[youtube]-fGMXw-pMZo[/youtube]

Els famosos faran cua per compartir un cap de setmana amb Albert Om. Després de l’estrena d’El convidat -si algú no se n’havia assabentat després de l’excessiva promoció que se n’ha fet- Om és el desitjat i per una raó: fa les preguntes incòmodes directament i sense ser ofensiu perquè en el to i en l’expressió genera simpaties i de retruc beneficia el personatge popular, que se sincera, o no tant, davant Catalunya. El famós se sent a gust al seu costat i l’èxit del programa es fonamenta en això: en moments de complicitat, com els que hi va haver amb Teresa Gimpera, que va parlar tant de Bocaccio com de la mort d’un fill. L’enteresa amb què la model ho explicava va emocionar el convidat. Ens hem acostumat a la banalització dels sentiments a partir de l’exhibició però també es pot fer elegant.

El convidat és una entrevista presentada com un reportatge de carrer. Pel to reflexiu, recordava Afers exteriors; el viatge era el de menys, importava la gent. I a més de la gent, el que els passa, el que viuen, el que expliquen. És tele i s’han de provocar els moments: com a Luz de Gas, ballant; un dels únics artificis. Igual que el recorregut amb Vespa, un recurs introductori però que si es repeteix, com va ser el cas, encara que sigui per marcar la transició entre els dies, cansa. L’important no és que Teresa Gimpera mostrés una altra cara que no hagués ensenyat -el marit, la casa, la família- o que Albert Om tingués més o menys protagonisme, el que sedueix del programa és el que sedueix d’un cap de setmana compartit, una conversa de sobretaula. I el difícil, a la tele, és saber-ho fer.