Una separació, un suïcidi i un naixement. Podríem esquematitzar així, amb només aquests tres esdeveniments -alguns de més importants per la trama que d’altres- el que ha passat en un mes i escaig que portem del nou serial de les  tardes de TV3. Han passat més coses -la majoria conseqüències dels dos primers successos- però defenso el ritme tranquil amb què La Riera busca fer-se un forat entre una audiència dividida: la que estava cansada de veure les mateixes cares a l’hora de la sobretaula i que aplaudeix certa renovació i els fanàtics d’El cor de la ciutat, els quals, facin el que facin a Can Riera, ho trobaran malament.

La Riera planteja un altre tempo, alguns en diuen lent, diguem-ne “en progressió.” Diguem-ne que, a diferència d’altres serials, no es forcen els esdeveniments ni es precipiten. El ritme de La Riera té més de real, de vida quotidiana, que el d’una telenovel·la on un cap de setmana celebren Nadal i quinze dies després és Carnaval. La Riera és més d’imatges cinematogràfiques com quan la Mercè contempla un nou matí llevar-se mentre el camió de mudances fa la seva feina. Una altra imatge metafòrica: en Lluís, al bar, construint un castell de cadires, enlairant un somni, un altre dels moments que se li frustren, o en l’escena de cloenda del capítol  del  divendres passat: un dinar familiar molt a l’estil de la sèrie Cinco hermanos més que de peli italiana on tot gira entorn la mamma. Sóc del gust d’aquestes escenes, on no hi ha gairebé diàleg, i s’homenatja al poder evocador de les imatges. Però pels que tenen ànsies d’acció, un mes sembla suficient per perfilar personatges i fer petar alguns conflictes: la mestressa de Can Riera busca consol en el conyac; un pollastre amb escamarlans que no era del gust de la clienta i que és el toc d’alarma que les coses no s’estan fent bé a la cuina; en Mauri, de baixa, i en Sergi, en alça; en Lluís i els seus jocs sexuals i les seves frustracions; l’Ernest, enamorat de la dona que ja no l’estima, i amb conflictes de poder amb el germà gran.

Certament La Riera té dos pilars mares i es diuen Claudi i Mercè. Sense els personatges del fill gran i la mestressa, la sèrie perdria el rumb. Pere Arquillué excel·leix en el paper; un paio sense escrúpols tot i que qui es perfila com a veritable Lady Macbeth és ella, la Lídia. I si La Riera busca veure en les fonts del thriller, aquest gir serà més sibil·lí i menys truculent que les seves predecessores quan han abordat, de forma exagerada, assassinats i segrestos. En general, en Claudi és menys comediant que en Monràs a Ventdelplà, que està en procés de redempció. I el personatge de Mercè Sampietro, més enllà de la feina actoral, desprèn empatia entre les seves espectadores contemporànies. En el fons, la cuina no deixa de ser més que un pretext -han confeccionat una carta amb les Estrelles de Sant Climent com a postres locals a sis euros i mig el plat- un escenari diferent per abordar els mateixos problemes de sempre: la incomunicació familiar, el treball en equip, les relacions laborals, el sexe, l’amor i la vida.