[youtube]EyNWZbhpNo0[/youtube]

Qui controla el comandament en una casa –no físicament, potser, però sí com a líders d’opinió– són els nens. Fora d’un horari estrictament infantil però pensant en programes que agradin a un ample arc d’edat es conceben els programes denominats familiars. N’hi ha d’altres que atrauen els ulls més innocents pels seus continguts, bàsicament per l’humor i la paròdia, l’astracanada i l’ús d’un llenguatge irreverent –saben que allò no es pot dir perquè són paraulotes–. Penso en Plats bruts o Crackòvia, que molt sovint s’assembla a un Barrio Sésamo futbolístic. Però la tele que es fa amb els nens de protagonistes planteja una reflexió: per l’esquer que suposen per a les audiències, per la seva utilització mediàtica, però també per la inoculació no només d’un ADN competitiu –que existeix en la societat– sinó de servir com a mirall fals de l’èxit, de l’adulació, tan instantània com efímera. És indubtable l’èxit d’audiència de La Voz Kids, però què passa fora de les càmeres? Les habilitats artístiques innates o adquirides cal cultivar-les però no cal exhibir-les de forma tan notòria, no tant per passar el càsting, sinó perquè els xous musicals es continuen veient com un trampolí salvador de tots els mals. La Voz Kids agrada com agradaven les pel·lis de la Marisol, la innocència eixerida que canta i és alegria i color en un moment col·lectiu de tristesa i grisor. Els nens també han cuinat, fa poc, a Masterchef de La 1. I els nens també han fet d’altres coses a la tele, en el passat. Perquè quan el programa d’adults agrada als nens, cal que els protagonistes siguin ells i si, a més, coincideix que és Nadal, oli en un llum. Dalt de l’escenari, el nen, però, esdevé l’atracció de la fira. Amb això no vull dir que no pugui ser protagonista a la tele. En concursos on demostra que sap escriure, que no fa faltes o el que ha après a l’escola; com han fet les versions infantils d’El gran dictat o Ahora caigo. Però m’agrada sobretot quan s’explica, quan dóna la seva opinió, de les seves petites coses i de les grans, com a Amb ulls de nen de TV3: perquè se l’escolta i se li dóna valor al que diu més que al que canta.