[youtube]i5AOUjkeFa0[/youtube]

Pensem en els clàssics com a lectures obligatòries, i és aquesta condició d’examen el que fa que veure’ls o rellegir-los requereixi, més que un esforç suplementari o una determinada motivació, un deixar-se fer, un venir de gust. Perquè l’educació cultural (que també és sentimental) s’aconsegueix amb l’entreteniment, i el pol d’atracció pot ser per una música prou èpica, un actor de moda o un diàleg escoltat d’esquitllentes que en un determinat moment repetirem com si fos un mantra del ioga. Si no hem vist mai Hitchcock, serà una frase bonica de Rebecca la que indueixi a recuperar la pel·lícula o, millor, llegir la novel·la de Daphne du Maurier. O perquè és estiu i a La 2 algú decideix que no és agost sense emetre La finestra indiscreta i de sobte no tindrem son. Hi ha el blanc i negre, i després hi ha Shakespeare. I no només Kenneth Branagh ho sap. La BBC, periòdicament, n’actualitza l’obra. L’última és Ricard III, inclosa en la sèrie The hollow crown i que protagonitza Benedict Cumberbatch, l’última meravella de l’escena britànica amb legió de fanàtiques seguidores, que faran que el clàssic sigui cool. Aquest és el concepte.

Pel que sigui, aquí menystenim el patrimoni heretat i no el fem nostre com sí que hem fet amb el de fora, que sembla més universal. Sigui Sagarra o Rodoreda, quan TV3 s’ha posat a fer-ne minisèries o telefilms ho hem guaitat de reüll, criticant un català que no s’entén, una impostura dels actors, destacant el costumisme per sobre de la vigència del que s’explica, que és el que en fa un clàssic. Podem adorar Molt soroll per res perquè Kenneth Branagh en va fer una festa eivissenca, amb tots vestits de blanc, i Richard Sean Leonard era un jovenet enamorat i la comèdia d’embolics es resolia amb petons i rialles i acabava bé perquè era el final. En canvi, no ho veiem amb els mateixos ulls quan Claudi i Caterina, marcats per les ferides de la vida, uns perdedors ofegats per l’entorn, deixen sortir el que senten, a El cafè de la Marina. Hauríem d’aprendre més de les lectures d’institut. Si no, ens perdem frases com la que Claudi diu a Libori: “Aquest món no té cap gràcia si en el moment que et ve una bogeria t’espantes i recules i no la fas.”