Cada persona és un món

Senyors:

                 En les darreres dates ens han arribat varies cartes de les empreses EFFICO, KEIFACTOR i de vostès mateixos reclamant-nos el pagament de tres fres. per imports 63,45 €, 28,21 € i 35,24 € i numeracions i dates diverses.

             Com els vàrem dir en el seu dia (escrit de 22 de maig d’enguany dirigit a vostès) els conceptes d’aquestes fres. NO ENS CORRESPONEN doncs ens facturen un tràfic telefònic d’un numero de Barcelona que teníem contractat amb vostès i que vàrem donar de baixa FA MÉS DE 2 ANYS.

             Evidentment, la questió no són els imports, que, com poden comprobar, són molt petits. El tema està en què sembla impossible treure l’entrellat d’aquest anutjós assumpte doncs hi intervenen vàries empreses grans amb les que és gairabé impossible arribar a tractar amb alguna persona concreta el tema que ens ocupa.

             Vist tot això, ja fa dies que, a més, els vàrem enviar un fax donant-nos de baixa de tots els telèfons que teníem amb vostès, a veure si així aconseguíem tallar aquest tema.

             És fàcil comprobar, per les còpies que els adjuntem, que això per ara no ha estat possible. La història ha esdevingut una bona rèplica kafkiana.

             Amb tot, donat que la nostra ocupació no és la lliteratura sinó quelcom molt més prosàic, hi estem dedicant un temps preciós que nosaltres necessitem per a altres assumptes més profitosos per a la nostra empresa. És per això que els preguem una vegada més que donin les ordres oportunes per tal de TANCAR aquesta questió definitivament.

             Esperem de la seva amabilitat ens contestin a aquesta carta donant-nos una solució que vagi mes enllà de l’aplicació dels processos administratius que tenen establerts per a tractar els impagats doncs aquest no és el cas.

             Sense res més, aprofitem l’avinentesa per a saludar-los ben cordialment.

            Atentament,

Compromís és una paraula provocadora i, en la cultura actual, plena de connnotacions negatives.

No ha estat sempre així

En l’actualitat, la “llibertat”, entesa com la falta de compromís, ha esdevingut el valor suprem.

Al segle V, Agustí d’Hipona (“De libero arbitrio”) és el primer en tractar aquest tema: ell ja distingeix entre “lliure arbitri” (entès com a capacitat d’escollir i prendre les propies decisions), i “libertas” (que seria el bon ús del lliure arbitri, la concrecció, la determinació).

Vist des d’aquest punt de vista, la persona és més lliure en la mesura en que sap establir vincles (podem entendre compromisos) de més qualitat.

I, per tant, la persona que no es vincula, que no es compromet, no pot esdevenir lliure.

Per entendre’ns:

Seria més lliure qui té un compromís amb els altres, amb el País, que qui té un vincle amb la pròpia comoditat, o amb la beguda.

Seria més lliure aquell que té un vincle o un compromís amb allò que el depassa, que el trascendeix; que aquell que té un vincle de menys qualitat, de menys abast.

Actualment hi ha molta gent que entén la feina com una mera contraprestació econòmica; que s’expressaria en quelcom així: “faig una feina per uns diners, i prou, no em demanis més; que no faig el meu horari?”.

Podríem dir que aquesta persona té un vincle feble, té poc compromís amb la feina.

Però amb això l’empresa no en té prou, almenys per a moltes feines.

L’empresa necessita dels seus treballadors un grau de compromís fort, de qualitat.

I aquest és, al meu entendre, el repte del líder.

Es tracta, mitjançant el lideratge, de transformar aquest compromís de manera que sigui profitós per a la persona i també, lògicament, per a l’empresa.

El líder ha de saber ajudar el treballador a descobrir la potencialitat del seu compromís.

I això s’aconsegueix participant en un projecte engrescador.

En un projecte amb “significat”, amb sentit.

No és el mateix posar maons que fer una catedral.

No és el mateix treballar per treballar (treballar per poder pagar el rebut de la llum) que fer quelcom amb sentit, que t’ajuda a ésser millor, més persona.

No és el mateix fer una feina per un salari que participar en un projecte en la seva doble dimensió: personal (de millora personal i professional) i comunitàri, motivador, de creació de riquesa per a l’empresa i per a la societat.

I totes les feines haurien de tenir aquesta potencialitat de millora personal i comunitària.

Evidentment, les empreses, i els líders, que sàpiguen implicar la gent, convèncer-los que participen en un projecte de creació i d’enriquiment (en l’accepció més noble del terme –i també en la més prosaica-), seràn les empreses que reeixiran, les que sobreviuràn en l’actual situació.

En definitiva seràn les empreses que esdevindràn excel·lents.

O que almenys ho intentaràn, que és la primera condició per a arribar a esser-ho.

Des de fa molts anys ens han venut que tot és assegurable, que si tenim sorpreses és perquè volem, que tot es pot preveure i tot es pot controlar; que el gran germà vetlla per nosaltres i pel nostre benestar; com si tothom, incloses les companyies d’assegurances, es delissin per a fer-nos feliços.

De tan dir-nos-ho sembla que ens ho hem acabat creient.

I res més lluny de la realitat.

La vida és incerta i les coses sovint es torcen i surten malament, sobretot si no vigilem i no gestionem cadascú de nosaltres la nostra pròpia vida.

Hem oblidat que ens cal estar a l’aguaït, que cal treballar, que cal espavilar-se, que (més per sort que per desgràcia) al que sí que tenim dret és a lluitar; i que només fruit d’aquesta lluita aconseguirem esser nosaltres mateixos i assaborir el plaer de l’èxit… o no.

És veritat: de vegades ens en sortim!; però ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí!

Manel dixit

Un nom que és tota una declaració de principis.

Així és com es diu la cooperativa constituida per 24 socis (12 nois i 12 noies) de l’IES La Bisbal en el marc del programa “Empresa Jove Europea” que enguany ha començat a funcionar a Girona amb la participació d’un total de 7 IES gironins.

Es tracta que els alumnes (disposats a tot!) aprenguin el funcionament d’una empresa constituint-ne una de real, que farà transaccions econòmiques reals, amb productes reals i amb aportacions econòmiques reals; el famós “learning by doing”, que diuen els pedagogs.

Aquest dijous passat, una representació de les cooperatives (3 o 4 alumnes per equip), amb els seus tutors i amb l’ànima de tot plegat (Quim Bosch), varen presentar els seus projectes a la Cambra.

Alumnes de 3er. i 4art. d’ESO parlant d’estudis de mercat, de necessitats dels clients, d’ampliacions de capital, de beneficis, etc., i tots amb dues idees ben clares: la societat necessita empreses per crear riquesa i, en segon lloc: per tirar endavant un projecte empresarial cal treballar de valent, comprometre’s; en definitiva, com diuen els alumnes de La Bisbal, cal estar “disposat a tot”

Assisteixo a la presentació d’ESADE BAN al saló d’actes de la Cambra de Comerç, que ha signat un conveni amb la xarxa d’inversors privats (“business angels”) d’Esade per tal de facilitar finançament per els projectes dels nous emprenedors gironins.

En temps de dificultats financeres, de bancs i caixes flaques, sense diners; hi ha més diners que mai d’inversors particulars disposats a finançar nous projectes.

El que falta no són diners sinó emprenedors, talent emprenedor.

Tot i que tohom, en un moment o altre de la vida -ni que sigui per força- es converteix en un emprenedor; és el sistema educatiu i la cultura social de la tribu, els seus valors, els que afavoreixen o no el sorgiment d’emprenedors.

I en això, a Catalunya, jo diria que no anem massa bé.

Però la voluntat d’independència, de no treballar per altri; i la gana, és a dir, la manca d’ofertes de feina adequades, en són d’altres afavoridors; i d’això si que n’anem ben servits!

He estat parlant amb un amic del meu fill.

Diu que passa del sistema, que no se’l creu.

Que ell porta una vida diferent, que no fa mal a ningú.

Que gaudeix de la vida ara que és jove, que no vol complicacions.

Sembla que passar del sistema vol dir també no estudiar, disfrutar de la vida, aprofitar ara.

Diu que té molts motius per passar! (que no en tenim tots?)

Pots estar tranquil, li he dit: n’hi ha que ara estan formant-se i estudiant de valent.

Li he etzibat: quan ho necessitis, tu, qui voldràs que t’operi?

I després m’he preguntat: per què no aconseguim sumar a tanta gent valida en la construcció del País? Per què no aconseguim el seu compromís?

Ens ho hem de fer mirar!

M’arriba un correu electrònic anunciant unes jornades per a joves sísí (sí, vull formar-me. Sí, vull treballar), que s’organitzen a Lloret de Mar el 27 i 28 de novembre. El cartell anuncia també pensió complerta + allotjament en hotel de 4 estrelles 20 euros.

S’adjunta una agenda preliminar amb ponents de primera fila amb un resum de les temàtiques: estratègies d’una carrera professional, com cercar feina, el futur que volem, el web 2.0, innovació, tot és possible, etc.

Em poso en contacte amb l’organització: la iniciativa va sorgir en un sopar d’amics molestos per el missatge implícit dels nini’s. Han mobilitzat els seus recursos i relacions i han volgut donar un missatge positiu. Tots els ponents intervenen gratis.

En definitiva: societat civil en estat pur. Gent que entén que les coses són com són, però que nosaltres podem canviar-les: el més important és com reaccionem devant el que passa. El més important no és com van les coses sinó quina és la nostra actitud envers la feina que hi ha per fer.

Es tracta de posar l’èmfasi, no en allò que ens manca; no en allò que no funciona (no estudio. No tinc feina), sinó en allò positiu: d’aquesta manera aconseguim mobilitzar tots els recursos i acabem millorant la situació.

I si el canvi d’actitud és fonamental en la nostra vida personal, també ho és -i encara més- quan parlem d’un projecte col·lectiu, sigui l’empresa o el Pais.

En definitiva: no és l’economia estúpid: és l’actitud!

Fa uns 40 anys vaig llegir el llibre “Cuando China despierte”, títol que parafrasejava la frase de Napoleó: “quan la Xina es desperti el món tremolarà”.

La setmana passada vaig tenir l’ocasió de participar en un dinar organitzat per la Cambra amb Eugenio Bregolat, català que ha estat en dues ocasions embaixador de l’estat a la Xina i que, segons diuen, tornara a esser-ho ben aviat.

La Xina ha estat noticia recentment perquè ha passat al Japó i és ja la segona economia del món. El seu ritme de creixement en aquests darrers 40 anys ha estat absolutament increible. I ho continua fent, malgrat la crisi.

Quan jo vaig llegir el llibre eren 800 milions; ara en són 1400, i això amb la política del fill unic.

Bregolat ho té clar: aquest serà el segle de la Xina, que trencarà els 500 anys d’hegemonia occidental.

Quina explicació de fons hi ha?: els xinesos només pensen que a treballar i a esser els líders en tot. Les universitats xineses treuen cada any tants enginyers com la suma de la resta de països del món. Senten autèntica fascinació per la tecnologia. En pocs anys, en el rànquing de les millors universitats n’hi haurà, entre les primeres, una bona quantitat de xineses.

Bregolat parla d’una societat viva, amb una força increible, amb unes ganes de fer i de treballar que no es poden comparar amb les del món occidental. I amb la creença, que porten als gens (heretada del mandarinat), que l’educació és el factor clau per l’ascens social.

La Xina s’ha despertat; com pot esser que nosaltres no ens n’adonem i continuem dormint?