Papers d'esports

El Consell Superior d’Esports (CSD) va anunciar ahir que enviarà un document MP3 amb l’àudio de l’himne oficial espanyol a totes les federacions esportives internacionals i als organitzadors de les principals competicions esportives. L’organisme que dirigeix l’esport espanyol guiat pel català Albert Soler a les ordres directes del ministre d’esports José Luis Rodríguez Zapatero s’ha vist obligat a afegir aquesta feixuga tasca a les que desenvolupa dia a dia per a major glòria d’Espanya per aturar aquesta mena de conxorxa internacional que impedeixi als esportistes espanyols escoltar el seu himne quan pugen als podis internacionals per celebrar les seves victòries. El darrer, Alberto Contador, que va haver de festejar la seva victòria al podi final del Giro d’Itàlia amb l’himne de l’Espanya franquista.
No era la primera vegada que passava una cosa així. El mateix Contador va veure, i escoltar, com li posaven l’himne de Dinamarca quan va guanyar el Tour el 2007. L’any 2001, l’equip espanyol de waterpolo va haver de celebrar el títol mundial a Fukuoka (Japó) reproduint la música ells mateixos perquè la megafonia va fallar. L’any 2003, l’equip espanyol de la copa Davis va ser rebut a Austràlia amb l’himne de Riego. Per cert, què emprenya més els espanyols, que en comptes de la marxa reial els posin l’himne de la República o que els posin el franquista? Seria una bona pregunta per fer al web del diari Marca.
Coincidències? Una maquinació universal? Ignorància? Incompetència? El CSD haurà de vetllar ara que l’MP3 arribi a les federacions, al Tour, al Giro, a Roland Garros, a Wimbledon… I que l’arxivin bé. I, a més, el representant de torn del CSD en cada gran competició, que porti a la butxaca un arxiu de recanvi, per si de cas. Que l’esport és un dels grans elements de representació internacional, i més en el cas d’Espanya en els temps que corren, i no es poden permetre bromes.
Ja que hi estan posats, a veure si el CSD i el Comitè Olímpic Espanyol (COE) recuperen la idea del COE de fa uns anys i posen lletra a l’himne espanyol –a petició dels esportistes, van dir, que tenien enveja que els seus col·legues d’arreu del món poguessin cantar als podis i ells només poguessin fer tatxim tatxim–. Un himne amb lletra fa més goig. I que sigui una lletra ben poètica i alhora enèrgica. I que ho facin aviat. Abans que Sergio Ramos acabi la seva carrera esportiva. Ha de ser realment espectacular escoltar Sergio Ramos i companyia cantant l’himne espanyol. Primer se l’haurien d’aprendre, és clar.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 3 de juny del 2011)

El Barça ha tornat a guanyar aquesta temporada la lliga Asobal d’handbol després de quatre anys de domini del Ciudad Real. És el divuitè títol de lliga de l’handbol blaugrana, que el confirma com el gran dominador de la lliga d’aquest esport a l’Estat espanyol. El Granollers, amb 10 títols de lliga –l’últim, però, la temporada 1973/74–, és segon en el rànquing, seguit de l’Atlético de Madrid (set títols), el Ciudad Real (cinc), el Calpisa d’Alacant (quatre), el Teka de Santander, el Bidasoa d’Irun i el San Antonio de Pamplona (dos) i l’Ademar de Lleó (un). Aquests són els clubs que des que la temporada 1958/59 es va començar a jugar la lliga espanyola d’handbol han estat capaços de guanyar el títol.
Ara mateix, només el Barça i el Ciudad Real semblen estar en disposició de guanyar la lliga Asobal. El duel entre catalans i manxecs és una nova versió dels duels que el Barça va protagonitzar en altres èpoques amb el Granollers, l’Atlético de Madrid, el Calpisa, el Teka, l’Elgorriaga Bidasoa i el Portland San Antonio. El Granollers i l’Atlético de Madrid van basar els seus èxits en la gent de casa. El Calpisa, el Teka i el Ciudad Real, en el talonari. Del Calpisa i el Teka no n’ha quedat res. Les inversions multimilionàries d’una immobiliària d’Alacant i de l’empresa d’electrodomèstics cantàbrica van donar present als clubs –l’històric Obras del Puerto en el cas dels alacantins–, però no futur. Encara hem de veure què passarà amb el Ciudad Real, que va entrar en l’elit de l’handbol amb les butxaques plenes de bitllets i ha hagut d’afluixar. El Barça –la secció d’handbol es va crear el 1942– té en el seu palmarès 17 títols estatals de base, 10 guanyats aquest segle. El Ciudad Real –club fundat el 1981 i refundat el 1993–, un –el juvenil de l’any passat–. Els manxecs ja han millorat els registres del Calpisa i el Teka, que no van guanyar res de res en els campionats de promoció durant les seves etapes daurades.
Canvien els rivals, però el Barça sempre hi és i sempre torna. És clar que amb un club de futbol al darrere que eixuga qualsevol dèficit que es generi és més fàcil estar sempre a dalt de tot –màxima aplicable al bàsquet, l’hoquei sobre patins i, ara, al futbol sala–. Al mateix temps, però, portar el nom d’aquest club de futbol obliga a guanyar. No s’hi valen mitges tintes.
I atès el greuge de l’aixopluc del futbol que altres clubs plantegen, una pregunta: val més tenir un club de futbol al darrere o diner públic més o menys disfressat? El problema és per als que ni tenen el futbol al darrere ni diner públic al davant. És a dir, la immensa majoria dels clubs catalans.
(Article publicat a El 9 Esportiu  el 20 de maig del 2011)

Toca parlar del Barça. Toca parlar de Guardiola. Toca parlar del Real Madrid. Toca parlar de Mourinho. O potser toca parlar de la victòria del CN Sabadell en la copa d’Europa femenina de waterpolo. O del DKV Borges, que ha tornat la lliga espanyola de tennis de taula a Catalunya després de dues dècades. O potser toca parlar de l’enèsim miracle del Manresa de bàsquet en la seva lluita per la supervivència en la lliga ACB. També podria tocar parlar de l’espectacular triomf del Barça d’handbol a Kiel, que el va situar en la final a quatre de la Champions d’handbol. O que bé el Reus o bé el Liceo guanyaran enguany la lliga d’hoquei sobre patins després de 13 anys de tirania blaugrana. O de la resistència de l’Espanyol a deixar passar el somni de jugar a Europa la temporada que ve. I de moltes altres coses podria tocar parlar. Coses que han passat en les tres darreres setmanes, en què tots hem quedat com ficats dins d’una bombolla en la qual només teníem temps per als terribles duels que han disputat el Barça i el Real Madrid.
Els duels entre els dos grans del futbol espanyol han acaparat tota l’atenció. Que no hagués estat així hauria estat estrany. Han estat molt més que quatre partits de futbol –de fet, de futbol n’hem vist ben poc, si més no d’una de les parts–. Sobre el camp hi ha hagut una lluita molt més que esportiva, gairebé personal entre alguns dels protagonistes, però a fora ha estat política pura la que ha enfrontat els uns i els altres. Aficionats i mitjans. No política partidista, de partit polític, sinó política en estat pur, de confrontació de maneres de veure molt diferents moltes coses. I sense que cap de les parts sigui capaç de reconèixer que l’altra pot tenir raó en algunes coses. El Real Madrid considera que els títols els ha de guanyar ell, s’aferra a un passat triomfal i està convençut que qualsevol altra cosa que passi, especialment si el que guanya és el Barça, és un accident de la història. Igual que la dreta espanyola, que hi ha vegades que sembla que es pensa que encara vivim en les èpoques feudals, que els governs han d’estar a les seves mans i que només fets circumstancials els impedeixen manar. I si no estan manant, el seu únic objectiu és recuperar el poder. Sigui com sigui. Mourinho, el Madrid i el seu entorn han mentit i han manipulat la realitat com han volgut. Hi veig molta similitud amb les actituds i les propostes de la líder popular a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, reclamant més i més per a Catalunya quan qui ho ha de donar és un govern socialista. Demanarà el mateix quan qui mani a la Moncloa sigui el seu cap?

(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 de maig del 2011)

Ahir a la tarda, a l’espai web de la Federació Espanyola de Rugbi encara no hi havia cap referència al partit de quarts de final de la copa d’Europa que van jugar dissabte a Barcelona la USAP de Perpinyà i el Toló. Tampoc del matx que van jugar l’endemà a Anoeta el Biarritz i el Tolosa. Que els diaris esportius de Madrid hagin ignorat els dos partits –el de Barcelona, amb el rècord d’assistència europeu a un matx de rugbi– es pot arribar a entendre si tenim en compte el que van fer, gairebé res, de la final de la copa del Rei de rugbi que van jugar el mateix dissabte dos equips de Valladolid. Què els pot haver fet el rugbi als grans altaveus de l’autoanomenada «edad de oro del deporte español»? Doncs que és un esport que no contribueix gaire, per no dir gens, a aquesta edad de oro. I no és d’ara. L’any 1998, quan la selecció espanyola es va classificar per jugar la fase final de la copa del món del 1999, hi van haver veus en el periodisme esportiu espanyol que van defensar que era millor que els esforçats i sacrificats jugadors de rugbi espanyols no anessin a la copa del món, que el més probable era que els apallissessin. I això, un esport triomfant com l’espanyol no s’ho podia permetre. És a dir que, mania als catalans i als bascos al marge, tenim una altra raó per a aquesta negligència periodística.
Però, i la federació estatal de rugbi? El partit de Barcelona és el major esdeveniment que ha passat mai en el seu esport en un territori que està, mal ens pesi, sota la seva jurisdicció. Mai s’havia fet a Barcelona, ni a Espanya, un esdeveniment de promoció del rugbi com el que van protagonitzar la USAP i el Toló, amb tot el muntatge que es va fer al voltant. S’ha de tenir molta mala fe per ignorar-ho. I no s’hi val a dir que la copa d’Europa –Heineiken Cup– no interessa a la federació espanyola perquè no hi té equips –a la màxima competició europea de clubs només hi tenen dret a participar equips dels països del torneig de les Sis Nacions, més que res per evitar que hi hagi pallisses escandaloses–. Cada any a l’espai web de la federació espanyola es podia seguir la Heineken Cup. Aquesta temporada, no.
El partit estava dintre de la diada del rugbi català, la mateixa que va motivar que a El País s’escrigués que va fracassar l’intent de polititzar el partit. Potser si s’hagués fet la diada del rugbi espanyol les coses haurien estat diferents. Potser també hauria estat tot diferent si la federació catalana no hagués reclamat als jutjats, amb la federació espanyola a l’alta banda, és clar, el retorn al si de la federació internacional que va contribuir a fundar el 1934. Una reclamació que va perdre, és clar.
(Article publicat a El 9 Esportiu  el 15 d’abril del 2011)

Jaime Lissavetzky, la cara política de l’esport espanyol des que José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la presidència del govern espanyol, deixa avui el càrrec. Cessa a petició pròpia per intentar l’assalt a l’alcaldia de Madrid com a candidat del PSOE. L’equip de Lissavetzky ha fet molta feina normativa, ja que ha impulsat lleis contra el dopatge, el racisme i el frau esportiu, i ha homologat internacionalment l’Estat espanyol en aquests terrenys. Segurament, si ara preguntessin als ciutadans espanyols quina paraula associarien al cognom Lissavetzky –suposant que sabessin qui és el personatge–, el mot triat seria dopatge. Si es fes la mateixa pregunta als catalans, les paraules haurien de ser unes altres: seleccions catalanes. En els dos casos s’hi hauria d’afegir l’expressió lluita contra. Contra el dopatge i contra les seleccions catalanes. Dues lluites que es resumeixen en una: defensar l’Espanya immortal per damunt de tot i contra qui faci falta.
La lluita contra el dopatge, tot i la llei i l’agència espanyola antidopatge creades durant el seu mandat té més punts foscos que clars. Les operacions Port i Llebrer, encara per resoldre, tot i que no és cosa de Lissavetzky investigar i jutjar, ens han deixat un doble discurs i una doble moral, que no han fet més que esquitxar els èxits dels esportistes espanyols. Les pressions polítiques en el cas d’Alberto Contador en són el darrer exemple.
Lissavetzky ha estat molt més eficaç en la lluita contra les seleccions catalanes. També ho tenia molt més fàcil, ja que ha disposat de tot el poder polític, econòmic i mediàtic espanyol contra les bones intencions de les poques federacions catalanes que s’han atrevit a fer algun pas contra l’statu quo imperant. Malgrat que les federacions catalanes han estat reconegudes en alguns esports més o menys menors, totes les grans batalles les hem perdut. Només cal recordar l’assemblea del patinatge de Fresno, amb la segona part a Roma o la invocació de la legalitat franquista per impedir el retorn de la federació catalana de rugbi a la federació internacional de la qual va ser fundador. Lissavetzky, amb cara de bon nen, ha fet molta més feina en aquest terreny que els seus predecessors del Partit Popular, el darrer, aquell Juan Antonio Gómez Angulo que va «patir» el dopatge de Johann Muehlegg sense saber d’on li venia.
Si les enquestes acaben sent certes, el successor de Jaime Lissavetzky tindrà una vida curta en l’administració esportiva espanyola. Una administració que continua sense tenir un ministeri específic d’esports –ni falta que fa–, una més de les promeses incomplertes de José Luis Rodríguez Zapatero.

(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 d’abril del 2011)

La plantilla del Barça vol dedicar la victòria contra el Getafe en el partit de lliga de demà al seu company Éric Abidal. Una de les maneres que tenen els futbolistes de donar suport als companys, del seu equip o d’un altre, que tenen algun problema físic greu és sortir al camp amb unes samarretes dedicades. Si l’autoritat no ho impedeix, és clar, com va fer la UEFA dimecres amb el Real Madrid i l’Olympique de Lió, que es van haver de posar les samarretes al final del matx de la lliga de campions perquè no els van deixar fer-ho abans. Una altra de les dedicatòries és posar-se una samarreta amb una inscripció de suport a sota l’uniforme i mostrar-la en el cas de fer un gol. Cal pensar que algun jugador del Barça tingui previst fer aquest gest en el partit de demà. I si algun jugador del Barça s’aixeca la samarreta i mostra el missatge, quina serà la reacció de l’àrbitre? Li ensenyarà una targeta com va fer l’àrbitre de torn amb el jugador de l’Espanyol José Callejón quan va mostrar una samarreta amb la imatge de Dani Jarque? O ho posarà a l’acta i després serà el comitè de competició el que amonestarà el jugador per felicitar l’aniversari de la seva mare com es va fer amb Messi en el seu moment? Perquè Messi, i algun altre jugador del Barça, és a una targeta de la suspensió per acumulació d’amonestacions. O sigui, que si veuen una targeta demà no jugaran la setmana vinent a Vila-real.
Si el proper partit del Barça no fos a un camp complicat com el del Vila-real, i amb la perspectiva de la visita al Bernabéu, estaria bé fer-se amonestar per donar suport a un company malalt. Segurament que ni tan sols Mourinho ho criticaria. Des del Barça ja han dit que no forçaran les targetes i que el que hagi de passar, passarà. Ara bé, no sé si algú dirà a Messi que és millor que no jugui amb foc i que si van ser capaços d’amonestar Callejón per recordar-se d’un company mort, què no faran amb un que homenatgi un company malalt? La targeta a Callejón, al final, la hi van retirar; la de Messi per felicitar la mare, no. A més de les normes, que hi són per complir-les, però que s’han d’aplicar amb seny, ja tenim també el que en podríem anomenar una mena de jurisprudència tan aleatòria com vulguem, com si fos una escala de gradació. Ara ja sabem que homenatjar un mort és motiu de sanció però al final pot ser perdonable, fer-ho amb una mare, no. I un company que té un tumor? Potser demà ho sabrem.
 (Article publicat a El 9 Esportiu  el 18 de març del 2011)

Per circumstàncies que no vénen al cas explicar, aquests dies puc seguir àmpliament a través de les retransmissions que fa Eurosport els campionats del món d’esquí de fons que es fan a Noruega i els de biatló que tenen lloc a Rússia. Són unes modalitats esportives d’aquelles que, com que a casa nostra no tenim especialistes destacats, ens sembla que són de segon nivell. I no ho són. És evident que són comptats els països que destaquen en l’esquí de fons, els salts de trampolí, la combinada nòrdica o el biatló, però també és veritat que en un mundial d’hoquei sobre patins o de futbol sala els aspirants al títol són dos o tres i prou i no per això el que s’emporta el títol deixa de donar-li valor.
El millor de seguir els mundials dels esports de neu és que no apareixen distorsions patriòtiques durant les retransmissions. I això és quelcom molt difícil d’aconseguir en molts altres esports. Com que no hi ha cap espanyol que destaqui, els saltadors austríacs, els fondistes noruecs o els biatletes alemanys i francesos són valorats pel que fan o deixen de fer, no per l’antagonisme amb ningú. És tota una satisfacció veure com desapareixen, o apareixen en molta menor mesura, els conceptes de mala sort, joc brut, actuacions dels jutges, influència de la meteorologia… Quan no hi ha espanyols lluitant pels primers llocs sembla que tot és més tranquil, que l’esport retroba quasi tota les seves virtuts. Particularment, és com fer un viatge a la infantesa, quan la presència espanyola en la lluita per les medalles era anecdòtica i les retransmissions que feia la llavors única TVE no tenien el to que tenen els darrers anys. Amb l’afegit que ara hi ha més cadenes i la lluita per veure quina és més roja ens acaba portant a situacions esperpèntiques.
La tranquil•litat de cada hivern no dura gaire. Els esportistes espanyols tampoc no han fet o faran gaire res de bo en els mundials d’esquí alpí, de les diverses modalitats de patinatge sobre gel, bobsleig, luge, tobogan i cúrling, per no parlar de l’hoquei sobre gel. Ara arriben els europeu d’atletisme en pista coberta i totes les frustracions acumulades aquestes darreres setmanes s’acabaran. A més, es fan a París, un lloc on qualsevol espanyol ben nascut li agrada guanyar més que en molts altres indrets del món. I després vindran els mundials de cros a Punta Umbría (Huelva). I quan arribi la primavera el sol sortirà definitivament per a l’esport espanyol.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 4 de març del 2011)

Alberto Contador ja corre, feliç i content, per les carreteres portugueses. La Federació Espanyola de Ciclisme l’ha absolt del positiu per clenbuterol que va donar en una etapa del Tour del 2010. Contador, però, no por estar feliç i content del tot perquè tant la Unió Ciclista Internacional (UCI) com l’Agència Mundial Antidopatge (AMA) poden presentar un recurs al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) si no estan d’acord amb la decisió de la federació espanyola. El Consell Superior d’Esports també està satisfet d’haver exercit la pressió que calia exercir seguint els desitjos del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. I de Mariano Rajoy, que la defensa a ultrança d’Alberto Contador és una de les poques coses –unitat d’Espanya al marge– en la qual el PSOE i el PP estan d’acord. Mig Europa, o tot, s’ha escandalitzat per la resolució que la Federació Espanyola de Ciclisme ha donat al cas i, sobretot, per les indissimulades pressions de Zapatero. Alberto Contador s’ha afanyat a dir que no ha estat una decisió patriòtica sinó jurídica i científica.
Mentre esperem que diuen l’UCI i l’AMA, el que em preocupa de veritat és què va passar amb l’animal culpable de tot l’embolic. Aquella vedella dopada la carn de la qual un amic de Contador va comprar al País Basc, li va portar al Tour i va provocar que el madrileny, prèvia ingestió d’un bistec, acabés donant positiu. Perquè la defensa de Contador no nega que hi hagués clenbuterol al seu cos, sinó que justifica la seva presència. I justificar la seva presència implica que al País Basc hi havia, el mes de juliol passat, com a mínim una vedella engreixada amb clenbuterol. I una vedella mai va sola, i per tant hi hauria d’haver una granja plena d’animals dopats, cosa que està prohibida. I com que està prohibida es fan controls i aquests controls diuen que de les 14.179 anàlisis que es van fer el 2010 no hi va haver cap vedella amb clenbuterol. És a dir que la vedella culpable del positiu de Contador va eludir el control. És a dir que els controls veterinaris no són efectius. És a dir…
Massa coses sense lligar. Els ramaders estan que bufen perquè l’absolució de Contador implica la seva culpabilitat. Però ells no deuen preocupar ZP, ni Rajoy. Ells només donen de menjar molta gent –els que viuen del sector i els que literalment es mengen la carn dels seus animals–, no donen ni glòria ni medalles a Espanya. No tinc ni idea d’on prové el clenbuterol que hi havia a l’organisme de Contador, però és una bona substància per ser detectada. Sempre pots donar la culpa a un animal que no podrà testificar en contra teu.
 ( Article publicat a El 9 Esportiu el 18 de febrer del 2011)

Televisió de Catalunya estrena aquest cap de setmana el seu canal d’esports, l’Esport 3. Una gran notícia per a la gent que ens agrada l’esport i més encara en els temps que ens toca viure. Tots els responsables de la cadena que van parlar ahir en l’acte de presentació que es va fer al Museu Olímpic van remarcar que ningú esperi miracles del nou canal. Hi ha els mitjans que hi ha i no es pot fer gaire més del que ja es feia ara amb els esports repartits per TV3 i el 33. Però ja vindran temps millors i tota la feina que es faci ara serà pòsit de cara al futur. Els esports, i en especial el Barça, han estat un dels elements amb què TVC ha apostat sempre, des de la seva mateixa estrena amb un partit de lliga del Barça. I si hi ha canals espanyols o internacionals temàtics d’esports, perquè no n’hi ha d’haver un de català?
Segur que tots aquests que darrerament blasmen del que costen les autonomies, diran que aquest és un altre malbaratament de recursos d’aquests catalans que mai en tenen prou, que es queixen de tot però gasten els diners en coses no necessàries. Doncs que bordin, que anem bé. Mònica Terribas va parlar ahir de la necessitat de tenir referents esportius que no fossin espanyols. Totalment d’acord, però li recordo que el segon gran referent esportiu de TVC, rere el Barça, és Fernando Alonso.
Deixem passar el temps per veure com va el nou canal. Ja tindrem temps de criticar, si fa falta. Ara mateix només demanaria una cosa que ja he demanat altres vegades: que es tracti la informació esportiva amb la mateixa seriositat i rigor amb què em sembla que es tracta la informació política, econòmica i cultural. No demano bustos parlants, però les rialletes i les brometes que es fan en alguns programes sobren. Sobren i provoquen vergonya aliena. També sobre la falta de rigor –tipus «em sembla que mai hi ha hagut un resultat així» o «no recordo que això hagi passat mai»–. No els ha de semblar res ni han de recordar res. Les coses han passat o no han passat, les dades estan a l’abast de qui es vulgui molestar a consultar-les i per això hi ha un servei de documentació on consultar. La veritat, no m’imagino un redactor d’economia que en el moment de parlar de l’atur, de l’IPC o del preu del diner digui que no recorda que aquelles dades s’hagin produït alguna vegada. Per què en els esports sí que es fa? L’estrena del nou canal seria un bon moment per posar ordre en una de les poques coses que grinyolen en els esports de Televisió de Catalunya.
(Article publicat a el 9 Esportiu el 4 de febrer del 2011)

La Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA) edita des del mes de març del 1951 la seva pròpia revista, Atletismo español. És una bona revista d’atletisme. En sóc subscriptor des del 1978 i tinc també la majoria de les revistes que es van publicar abans d’aquest any. Com a publicació oficial que és de la federació, no podem esperar trobar-hi crítiques a la gestió de José Maria Odriozola –que és un dels cinc membres del consell de redacció de la revista–, igual que no n’hi va haver –fins al 1975 per raons òbvies– dels anteriors presidents de l’ens federatiu.
Atletismo español és una revista mensual, en la qual, evidentment, no és l’actualitat el que mana. L’operació Llebrer, que des de fa unes setmanes sacseja l’atletisme espanyol, no ha merescut fins ara gens ni mica l’atenció de la publicació oficial de la Federació Espanyola d’Atletisme. La mateixa setmana que va esclatar l’escàndol –la detenció de Marta Domínguez va ser el 9 de desembre–, vaig rebre a casa el número 641 d’Atletisme español. És evident que no podia dir res de l’operació Llebrer. Aquesta setmana he rebut el número 642, el que correspon al mes de gener. Tampoc no diu res de la notícia que ha acaparat quasi en exclusiva l’atenció de l’atletisme en el final de l’any 2010. Ni una paraula. Tampoc del cas de Josep Lluís Blanco. I no és perquè a Atletismo español no parlin de dopatge. En el número 641 hi havia dues notícies de dopatge. En el 642, una.
L’operació Llebrer va coincidir en el temps amb el campionat d’Europa de cros, en què l’equip espanyol va guanyar sis medalles. D’aquest campionat va ser exclòs el campió del 2009, Alemayehu Bezabeh, presumptament implicat en el cas de dopatge. I com s’explica en la revista de la RFEA que el campió del 2009 no defensi el títol? Doncs amb un simple «Sin Bezabeh ni Mo Farah en liza…» Llestos. Així quedarà per a la història, versió Atletismo español, el perquè de l’absència de Bezabeh en l’europeu de cros del 2010. Per a saber res de l’operació Llebrer haurem de continuar esperant. Potser en el número 643?
Per acabar, unes quantes coincidències curioses. En el número 641, Atletismo español començava una sèrie de reportatges sobre els millors atletes espanyols de la història. La millor dona, Marta Domínguez. El segon home, rere Fermín Cacho, Paquillo Fernández. En la mateixa revista, hi havia un article sobre unes jornades d’entrenadors fetes a Madrid el mes d’octubre, en el qual Manuel Pascua Piqueras explicava com havia preparat Núria Fernández l’europeu de Barcelona. Pascua Piqueras va ser l’entrenador que la Federació Europea d’Atletisme va triar per representar els seus col•legues de professió i rebre el premi destinat als entrenadors dels atletes que van ser campions en el campionat d’Europa de Barcelona en la gala que es va fer a Belgrad en la cloenda de la temporada. D’aquest acte n’informava el número 640 de la revista de la RFEA.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 21 de gener del 2011).