujar l’impost sobre el valor afegit (l’IVA), abaixar les prestacions d’atur, reduir les pensions de jubilació i reduir l’administració pública de l’Estat amb l’acomiadament o la reducció de sous dels funcionaris. Veurem si el govern espanyol aplicarà al final aquesta fórmula.
L’Estat necessita gastar menys i millor i recaptar més però, curiosament, no es preveu que toquin ni un euro del pressupost que es destina a l’Església, a la Casa Reial ni al Ministeri de Defensa ni tampoc que es taxin les classes altes i benestants, es suprimeixin cotxes oficials o es redueixi els sous dels polítics, que hagués sigut una bona forma de donar exemple quan parlen de retallades.
Conclusió: el govern de Rajoy ens ha mentit (altra vegada) perquè el pagament d’aquest rescat sí que provocarà que els ciutadans pateixin noves retallades, ja que els contribuents són els qui avalen l’Estat espanyol per a què torni aquest crèdit.
Potser les retallades que he comentat anteriorment que no fa el govern espanyol serien econòmicament més efectives, però tenen un problema: van en contra dels propis interessos del Govern i, es clar, no es volen tirar pedres al propi teulat perquè l’objectiu principal de tot govern és mantenir-se en el poder tan de temps com sigui possible. Per això jo defenso que no vivim en una democràcia plena, sinó en sistema de partitocràcia, perquè els partits polítics són els principals actors del sistema i quan governen actuen només en funció dels seus interessos de partit i dels interessos de la minoria a qui cada partit polític beneficia (grans bancs, empreses o sindicats).
Un sistema on els partits tenen la vista sempre posada només en els propers quatre anys de la legislatura fins que arribin les pròximes eleccions. Només llavors es recorden dels ciutadans per demanar-los, i massa vegades segrestar-los, el seu vot a les urnes. Uns partits polítics que, en definitiva, no governen amb visió de país i pel benestar de la majoria dels ciutadans, sinó només mirant-se el seu propi melic perquè ningú els tregui de la poltrona del poder.
4) El rescat calmarà els mercats financers: No ha sigut així perquè hem vist com des de llavors la prima de risc (els interessos que Espanya paga pel seu deute cada cop que demana diners prestats als creditors, als mercats) s’ha disparat fins arribar a les xifres rècord d’aquests dies i la borsa segueix enfonsada perquè l’economia espanyola no creix.
L’IBEX 35, que representa les 35 empreses espanyoles que més cotitzen (que més beneficis tenen) a la borsa espanyola segueixen sense repuntar. Entre aquestes empreses grans i potents hi ha: Repsol, Abertis, Gas Natural, Aigües de Barcelona, Banco Santander, BBVA, Caixabank, Telefónica o Inditex, que té la marca Zara, propietat d’Amancio Ortega, el cinquè home més ric del món segons la revista nord-americana “Forbes”.
Cal dir que les 35 empreses de l’IBEX tenen el 60% del total del deute de les empreses espanyoles. Això vol dir que la majoria d’empreses de l’Estat, que són les mitjanes i petites, sí que han fet bé les coses i no han viscut per sobre de les seves possibilitats. Són sobretot alguns dels grans empresaris, juntament amb alguns dels grans banquers i amb la complicitat (sinó col•laboració) d’alguns polítics de tots colors els que van provocar i fomentar la bombolla immobiliària que ens ha dut a aquesta crisi d’avui.
Per què els mercats financers no han respost positivament a l’anunci del rescat dels bancs espanyols? Crec que l’explicació no té tan a veure amb factors externs com per exemple el resultat de les eleccions a Grècia (de fet, l’endemà mateix de les eleccions gregues s’ha vist com la prima de risc d’Espanya s’ha enfilat fins a nivells rècord) sinó que té més a veure amb factors interns que fan que els mercats financers no es creguin el govern d’Espanya perquè consideren que aquest ja no té credibilitat ni tampoc inspira cap confiança.
Quin són aquests factors interns que fan que els mercats no es creguin el govern de Rajoy i en desconfiïn? No sóc economista i segur que hi ha factors que se m’escapen, com el fet que probablement hi hagi inversors que especulen a la borsa en contra de l’euro i que aposten per la fallida total de l’Estat espanyol. Com a periodista, sí que penso que un dels factors importants per explicar aquesta pèrdua de credibilitat d’Espanya davant dels mercats financers és la dolentíssima gestió mediàtica que ha fet el govern espanyol de l’actual situació de crisi.
Els ministres i sobretot el president Rajoy han actuat pèssimament i amb gens de pedagogia davant dels mitjans de comunicació a l’hora d’explicar als ciutadans la greu situació que vivim, cosa que ha sembrat encara més desconfiança i incertesa als mercats i no la tranquil•litat que es necessitava. En comptes de portar aigua per apagar la foguera, s’ha afegit encara més llenya, sinó directament benzina, a un foc que ja fa temps que crema.
Des d’un punt de vista comunicatiu, el president Rajoy ha comès els següents pecats mediàtics:
1) No va ser el mateix Rajoy qui va anunciar la important notícia del rescat dels bancs espanyols el dia 9 de juny sinó el ministre d’Economia Luis de Guindos en solitari. L’absència del president com a líder del Govern va clamar al cel.
2) Pressionat per les xarxes socials i els mitjans de comunicació (bona feina, periodistes) Rajoy va sortir l’endemà diumenge a corre-cuita per explicar el rescat del dia abans i ho va fer de forma pèssima, empitjorant encara més la situació perquè:
a) Va negar que fos un rescat, negant-se fins i tot a pronunciar aquesta paraula i va fer sevir tot tipus d’eufemismes com “ayuda” o “línia de crédito fácil”. Aquella actuació va recordar el PP de fa uns anys que negava la marea negra per l’accident del petroler Prestige a les costes de Galícia dient que només hi havia “unos hilillos de plastilina” o que defensava l’autoria d’ETA en els atemptats terroristes de l’11 a Madrid el 2004 amb la repetida frase “hay dos líneas de investigación”. Per sort, la majoria dels mitjans de comunicació espanyols sí que van anomenar les coses pel seu nom i els de l’estranger fins i tot van fer mofa i burla del president Rajoy i del seu govern, caricaturitzat a les portades dels diaris econòmics més seriosos i importants del món.
b) Va negar que la UE l’hagués pressionat per acceptar el rescat i va afegir que ell mateix va ser qui havia pressionat els socis europeus, donant una mostra de fatxenderia i d’orgull de mascle hispànic.
c) Va mentir dient que el préstec s’oferia de forma gratuïta i sense condicions per a Espanya.
d) No va explicar cap de les condicions de la contrapartida que Espanya ha de complir per poder rebre el préstec. No coneixem la lletra petita del rescat: ni quan s’ha de començar a pagar el préstec, ni durant quants anys, ni quants diners caldrà pagar cada any d’interessos, ni com es distribuiran els 100 mil milions als bancs, ni qui ho controlarà, etc. Hi ha rumors que diuen que el crèdit no es començarà a tornar fins d’aquí a 5 anys i que es pagarà en 15 anys a raó d’un 3% d’interessos cada any. El cert és que fins que la UE no publiqui el “Memorandum Of Understanding” (MOU) on s’hi estableixen totes les condicions per aquest crèdit de 100 milions d’euros no sabrem exactament quines en són les contrapartides.
e) Rajoy va acabar la seva pèssima, confusa, nerviosa i ràpida roda de premsa dient que se n’anava unes hores a Polònia per assistir al debut de la selecció espanyola de futbol a l’Eurocopa. És patètic que el president espanyol no tingui temps per anar al Congrés de Diputats a donar explicacions d’un tema tan crucial com aquest rescat als representants elegits dels ciutadans (diu que no pot per temes d’agenda i que ho farà al juliol) però sí que té temps per anar a veure un partit de futbol a l’altra punta del continent amb diners diners públics, es clar.
Evidentment, tots els inversors i creditors estrangers, els mercats financers internacionals a qui el govern espanyol demana diners prestats per a poder-se finançar han vist aquest patètic espectacle mediàtic que ha protagonitzat el govern espanyol davant les càmeres de mig món en les darreres setmanes.
Cal dir que, abans d’aquest darrer “show” del govern de Rajoy, els inversors estrangers ja eren conscients (perquè tots s’informen) de les notícies que han arribat d’Espanya els darrers mesos sobre: infraestructures faraòniques inútils que han sigut un pou sense fons de diners europeus, xarxes de clientelisme teixides per polítics, grans banquers i empresaris i sonats casos de corrupció que han esquitxat les elits econòmiques i polítiques espanyoles de tots colors. Tots aquests fets (amb molts d’altres) han perjudicat molt la imatge d’Espanya a l’exterior i ells ho saben.
El resultat és que els creditors i inversors estrangers han reafirmat i confirmat una conclusió evident i de sentit comú: l’executiu de Rajoy no és creïble ni fiable, és més propi d’un país de pandereta, i lògicament no hi confien. Per això, li apugen la prima de risc (els interessos del deute) quan el govern d’Espanya els demana més diners amb nous préstecs i la borsa espanyola segueix sota mínims i sense aixecar cap.
Jo en trec també una altra conclusió: és evident que els assessors de comunicació del president Rajoy ho han fet molt i molt malament. Tan malament que, sincerament, jo els enviaria a tots al carrer per incompetents. No puc ajudar al president Rajoy en economia perquè no en sé, però sí que tinc experiència professional en qüestions de periodisme i comunicació política.
Per això, ara que estic sense feina, m’ofereixo per treballar amb vostè, president. Fitxi’m, senyor Rajoy! Si li sembla bé, jo faré (molt millor) la feina dels seus assessors de comunicació cobrant la meitat del que ells ara cobren o, si ho prefereix, també puc treballar gratuïtament per a vostè si després em col•loca en el gabinet de comunicació de l’ambaixada espanyola en algun lloc com les Illes Barbados, les Fiji o la Polinèsia. Què li sembla? No és un mal acord, oi?
No li prometo que sortirem d’aquesta crisi, ni tampoc que vostè es pugui mantenir en el càrrec de president fins a les properes eleccions i guanyar-les, tot i que, sincerament, el veig més convocant eleccions anticipades – cosa que no solucionaria res tampoc- que acabant la legislatura. Però sí que li garanteixo una cosa: vostè deixarà de fer el ridícul davant dels ulls de mig món com ha fet fins ara.
Si li interessa, ja li enviaré un mail amb el meu currículum i, quan li vagi bé, puc venir un dia a visitar-lo a la Moncloa per parlar-ne en persona, sempre i quan no hagi tornat a marxar altra vegada a Polònia per veure “la selección”.