Article publicat a El Punt el 12 de març del 2004

Les cadenes, unides pel negre rigorós dels presentadors d’informatius i d’un crespó, van tallar ahir en sec les frivolitats matinals i els pecats escandalosos que dominen la tarda. La ràdio va ser, com sempre, el despertador, el primer avís, però l’impacte visual va arribar amb les primeres imatges del tren esbudellat i aquells zooms que que haurien d’estar prohibits, que busquen el detall concret que s’amaga sota una manta, però que el dolor fa visible.

Les tertúlies van deixar el discurs electoral i ben aviat els presentadors dels informatius del migdia van entrar a les cases i no en van sortir fins que van ser rellevats pels de la nit. I el discurs ava ser el del dolor. I la ràdio, la gran protagonista del 23-F, la nit dels transistors, en moments d’interès informatiu, queda eclipsada pel poder de la imatge, per l’atracció que genera la televisió. La ràdio continua essent però, la font viva pels qui van a la feina en cotxe, i té la força dramàtica de la veu, la dels testimonis sense additius, sense l’expressió d’una cara desencaixada que posar-hi. Ahir, Ana Rosa Quintana i Emma García van abusar d’aquestes històries i d’aquestes cares. I Urdaci se les va empescar per entrevistar Rajoy. I l’horror, tal com va passar amb la guerra, va fer col·lapsar Internet.