Llums rics, llums pobres. Llums de Carnaval. La (des) mesura de la condició humana ho (des) amida tot entre dos paràmetres, entre dos extrems, una dicotomia, un binomi. Pobre o ric, bo o dolent, lleig o maco, dreta o esquerra, sud o nord, blanc o negre. I tot amb les seves connotacions, negatives, clar! No obstant això, entre el blanc i el negre existeix tota una gamma de colors i varietats infinites, n’hi una pila, tot i que els preferim obviar per motius obvis.
I després de Nadal, arriba Carnaval, i després Setmana Santa i ja serem a l’estiu. El temps passa de pressa i no aporta res de nou. Tot és vell, el mateix de sempre, dels darrers anys. Febre consumista, egoisme, insolidaritat general, racisme. Joves que diuen que creixen sense valors. Crisi de la societat. De l’escola, de la cultura, de la llengua.
Hi ha països pobres que es gasten el que no tenen en una espurna, encara que sigui bífida, d’il·lusió, en festa, en alegria, en tot el que no és material. I són feliços. No tenen res i estan contents. Quina contradicció tan bèstia!
Hi ha països rics, o més o menys rics, o no tan pobres, que no es gasten el que tenen en llums i festa, sinó en llums i fums, en diferents èpoques de l’any, s’autoimposen un càstig, es flagel·len, es volen netejar les consciències. I d’alegria, poca, o gens. I ho tenen. Què en fan? Això sí, d’orgull, molt. Nihil novum sub sole.
Bones festes!