Arxiu de gener, 2010
Em sap greu perquè conec algunes persones que confiaven de bona fe en l’aventura de Reagrupament com l’enèssimament definitiva per liderar el camí cap a la independència de Catalunya, però com he escrit en diverses ocasions l’única cosa que calia fer amb un partit integrat majoritàriament per rebotats d’altres formacions i escissionistes compulsius era esperar el temps just, que, com es pot comprovar, no ha estat excessivament llarg, per assistir a la implosió que, em temo, inaugura una comèdia d’embolics que pot acabar com una bomba de fragmentació si no ho evita un personal que, tristament, té més experiència en partir peres que no pas en aplegar-les al mateix cistell, per més Reagrupament que es digui el partit. En fi, tal dia farà un any i, mentrestant, l’independència de Catalunya continua esperant temps millors en què l’electorat prengui consciència que només es pot arribar a tenir un estat el dia que els independentistes siguin capaços de votar el mateix partit, quin sigui, però sempre el mateix, fins obtenir el somni anhelat. Mentre no ho fem així, només ens queda el trist entreteniment d’anar assistint entre perplexos i resignats a la lamentable política del TCTB, que no és cap nova pela de la ceba sinó que no vol dir altra cosa que Tants Caps, Tants Barrets.
gener 31st, 2010
Portada del llibre
Feia molt que no disfrutava tant llegint com ho he fet amb la nova traducció d’El Gattopardo, la gran novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa sobre la decadència de la vella noblesa siciliana. La nova edició que n’ha fet l’editorial Proa és rodona. Inclou l’estudi introductori escrit pel nebot de Tomasi di Lampedusa, que aporta detalls interessants sobre el procés de confecció i edició d’una novel·la que el seu autor no va veure mai publicada en vida. I, sobretot, la nova traducció d’aquest clàssic italià del segle XX la signa un magistral Pau Vidal, un professional de solvència coneguda especialment pels seguidors d’un altre escriptor sicilià, Andrea Camilleri, les novel·les del qual, traduïdes també per Vidal, tenen en català una espurna d’autenticitat que, per no anar més lluny, no contenen les versions en espanyol. A El Gattopardo, Vidal manté aquesta sensibilitat per respectar els matisos localistes i dialectals de l’italià i del sicilià, i serveix al lector de casa nostra una versió rica però gens encarcarada de la magna obra lampedusiana. Sobre l’argument, només diré una cosa: si jo fos professor d’història i volgués fer entendre als meus alumnes què va ser el pas del món feudal a la civilització burgesa, no perdria el temps amb manuals i estudis enrevessats, profusos en documentació i mancats d’estil. De la fi de l’Antic Règim se n’aprèn molt més llegint El Gattopardo que no pas amb cent assajos, amb uns personatges de ficció que transmeten més realisme que la vida mateixa. Si volgués escriure el retrat psicològic perfecte d’un home vençut per la història comuna i per la vida pròpia, còpiaria el del príncep de Salina. (I si hagués de fer una crítica al llibre, només una, seria la mala decisió d’il·lustrar la portada amb un fotograma del film amb en Burt Lancaster i la Clàudia Cardinale dansant. Un greu error posar rostre als dos personatges abans de començar.)
gener 26th, 2010
A mi Barcelona em queda una mica lluny, però em sobta una mica això que la ciutat de l’estiu etern en què s’ha convertit el cap i casal de la xancleta i la calça curta permanent vulgui ser la seu d’uns Jocs d’hivern, que cal recordar que no són pas només uns Jocs Olímpics que es fan en aquesta estació, sinó que tenen la particularitat que inclouen només modalitats relacionades amb la neu i el gel, dels quals Barcelona no és pas excedentària excepte a les neveres dels bars, a tot estirar. Té raó, malgrat tot, l’alcalde Hereu, quan diu que Barcelona avança quan té un projecte de futur engrescador. El problema és que els socialistes, o almenys ell, tan perspicaços fins ara a l’hora d’intuir amb què vol engrescar-se la ciutadania, no siguin capaços de veure, encara que la tinguin davant dels nassos, la gran oportunitat de futur de Barcelona: convertir-se en capital d’un nou estat. Què voleu, més engrescador que això?
gener 23rd, 2010
Portada del llibre
He llegit Quatre germanes, de Jetta Carleton, una senyora de l’amèrica profunda que només va escriure aquesta novel·la, una obra que ja entenc que la deixés sense arguments per a cap altra història perquè es tracta del llibre que tothom voldria escriure (i que tothom hauria d’intentar escriure) abans de deixar aquest món: el retrat d’una família normal i corrent, en aquest cas dels Estats Units, inspirada en la pròpia de l’autora, organitzada per capítols dedicats a cadascun dels membres, després d’un d’inicial de caire coral situat, a més, cronològicament al final de la història i que permet anar descabdellant en una continua i molt ben mesurada successió d’anades i tornades temporals en el temps. Així, el relat es va construint gràcies a la suma de les perspectives cap a les tres germanes grans, el pare i la mare. I dic les perspectives “cap a” i no “de” perquè no es tracta de veus diferents sinó d’una sola veu, la de la germana petita, que va teixint un i un altre cop la mateixa història aportant-hi en cada capítol els matisos personals, els secrets i l’enfoc de cada nou personatge, com si fos la mateixa història (amb revelacions noves, amb revisions de temes ja coneguts) explicada cinc cops amb un protagonista diferent cada vegada i relligat amb una única veu narrativa que cohesiona les parts en un excel·lent retrat costumista i psicològic de l’Amèrica de la primera meitat del segle XX. Un nou bon exemple de la gran narrativa nord-americana del segle XX rescatada per l’editorial barcelonina Libros de l’Asteroide, la qual és una veritable llàstima que aposti tan desproporcionadament per les traduccions al castellà, deixant-nos als catalanolectors joies com Quatre germanes només en comptagotes.
gener 14th, 2010
El conseller Tresserras, amb l
Suposo que tots sabeu que un dia d’aquests hi haurà això que en diuen l’apagada analògica i que consisteix en què, segons s’han afartat de dir-nos en campanyes institucionals, si no tenim un aparell de TDT, incorporat o integrat, ja ens hi podem anar posant fulles. De totes maneres, he llegit alguns els anuncis públics i estic per presentar una denúncia per publicitat enganyosa: «Només amb l a TDT veuràs la tele.» Mentida. Si voleu, feu la prova. D’aquí a uns dies, quan hi hagi l’apagada, agafeu una tele vella, desconnecteu-hi l’aparell de la TDT i espereu una estona. La tele es continuarà veient, allà davant vostre, tota moixa i silenciosa, pobreta. No es dissoldrà pas, ni s’esfumarà ni s’autodestruirà. La podrem mirar tan com vulguem, el que no veurem serà cap programa. Quin acudit tan suat, ara em dirà més d’un. Doncs no. Perquè, comptat i debatut, entre mirar la majoria dels canals i contemplar el televisor apagat, no s’hi nota pas gaire la diferència. O sigui, que no llenceu la tele vella, que encara us pot fer molta companyia, i sense intoxicar.
gener 13th, 2010
Després d’un any 2009 que ha vist com el poble català començava a opinar sobre el seu futur com a país sense esperar que els partits s’hi posessin al davant, el 2010 es presenta com l’any de la independència de Catalunya.
Ja ho sé. La majoria dels lectors que heu arribat fins al punt i a part anterior en aquests moments us esteu recuperant de l’atac de riure que us ha generat la meva predicció, el meu vaticini, el meu pronòstic nacional per a l’any que fa poc més d’una setmana que hem començat. Si voleu m’espero que us eixugueu les llàgrimes que us han començat a brollar amb les contorsions pròpies de la hilaritat desbocada que, somiatruites de mi, us he provocat.
M’espero.
Continuo esperant-me.
Ja esteu? Ulls eixuts i ben torcats?
Doncs vinga, continuo: deia que si el 2009 va ser el de l’inici de l’embranzida independentista sense pors, sense complexos, ni manies ni boques petites, però també sense força legal, aquest 2010 es pot començar a encarrilar la cosa per la via de la política vàlida, la que ens ha de conduir cap a l’estat català que molts, cada cop més, i cada cop més dels que comptàvem ser els mateixos que cada cop som més, volem tenir per governar els nostres destins dintre d’aquest món globalitzat on ja fa temps que no es pot anar per lliure però on sí que cal que hi anem lliures.
De moment, encara queden, pel cap baix, un parell de tongades de consultes populars que han de continuar sumant suports visibles als prop de 200.000 ciutadans que el 13 de desembre passat van expressar inequívocament el seu suport a la independència de Catalunya. Abans del juny, si l’onada no s’estronca per la coneguda tirada catalanista a l’autoflagel·lació, l’autofàgia i la devoció al lema Tants caps tants barrets; si s’aconsegueix resistir anímicament l’escomesa mediàtica espanyolista (la que ve d’Espanya i la que ve de la Catalunya espanyola) que ens voldrà convèncer per més evidències en contra que tinguin que no som prou; si aconseguim esquivar tots aquests pals que amenacen la roda cap a l’alliberament nacional, ens plantarem a la tardor amb la força suficient i la convicció necessària per aconseguir una majoria independentista al Parlament de Catalunya, el lloc on, com a país democràtic que som, ha de començar el procés per convertir l’Estat espanyol en el nostre benvolgut veí.
Què? Ja us torna a aflorar el riure per sota el nas?
No sé quin problema hi veieu. No hi ha res de tot el que he escrit fins ara que no es pugui assolir amb la voluntat majoritària dels catalans. No hi ha dubte que Espanya farà mans i mànigues legals i polítiques per frenar-nos. Però la voluntat popular, en un entorn democràtic, arriba un moment que no es pot continuar reprimint. Pot ser que no hagi calibrat bé la situació i que erri clamorosament la predicció. Però si a final d’any no som independents, o no som en el camí irreversible de ser-ho, ja no podrem donar les culpes a ningú més que no siguem nosaltres mateixos. Ara ja sabem que podem. Però, gosarem voler?
gener 12th, 2010
El rei Baltasar embetumat, a Girona
He començat a escriure aquest article pensant que volia dir que, a principi de la segona dècada del segle XXI, resulta ridícul veure que a la majoria de poblacions de les comarques gironines, a la cavalcada dels Reis de l’Orient, en Baltasar continua sent una persona de cara blanca maquillada, un costum arrelat que era totalment comprensible durant els temps que per aquests verals de negre només hi havia el Nen Jesús de la Moreneta. Avui dia està clar que no cal embetumar ningú, perquè estic absolutament segur que a totes les poblacions on es fa desfilada hi ha almenys una persona amb aquesta coloració cutània natural. Deia que havia començat l’article amb la idea de denunciar aquest anacronisme, però, com que em queden unes quantes ratlles per arribar al final, hi afegiré que l’actualització de les cavalcades no només hauria de consistir a posar un negre de debò fent de Baltasar, sinó que podrien aprofitar per agafar-ne un altre i maquillar-lo de blanc perquè fes de Melcior. Així, potser, alguns s’adonarien de l’absurditat que la tradició fins ara els ha impedit detectar el ridícul que fan fent desfilar un Baltasar repintat.
gener 10th, 2010
El president Laporta
El soroll mediàtic que està propulsant el president del Barça, Joan Laporta, cap a la política parlamentària ja feia algun temps que havia superat l’estadi d’enraonia de sobretaula quan, l’altre dia, el propi interessat va sortir de l’armari pràcticament de cos sencer amb el millor estil dels líders dels països sotmesos que busquen ressò internacional: concedint una entrevista a la premsa estrangera. Un bon gol als mitjans nacionals que fa temps que el ningunegen (benvolguda correctora, no em posis cursiva a aquesta paraula com a barbarisme perquè trobo que deriva perfectament del catalaníssim ningú: en tot cas són els castellans que cometen un catalanisme flagrant fent derivar de ninguno un terme que, en espanyol, hauria de venir de nadie i, per tant, dir-se nadiear).
Digressions filològiques a banda, el cas del senyor Laporta m’inspira un seguit de reflexions que poden ser d’utilitat per a tots aquells independentistes que d’un temps ençà estan tan esperançats amb la possibilitat que la independència deixi de ser una utopia com farts de girar el coll davant la gernació de salvapàtries que aterra en l’arena política. I si no us és d’utilitat a vosaltres, almenys em serveix per esbravar dèries pròpies, ja em perdonareu.
I què, si en Laporta vol aspirar a ser president de la Generalitat?
D’entrada, podrà ser el substitut natural d’Esquerra en el paper de boc expiatori de tots els mals per a la caverna mediàtica espanyola. També podria convertir-se en l’enemic a desprestigiar per la cova mediàtica catalana sociovergent, la que porta mitja dotzena d’anys disparant contra el tripartit i amplificant els trets dels socis que opten per disparar-se personalment.
Aquestes dues possibilitats poden quedar conjurades, o relativitzades, per un atac d’intel·ligència perversa de les dues cavernes si arriben a concloure que donar aire al futur expresident blaugrana pot contribuir a l’afebliment de l’independentisme per la via de la dispersió. Tot sol, Laporta restarà vots als altres però difícilment aconseguirà prou embranzida, tot i que de més blaus en maduren, i no penseu en cap elefant.
El tema s’anirà concretant en els pròxims mesos. De moment, però, el cas està generant comentaris força sorprenents, començant pels que critiquen que sigui un inexpert en la política o que aprofiti la rellevància pública per promocionar-se. Si us hi fixeu bé, els que el critiquen per això sovint són els mateixos que blasmen els polítics professionals i/o que no han qüestionat mai l’entrada al parlament de gent procedent d’altres àmbits, com l’acadèmic, el sindical o l’empresarial. Ah! És que aquest és president d’un club de futbol. Com en Gil i Gil o en Berlusconi, diuen. Alto! Joan Laporta ens pot caure més bé o més malament, però la comparació és odiosa. Laporta no és el president d’un club de futbol. És el president del Barça. S’ha de ser molt marcià a Catalunya per no veure-hi la diferència. No ens preocupem pel salt a la política d’en Laporta. El càrrec de president del Barça ja és un càrrec polític. Llàstima que fins arribar a Laporta, amb dignes i afusellades excepcions, el tron només l’ocupessin tristos presidents de club de futbol.
gener 5th, 2010
He quedat per dinar en un restaurant de l’Eixample barceloní. Tot i que fa un dia especiament fred, com que arribo aviat em dedico a fer una passejada pels encontorns del passeig de Gràcia. A la cantonada del carrer Rosselló passo per davant d’un hotel en un edifici de façana de disseny ultramodern, impactant. Faig una mica el xafarder, gens dissimuladament. Em sobta un rètol quadrat, amb lletres blanques de cos força petit sobre un fons negre pissarrós, discretíssim, situat just al costat de la porta giratòria de l’entrada: «La Generalitat de Catalunya obliga a posar aquest cartell».
Quina bestiesa. Per què coi la Generalitat de Catalunya obliga un hotel a posar un cartell només per indicar que la Generalitat de Catalunya obliga a posar un cartell? Una mostra d’autoritarisme burocràtic? Un exemple de reafirmació competencial? Una simple ximpleria sense sentit? Em quedo una bona estona palplantat tot rumiant sobre la possible doble lectura de la frase, provant de desencriptar el missatge, però no aconsegueixo treure’n l’entrellat. Si el sector hostaler català, administrativament parlant, depengués d’alguna de les conselleries que controla Iniciativa, potser la cosa s’entendria perquè, simplement, seria un exemple més de la pruïja de regular les coses més absurdes amb l’objectiu que els pobres individus, orfes de sentit comú perquè ens l’han assassinat a còpia de normatives paternalistes, tinguem el bon guiatge del pare govern (i la mare governa, hi hauríem d’afegir per ser políticament correctes). Però els hotels, si no vaig errat, competeixen al departament que dirigeix el senyor Josep Huguet, el qual ja fa temps que ha deixat de merèixer el malnom de Lenin del Bages amb què era conegut antany.
No puc resistir-ho més. M’acosto al porter, un noi jove que vesteix una mena de lliurea, o abric llarg botonat, no em feu concretar millor, i li pregunto què vol dir el cartell. Amb una cara de pensar un-altre- pesat-que-em-fa-aquesta-pregunta, m’indica amablement que la propietat està disconforme amb l’obligatorietat d’haver de penjar a l’entrada no aquell cartell, sinó el que hi ha just al damunt, que és el clàssic amb una hac majúscula blanca sobre fons blau, rematat amb les estrelles que acrediten la categoria de l’establiment, quatre en el cas que m’ocupa.
Ara ho pesco. Un gest de protesta, intueixo que suggerit pel dissenyador. Mal redactat, naturalment. Perquè no hauria de dir «la Generalitat de Catalunya obliga a posar aquest cartell», sinó «la Generalitat de Catalunya obliga a posar el cartell d’aquí al damunt». En tot cas, una fórmula d’inconformisme que si fes fortuna rescataria de la crisi uns quants sectors productius relacionats amb la retolació. Ja me n’imagino tot el país clafert. A l’obra: «La Generalitat de Catalunya ens obliga a treballar amb casc». Al costat de la matrícula: «L’Estat m’obliga a circular per la dreta». A la porta de casa: «L’Ajuntament d’Oix m’obliga a pagar l’IBI». La llista podria ser llarga.
Jo ja tinc encarregat el meu. No sé on me l’enganxaré. Però dirà així: «L’Estat, i la Generalitat de Catalunya, m’obliguen a ser espanyol». Espero poder despenjar-lo aviat.
gener 3rd, 2010
Portada del llibre
He llegit en castellà (la versió en català no ha sortit ni se l’espera) El color del sol, d’Andrea Camilleri, un autor conegut bàsicament per la seva sèrie de novel·les protagonitzades pel commissario sicilià Salvo Montalbano. Al marge de la seva tirada pel gènere negre, Camilleri és autor d’un bon grapat de llibres de caire costumistes que descriuen amb una ironia que pot arribar a la pura hilaritat la manera de ser dels sicilians, amb una profunditat psicològica que ningú no ha aconseguit des de Tomasi di Lampedusa i Sciascia i amb una lleugeresa estilística que el fa doblement atractiu, amb obres especialment recomanables com Un fil de fum, L’estació de caça, La presa de Macallé, La pensió Eva, La concessió del telèfon o L’ópera de Vigata. Pel que fa a El color del sol, no es tracta ni de novel·la negra ni de crònica siciliana, tot i que el text transcorre parcialment a l’illa, sinó que l’autor fabula sobre la història del gran pintor Caravaggio a partir d’unes suposades memòries que el propi Camilleri, convertit en personatge en el relat, rep de mans d’un tèrbol personatge de la fauna illenca. Un divertiment de poc més de cent planes, escrit d’una revolada, amb textos inconnexes de caire pressumptament memorialístic que confegeixen un relat a batzegades (la qual cosa li aporta versemblança) del pintor errant i salvatge que va ser el gran Michelangelo Merisi, tot plegat acompanyat oportunament amb unes magnífiques làmines il·lustrades amb els quadres que surten a la narració.
gener 1st, 2010
