Toni Soler semblava un rei mag, feia pensar en el rei Baltasar, en la seva caracterització de Gaddafi: amb la túnica treta d’alguns Pastorets, amb el barret propi d’un basar d’Istambul, amb la perilla pròpia, i amb un maquillatge que li empetitia els ulls, li dissimulava el nas i li conferia un aire de profeta. Toni Soler s’incorporava a la faràndula. No recordem cap altre moment que deixés el seu lloc de director, sempre vestit de negre, amb el guió a la mà, sempre a punt per a la rèplica. En Soler-Gaddafi és la gran novetat de Gran líder, la versió polonesa i més estimulant, de Gran hermano. De fet, és com imaginar-se una reunió del G-7, del G-20 o dels 27 de la Unió Europea i traslladar-la al punt de vista del ninotaire d’un diari amb moltes dosis de surrealisme. El surrealisme és el que acaba funcionant a Polònia. Més que surrealisme és fer connectar dos temes que no tindrien, a priori, res a veure. Així, Gaddafi, és fan, té com a referent Eros Ramazzotti, el cantant romàntic italià, imaginari de la nostra adolescència. No rèiem tant des que en Gimferrer, a L’hora del lector, llegint Ulisses de Joyce, davant Monzó i la reina Sofia, va fer un incís per dir: «Es nota la influència de Martí Gironell.»