[youtube]aVfdZevxf_o[/youtube]

La televisió britànica no només fa mèrits amb les comèdies –n’hi ha d’elegants i de gamberres–, ni amb els drames d’època que fan del melodrama l’art de la distinció. La lluita de classes, la reivindicació de les llibertats, els drets que ara més que mai es veuen escapçats, són l’eix del cinema social de Ken Loach i Mike Leigh. I què són les telenovel·les de barri sinó la radiografia d’un microcosmos obrer? En la tradició anglesa ens podem remuntar fins a Dickens com el primer a concebre un retrat dels més desfavorits.

El canal AXN White ha estrenat Call the midwife (Llama a la comadrona!) de la BBC basada en les memòries d’una llevadora i en què la jove Jenny Lee comença a treballar amb les monges, ajudant les dones de l’East End. És una crònica desvergonyidament sentimental de la vida a la Gran Bretanya dels anys cinquanta. La temàtica –el primer episodi ens pot semblar una exaltació de la maternitat– porta implícita la reflexió sobre les paupèrrimes condicions de vida però també de la felicitat en la pobresa. Ens pot semblar una imatge idíl·lica –les joves d’uniforme en bicicleta esquivant els estenedors i el bullici–, però la llevadora perdrà la innocència i creixerà en consciència. Hi ha valors tradicionals però l’esperit de solidaritat és actual i per això, tot i que la sèrie ens pugui semblar l’osset de peluix que necessitem abraçar abans d’anar a dormir, és més vigent que mai. I és, en el fons, una sèrie feminista, amb caràcters i arquetips que es troben a faltar en la representació real de la dona a la tele.