Escrits amb els dits. Bloc d’en Carles Ribera

Catalunya: si hi ha neu, no hi aneu

El temporal de dilluns. Foto: EFE

Dilluns passat, com tots sabeu i molts encara esteu patint avui (i demà, i…) bona part del país i especialment les comarques gironines van experimentar un d’aquells episodis metereològics extraordinaris que tant sovintegen per aquests verals. Pot semblar contradictori, no? Vull dir que es pot tendir a creure que allò que sovinteja no pot ser qualificat com a extraordinari. Doncs si que pot ser-ho. Som en una terra acostumada a un temps boig, certament. El que passa és que la bogeria es manifesta de tantes maneres que és impossible canalitzar-la per la via de la previsió. Hi ha països acostumats a tempestes de neu. Indrets habituats a les pluges torrencials. Regions víctimes de sequeres persistents. Zones sistemàticament assotades pel vent. Territoris sotmesos als incendis forestals. Latituds amb temperatures extremes. Ara bé, pocs llocs, i molt menys a Europa, estan exposats a tot, com passa en aquest racó meteorològicament capriciós de la mediterrània. Ara ens ha tocat una nevada considerable. A Finlàndia, no hauria passat res. Ni a Alemanya. Fins i tot a Escòcia o a la Llombardia haurien trampejat amb poques incidències una precipitació similar. Ep, i a la Garrotxa i al Ripollès. Estan ben preparats. Nosaltres no estem preparats, o no ho estem arreu. Cert. Només que estar ben preparats per a una nevada que només cau cada vint-i-cinc anys és simplement insostenible des del punt de vista pressupostari. Per això cada cop que ens sobrevé alguna desgràcia relacionada amb el temps que mereix anar  seguida del qualificatiu “històrica”, tinc tendència a ser comprensiu amb els governants. Ah! I més aviat crític amb els meus conciutadans començant per mi mateix. La prevenció i la protecció totals són impossibles. La temeritat, la despreocupació i la indisciplina meridional entre els usuaris són incorregibles.

Fins aquí el present article podria servir per a qualsevol capítol meteorològic extrem present, passat i futur a Catalunya. Podria servir tant que ara mateix vaig a fer un copia i enganxa i m’ho guardaré en altre document per no haver de tornar a rumiar el mateix la pròxima vegada.

Un segon. Mmmm… fet.

A partir d’aquí m’estimaria més poder anar canviant la segona part de l’article en futures ocasions. No haver d’escriure que els catalans tenim una actitud de nou-ric que fot por: cada cop que surt algú a la televisió perquè fa deu hores que no li han vingut a escombrar la neu de davant de casa, perquè porta cinc horetes sense llum davant d’una nevada de cal déu, perquè han suspès la línia de l’autobús o perquè és al mig de la carretera queixant-se que ningú el ve a socórrer després d’haver sortit sense la més mínima precaució davant els reiterats avisos dels serveis meteorològics i ni tan sols, si en porta al maleter, ha estat capaç de posar les cadenes al vehicle perquè no en sap. No fotem. Com deia Kennedy, no demanem què pot fer el govern per nosaltres en cas de nevada, sinó què podem fer en cas de nevada perquè el govern pugui dedicar-se a resoldre els problemes de debó. D’aquesta crítica, naturalment, en queden exclosos els soferts habitants de les àrees gironines que han patit i continuen patint els efectes no pas del temporal sinó de la incapacitat de reacció d’empreses i administració (i d’aquí també caldria excloure’n els abnegats ajuntaments, que consti) Tampoc voldria haver d’escriure més sobre la incompetència de les companyies elèctriques, que no tenen cap excusa, cap ni una, per deixar pobles sense llum durant dies i dies. És el que passa en un sector oligopolítsic acostumat a que els governs els riguin les gràcies i només facin una mica de teratre de tant en tant, amb quatre amenaces i sancions de pa xucat amb oli, per fer dissipar la submissió real i total que hi mantenen. Tampoc no voldria haver de fer referència mai més als espectacles lamentables que munten els polítics tirant-se boles de neu dialèctiques en picabaralles infantils mentre una part del país està de cap per avall, en comptes de treballar conjuntament per rectificar allò que no funciona, com ara la normativa que permet a les elèctriques tenir unes xarxes de fireta: al Ripollès, a la Garrotxa o a la Cerdanya,  recordem-ho, no s’han quedat sense llum, i hi ha nevat una mica més i tot. Per tant, senyors de la llum, se’n pot dir catàstrofe d’una destrossa que no depèn de la força de la neu sinó de la resistència de les instal·lacions?

També taspiro a que algun dia arribem a tenir la sensació que la situació, malgrat les mancances, els errors i els imponderables, ha estat sota control. Que hi havia algú que se’n cuidava. Als ciutadans, en situacions extremes, un rostre amb credibilitat, que transmeti confiança i seguretat, ens pot arribar a fer més servei que una llevaneus. Davant la fatalitat, de vegades, val més un gest, una actitud, unes formes, que no pas l’efectivitat absoluta, inabastable. En el fons, som de tanta bona fe que ja ens en fem el càrrec que la perfecció no existeix, i com a bons mediterranis tenim una indulgència infinita amb els inútils, això sí, sempre que estiguin al peu del canó. Disposem de l’adagi perfecte per descriure aquest sentiment català tan interioritzat: a qui fa tot el que pot no se li pot demanar més. Després d’aquesta nevada, tantmateix, dels polítics (tret d’alcaldes i regidors, remarquem-ho un cop més) no s’en pot ni valorar l’actitud, ni la diligència ni tan sols aprofitar alguna frase brillant que, unes línies més amunt, m’hagués estalviat haver de recórrer a un estadista foraster com Kennedy i a una sentència que, referint-se a les nevades, no va pronunciar mai.

Afegir un comentari  Etiquetes:  País patit 12 març 2010

Vegueries

La idea de retornar l’organització territorial del país als seus orígens històrics (que això també està per veure, si pregunteu a algun historiador) és molt lloable i molt justa, però em sembla molt que en aquests moments resulta més aviat inoportuna, inoperant i absolutament innecessària i fora de lloc. En primer lloc, perquè després de gairebé dos-cents anys, l’únic defecte que té l’organització territorial actual en províncies és que se la van inventar els espanyols, però llevat d’això, i tractant-se d’una distribució purament administrativa, si la cosa rutlla val més no tocar gaire res, no fos cas, per exemple, que els de Tarragona i Reus acabessin a pinyes per una collonada tan insignificant. En segon i últim lloc, l’ordenació territorial que interessa més a la ciutadania, cosa que està demostrant a cop de referèndum popular, no és pas la que organitza Catalunya per dintre sinó la que l’organitza per fora. És a dir, que allò que urgeix ara mateix als catalans no és pas que les quatre províncies actuals deixin de ser províncies, sinó que deixin de ser espanyoles.

Afegir un comentari  Etiquetes:  País patit 3 febrer 2010

Reagrupament.crac

En els sectors independentistes catalans es valora amb una mena de respecte corporatiu el cas com un cabàs de Reagrupaent. Personalment, jo me n’alegro d’aquesta comèdia que protagonitzen, en la qual Cantinflas, Xarlot o Toni Albà no serien admesos per falta de gràcia. Ja és hora que es vegi el pa que s’hi dóna perquè el votant independentista potser d’aquesta manera, veient com en Carretero i companyia ventilen públicament el seu patetisme ideològic i estratègic, s’adonarà que cal fugir corrents d’allí on tregui el cap un purista, on aixequi el dit un patriota insubornable, on alci la veu un salvapàtries de boquilla. Reagrupament, a veure si ens n’adonem d’una vegada, només aplega impacients, descontents compulsius i gent amb l’agilitat i la cintura d’Oliver Hardy en el terreny de l’estratègia política. Obtenir la independència és molt més que voler-la. És baixar a l’aiguabarreig de la lluita real, enfangar-se amb el llot de la resistència al canvi i nedar contra el corrent que, tot i els avenços esperançadors, encara baixa de cares amb força. I intentar aglutinar esforços a partir de la suma i no de la divisió ad infinitum i la barretada al foc sistemàtica. I fer pena no és la millor manera de defensar un projecte per a l’esperança. És el que passa per voler posar el Carretero davant dels bous.

3 comentaris  Etiquetes:  País patit 2 febrer 2010

Reagrupament es desagrupa

Em sap greu perquè conec algunes persones que confiaven de bona fe en l’aventura de Reagrupament com l’enèssimament definitiva per liderar el camí cap a la independència de Catalunya, però com he escrit en diverses ocasions l’única cosa que calia fer amb un partit integrat majoritàriament per rebotats d’altres formacions i escissionistes compulsius era esperar el temps just, que, com es pot comprovar, no ha estat excessivament llarg, per assistir a la implosió que, em temo, inaugura una comèdia d’embolics que pot acabar com una bomba de fragmentació si no ho evita un personal que, tristament, té més experiència en partir peres que no pas en aplegar-les al mateix cistell, per més Reagrupament que es digui el partit. En fi, tal dia farà un any i, mentrestant, l’independència de Catalunya continua esperant temps millors en què l’electorat prengui consciència que només es pot arribar a tenir un estat el dia que els independentistes siguin capaços de votar el mateix partit, quin sigui, però sempre el mateix, fins obtenir el somni anhelat. Mentre no ho fem així, només ens queda el trist entreteniment d’anar assistint entre perplexos i resignats a la lamentable política del TCTB, que no és cap nova pela de la ceba sinó que no vol dir altra cosa que Tants Caps, Tants Barrets.

Afegir un comentari  Etiquetes:  País patit 31 gener 2010

El Gattopardo, de Tomasi di Lampedusa

Portada del llibre

Feia molt que no disfrutava tant llegint com ho he fet amb la nova traducció d’El Gattopardo, la gran novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa sobre la decadència de la vella noblesa siciliana. La nova edició que n’ha fet l’editorial Proa és rodona. Inclou l’estudi introductori escrit pel nebot de Tomasi di Lampedusa, que aporta detalls interessants sobre el procés de confecció i edició d’una novel·la que el seu autor no va veure mai publicada en vida. I, sobretot, la nova traducció d’aquest clàssic italià del segle XX la signa un magistral Pau Vidal, un professional de solvència coneguda especialment pels seguidors d’un altre escriptor sicilià, Andrea Camilleri, les novel·les del qual, traduïdes també per Vidal, tenen en català una espurna d’autenticitat que, per no anar més lluny, no contenen les versions en espanyol. A El Gattopardo, Vidal manté aquesta sensibilitat per respectar els matisos localistes i dialectals de l’italià i del sicilià, i serveix al lector de casa nostra una versió rica però gens encarcarada de la magna obra lampedusiana. Sobre l’argument, només diré una cosa: si jo fos professor d’història i volgués fer entendre als meus alumnes què va ser el pas del món feudal a la civilització burgesa, no perdria el temps amb manuals i estudis enrevessats, profusos en documentació i mancats d’estil. De la fi de l’Antic Règim se n’aprèn molt més llegint El Gattopardo que no pas amb cent assajos, amb uns personatges de ficció que transmeten més realisme que la vida mateixa. Si volgués escriure el retrat psicològic perfecte d’un home vençut per la història comuna i per la vida pròpia, còpiaria el del príncep de Salina. (I si hagués de fer una crítica al llibre, només una, seria la mala decisió d’il·lustrar la portada amb un fotograma del film amb en Burt Lancaster i la Clàudia Cardinale dansant. Un greu error posar rostre als dos personatges abans de començar.)

Afegir un comentari  Etiquetes:  El llegir no fa perdre l'escriure 26 gener 2010

El joc de Barcelona

A mi Barcelona em queda una mica lluny, però em sobta una mica això que la ciutat de l’estiu etern en què s’ha convertit el cap i casal de la xancleta i la calça curta permanent vulgui ser la seu d’uns Jocs d’hivern, que cal recordar que no són pas només uns Jocs Olímpics que es fan en aquesta estació, sinó que tenen la particularitat que inclouen només modalitats relacionades amb la neu i el gel, dels quals Barcelona no és pas excedentària excepte a les neveres dels bars, a tot estirar. Té raó, malgrat tot, l’alcalde Hereu, quan diu que Barcelona avança quan té un projecte de futur engrescador. El problema és que els socialistes, o almenys ell, tan perspicaços fins ara a l’hora d’intuir amb què vol engrescar-se la ciutadania, no siguin capaços de veure, encara que la tinguin davant dels nassos, la gran oportunitat de futur de Barcelona: convertir-se en capital d’un nou estat. Què voleu, més engrescador que això?

Afegir un comentari  Etiquetes:  País patit 23 gener 2010

Quatre germanes, de Jetta Carleton

Portada del llibre

He llegit Quatre germanes, de Jetta Carleton, una senyora de l’amèrica profunda que només va escriure aquesta novel·la, una obra que ja entenc que la deixés sense arguments per a cap altra història perquè es tracta del llibre que tothom voldria escriure (i que tothom hauria d’intentar escriure) abans de deixar aquest món: el retrat d’una família normal i corrent, en aquest cas dels Estats Units, inspirada en la pròpia de l’autora, organitzada per capítols dedicats a cadascun dels membres, després d’un d’inicial de caire coral situat, a més, cronològicament al final de la història i que permet anar descabdellant en una continua i molt ben mesurada successió d’anades i tornades temporals en el temps. Així, el relat es va construint gràcies a la suma de les perspectives cap a les tres germanes grans, el pare i la mare. I dic les perspectives “cap a” i no “de” perquè no es tracta de veus diferents sinó d’una sola veu, la de la germana petita, que va teixint un i un altre cop la mateixa història aportant-hi en cada capítol els matisos personals, els secrets i l’enfoc de cada nou personatge, com si fos la mateixa història (amb revelacions noves, amb revisions de temes ja coneguts) explicada cinc cops amb un protagonista diferent cada vegada i relligat amb una única veu narrativa que cohesiona les parts en un excel·lent retrat costumista i psicològic de l’Amèrica de la primera meitat del segle XX.  Un nou bon exemple de la gran narrativa nord-americana del segle XX rescatada per l’editorial barcelonina Libros de l’Asteroide, la qual és una veritable llàstima que aposti tan desproporcionadament per les traduccions al castellà, deixant-nos als catalanolectors joies com Quatre germanes només en comptagotes.

Afegir un comentari  Etiquetes:  El llegir no fa perdre l'escriure 14 gener 2010

Apagada

El conseller Tresserras, amb l

Suposo que tots sabeu que un dia d’aquests hi haurà això que en diuen l’apagada analògica i que consisteix en què, segons s’han afartat de dir-nos en campanyes institucionals, si no tenim un aparell de TDT, incorporat o integrat, ja ens hi podem anar posant fulles. De totes maneres, he llegit alguns els anuncis públics i estic per presentar una denúncia per publicitat enganyosa: «Només amb l a TDT veuràs la tele.» Mentida. Si voleu, feu la prova. D’aquí a uns dies, quan hi hagi l’apagada, agafeu una tele vella, desconnecteu-hi l’aparell de la TDT i espereu una estona. La tele es continuarà veient, allà davant vostre, tota moixa i silenciosa, pobreta. No es dissoldrà pas, ni s’esfumarà ni s’autodestruirà. La podrem mirar tan com vulguem, el que no veurem serà cap programa. Quin acudit tan suat, ara em dirà més d’un. Doncs no. Perquè, comptat i debatut, entre mirar la majoria dels canals i contemplar el televisor apagat, no s’hi nota pas gaire la diferència. O sigui, que no llenceu la tele vella, que encara us pot fer molta companyia, i sense intoxicar.

Afegir un comentari  Etiquetes:  Nitunivós 13 gener 2010

L’any de la independència

Després d’un any 2009 que ha vist com el poble català començava a opinar sobre el seu futur com a país sense esperar que els partits s’hi posessin al davant, el 2010 es presenta com l’any de la independència de Catalunya.
Ja ho sé. La majoria dels lectors que heu arribat fins al punt i a part anterior en aquests moments us esteu recuperant de l’atac de riure que us ha generat la meva predicció, el meu vaticini, el meu pronòstic nacional per a l’any que fa poc més d’una setmana que hem començat. Si voleu m’espero que us eixugueu les llàgrimes que us han començat a brollar amb les contorsions pròpies de la hilaritat desbocada que, somiatruites de mi, us he provocat.
M’espero.
Continuo esperant-me.
Ja esteu? Ulls eixuts i ben torcats?
Doncs vinga, continuo: deia que si el 2009 va ser el de l’inici de l’embranzida independentista sense pors, sense complexos, ni manies ni boques petites, però també sense força legal, aquest 2010 es pot començar a encarrilar la cosa per la via de la política vàlida, la que ens ha de conduir cap a l’estat català que molts, cada cop més, i cada cop més dels que comptàvem ser els mateixos que cada cop som més, volem tenir per governar els nostres destins dintre d’aquest món globalitzat on ja fa temps que no es pot anar per lliure però on sí que cal que hi anem lliures.
De moment, encara queden, pel cap baix, un parell de tongades de consultes populars que han de continuar sumant suports visibles als prop de 200.000 ciutadans que el 13 de desembre passat van expressar inequívocament el seu suport a la independència de Catalunya. Abans del juny, si l’onada no s’estronca per la coneguda tirada catalanista a l’autoflagel·lació, l’autofàgia i la devoció al lema Tants caps tants barrets; si s’aconsegueix resistir anímicament l’escomesa mediàtica espanyolista (la que ve d’Espanya i la que ve de la Catalunya espanyola) que ens voldrà convèncer per més evidències en contra que tinguin que no som prou; si aconseguim esquivar tots aquests pals que amenacen la roda cap a l’alliberament nacional, ens plantarem a la tardor amb la força suficient i la convicció necessària per aconseguir una majoria independentista al Parlament de Catalunya, el lloc on, com a país democràtic que som, ha de començar el procés per convertir l’Estat espanyol en el nostre benvolgut veí.
Què? Ja us torna a aflorar el riure per sota el nas?
No sé quin problema hi veieu. No hi ha res de tot el que he escrit fins ara que no es pugui assolir amb la voluntat majoritària dels catalans. No hi ha dubte que Espanya farà mans i mànigues legals i polítiques per frenar-nos. Però la voluntat popular, en un entorn democràtic, arriba un moment que no es pot continuar reprimint. Pot ser que no hagi calibrat bé la situació i que erri clamorosament la predicció. Però si a final d’any no som independents, o no som en el camí irreversible de ser-ho, ja no podrem donar les culpes a ningú més que no siguem nosaltres mateixos. Ara ja sabem que podem. Però, gosarem voler?

1 comentari  Etiquetes:  País patit 12 gener 2010

Baltasar

El rei Baltasar embetumat, a Girona

He començat a escriure aquest article pensant que volia dir que, a principi de la segona dècada del segle XXI, resulta ridícul veure que a la majoria de poblacions de les comarques gironines, a la cavalcada dels Reis de l’Orient, en Baltasar continua sent una persona de cara blanca maquillada, un costum arrelat que era totalment comprensible durant els temps que per aquests verals de negre només hi havia el Nen Jesús de la Moreneta. Avui dia està clar que no cal embetumar ningú, perquè estic absolutament segur que a totes les poblacions on es fa desfilada hi ha almenys una persona amb aquesta coloració cutània natural. Deia que havia començat l’article amb la idea de denunciar aquest anacronisme, però, com que em queden unes quantes ratlles per arribar al final, hi afegiré que l’actualització de les cavalcades no només hauria de consistir a posar un negre de debò fent de Baltasar, sinó que podrien aprofitar per agafar-ne un altre i maquillar-lo de blanc perquè fes de Melcior. Així, potser, alguns s’adonarien de l’absurditat que la tradició fins ara els ha impedit detectar el ridícul que fan fent desfilar un Baltasar repintat.

Afegir un comentari  Etiquetes:  Nitunivós 10 gener 2010