[youtube]xikEbmf1Hn0[/youtube]

La grandesa de la televisió és que et sorprengui; gratament, s’entén. I aquest és el cas de la sèrie Kubala, Moreno i Manchón (KMM), que TV3 va estrenar dilluns a la nit. Produïda per Diagonal TV, no és que sigui una sèrie detectivesca del tipus Agatha Christie o una comèdia més planera amb situacions d’embolics i casos estrafolaris com sí era Los misterios de Laura, de TVE. KMM és una sèrie de detectius amb molt de realisme i quotidianitat. I aquests aspectes són els que la fan gran. Tant els casos -molt versemblants, que podríem llegir a les pàgines de successos d’un diari- com aquesta sensació d’investigació més casolana, que no vol dir que no sigui efectiva, beneficien la sèrie. M’agrada que KMM no imiti ni versioni uns detectius de Nova York, per exemple, ni utilitzi mètodes de policia científica de Las Vegas. M’agrada que KMM em parli de coses d’aquí, d’avis que s’entaulen amb els fills i néts, i discuteixen pel futbol; de pares separats, una mica cràpules, però que ens roben el cor… en fi, de la vida, dels problemes i les alegries. Perquè a KMM, el gènere -la trama o les trames d’investigació- és simplement el motor, el fil que condueix l’espectador per una galeria de personatges. I aquí destaca el paper dels actors. Jordi Martínez (Kubala) i Marc Cartes (Charly Moreno) feien una parella amb una excel·lent química a Ventdelplà i la saben mantenir igual amb escenaris diferents. Martínez aconsegueix la part més difícil: fer oblidar als espectador el Paco, el súper i en Monràs; no tant Marc Cartes. La noia, l’actriu Núria Gago (Manchón), és segurament el personatge més estereotipat: el perfil de guapa, però més llesta i espavilada que els seus superiors, amb escot generós. Caldrà veure l’evolució de cadascun i la seva interrelació. En un primer episodi el retrat dels personatges queda en un esbós, en unes línies mestres a desenvolupar: el personatge i el seu entorn (i la seva problemàtica) familiar. Destacable és també l’estètica, mat, urbana però no grisa. Aquest filtre afavoreix el clima i el format de detectius quotidians. Però perquè els personatges ens agradin, ells i les seves neures i les seves històries, han de dir coses boniques, o com a mínim que ens facin pensar. I a KMM els diàlegs també són superiors a la mitjana de les produccions nacionals. Com la frase del final, el pensament autoconclusiu de l’última investigació, que dóna títol a l’episodi: “Sempre hi ha algú que et recorda.”