Dret a la festa

[youtube]_VL3qA9qhvk[/youtube]

Quan tot està malament, donem gràcies a la publicitat. Quan tot està malament sempre et sorprèn un anunci d’Ikea. Ja fa temps que els espots de la marca sueca no pretenen vendre mobles sinó instaurar una filosofia de vida equivalent a l’slow food però aplicat el consumisme. L’espot de la temporada tardor-hivern tenia com a eslògan una màxima que més que consol és sentit comú. La pot haver dit un pensador famós o les àvies: “No és més feliç qui més té sinó qui menys necessita”. Sembla una contradicció, tenint en compte la finalitat comercial de la publicitat, però les marques volen expandir el seu esperit, en diuen valors, més que el producte. I ara Ikea recorda un dret que, com l’habitatge, a més de ser constitucional és una aspiració legítima: El dret a la festa, a passar-s’ho bé. Fent un pas més en la idea de la República Independiente de Mi Casa, l’espot, vitalista, mostra escenes quotidianes a càmera lenta, instants de diversió a la llar amb amics, amb la parella, amb la família… la festa com a antídot a la fatalitat dels temps que ens toca viure. Tengo derecho a mi fiesta ha esdevingut un jingle molt potent, tant o més que el de l’espot del sorteig especial d’estiu de la ONCE. Un duet de rumba dels 70 imitant Los Amaya versionen el seu èxit Vete. El to és més festiu i la lletra no té res a veure amb l’original que parlava d’un cor ferit però els rumberos són la veu del subconscient de la teleoperadora, del pollastre que reparteix propaganda o de l’empleat del súper. Són aquests els anuncis més efectius; i és que la publicitat és això: il·lusió.

[youtube]iRmcMjapV0w[/youtube]