Presidencials: I ara què?

Diumenge anant a votar vaig encontrar l’antic batlle de Perpinyà, el Senyor Jean-Paul Alduy. Em pregunta (en francès) : «I tu què votaràs?». Li confii que estic dubtant entre Poutou (el candidat trotskista) i Lassalle, el bearnès centrista. Em diu: «votar Poutou o Lassalle és votar Fillon, cal votar Macron» S’ha declarat públicament a favor del candidat En Marche això fa que no em sorprèn. Vaig dubtar una mica. Mes finalment vaig votar Lassalle, el diputat qui, a l’Assemblea, per la defensa d’un servei públic amenaçat en el seu territori, va interrompre el discurs d’en Sarkozy amb l’himne occità Se canto, el qui va recórrer a peu més de 5000 kms per anar a l’encontre dels ciutadans, el qui va fer una vaga de la fam de prop de trenta dies per impedir la deslocalització d’una empresa de la seva vall, l’únic candidat qui, en el manifest oficial (professió de fe) esmentava les llengües regionals.

Diumenge vinent tornar mai a votar… Hi aniré, com molta gent, per barrar el pas a la Le Pen. Crec que l’aggiornamento programàtic del Front National és purament cosmètic. L’ADN d’aquest partit queda el feixisme. Si no que ens expliquin, entre altres, com és que els guarda espatlles de la Sra Le Pen fossin dos individus que, al cap d’un comando, van irrompre, fa pocs anys, en la seu de la Casa de la Generalitat a Madrid a l’acte de celebració de l’11 de setembre amb la voluntat d’atemorir els participants. Recordem que en Jordi Vera, en el ple municipal de la Fidelissima, ho va denunciar ensenyant una foto de la Sra amb els dos individus. Louis Alliot va pretendre que era fals, que dipositarien una queixa, que demanarien danys i perjudicis, i cols i naps i cuentos. . Hem pas sentit a parlar-ne més. Això vol dir que la xurma feixistoide constituia no fa gaire el braç protector d’aquesta senyora. No oblidem que en l’actual constitució francesa hi consta un article 16 que permet al President, quan les institucions de l’estat són greument amenaçades, d’instaurar una mena de dictadura de salut pública. Un atemptat, una manifestació, qualsevol pretexte, podrien permetre al FN de liquidar l’estat de dret. Qui queda a casa Diumenge amb l’argument que no s’ha de triar entre els dos contrincants és objectivament còmplice del FN. És el cas del Sr Mélenchon, amargat, pobret, per la seva derrota.

Pel que fa al combat per la recuperació de la llengua i de la cultura catalanes al Rosselló-Alta Cerdanya amb la Le Pen tenim una clara enemiga. Amb el Macron no crec que sigui el cas. El seu aliat el centrista Bayrou fou el qui, quan era ministre de l’Education Nationale, va permetre a les escoles immersives com la Bressola de ser concertades amb l’estat. En Macron s’ha declarat a favor d’una certa autonomia dels establiments d’ensenyament el que sembla una posició relativament favorable a les nostres escoles. Per tot lo altre sabem que els qui pretenen ser ni de dreta ni d’esquerra fan la política de dreta. Serà el cas. Però la dreta es pot combatre políticament, el feixisme és molt més complicat.

Perpinyà, 1er de maig 2017

Presidencials franceses

A quatre dies de la primera volta de les eleccions presidencials podem treure algunes conclusions de la campanya electoral:
1) cap candidat s’ha pronunciat a favor dels drets imprescriptibles del nostre poble: llengua i cultura, autodeterminació.
2) dos candidats són obertament hostils al projecte d’emancipació de la nostra comunitat: la representant de l’extrema-dreta, Marine le Pen, i el representant de l’extrema esquerra, Jean Luc Mélenchon. Els dos vàren votar al Parlament europeu en contra de la resolució Alfonsi a favor de les llengües amenaçades (cas del català rossellonès, del bretó, de l’occità etc.), quan la quasi unanimitat dels diputats votàren a favor. Els dos volen enfortir el jacobino-bonapartisme per tallar els esforços nostres contra el procès colonitzador multisecular.
3) quatre candidats tenen algun punt formalment positiu en el seu programa: Benoit Hamon (PS), Jean Lassalle (Résistons), Philippe Poutou (Nouveau Parti Anticapitaliste) i Emmanuel Macron (En Marche) però, a la pràctica, en l’ activitat política, no hem pas vist gran cosa fins ara. Com en Macron el candidat Hollande nos havia promès de fer ratificar la Carta europea dels drets lingüístics. Aquí diuen que les promeses electorals comprometen únicament els qui les reben…

Res doncs de realment nou i simpàtic. Un cop més estaré dubtant Diumenge entre votar blanc o nul o votar sense entusiasme per un dels quatre esmentats. El 7 de Maig tindrem l’opció entre els dos candidats que hauran tret més vots a la primera volta. Votaré per impedir l’elecció de l’un dels dos hostils i si, per desgràcia, s’havia de triar entre ells dos, crec que, resistint belleu a la temptació del vot blanc o nul, votaria pel qui em sembla – potser m’equivoqui – el menys dolent dels dos, en Mélenchon.

Per sort durant aquesta tristíssima campanya la revolta antiimperialista de Guiana recorda oportunament que l’interpretació que fan del lema de la República: Liberté, Egalité, Fraternité es tradueix en els fets per Opressió, Desigualtats, Divisió

Vet aquí un comunicat del Comitat per la Regió Rosselló-Alta Cerdanya (C.R.R.A.C.)
sobre el nom de l’ens regional

Ahir s’ha publicat el decret que oficialitza el nom “Occitanie” per la nova regió. El menyspreu de Paris s’afegeix al de Tolosa per la realitat nord-catalana. Recordem que el nostre Comitat ha considerat com il.lusoria aquesta batalla pel nom. De fet en el marc de la regió “Languedoc-Roussillon” la dualitat cultural d’aquesta circumscripció era parcialment reflectida pel nom. Això no ha pas privat el “département” català de quedar el desgraciat d’aquesta col.lectivitat territorial, una discriminació realitzada amb el vist-i-plau de l’estat. Serà igual amb la nova regió la qual ni s’ha donat la pena de satisfer una reivindicació simbòlica modesta que no representava cap cost.

Alguns diràn que la manifestació dels 10.000 no haurà servit de res. Fals! Tot i les nombroses ambigüitats i els intents de recuperació fou un acte d’afirmació popular únic, mai vist, molt més enllà del moviment catalanista.

Tanmateix si un cop més el suflè torna baixar, com fou el cas desprès de la manifestació anti-Septimanie, aleshores sí, podrem dir que aquesta magnífica demostració de catalanitat popular de poc haurà servit.

Segur que hi haurà “amics” que faran tot el possible per desviar la ràbia catalana. És el cas evidentment de la Senyora Delga que nos fica sota el nas dues carrotes: un pretès “contracte de futur i de desenvolupament econòmic” i un Ofici de la llengua i de la cultura. Perdoneu, Senyora, però el burró català no es deixa pas enganyar. Té el sentit de la dignitat. I no hi renuncii per les vostres carrotes, fins i tot les més llamineres. Això dit, segur que trobareu aquí alguns col.laboradors. La flaire dels diners ha fet sempre sortir els porcs de la nostra porcigola com es cantava, fa temps, en el Grup Guillem de Cabestany. El poble jutjarà.
És també el cas dels qui aconsellen que es canviï el nom del “département” com a premi de consolació. D’aquí poc aquesta institució serà una pura entelèquia que es mantindrà algun temps ja que dóna a la classe política una renda de situació gens negligible. En quant al recurs, és una pura maniobra de diversió. El Consell d’estat s’ha pronunciat a títol consultiu.
No es desjutjarà pas al contenciós. Mentrestant la màquina regional serà ben rodada. Les ganes d’uns i altres a l’espera d’una improbable decisió hauràn baixat. Afegim que si es pronunciès en contra d’Occitanie seria per permetre la substitució del “subtitol” “Pyrénées-Méditerranée” al nom en litigi. Hauriem pas avançat d’un pam.

Per aquesta raó el nostre Comitat crida avui a l’aplec de tots els qui creuen que ha vingut el moment de reivindicar, en la més àmplia unitat, l’institució regional a la qual tenim dret. Si, per desgràcia, l’estat no reconeixia la legitimitat d’aquesta reivindicació convindria aleshores constituir-se en minoria nacional, organitzar-nos com a tal, engegar una resistència cívica no violent a base de no cooperació civil, buscar els recolzaments de la comunitat internacional i dels nostres germans sud-catalans.

En al moment on s’arriba a uns passos decisius del procès cap a l’independència  les trifulgues relatives al nom de la nova regió francesa resultant de la fusió del Languedoc-Roussillon i de Midi-Pyrénées són evidentment d’una importància ben relativa.  Però la realitat dels Països Catalans és aquesta.  Alberes enllà, cap a l’independència.  Alberes ençà cap a l’inexistència.

El bateig de la nova regió és tot un poema.   A Tolosa de Llenguadoc, nova capital regional, els socialistes locals aliats amb els verds havien imaginat un procès participatiu pel nom d’aquest ens tecnocràtic..  A travès d’aquest procès es tractava sobretot de legitimar el nou territori.  Cap dels  noms inicialment proposats a l’opció ciutadana feia referència a les terres catalanes conquerides pel reialme de França al 1642.  Les protestes catalanes dugueren finalment a l’inclusió del nom Occitanie-Pays Catalan en la llista d’opcions.  Però el nom que tingué més vot  fou Occitanie a seques.   I ara s’ha armat una nova batalla del nom.  Evidentment que tothom aqui recorda que la qüestió de nom és de les poques victòries del moviment nord-català.

Començant per la denominació del segment d’autopista que atravessa el Rosselló.  La societat concessionària l’havia anomenat La Languedocienne.  Tot Déu, fins i tot una entitat tan poc sospitosa de catalanisme com l’Automobile Club du Roussillon, tocà a sometent.  Finalment el rètol fou substituït per un que diu La Catalane.  Podem esmentar una altra victòria,així simbòlica, la del nom de l’àrea d’autopista a la Jonquera.  La volien anomenar Porta de Catalunya.  Alguns prohoms d’aquí representaren al President de la Generalitat, el Senyor Jordi Pujol, que la porta de Catalunya era a Salses.  La victòria en aquest cas no presentà cap dificultat.  La de la Jonquera s’anomenaria Porta Catalana i es prengué el compromís d’aixecar a Salses una Porta dels Països Catalans.  Enfi, last but not least, com diuen els nostres antics aliats, especialistes del Brexit, la victòria sobre el gran sàtrapa de Montpeller, Georges Frèche, i el seu còmplice local, en Christian Bourquin, quan volien substituir el nom de Septimanie al de Languedoc-Roussillon

Seria llarg d’esmentar tots els episodis d’aquesta nova batalla per designar l’ens tolosenc.  Els fronts són relativament complexes.  Només cal veure que una de les constel.lacions catalanistes, Sem, que aplega   Unitat Catalana i les federacions locals d’  Esquerra Republicana, de la CUP i de l’ANC,  té en el seu si el partit Europe Ecologie Les Verts.  Aquell partit hexagonal, mana a Tolosa amb els socialistes, i precisament aquesta majoria a l’Assemblea regional  ha ratificat l’opció més votada  de la consulta, és a dir Occitanie..  Una altra constel.lació, la encapçalada per l’antiga federació de CDC, sense deixar de banda la qüestió del nom, que pot tenir un cert rèdit, mobilitza sobretot per ocupar el terreny sobre una reivindicació institucional bastant desdibuixada.  Els dos s’afronten a cops de peticions rivals i de projectes de  manifestacions contraposades. Encara que CDC hagi impulsat, fa alguns dies,  a travès un col.lectiu una manifestació a Perpinyà.  Segons alguns fou un èxit i segons alguns un fracàs.  La veritat com sovint es troba entremig.

Enfi vaig participar a la creació d’un Comitat per la Regió Rosselló-Alta Cerdanya, Comitat que vol ser un moviment cívic apartidari pel reconeixement de la minoria nacional catalana i dels seus drets tant lingüístics i culturals com institucionals.

Alguns episodis més de la batalla del nom mereixen ser mencionats:  la bufetada rebuda per la Fédération catalane du Parti socialiste per part dels seus col.legues occitans fa pocs dies, un possible recurs judicial contra el nom, i la moció del Consell departemental.

La bufetada és sonada.  Dificultats per entrar amb les banderes catalanes a un mítin prop de Carcassona, refús de la presidenta del Consell regional, Sra Delga, de rebre-hi representants del recurs judicial,  declaracions d’aquesta als joves socialistes:

• la catalanitat seria sinònim de tancament identitari mentres l’occitanitat ho seria, ella, de convivència,
• la referència a la catalanitat seria desconeguda a Europa, destorbadora, poc negociable,
• les associacions catalanes serien totes de dreta sino d’extrema dreta.

Això dit per una Senyora que té residència, m’han dit,  a Argelers de la Marenda i que seria d’estirp catalana.   Em sembla que ni l’Albiol arriba a un tal grau d’autoodi i, cal dir-ho, d’estupidesa? Provocació?  Acció dirigida per sota mà pel primer ministre, present al mítin, que s’ha donat el paper fàcil de bon minyó?  Tot això alhora?

Pel que fa al recurs a favor d’Occitanie-Pays Catalan  és encapçalat per una antiga diputada del Parti socialiste aquí, la Senyora Renée Soum.  Estranyissim!  Aquesta ha manifestat repetidament la seva bel.ligerància contra la catalanitat, entre altres contra la reivindicació de Regió Catalana.  És una jacobino-bonapartista de pedra picada.  L’ha tocat la gràcia?  És, la qüestió del nom,  el seu camí de Damasc?  L’ha convertida el geògraf,  membre de l’IEC, Joan Becat, que li fa costat en aquest recurs? O bé està fent bullir l’olla pel govern d’un català que ell sí que no ha estat mai tocat per cap gràcia, el Sr. Manuel Valls?  Podem suposar que aquell senyor no suporta cap nom identitari per cap regió.  Ell tindrà l’última paraula sobre  aquest afer ja que, a l’octubre,  un decret haurà de designar definitivament les noves regions.  I alguns malpensats creuen  que la pseudo batalla identitària occitano-catalana permetrà  al govern de pretendre fer les paus imposant un nom geogràfic, identitariament neutre,  com pot ser Pyrénées Méditerranée, nom que figurava en les opcions de la consulta i que tenia el favor dels estaments econòmics locals.

En tot cas una institució gens sospitosa de tancament identitari com el Conseil départemental acaba de pronunciar-se a favor del recurs i de la denominació identitària doble i ja dos batlles, el del Soler i el de Pia, han posat rètols Pays Catalan a les carreteres  a les entrades dels dos municipis.

Mobilitzar-se pel nom és una cosa però  aquell nom serà el  d’una realitat hostil com ho  fou la de Languedoc Roussillon. No seria millor que aquesta hostilitat, aquesta estrangeria,  també ho revelès el nom? Tolosa és més lluny encara que Montpeller.  I la Delga és, segons sembla, pitjor  que en Frèche.  Aquell, recordem-ho,  va perdre la batalla per Septimanie però ha respost magníficament amb la Marca “Sud de France”.  I aquí tots contents… i enganyats.  Ho acaben de decidir a Tolosa: és aquesta marca que serà la dels productes de la nova pseudo regió.

Amb el Comitat sem a favor d’una regió catalana pròpia i a favor d’enaltir la catalanitat dels nostres productes.  I també, com sempre ho va fer el moviment català,  enfortirem els llaços d’amistat i germanor amb els Occitans veïns, els de debó,  sense caure en cap provocació.

Ahir a la Casa de la Generalitat a Perpinyà la Sra Franquesa, Directora de Política Lingüística, ha vingut per presentar les conclusions d’una nova enquesta sobre la situació de la llengua al Rosselló-Alta Cerdanya. L’enquesta es basa sobre una mostra d’unes 1700 persones contactades per telèfon. Se’ls hi va demanar, en francès, quin coneixement del català tenien i com el valoraven . L’enquesta precedent de tamany equivalent era del 2004

L’enquesta recorda les bases demogràfiques tretes de l’institut d’estadística francès. Una de les dades més rellevant d’aquestes és el fet que la poblacio nascuda a Cataluny-nord representa només uns 40 % del conjunt; 54 % són forasters; 6% són estrangers.. El creixement important i constant de la població és, per la major part, conseqüència d’una immigració heliotròpica de francofons del nord.

Doncs no hi ha res de sorprenent en el fet que els resultats en valor relatiu de les diverses aptituds pel que fa al català siguin a la baixa si bé en valor absolut es nota una lleugera progressió. Avui resulta de l’enquesta que l’anglès i l’espanyol tenen aquí un millor coneixement que no pas el català. El que explica l’anecdota sovint comprovada que joves d’un ban i de l’altre que s’encontren en les discoteques lliguen amb catanyol, en el millor dels casos, i més aviat amb anglès.

El trasllat demogràfic organitzat per l’estat fa que els esforços d’ uns i altres per la reconquesta de la llengua i de la cultura pròpies tinguin una eficàcia ben relativa.

En “Venezia salvada” la filòsof Simone Weil expressa perfectament lo que es viu aquí: “Desarrelar els pobles conquistats ha estat sempre i serà sempre la política dels conquistadors. Cal matar la ciutat fins al punt que els ciutadans sentin que una insurrecció, fins i tot si reeixia, no podria ressuscitar-la; aleshores es sotmeten. Les vostres voluntats, les vostres fantasies, els vostres somnis, a vosaltres els seus amos, han de ser per a ells la sola realitat”

Efectivament sem només una minoria que no compartim les voluntats, les fantasies, els somnis de l’amo. Voluntats: entre mil, l’edicte sempre vigent del Rei Sol de 1700 prohibint l’ús públic de la nostra llengua. Fantasies: l’adscripció, primer, a una pseudo regió Languedoc Roussillon capital Montpeller. I ara de cop i volta adscripció a una regió ampliada, capital Tolosa del Llenguadoc, un altre relleu a la colonització del país. Somnis: liberté, égalité, fraternité, laïcité i altres valors cada dia calcigats.

Per sort la nostra resistència moral ha tingut i té el recolzament de forces considerables. I sempre nos podem conhortar amb el mot de Guillem d’Orange: “Cal pas esperançar per a emprendre una tasca, ni reeixir per a perseverar”

El procès cap a la República catalana s’ha salvat in extremis.
Com gairebé tothom ho veia fotut. Divendres al vespre en parlavi amb un dels rossellonesos que més s’hi va dedicar. “Hem perdut, em deia, amb llàgrimes als ulls, una oportunitat històrica” .
Això fa que és bastant desanimat que Dissabte al matí anavi cap a Vic
Per a participar a la reunió mensual del Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana.
L’Assemblea, com ho sabeu, havia intentat fer de mediadora entre les parts. Divendres al vespre, el nostre President, Jordi Sànchez, havia llençat la tovallola. En la roda de premsa tanmateix havia dit que subsistia encara un petit “fil d’esperança”. Però ho havia embolicat de tal manera que semblava només una precaució oratòria.
Tot el matí de dissabte a l’Assemblea vam treballar sobre la perspectiva de noves eleccions al març. Tanmateix notavem que qualcom s’estava couant. El nostre President era sempre fora, penjat al seu mòbil… A principis de tarde forem assabentats del contingut de l’acord.
.
El debat d’investidura m’ha permès de descobrir el nou President de la Generalitat. L’espanyolista de Ciutadanos pretén que Carles Puigdemunt és “mas de lo mismo”. En el torn de rèplica el nou President ha demostrat que ocuparia plenament el càrrec.
Ha dit que, si calia, en el procès hi deixaria la pell. M’ho crec.
Hem d’esperar – ja que no sem un segle enrera – que serà només en sentit figurat. Hem tingut prou màrtirs com en Carles Rahola que va esmentar o un dels seus predecessors, Lluís Companys. El President-màrtir era fins ara l’únic que haguès estat investit pel Parlament un diumenge. Confiem que el paral.lel s’aturi aquí.

Crec que precisament és aquesta la novetat de la situació. Avui els hi serà dificil de fer sortir els tancs. Abans no era així. Fins i tot explicaven que calia bombardejar Barcelona a cada generació per mor
que els Catalans es mantinguessin sota el jou espanyol.
Montjuïc servia per aixó i per assessinar els nostres representants.
Potser com també van fer amb en Companys, posaran a la presó els artesans del procès. Si ho fan s’aixecaran inombrables fogars de resistència no-violent. Com controlaran la desobediència cívica de tot el poble? La prova del foc potser serà altra. Quan el govern demani als ciutadans de deixar de pagar els impostos a l’erari espanyol. Quan se’ls hi demani de fer-ho a l’hisenda catalana. Aleshores la reacció del poble serà el millor dels referendums. Evidentment els de Madrid tindran i ja tenen els seus Quislings disposats a col.laborar. En vam sentir uns quants Diumenge. Entre altres l’impagable Albiol, la voix de son maître. Però arran d’aquest combat es veurà clarament on rau la legitimitat i l’efectivitat.
No fa gaire el nou President declarava a vilaweb que la seva generació veuria l’independència. Dificil de dir si serà exactament al cap dels 18 mesos previstos per la transició. Però té tota la raó: ara va de valent! Que sapigui que aquí al Rosselló, hi ha un escamot de bona gent decidida a ajudar-lo amb tot el que sigui.
President, vostè mani!

Aviat farà cinquanta anys que va nèixer al Rosselló-Alta Cerdanya un catalanisme polític minimament organitzat.   Des d’aleshores aquest moviment s’ha mantingut.  Avui hi ha en aquest àmbit quatre partits declarats:  Unitat Catalana, Esquerra Republicana de Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya, Candidatura d’Unitat Popular.   A l’excepció d’Unitat catalana els altres són partits pancatalans.  A les eleccions regionals que s’acaben de celebrar aquests partits van organitzar una plataforma “Sem” que finalment va recolzar a la primera volta la llista dels verds encapçalada per l’antic eurodiputat i antic vice president de la regió Midi-Pyrénées,  Gérard Onesta, i, a la segona volta, la candidatura de gauche de la Carole Delga.  CDC tanmateix s’ha distanciat d’aquest posicionament  intentant constituir una candidatura catalano-occitana, intent que hauria fracassat per errors en la mixitat obligatòria de la llista del departament de l’Erault.

El veredicte democràtic ara el tenim.  En aquesta segona volta de les eleccions “regionals”  al Rosselló-Alta Cerdanya-Fonolledes el partit d’origen neofeixista Front National  és a prop de 44 %.  La resistible ascenció  continua.  Cal dir que gauche et droite li posen des de fa decennis la catifa d’honor.  Començant pel Mitterand que els  va donar un cop de ma per crear dificultats al seu rival de “droite” .   Però uns i altres han desenvolupat unes polítiques tan nefastes que un partit demagògic com el FN ben poca cosa tenia de fer per aprofitar-se’n. La supressió de molts serveis públics, la liquidació progressiva de l’estat del benestar, l’infeudació de la política als interessos dels senyors de la finança internacional, la corrupció al més alt nivell de responsables polítics, el desenvolupament de l’economia submergida dels paradisos artificials, la marginació de capes senceres de la població, l’atur i la pobresa que creixen al mateix temps que creix la riquesa d’un nombre cada vegada més reduit de privilegiats, una politica internacional completament esbojarrada, el menyspreu secular dels pobles sotmesos com el nostre, amb l’autoodi que això va generant, i últimament l’intent de recuperació nacionalista dels atemptats per part del govern, amb  gesticulacions pseudoguerreres ,   vet aquí algunes de les tristíssimes realitats que expliquen l’evolució del vot FN,  vot  que podria culminar d’aquí uns 17 mesos a les eleccions presidencials.

El catalanisme polític hauria de fer un gran esforç d’anàlisis per intentar comprendre com s’ha deixat un camp obert a l’hiper nacionalisme francès durant tots aquests anys i iniciar seriosament la resistència si no volem que les petites conquestes realitzades en tots aquests anys se’n vagin en orri.

Els catalanistes podem trobar un consol i una esperança en la victòria històrica dels patriotes corsos a les eleccions territorials.  Gilles Simeoni (Partit de la nació corsa, Femu a Corsica) serà President de l’executiu i Jean Guy Talamoni (Corsica Libera) de l’Assemblea.  Pels jacobino-bonapartistes de droite et de gauche és un autèntic tsunami, un terratrèmol de magnitud 7.  L’illa de beutat amolla les amarres.  Bona vela i bon vent, amics!  Tingueu un pensament i feu vots  per nosaltres que tenim la nau encara atracada al port.

Arran dels terrorífics atemptats de Paris del 13 de novembre el govern francès ha decretat l’estat d’emergència.  .  Controls enfortits a les fronteres.  .  Ampliació considerable dels poders de la policia:  perquisicions possibles a tot moment i sense cap control a priori.   A més de les victimes innocents els terroristes han mort l’estat de dret.  És  la llur més gran victòria.

..

Amb menys de quinze dies ho hem pogut comprovar.  Aquests poders especials la policia els acaba d’utilitzar en contra de militants del moviment ecologista.  Gent pacifica, no-violent,  que no té res a veure amb el terrorisme, que no tenen cap contacte amb Daech o altres moviments totalitaris .  Gent que,  no sense raó,  posa en qüestió l’eficàcia de la missa solemne de la COP 21 a Paris, missa, recordem-ho, patrocinada  pels més grans contaminadors del planeta, uns bombers piròmans!  Aquests militants han estat víctimes de perquisicions nocturnes a casa seva, d’arrestacions , d’assignacions  a residència.

Una perquisició nocturna de la policia no és poca cosa.  És un traumatisme considerable per tota una família.  Entren amb força a casa destruint la porta sense contemplacions.  Són vestits com tortugues Ninja, amb armes de destrucció massiva.  L’objecte és terroritzar.

I aquí estem.  No terroritzaran pas una gent que, com els actuals terroristes, busca el martiri.  Però si que  terroritzaran les famílies víctimes d’aquestes absurdes agressions..

Seran eficaces aquestes mesures contra el terrorisme.  En podem dubtar.  Fins i tot poden ser contraproduents.  Un exemple.  El 14 de novembre al matí vaig passar la frontera amb cotxe amb tres companys .  A la sortida del peatge del Voló dos policies.  Ens van mirar sense aturar-nos. Si l’un de nosaltres hagués fet cara de magrebí haguessim pogut passar tan tranquil.lament?  Al tornar a la nit a l’autopista, a l’indret on s’aixecaven fa uns anys els controls, havien canalitzat la circulació en una sola via.  Allà hi havia un grup de policies francesos però tampoc vam ser aturats.   Els controls al “facies” són una temptacio de facilitat.

Però tenen dos inconvenients majors.  Un, pel fet que no tots els djihadistes són d’orígen magrebí.  Dos,  perquè poden radicalitzar els joves d’orígen magrebí víctimes permanents de controls injustificats.

Evidentment que hi ha urgència.  Hi ha urgència a plantejar la legitimitat d’una estructura politico social que ha permès que neixi un tal fenòmen.  La deshumanització dels terroristes són, en part, la conseqüència de tota una organització social globalment deshumanitzadora.  Un sistema que deixa de banda un creixent nombre de joves en barris on impera la llei de les màfies de la droga.  La majoria d’aquests joves són eixits, a la segona o tercera generació, de l’immigració magrebina.   L’assimilació jacobino-bonapartista que va ser a punt de funcionar amb nosaltres rossellonesos, ha totalment fracassat amb ells.  Han perdut la cultura d’orígen, però han rebutjat de fet la subcultura consumerista europea. Són  fora de la llei perquè les lleis els han deixat fora.  La llei té per ells només la cara de la repressió, sovint arbitrària:  policia o escarceller.    Les kalaixnikov i les cintes explosives són també una resposta al karxer de Sarkozy.  Sí, hi ha urgència a plantejar, a tots els nivells,   un altre estil de vida que el que coneixem.  El consumerisme  neoliberal sembra en suburbis deshumanitzats les granes de l’odi i de la despersonalització.

Aquí estem: la CUP no baixarà del burró i no acceptarà que el President sigui el President. I molts ara de dir que això és un desastre, que caldrà tornar a votar al març, que ho perdrem tot perquè ple d’independentistes decepcionats es quedaran a casa.
1r: la CUP és fidel al seu programa electoral. No es li pot retreure res. Desenes de milers dels seus vots els ha tingut precisament perquè havien pres aquest compromís. No poden pas defraudar aquests ciutadans. Potser sí que l’imputació del President pel 9N constituïa un fet nou que permetia de tornar a plantejar la qüestió. Però, si no m’equivoqui, han tornat a les bases del Partit i aquestes han mantingut el compromís.
2)Contrariament als optimistes de mena crec que deixar que els electors resolguin el conflicte al més de març vinent seria problemàtic pel procès. L’estat espanyol n’està aprenent. Li deixariem més temps per torpedinar el procès amb l’ajut de la colla de botiflers que roden per aquí.
3) La solució de seny potser seria que Junts pel Sí, un cop demostrat que el President Mas no recull una majoria suficient, presenti el cap de llista com a President alternatiu amb l’Artur Mas de Conseller en cap. L’Artur Mas quan va fer la seva proposició a la societat civil ha clarament expressat que més l’importava el país que la seva persona. D’altra banda no és tradició que el cap de la llista que ha guanyat les eleccions sigui el candidat a la presidència del govern? La realitat política, el sentit d’estat demostrat per en Raül Romeva faràn que alló serà, que es volgui o no, una presidència compartida.
Ho dic evidenment des del relatiu allunyament d’un que no segueix el dia a dia del procès i que ignora molts condicionants. Però mogut per la convicció que el nostre futur al Rosselló-Alta Cerdanya depén vitalment de l’éxit de l’independentisme a Catalunya.

Violències socials
Acomiadament de centenars de treballadors a Air France. La legítima ràbia dels assalariats s’expressa. Els representants de l’amo són una mica sacsejats. Camises esqueixades. Fugida escaladant a corre-cuita unes altes barreres metàl.liques. Les imatges, espectaculars, s’han pogut veure a la tele…
I el cor de les verges mediàtiques, quasi sempre al servei dels qui manen, s’ha fet sentir immediatament: denuncien la violència sindical, mentres que l’impietada mecànica judicial es posa en acció.
Vet aqui una intervenció del diputat occità, Jean Jaurès, a la tribuna de la Cambra de diputats de la República francesa, el 19 de juny del 1906, sobre el tema de la violència social (traducció meva): “La patronal té pas menester, ella, per a practicar una acció violenta, de gestos desmesurats o de cridòries! Alguns homes s’apleguen, a porta tancada, en la seguretat, en l’intimitat d’un Consell d’Administració, i, a uns pocs, sense violència, sense gestos desmesurats, sense aixecar la veu, com diplomats discutint al voltant d’una catifa verda, decideixen que el salari raonable serà negat als obrers, decideixen que els obrers que segueixen lluitant seran exclosos, foragitats, seran assenyalats, amb marques imperceptibles, però conegudes dels amos, a l’universal vindicta patronal (…)Així, mentres que la violència de l’obrer és sempre manifesta, sempre definida, sempre facilment castigada, la responsabilitat pregona i assassina dels amos majors, dels grans capitalistes, ella es difumina, desapareix en una mena de foscor”
No cal afegir res, sino que avui la violència patronal consisteix també a abandonar els treballadors d’un lloc per anar a explotar millor els d’un altre lloc i treure més profits. Contrariàment al que deia l’altre, la mà del mercat és la mà gelada d’un escanyapobres