Més Enrique (Enric) Badosa

Diuen que Stravinski quan va sentir per primera vegada les partitures de Juli Garreta es va posar a cridar: “Més Garreta, més Garreta”.
Sant Feliu de Guíxols és un cas curiós, més que curiós, és un cas digne d’un estudi psicoanalític. Però ja en parlarem un altre dia.
Avui em referiré només a escriptors. I de Sant Feliu de Guíxols. Perquè l’Enric Badosa, mestre, amic i cosí, va passar la seva infantesa i adolescència a can ganxó, que en diuen. No és que sigui guixolenc, però gairebé, i el podem adoptar sense a por a pecar de localistes. L’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya li acaba de concedir el primer premi Jose Luis Giménez-Frontín, honorífic, per l’acostament entre la cultura castellana i la catalana. Són memorables les seves traduccions de J.V. Foix i Salvador Espriu, entre d’altres. Un dels darrers representants de la generació del 50, que té altres premis com el Quevedo, el Ciutat de Barcelona de poesia en llengua Castellana, el Fastenrath de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola i la Creu de Sant Jordi. Però no ha estat prou recongut en l’àmbit cultural català com es mereix. I és una llàstima.
Un cas curiós, com deia al començament, com el de l’autora catalanoirlandesa Maria Wallace (M.Teresa Mir i Ros), el poeta catalanobrasiler Josep Domènech Ponsatí, Ponç Puigdevall o el mateix Agustí Calvet i Pascual, ‘Gaziel’, entre d’altres.
El millor homenatge que els podem fer a tots és llegir la seva obra.