La llarga llista de noms de novel·la negra sueca traduïts al català s’ha ampliat aquest mes de maig amb la incorporació de Camilla Läckberg, un autèntic fenomen al seu país, on Les filles del fred, ara traduïda a la nostra llengua per l’editorial Amsterdam, acumula tres milions de lectors i una autèntica rastellera de premis i guardons. Què voleu que us digui. En la línia de la narrativa policíaca sueca, a Les filles del fred s’hi barreja la sordidesa d’un cas amb les misèries interiors de bona part dels personatges i el paisatge desolat d’una societat fatigada de viure suposadament tan bé. És una novel·la amb molts personatges i, per tant, amb molts meandres argumentals per aprofundir en el retrat psicològic de la majoria. Alguns móns interiors més aconseguits, com el d’Erica Falck, la dona del policia protagonista, de nom Patrik Hedström, i d’altres molt millorables o una mica fets i deixats estar, com les històries personals del cap de policia Mellberg o el policia dolent Ernst Lundgren. Hi ha també, un recurs al flaixbac cap a la Suècia de la primera meitat de segle XX, a través d’una de les protagonistes que acaba connectant amb el cas de la mort que s’investiga d’una manera força sorprenent i, val a dir, una mica forçada. Malgrat tot, aquesta història paral·lela es mostra com una novel·la dins la novel·la amb una trama interessant per ella mateixa, que explora el món de l’estretor de mires de les convencions socials de les primeries del segle XX i la situació de la classe treballadora i, sobretot, de la dona sueca d’aquells temps enterrada en un món sense al·licients. Globalment, però, Les filles del fred no deixa de fer una mica la sensació de déja vu de franquícia de subgènere que funciona, perquè Suècia, i els països escandinaus en general, han creat escola, una escola ben assentada sobre la solidesa de la parella Sjöwall-Wahlöö (per cert, publicats ara per primer cop en català per Columna) i l’imprescindible Henning Mankell, però que més enllà d’aquests detalls de bona escola no arriba a sobresortir. Si no sou uns consumidors habituals d’històries sueques de lladres i serenos, Les filles del fred us satisfarà. Si sou uns habituals d’aquestes latituds narratives, no haureu perdut el temps, tampoc és això, però no la recordareu pas, ni molt menys, com una de les millors de la colla.
L’heu llegit, el llibre? Us ha agradat? No us ha agradat? Els vostres comentaris són benvinguts!
«A vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.» Si teniu més de trenta anys, a la majoria de vosaltres aquesta frase us pot sonar perquè pertany a una cançó que TV3 ha fet servir com a colofó dels espais de la setmana dedicada a motivar el personal per superar la crisi. Si en teniu menys de trenta, o si sou uns veterans que seguiu l’actualitat musical en general i, això ja és per a nota, la catalana en particular, sabreu que es tracta de la tornada d’una cançó d’un grup anomenat Manel, que en poc temps s’ha guanyat el favor de crítica i públic. La qual cosa, parlant de música en català, vol dir un favor relativament minoritari però absolutament devot. Aquest últim aspecte el vaig poder comprovar l’altre dia en un concert dels Manel que em va entusiasmar tot i que, inicialment, per a un quarantí anar a un d’aquests concerts pot resultar com entrar en un garatge caracteritzat de pop. Per als joves dels seixanta que encara no hem acabat la benzina concertista, els programadors generalment ens reserven les actuacions a preus poc saludables de velles glòries que, amb comptades excepcions, fan més honor a la primera que a la segona part de la seva denominació. He assistit a magnífiques actuacions de gent com Bill Wyman, Raimon o Roger Hodgson, per posar alguns exemples de veterans il·lustres, però val a dir que la majoria dels exponents d’aquestes generacions, en diferents gèneres, llengües i estils, no fan gaire res més que arrossegar els seus excessos passats pels escenaris amb una dignitat més que dubtosa.
És per això que un diu, coi, la nostàlgia està molt bé per fer donar tombs als vells vinils, però a l’hora d’escoltar música en viu val més intentar fer un esforç de posar-se al dia. I tal dit, tal fet, me n’he anat a veure els Manel i n’he sortit encantat. Unes melodies senzilles i efectives, unes lletres plenes d’un bon raig d’humor i unes gotes de melancolia. Una posada en escena engrescadora però sense excés. No són els únics que estan contribuint a revitalitzar el panorama musical català dels últims temps mirant de treure el cap entre les esquerdes d’aquesta llosa implacable que és l’àmbit comunicacional espanyol, del pes de la qual Catalunya tampoc no escapa. Hi ha els Manel, però també Mazoni, Guillamino, Sanjosex o The Gruixuts, per citar-ne només alguns que em vénen al cap i que si em vénen al cap és perquè alguna cosa de la seva música m’ha cridat l’atenció.
Ara que ho penso, potser hauria de pujar el llistó de l’edat perquè al concert de Manel em fixo que de trenta per amunt n’hi ha una bona colla. De fet, molts d’aquests nous grups fan un tipus de música força intergeneracional, transgeneracional o multigeneracional, depenent de les ganes que tingueu d’inventar nous conceptes per definir idees velles. O sigui, quarantins (i cinquantins, i… del món, no us talleu i entreu en aquesta nova dimensió de sonoritats catalanes. No us diré que us baixeu la música per internet per no posar-vos en un compromís tecnològic. Però sempre us queda la possibilitat de fer allò tan passat de moda que és anar a comprar-se el disc.
Escriure una novel·la històrica té un inconvenient i un avantatge que viuen en simbiosi permanent: la pega és que per aconseguir una obra mínimament reeixida cal per part de l’autor un esforç monumental de documentació i una immersió exhaustiva en el coneixement del període escollit. La part positiva és que com que en aquell període no hi ha estat cap dels lectors, ni aquells homes i dones que hi van ser tornaran per rebatre possibles gatades, la falta de rigor de vegades és de bon resoldre amb un recurs literari indefectiblement efectiu com és la versemblança. Aquesta tensió entre veracitat i versemblança és la que dóna diferents nivells de lectura a aquest tipus de literatura, depenent de la capacitat del receptor d’afrontar el text amb prou bagatge crític o, simplement, com a profà que només en valora el contingut literari i/o argumental. No entraré pas ara a fer una relació de relats històrics que en els últims dels anys han superat les seves mancances científiques amb una acollida calorosa per part del públic, ni, a l’altra banda, treballadíssimes recreacions històriques que han quedat arraconades al fons dels magatzems. Però d’entre les que van passar amb una discreció immerescuda (tot i aconseguir un parell d’edicions) hi ha un autèntica joia del gènere com és la Trilogia de les Croades del suec Jan Guillou. Una monumental epopeia protagonitzada pel valerós cavaller medieval de ficció Arn Magnusson, o Arn de Gothia, dividida en tres volums: El camí de Jerusalem, El cavaller del Templei El Retorn a casa. Una suma de més de 1.700 pàgines que si no fos perquè superen els dos quilos i cent grams de paper un servidor portaria a sobre fins empassar-se’ls un darrere l’altre. Valdria la pena que la gran Isabel Martí de l’editorial La Campana recuperés del seu impressionant catàleg aquestes tres peces que van ser editades per últim com a principis del 2004. Són una combinació trepidant d’aventures, escenaris tan distants però igualment ben descrits com Götaland Occidentalo el pròxim Orient, relacions passionals i una profunda exploració de sentiments humans com l’amistat, l’odi, la traïció o el compromís, amb personatges ben treballats i històries personals magníficament desenvolupades. Tot plegat embolcallat per una narració amb profusió de dades i informació històrica molt ben recreada i, venint d’un periodista del prestigi de Guillou, sospito que documentada amb rigor tot i que no conec ni la història escandinava del segle XII ni la de les Croades per poder-ho afirmar amb rotunditat. Com que no són volums que trobareu a les primeres files de les novetats sinó que haureu de fer submergir més d’un llibreter a la rebotiga, comenceu-los a buscar ara i quan arribin les vacances d’estiu només us caldrà reservar-vos la millor gandula per llegir-los d’una tirada. Recordareu sempre aquestes vacances amb enyor. I si, per un cas d’aquells, encara us quedés temps, fent un salt cronològic de vuit-cents anys podeu recuperar del mateix autor El mercat dels lladres, una trama de corrupció política i econòmica a la Suècia actual publicada també per La Campana, que amb poc més de 500 pàgines arriba molt més lluny que Stieg Larsson i la seva famosa, meritòria però resumible trilogia.
L’heu llegit, el llibre? Us ha agradat? No us ha agradat? Els vostres comentaris són benvinguts!
Una amiga meva que és especialista a abocar aigua al vi en situacions d’eufòria desfermada o optimisme insubornable, em comentava l’altre dia, tot buidant un Empordà negre de batalla per fer passar el pa amb tomata al final del Chelsea-Barça de gloriós record, que el conjunt blaugrana pot ser un equip fantàstic, meravellós i acreditar tots els qualificatius positius que s’hi vulguin afegir, però en canvi, analitzats un per un, els jugadors són francament lletjos. No pas d’aquells tipus d’homes que fan por, de lletjor intimidatòria i virilitat sense polir, que en el fons desperta un cert atractiu salvatge. No, no, els jugadors del Barça, segons ella, exhibeixen uns rostres insípids, anodins, perfectament oblidables, que la màxima sensació emocional que arriben a generar és més pròxima a la hilaritat o la compassió que no pas a la lascívia. L’afirmació taxativa de la meva amiga va acompanyada d’uns quants noms que, certament, no deixen gaire marge de dubte: Leo Messi, Dani Alves, Yayà Touré, Carles Puyol. «El 2 a 6 de Madrid va estar molt bé –em diu–, però s’ha de reconèixer que els del Madrid tenien jugadors molt més guapos.»
Ja se sap que amb això de la bellesa tot són gustos, i fins i tot segur que d’entre tota l’afició blaugrana en trobaríem alguna, o algun, que considera Keita irresistiblement atractiu. D’entrada, l’observació estètica de la meva amiga em fa reflexionar sobre els diferents nivells de lectura que pot tenir un mateix fragment de realitat. Uns ens fixem en la bellesa del joc, o en l’efectivitat; altres centren la seva atenció en la morfologia dels contendents. Depenent d’un o altre punt de vista la victòria, curiosament, es decanta cap a bàndols diferents. Per sort, l’aspecte físic dels integrants d’un equip no suma ni resta punts en cap competició de caire purament futbolístic.
L’altra conclusió que n’extrec, de tot plegat, és que per triomfar a la vida no cal ser guapo (visca, encara tinc possibilitats d’arribar a ser algú important!), potser deixant de banda els concursos de bellesa i les llistes electorals del partit del senyor Berlusconi. Sigui com sigui, sempre s’ha dit que una persona lletja ha d’esforçar-se el doble per obtenir el mateix reconeixement que una de bon veure i/o de bon tocar. En el món de la mitologia actual, de totes maneres, la majoria de pòsters que decoren habitacions d’adolescents d’un i altre sexe no sempre han tingut en compte el físic, especialment en el cas de l’esport. Sí que és indiscutible la tendència a adorar la bellesa. Però no és menys cert que tots, i totes, hem venerat més d’un lleig (i no tantes lletges, també és veritat) sostinguts amb xinxetes a les parets de les nostres habitacions de mainada i adolescents. Repassem-ho mentalment i hi trobarem futbolistes rabassuts, jugadors de bàsquet desmanyotats, corredors de fórmula 1 amb rostres desfigurats o cantants de rock amb figures demacrades, ulls injectats o rastes llefiscoses. La Història la capitalitzen els guapos, però generalment l’escriuen els lletjos. I els jugadors del Barça, aquests lletjots meravellosos, n’estan redactant, ho guanyin o no ho guanyin tot, un capítol imprescindible.
El meu contacte de confiança a l’univers de la Catalunya Nord, Esteve Carrera, em fa adonar que el diari nord-català en llengua francesa L’Indépendant titulava ahir Més que un club, en català, el seu article editorial. En el text s’analitza la xiulada a l’himne espanyol durant la final de Mestalla, amb algunes reflexions sorprenents per venir d’una premsa gens suspecta de simpaties catalanistes. Sobre el Barça, diu: «Exèrcit simbòlic d’un Estat que no existeix, assumeix el rol de portaestendard de Catalunya, la seva llengua, el seu projecte polític i la seva empenta econòmica.» En l’article es fa la comparativa amb la xiulada a l’himne francès que s’ha viscut en alguns partits contra seleccions de països antigament colonitzats per França, amb un colofó que ben segur remourà les tripes a més d’un jacobí que considera que nacionalismes estatals i regionals no són equiparables: «Nacionalisme català o francès, les grans qüestions, en les nostres societats de l’espectacle, es debaten sovint a l’estadi.» Ni La Vanguardia faria una lectura tan nacionalment comprensiva amb el fet català.
Irene Némirovsky practica una mirada femenina sobre la mateixa classe social que retrata també magníficament Stefan Zweig en les seves novel·les del primer terç del segle XX, aquell aiguabarreig on la burgesia pretensiosa i l’aristocràcia revellida coincidien esperant l’ascensor social, sovint per anar a plantes diferents i no sempre de pujada. Un paisatge d’entreguerres marcat per l’estrès econòmic i ideològic que acaba esclatant en una segona guerra mundial que conduirà la senyora Némirovsky a l’extermini en mans dels nazis, i al senyor Zweig, jueu com ella, suïcidant-se perquè el món que se li ensorra davant dels seus ulls, les restes d’aquell Món d’ahirque tan bé va saber descriure, no li caiguin al damunt. Amb el bon regust a la boca de Suite francesa(especialment recomanable ara que aviat farà 70 anys de l’inici de la guerra a França) i les obres menors, en mida i en pretensions, però no pas en qualitat, que són El ball, Sang calentai David Golder, aquesta última setmana de la Némirovsky he llegit El mestre d’ànimes, i novament he quedat encantat per la seva capacitat d’endinsar-se en el món de les pretensions socials, que en aquella dècada dels 30 en què va ser escrita l’obra devia ser un entreteniment literari eminentment burgesot però que avui serveix per a tot tipus de lectors: ja se sap que en el transcurs del segle XX la majoria de la població ha passat d’odiar la burgesia a envejar-la i, per tant, a imitar-la en la mesura de les seves possibilitats, en alguns moments (especialment en aquests enyorats anys de bombolla immobiliària que ha omplert butxaques poc acostumades a dur pes) unes possibilitats tan sobrades de recursos econòmics com mancades de criteri. El mestre d’ànimes retrata l’ascens social d’un metge immigrant que se serveix per escalar precisament del desfici crèdul i desprès d’aquells que tenen massa diners i massa poc senderi per saber abstreure’s de la dictadura de les modes i de la xerrameca dels xarlatans. Una crítica eixuta i contundent, sense la més mínima concessió a recursos tan utilitzats en aquests casos com poden ser el sarcasme, la ironia o la paròdia, que no salva ni tan sols el protagonista, víctima ell mateix de l’obsessió per fer-se una posició. Un perfil que queda magníficament emmarcat en una de les reflexions que l’autora posa en boca del personatge: “Si, us ho dic a tots els qui em menyspreeu, a vosaltres, francesos, els rics i els feliços: el que volia era la vostra cultura, la vostra moral, les vostres virtuts, tot allò que és més elevat que jo, diferent de mi, diferent del fangar on vaig néixer!” Descarnat, eloqüent, brillant, pur estil Némirovsky.
L’heu llegit, el llibre? Us ha agradat? No us ha agradat? Els vostres comentaris són benvinguts!
No sabria aventurar de quin partit serà l’últim president de la Catalunya autònoma, però estic segur que el primer mandatari de la Catalunya independent serà del PSC. No, no. No duc cap barret de paper al cap ni tinc la mà posada a la pitrera com aquells bojos que es dibuixaven als tebeos i que sempre es pensaven que eren Napoleó. No m’he begut pas l’enteniment, tot i que reconec que el vaticini és una mica estrafolari. Primer, perquè dono per fet que Catalunya algun dia assolirà la independència, cosa improbable perquè els catalans, si no canviem com un mitjó, mai no serem capaços de posar-nos d’acord en una cosa tan bàsica com la de voler ser. I segon, perquè em direu que resulta una beneiteria pensar que el partit menys independentista de l’arc parlamentari català serà el que pujarà al poder un cop el poder es gestioni totalment des d’aquí. La idea tampoc no està tan lluny de la que exposa Patrícia Gabancho a la seva Crònica de la independència, tot i que el fet que es tracti d’una obra de ficció li permet acabar donant una victòria surrealista a una CDC encapçalada pel senyor Roca i Junyent amb el suport, entre altres, d’un conseller Castells escindit dels socialistes. Idealisme sociovergent, vaja.
Aquest article, però, no és ficció. I la realitat és que el PSC no és un partit on la gent s’escindeixi si no és per anar a caure en l’oblit més cruel, ni una formació que no sigui capaç d’ensumar què vol el ciutadà mitjà i incorporar-ho ràpidament al seu programa electoral. Si el ciutadà mitjà mai no vol majoritàriament la independència no dubteu que l’únic partit prou seriós, organitzat i astut per captar-ho és el dels socialistes catalans. Certament, avui fan el possible perquè l’independentisme no arreli, potser d’entrada combaten allò que creuen que els fa perdre suport electoral. Però hi haurà un moment que un clic intern els encendrà els llums d’alarma i, com un surfista experimentat, sabran entomar l’onada separatista amb l’estil dels millors planxistes hawaians. Mireu al vostre voltant, estimats amics, i digueu-me si hi ha alguna altra estructura política en aquest trist país amb una organització tan sòlida i amb una militància tan disciplinada com és la dels vilipendiats sociates. Mireu al voltant i només veureu olles de grills, matrimonis de conveniència amb cònjuges que no se suporten, visionaris carregats de raó, il·luminats possessors de la veritat i oportunistes diversos. Res més lluny de la seriositat organitzativa, la viabilitat orgànica, la fermesa estratègica del carrer Nicaragua.
Bé. M’aturo un moment perquè els independentistes de mena pugueu esbravar-vos dient-me traïdor, venut, botifler i tota la rastellera de penjaments i improperis que us passin pel cap.
Heu acabat? Continuo. Jo també sóc independentista. Jo tampoc no sóc del PSC. Però d’aquí a aspirar a ser un país lliure cal gent amb capacitat d’organització i disciplina i per això, més que ideologia, cal metodologia. I si als independentistes professionals el PSC no els fa cap gràcia, almenys els hauria de fer una mica d’enveja.
El govern de la Generalitat, sota l’aparença d’una actuació patriòtica, està a punt de cometre un acte definitiu de subordinació nacional, submissió a Espanya i relegació autonòmica si aconsegueix, com pretén, que les matrícules dels cotxes incorporin el CAT a la dreta de la placa. El problema no és a la dreta de la placa, senyors de la Generalitat, sinó a l’esquerra, que és on tots els països normals situen la inicial del seu país. No hem d’aspirar a col·locar el CAT a la dreta sinó a substituir la E pel CAT, que és el que correspon a un país amb tots els ets i uts. Que per això primer faria falta obtenir la independència? Doncs no hi perdem gaire temps, amb això de les matrícules, que hi ha feines més importants. De fet, al meu vehicle jo ja fa anys que porto un adhesiu del CAT enganxat amb cura sobre les estrelles europees i la E, de manera que sembla ben bé que la matrícula oficial sigui amb el CAT. Ja sé que és una infracció i que la multa, si no vaig errat, puja a uns 90 euros. Però haig de dir que he viatjat per tot el país (i dic país en sentit ampli perquè he arribat amb el vehicle fins a Perpinyà i encontorns), i mai cap cos policial m’ha dit n’hi ase ni bèstia i això que m’han parat més d’un cop per fer-me bufar. Per si de cas, tinc una guardiola on hi vaig deixant la xavalla per finançar-me el pagament de les sancions. De moment, només em serveix per estalviar.
Directe contundent de l’interminent i genial grup Traffic, liderat per Steve Windwood i Jim Capaldi, aquest àlbum és una síntesi més pròpiament de l’estil Windwood que no pas del so Traffic, tot i que aquesta formació senyera dels últims seixanta i primers setanta no és precisament una mostra d’ortodòxia musical. En tot cas, psicodèlia, rithn&blues britànic i folk-pop es barregen en un treball presidit per la veu inconfusible de Windwood i la densitat dels llargs moments instrumentals carregats de teclats i de guitarres. Un disc de Traffic que, per cert, per problemes amb les discogràfiques no va dur el nom del grup en una magnífica portada il·lustrada amb una foto de la banda en plena ingesta calòrica, alcohòlica i nicotínica. Un retrat dels anys daurats del pop rock més experimental. No us perdeu la part instrumental de Dear Mr. Fantasy (especialment el canvi de ritme trepidant liderat per bateria i la percusió) ni la versió del clàssic Gimme Some Lovin’, herència de l’etapa adolescent de Winwood en el no menys mític Spencer Davies Group, una peça que tanca l’àlbum on, per cert, tindreu una oportunitat única per escoltar com un músic (Dave Mason) pot perdre’s durant més d’un minut navegant desorientat amb la guitarra. Coses que passen fins i tot en les millors famílies. Banvinguts a la cantina! Passeu i disfruteu.
(Escolteu una magnífica versió de Dear Mr. Fantasy aquí )
La història dels pioners de l’oest americà és tan mundialment coneguda que, batejada com a western, ha creat tota una iconografia perfectament identificable arreu del planeta, ha donat nom a un gènere cinematogràfic i també a una de les mostres de la novel·lística més oblidada però durant molts anys més llegida, en edicions populars i econòmiques, per adolescents i no tan adolescents d’aquest país. No tan coneguda, per no dir gens, és l’epopeia dels occidentals, bàsicament anglesos, escocesos, francesos i escandinaus, que van poblar el Canadà als segles XVIII i XIX, una terra que, naturalment, ja comptava amb pobladors autòctons, molt menys agressius i guerrers que els dels films d’indis i cowboys que van ser progressivament arraconats, amb menys èpica i més cruesa que els seus veïns de més al sud de la frontera canadenca. Aquest és l’escenari on se situa La tendresa dels Llops, un intens i emocionant relat de l’escocesa Stef Penney (Edimburg, 1969) ambientat a la dècada dels seixanta del segle XIX, en un univers de grans paisatges de desolació blanca, petits poblats de colons i paranyers, aïllats i claustrofòbics, de personatges víctimes d’una solitud física i una gelor emocional descrita amb profunditat per l’autora, que desfà lentament com un immens bloc de gel una trama de misteri que s’inicia amb un crim que serveix d’excusa i de motor per a un relat de personatges més que d’accions, d’aventures interiors més que d’emocions argumentals, de descripcions psicològiques més que d’adjectivació paisatgística, per bé que els llocs i la investigació del crim no queden gens al marge, sinó que embolcallen les històries humanes en un escenari de gelor metereològica i de tensió ambiental permanent. Una ploma, la de Penney, que sap combinar dinamisme argumental i densitat literària amb bon pols.
L’heu llegit, el llibre? Us ha agradat? No us ha agradat? Els vostres comentaris són benvinguts!
