El Punt El Punt http://blogs.elpunt.cat/carlesribera
Articles
Comentaris

image
Fa uns dies el senyor Woody Allen va fer vuitanta anys. Una efemèride que els periodistes hem aprofitat per fer un repàs exhaustiu de la seva producció fílmica, una feina que tothom coincideix en destacar per haver estat, i continuar sent, espectacularment prolífica, amb pràcticament una cinquantena de pel·lícules a un ritme de gairebé una per any. Al banda d’aquesta remarcable dada objectiva, la crítica especialitzada, amb poques excepcions, coincideix en assenyalar aquest senyor de Brooklin com un dels grans cineastes de la història del setè art. En diaris i revistes hem anat veient classificacions subjectives de les seves millors obres, entre les que em sumo a destacar, com a mínim, Delictes i faltes, Annie Hall, Manhattan, Hanna i les seves germanes, Misteriós assassinat a Manhattan, Broadway Danny Rose, Bales sobre Broadway i Deconstructing Harry. Una tria a la que personalment hi afegiria Tots diuen I love you, un musical deliciós, un extemporani exercici d’estil sobre un subgènere que ja fa dècades que va viure els seus anys daurats. Uns treballs que exploren per mitjà de la càmera l’ànima humana des d’una angoixa existencial alleugerida per l’humor, la ironia, l’absurd com a mirall de la vida incomprensible perquè no té cap altre objectiu final a banda de la mort. Tot plegat descabdellat seguint el fil de guions sòlids, diàlegs memorables, amanit amb bandes sonores a ritme del jazz més confortable i, finalment, salpebrat amb una cert excés de pretensió reflexiva que molt sovint queda en la superficialitat intel·lectual tan en consonància amb la liquiditat moderna de les idees.
El mèrit del mestre Allen, tanmateix, no ha estat tant haver fet aquest grapat d’obres imprescindibles, en la capacitat de fer-nos relaxar en els llocs comuns de la comèdia de fatalisme resignat tan bon punt apareixen els eterns títols de crèdit blanc sobre negre amb l’elegant i invariable tipografia Windsor i comença a sonar alguna crepitant melodia de swing amable, sinó el seu camí cap al mestratge a partir de la constància, la perseverança i la passió per la feina. Allen és un exemple de la genialitat a l’antiga, la de l’artesà virtuós, aquella que va definir tan bé un altre pencaire superdotat com Picasso quan va dir que els moments d’inspiració sempre el trobaven treballant. El mestratge de Woody Allen, tot i quedar lluny en el seu camp del que l’omnipotent Picasso va representar per a la pintura, l’ha convertit en un referent del cinema del segle XX. Escric el segle XX amb tota la intenció, perquè en la centúria present és indiscutible que hi ha poques cintes, a tot estirar Match point, i encara gràcies, que puguin rebre el qualificatiu de memorables. Allen, a més, i això potser és el més important, ultrapassa la condició d’artista per assolir la d’icona. Com Charlot, com el seus adorats Groucho i Bogart, la imatge d’aquest atribolat jueu amb ulleres destacables és identificable pel públic més enllà de l’interès o el coneixement que puguin tenir per la seva obra. Com que estic escrivint de memòria ara no sé en quin dels seus films afirma “m’agradaria aconseguir la immortalitat simplement no morint”. De morir, morirà, com tothom, però haurà deixat tota la petja d’immortalitat que es pot permetre un home. Llarga vida a Woody Allen, sigui o no de cos present. (Versió ampliada de l’article publicat a Presència el 6 de desembre de 2015)

De propina, els minuts inicials d’Annie Hall, amb el monòleg que conté, al meu parer, el millor acudit de la Història.

https://www.youtube.com/watch?v=HmRfK9huDvQ

París torna a centrar des d’avui la mirada informativa amb l’inici de la cimera del clima destinada a trobar el desllorigador (és a dir, la voluntat i el compromís) per frenar el canvi climàtic derivat de l’escalfament global provocat per l’acció humana. La missió no és senzilla, tenint en compte els resultats de l’última gran operació a escala mundial. Després de l’anomenat Protocol de Kyoto per a la reducció d’emissions de gasos a l’atmosfera, aprovat el 1997 i en vigor des del 2005, les emissions globals han crescut un 24%. Desastrós.

Trobades com la que avui arrenca a la capital francesa constaten que la humanitat és una gran potència generadora de consciència crítica per detectar riscos i proposar solucions, però alhora un monstre depredador incapaç de rectificar tendències a curt termini, empès per la voracitat col·lectiva i una economia amb inèrcies tan potents que fan difícil la maniobrabilitat.

De París en sortiran, sent optimistes, bones intencions i propostes de solució factibles. A partir de la recepta, els poders públics es posaran a treballar aferrissadament per demostrar la seva incapacitat resolutiva. Això, els que no expressin directament la negativa a assumir els nous protocols.

Evitar la catàstrofe climàtica és molt complicat. Sobretot si fins i tot els sectors més mentalitzats afronten el tema amb certa prepotència antropocèntrica. “Salvem el planeta”, “Salvem la Terra”, són els eslògans més repetits. Com si el món estigués en risc. El planeta se salvarà i continuarà rotant i voltant per l’espai amb tota tranquil·litat mentre el sol no s’espatlli. Amb nosaltres o sense. No és el planeta, que cal salvar, sinó la vida que hi ha. Una mica més de modèstia existencial potser ens ajudaria a enfocar millor la qüestió. Tot i que, veient la situació bèl·lica mundial actual, molt probablement aconseguirem que el canvi climàtic, per més gasos que llancem a l’aire, no sigui prou ràpid per liquidar-nos abans que no ens hàgim massacrat nosaltres mateixos fins a l’extinció. (Publicat a El Punt Avui el 30 de novembre de 2015)

Imprimir

ICV va iniciar amb el cicle electoral d’aquest 2015 una operació de maquillatge destinat a intentar sumar forces i dissimular la marca amb l’objectiu de salvar-se d’una davallada provocada per l’auge de l’esquerra alternativa i el desgast de la marca pròpia. És aviat per saber si això haurà permès a la formació d’Herrera salvar o no els mobles o quedar diluïda, però el cert és que pel que fa als lideratges públics els valors emergents com ara Colau l’han eclipsat. (Publicat a El Punt Avui l’1 de desembre de 2015)

Aquesta operació de xantatge prepotent i barroer del fons de liquiditat autonòmica (FLA) i la maniobra sostinguda d’ofegament econòmic contra la ciutadania catalana és la prova definitiva que la Catalunya autònoma és morta. Morta i a punt de rebre sepultura en la fossa comuna de la història.

La intervenció dels comptes, que són el nervi de qualsevol acció pública, és el desmantellament sense contemplacions d’un règim d’autogovern que aquest país ha tingut durant trenta-cinc anys i que, avui, amb tota la cruesa s’està comprovant que formava part del gran engany sobre el qual es va apuntalar la transició gattopardiana espanyola d’aparentar canviar-ho tot perquè tot continués igual. Es va fer creure (i molts s’ho van creure, incauts o resignats) que Catalunya tenia autogovern quan en realitat únicament disposava d’una delegació de funcions depenent de la concessió d’una gràcia discrecional de Madrid. Avui l’ordeno y mando ha deixat les finances de l’executiu català a la intempèrie. Fins i tot la fórmula magistral del cafè per a tothom va ser una mentida. Engiponada per diluir el fet diferencial, s’ha vist que, si cal retirar el cafè només a un, la resta, españoles todos, continua a la seva.

En resum: durant tres dècades i mitja, mentre Catalunya s’ha comportat disciplinadament com una regió, se li ha deixat fer veure que era una nació. Ara que vol actuar com un país, se l’amorra com una colònia.

L’autonomia és morta i hi ha dues vies de futur. La fàcil, esdevenir un racó espanyol maltractat fiscalment, finançat de manera insuficient i agredit lingüísticament i culturalment per un nacionalisme supremacista. La desitjable, accelerar el full de ruta, amb serenitat però amb determinació, per aconseguir que els catalans puguin viure com a ciutadans de primera en un estat de primera i no pas reclosos en un estat presó. La solució continua a les urnes i al Parlament, sempre que es combini la força suficient amb la capacitat d’entesa necessària. Només aspirant a tot s’evitarà acabar en el no-res.

Des que l’independentisme va guanyar amb claredat les eleccions del 27 de setembre, les dues forces que sumen la majoria absoluta sobiranista al Parlament han iniciat una cursa intensíssima per enfosquir la claredat d’aquesta victòria. Estem apagats, de moment, esperant que els nostres representants vegin la llum i ens tornin a encarrilar pel camí de l’alliberament nacional.

La majoria de vosaltres suposo que no hi enteneu res. Jo tampoc. I la tropa de tertulians, experts i analistes que pontifiquen des de fa setmanes estan exactament igual que vosaltres i jo. Hi ha coses tan difícils d’entendre que val més deixar-ho córrer i agafar una mica de distància, sortir una mica a prendre l’aire, i quan ho tinguin clar ja ens avisaran. És el que ha fet un servidor, que ha fugit uns dies del brogit polític barceloní. Justament, lluny d’aquesta olla de grills és on he topat amb l’anàlisi política més enraonada. Fa un parell de dies, vaig aturar-me en un poble de la Costa Brava, d’aquests entre Cadaqués i Blanes on, quan bufa, entomen la tramuntana i que aquestes setmanes, sense turistes ni mosquits, viuen la temporada alta de la pau i tranquil·litat refrescant.

Total, que al cafè escolto dos jubilats conversant, amb aquells grunys característics dels que ja s’ho tenen tot dit, sobre les negociacions de Junts pel Sí i la CUP. Després d’un llarg silenci i uns quants xarrups de cafè perfumat, un dels dos es queda fitant l’altre, i li diu: “Noi, ens ho fan gruar, això de la investidura.” L’interlocutor se’l mira de gairell, es treu l’escuradents que li penja del llavi inferior, s’arronsa d’espatlles i respon: “Tota la vida esperant un partit que complís el que porta al programa electoral i, cony, ha de ser justament ara!” Fatalisme irònic empordanès que ens mostra que el drama dels pobles amb un nivell de saviesa popular tan alt és que costa trobar-hi polítics que estiguin a l’altura dels seus conciutadans.

Els terribles fets de París tornen a atiar la controvèrsia sobre la funció dels poders públics en relació amb la seguretat, el conflicte entre el control de l’Estat i la llibertat personal que, en moments com aquest, dominats per la por, la inquietud i el neguit, ens retorna a la ment una coneguda sentència de Goethe: “Prefereixo cometre una injustícia abans que suportar el desordre.”

Pronunciada fa més de dos segles, aquesta polèmica reflexió d’un dels símbols de l’època de les llums que encara avui aporta claror al nostre món, forma part de la discussió sobre les polítiques de seguretat actuals, intentant establir i determinar fins on pot arribar la recerca de la seguretat sense lesionar els drets de l’individu, un plet que discorre en paral·lel a les consideracions sobre els orígens i les causes dels conflictes.

La societat europea ha basat el progrés dels seus individus en la garantia de la tranquil·litat social. Sovint, exportant hipòcritament el conflicte fora de les fronteres; altres vegades, acceptant tensions de més o menys baixa intensitat com a sobreeixidor necessari.

La situació actual, però, posa a prova la capacitat d’encaixar un clima d’inseguretat total com el que genera el terrorisme indiscriminat. La societat occidental es troba en la necessitat de decidir fins on cedeix llibertat individual per tal de preservar la seguretat col·lectiva. Alhora, els governs han de garantir aquesta seguretat sense travessar les fronteres que porten a la pura repressió o a la discriminació, per no causar l’efecte en els ciutadans que es troben atrapats entre la pistola del terror al clatell i la de l’Estat a la cara.

El debat no és senzill i encara ho serà menys si s’afronta no pas des de la serenitat sinó des del pànic. És difícil, tanmateix, mantenir la calma després d’una massacre com la que acabem de contemplar, amb terroristes disparant a tort i a dret per acabar immolant-se davant d’un comptoir que porta el nom de Voltaire, aquell que un dia va dir: “Matar-se no és pas sempre una bogeria. Però generalment, no és en un atac de raó, que la gent se suïcida.” (Publicat a El Punt Avui el 16 de novembre de 2015)

Un dijous, al Parlament

Hi ha dues frases mítiques de l’autonomisme confiat i satisfet d’aquells temps reculats, o no tan reculats, de l’oasi català que semblava que últimament giravoltaven com bumerangs per tornar-se contra aquells que les havien pronunciades. Una era la proclama feta per l’aleshores príncep Felip de Borbó, ni més ni menys que al Parlament, el 20 d’abril del 1990: “Catalunya és el que els catalans volen que sigui.” L’altra sentència és el mantra que durant anys i panys ha repetit el PSC per refregar durant els mateixos anys i panys a la minoria independentista que no hi tenien res a pelar.

Ara tots sabem que el poble de Catalunya s’ha autodeterminat en unes eleccions i ha decidit que vol un estat independent. Alerta amb el bumerang, però, que no faci la volta completa i ens haguem de menjar amb patates la declaració d’independència de dilluns, que hauria estat tot un do de pit de cigne fent el seu cant. Les tensions entre les dues forces independentistes, segons molts observadors, sigui avui dijous, sigui més endavant, o sigui avui i més endavant, ens faran anar de mal borràs. Fins aquí haurem arribat.

(Surto un moment perquè els del camamilla party i els del samarreta party us pugueu esbatussar i fotre les culpes uns als altres. Torno a entrar:)

Tinguem president la setmana dels tres dijous o aquesta mateixa, que de dijous només en té un, no ens equivoquem. El problema no és pas que l’independentisme no tingui prou força. De força, parlamentària i al carrer, n’hi ha prou. El que passa és que prou, en política catalana, no sempre significa suficient. Si en comptes de 68 escons calguessin, posem per cas, 100 diputats per prendre les grans decisions d’estat, serien, per exemple, 63 de Junts i 37 de la CUP. I si fessin falta tots 135 diputats, no fóra estrany trobar-nos tres partits indepes amb 50, 50 i 35 escons, amb enormes dificultats per pactar. Som parits així, els catalans. Un país plural. Una pluralitat que ens fa singulars, i sovint inoperants. Paciència. Ep! I, sobretot, que ningú es desanimi fins al punt de plantejar-se tornar a fer-se espanyol. Tampoc no n’hi ha per a tant.

El president Tarradellas és un dels personatges més controvertits i alhora imprescindibles que hem tingut. Un estadista amb majúscules. La tasca sorda i constant de Montserrat Catalán al capdavant de l’arxiu presidencial de Poblet i la feina d’investigadors notables permeten, pas a pas, llibre a llibre, posar en negre sobre blanc el fabulós llegat tarradellià. L’últim exemple n’és Josep Tarradellas. L’exili 2 (1954-1977), de Josep Santacana, acabat de sortir.

De l’herència d’aquell líder polèmic, n’han arrelat, per postres, algunes idees que, mal païdes, han marcat molt negativament la cultura política del país. Hi ha, especialment, una frase lapidària atribuïda al Molt Honorable que ha sedimentat en el subconscient ideològic col·lectiu: “En política es pot fer tot menys el ridícul.”

Ja em corregireu els psicòlegs si n’hi ha algun a la sala, però la sensació de ridícul no respon pas a pulsions objectives, sinó que és fruit d’una subjectivitat, sovint influïda per la inseguretat o el sentiment d’inferioritat. Catalunya, en la relació amb Espanya, ha actuat no tant en funció de què volia sinó de què dirien, especialment què dirien a Madrid, on la trompeteria mediàtica s’ha dirigit als catalans entre la visceralitat i la condescendència prepotent, poques vegades amb respecte. Els nostres polítics han viscut presoners d’aquesta màxima fins que el poble els ha tret de la gàbia de l’esclau. Un poble que no té sentit del ridícul perquè ja no se sent inferior, ni insegur. Per sortir durant tres anys massivament amb samarretes de tots colors, punters i coreografies espantoses s’ha de tenir una autoestima de pedra picada.

Hem perdut la vergonya, perquè l’únic que ens faria vergonya seria perdre. Per això hem arribat on som. Per això som a punt de poder ser. Benvolguts parlamentaris independentistes, potser fracassareu, però no patiu per si feu el ridícul. El ridícul és cosa d’acomplexats. I els que us han votat ho han fet sense complexos. Amb l’esperit del 9-N. El de fa un any. Amb el d’avui, que és el que compta.

(Publicat a El Punt Avui el 9 de novembre de 2015, data de la proclamació de la independència de Catalunya)

Històries del cinema

LA18Amb gairebé un segle i quart de vida i una producció que ha crescut a un ritme vertiginós el món del cinema és un pou sense fons d’històries i arguments. Davant d’una pantalla gran, o de la més petita del televisor, n’hem sentit a dir i n’hem vist de tots colors, fins i tot quan el cinema era mut i en blanc i negre. La imaginació creativa dels guionistes i la traça de directors i actors ens ha ofert mil i una aventures, situacions i plantejaments dramàtics, creant i recreant, explicant i suggerint, mostrant i insinuant. Relats a cop de fotograma.

Què pensaríeu si algú us digués que la majoria d’arguments del cinema vénen dels clàssics, la Bíblia o la vella literatura?
Després de tants anys i tants milions de quilòmetres de cel·luloide i també de bits sembla impossible que encara algú ens pugui sorprendre amb alguna història nova, amb algun gir sorprenent de guió. Hi ha qui pensa, però, que les arrels del mateix el setè art s’enfonsen no pas en l’originalitat absoluta sinó que s’alimenten d’arguments universals que provenen dels orígens de la creativitat literària humana. Els senyors Jordi Balló i Xavier Pérez no només són d’aquest parer sinó que ho argumenten d’una manera didàctica i exuberant en exemples al seu llibre Fitxa del llibre, on vénen a dir que els clàssics grecs i llatins, la Bíblia, el teatre i la literatura reculada són les fonts on s’abeura el cinema. Així, el western, el cinema negre, les pel·lícules d’aventures, els drames romàntics, tot, absolutament tot, o gairebé, no és altra cosa que la reinterpretació d’uns estereotips fixats en les profunditats de l’imaginari col·lectiu des de temps immemorials. El llibre descriu el corpus bàsic de la, per dir-ho d’alguna manera, mitologia i la iconologia que alimenten el cinema, amb una profusió d’exemples i analogies remarcable. Com que el volum (que publica Anagrama) és una reedició de l’original que va publicar Empúries l’any 1995, amb un pròleg actual afegit de Xavier Pla, el lector hi podrà trobar a faltar moltes referències més contemporànies, i fins i tot m’atreviria a dir que alguns dels títols d’avui Balló i Pérez els incorporarien no només del setè art sinó de la seva variant televisiva avui tan de moda, les sèries. Si hem d’abonar la tesi del llibre, però, aquest esforç d’actualització per posar al dia les referències fílmiques no hauria fet altra cosa que confirmar que en els últims vint anys hem continuat visitant els mons d’Homer, de Sòfocles, d’Èsquil, Shakespeare, de l’Antic Testament, rejovenint els John Wayne homèrics o les Gloria Swanson txekhovianes. Un llibre que agradarà als cinèfils i saciarà els cinèfags. (Publicat a Presència el 8 de novembre de 2015)

Montoro, paga

Cada vegada que el ministre Montoro obre la boca per parlar del finançament de Catalunya perd una magnífica oportunitat de callar. No pas perquè callant evitaria demostrar el seu anticatalanisme visceral. No pas perquè callant no quedarien al descobert les intencions cada cop menys soterrades d’ofegar Catalunya tancant l’aixeta del finançament.

Allò que és realment enervant del cas és l’actitud que demostra quan deixa anar frases com ara que els serveis públics de Catalunya “no s’han pogut finançar sense l’Estat”, o, per posar un altre exemple, quan etziba prepotent que “l’Estat no està disposat a finançar les vel·leïtats independentistes de cap govern d’autonomia”.

Què s’ha cregut? O, més ben dit? De qui s’ha cregut que són els diners que maneja com un tafur de cantonada, com un xantatgista de baixos fons?

De les paraules de Montoro se’n dedueix una actitud patrimonial, un sentit de possessió que explica quina concepció de l’estat té aquesta gent. Una ideologia que ignora que les administracions públiques responen a aquest nom precisament perquè treballen amb diners de tots. És clar, que cal un criteri per gestionar. Ara bé, no pagar no és cap criteri. Perquè més enllà de les diferències polítiques i de la justícia o injustícia de la redistribució territorial, allò que hauria de tenir clar, diàfan, qualsevol servidor de la comunitat, és que els diners que mou són dels ciutadans. Fins a l’últim cèntim. I els fons que tan amablement transfereix a la Generalitat són per sufragar serveis públics a persones que hi tenen dret perquè omplen la caixa dels impostos, des del funcionari al proveïdor, des del farmacèutic a l’ONG. Siguin o no siguin independentistes, per cert.

Els diners que ens mostra cínicament com la pastanaga a l’ase no són pas de l’Estat, sinó de la ciutadania, senyor ministre. En el nou estat també hauríem de buscar governants que actuïn amb sentit de comunitat. Mentrestant, paga i calla, Montoro, que els diners són tan teus com nostres. (Publicat a El Punt Avui el dijous 5 de novembre de 2015)

Articles més antics »