Arxiu mensual: gener de 2016

Parleu-li del mar, germans!

El tribunal espanyol de la inquisició (ells en diuen Tribunal Constitucional del seu regne, i ja està bé que l’anomenin amb el nom que més els plagui, ja que és seu i només seu) de tant en tant expel·leix i vomita, i ara ha tornat a exhibir un d’aquests seus brots malaltissos de rancúnia amb tot el procés constituent irreversible que per fi tenim en dansa. El seu torna a ser un espavent que diuen que ells han perpetrat com un sacseig renovador i necessari per a la seva sang. La cosa clama al cel. Però són coses seves, exclusivament seves. Que ara es fan visibles amb tota la pugna que tenen sobre el govern que han de bastir per a la seva nau… Respecte a nosaltres, algú diria que en algun lloc s’albira un enfilall de vent amb textures d’aire nou? No, ja hem deixat de ser il·lusos, per sort. I val més, en tot cas, que ens fem les preguntes nosaltres mateixos, ara sense tanta discreció. Són pugnes atàviques entre col·legues d’un mateix reialme? Sí… Diferències d’apreciació en la manera específica de com haurien de continuar imposant amb l’arrogància amb què ens tenen acostumats aquella i aquesta espanyolitat que mai no han deixat d’imposar? També sí… És un esbufec cavernós en les seves respiracions de sempre d’un Opus Dei rabiüt (amb els barons psoistes a dins) que encara mana i que té ara més benedicció que mai? Encara més sí… Són, les seves, en efecte, unes devocions congènites d’una monarquia troglodita, o tan sols la constatació de les estretors de l’Espanya –per més que potser ara arribi a ser socialistoide o mig progressistona– igualment severa i cavernícola de sempre?

paisatge germans

La Bretanya. @ fotografia: Roser Bover

Definitivament, també sí… Es tracta només d’una lluita de les seves dretes contra les seves esquerres? O, ras i curt, de la plasmació de tota la mala llet que tenen concentrada al cor i també en els ulls amb què miren, senten, s’expressen i pensen? Sí i sí un cop més i sense cap espai per a matisos… Doncs mala peça al teler. Perquè respecte a nosaltes –tornem-hi–, això no és més que el llast de les coses d’Espanya; amb les seves banderes, els seus militars, les seves antigors i el seu anhel obsedit de voler convertir qualsevulla mosca viva al món en imperativament espanyola. Res més que això: lúgubres coses d’Espanya, de les quals algun dia –aquest serà un dia immens!– haurem decidit (i ja ho estem fent!) viure’n definitivament al marge. Essencialment al marge. Necessàriament al marge. Decididament al marge. Per supervivència, per dignitat i per moltes raons… Perquè hi ha una vida amunt i un món amb punts de vista i de mira ben amples enllà de les coses d’Espanya. Ho havia clamat amb nervi i als quatre vents el gran Maragall: “Parleu-li del mar, germans!”… Hi ha llibertats indefugibles que vol la gent i unes aspiracions legítimes. Hi ha una vida, tota la vida. Hi ha una vida amunt, aquí, en aquest país, per a tothom, vingui i d’on provingui tota la seva gent… Hi ha una revolució social que tenim per fer, que farem, que ja estem fent. Hi ha totes les persones d’arreu que acollirem. Hi ha l’art i també la paraula: tenim els poetes. Hi ha un Vinyoli portentós, hi ha un Formosa, hi ha Pavese, l’Ausiàs, una Felícia Fuster, en Pedrals, hi ha Bartra, una Rosa Font, el gegant Fiol… Tenim Espriu, Bonet, Camps Mundó, la Marçal, l’immens Palau. Hi ha la bellesa, hi ha bellesa, molta bellesa, hi ha un Benito, en Joaquim Jordà, hi ha un Marc Recha i els artistes i els cineastes nous i de sempre. Hi ha Celan, Borges, Llull, Miró, Juan Ramón, la Pizarnik, Cernuda, Pessoa, l’Auster, Brossa, un Altaió, Sunyol, l’Hac… Hi ha la Patti Smith, Clapés, Bolaño, Estellés, René Char… Hi ha Mandelstam, Rotko i un llarg etcètera d’expectatives altes, altíssimes, abans de les coses vetustes d’Espanya.

En tens l’agulla que indica el camí

[En record i agraïment a Carles Hac Mor, poeta del roig]

“Els mots els considero / com a coses / que no signifiquen res; / com les pedres i els arbres, / i no pas com a signes, / reblerts de convencions. / Jo no dic res / ni tampoc callo: / faig tota una altra cosa”. En un dels últims llibres més polièdrics de Carles Hac Mor (Lleida, 1940) –aquell immens Ad libitum (Poesia al Cànter, 2003)– la llengua arribava a uns punts àlgids de des-art-i-culació, en la mesura que hi emergia una profusió de desestructuracions sintàctiques i morfològiques que en tal cas havíem de capir-les sense reserves com un dels engranatges de l’escriptura hacmoriana –cada cop més expansiva i transmutant– el fonament de la qual és just el desfonament, a mercè d’una antiteoria que versa sobre la desarticulació del llenguatge en la seva creixença cap a una no-consolidació, precisament, de cap teoria.

carles 2

El poeta del roig, Carles Hac Mor (1940-2016)

Això succeïa d’una manera molt semblant en els dos volums anteriors, pràcticament coetanis en la seva redacció: Cabrafiga i Metafonia (Deslectura de Paul Celan); dos llibres que ja havien obert camins ben paral·lels, si bé diferents, cap a unes extremituds en la forma i en el concepte tant o més nítides: Cabrafiga, per exemple, neixia en el bassal despullat d’un vers tallant i anava creixent en una efluxió de múltiples pulsacions que l’anaven encaminant, a cops d’al·lògiques de construcció i desconstrucció creixents, vers els marjals més selvàtics d’un poema en prosa que, no pas en va, en el seu interior ja tornava a contenir el nervi inicial d’aquell vers rabent entregat amb carn i ungla a totes les metamorfosis possibles. El poema únic de Metafonia, en canvi, s’iniciava directament en el terrer del poema en prosa i esquivava, fins i tot, la formalitat gramatical de la partició de paraules. A banda de les particularitats intrínseques en una i altra riba de l’escriptura, sempre sumades a unes textures concurrents, hi continuava present la negació del discurs en el seu desplegat convencional; és a dir, el no-discurs per a un sentit que no fos (ni sigui) pragmàticament codificat; o, si es vol, el no-sentit per defugir el discurs per excel·lència en el seu component de dogma irrevocable, això és, el discurs entès des de les convencionalitats benpensants com a “necessàriament útil, desxifrable i moralitzador”. De fet, en un dels poemes del llibre El desvari de la raó, publicat el 1995, el mateix Hac Mor ja oferia unes pistes clares en aquestes direccions: “De la negació al no-mètode / en la poca urgència / en la relació paradoxal / amb sigui quina sigui la regla / per desempallegar-me / de la raó / en el trenc / del rebuig / d’allò preconcebut / o sabut”. I sigui dit que Ad libitum o, més cap ençà, Coma induït ja són llibres parits des d’aquest efluvi pulmonar que veiem alimentat en un desvari de la raó portat a l’aresta més nerviüda i polifònica: una al·lògica ventríloqua i emfàtica que en cap cas haurem de confondre amb un estratagema digem-ne creatiu ni que tampoc haurem de llegir en termes d’esbaltiment preconcebut d’una ars poetica de tipus disciplinari que hagués d’obeir a uns axiomes identificables d’ubicació literària i artística. Des dels efluvis inherents de la mutació i del moviment –proclius entre el verb i l’antiverb i entre el llenguatge i l’antillenguatge, i acrescuts, sobretot, en l’al·legat de la desmitificació de l’art, de la poesia i de la paraula poètica i del poeta en la seva configuració d’imatge cristal·lina de culte– hi ha en tot l’estenall de la veu hacmoriana uns camals recurrents en els abeuratges. Citem-ne només uns quants: Jacques Derrida, Paul Celan, Antonin Artaud, Raymond Queneau, Roland Barthes, Michel Foucault, Julia Kristeva, Friedrich Hölderlin, Noam Chomsky, algunes respiracions de Joan Brossa, de William Burroughs o d’Agustí Bartra; i més fondàries encara de relectura de la filosofia antiga i del conjunt de la potència dadaista. Però aquí ve un aclariment: en l’obra de Carles Hac Mor els abeuralls artístics, literaris, humans i intel·lectuals en general no tenen mai una significació estricta o programàtica en termes de preeminència instructiva; ben al contrari, s’hi manifesten ara i adés des de l’expectativa volguda de la reelaboració. L’esmentat Metafonia n’és un exemple clar, i el subtítol –Deslectura de Paul Celan– en rebla encara més el clau: aquí el poeta descontextualitza, recontextualitza, desintegra i reintegra un Paul Celan sencer just en l’impàs de temps comprès entre el gust viu d’haver-lo apamat i el desig lliure i plenament transferible d’apamar-lo un i altre cop.

Justa la fusta. Perquè és, a la fi, en aquesta irrigació de pensament mutant i en moviment que el poeta paraparèmic articula totes les des-art-i-culacions possibles. Insistim-hi: “Jo no dic res / ni tampoc callo: / faig tota una altra cosa”. Una indicació evident, també, del crit que el mateix poeta del roig etziva a favor de l’alliberament de l’escriptura (l’objecte alliberador) i d’una actitud llibertària a tots els seus efectes (el subjecte alliberat). I encara més: hi ha sempre un camí abrusador en l’obra del poeta Hac. Ara entre les aromes d’una fageda ombrosa; més endavant pel canyissar, entre pedregams i sals, i més enllà per aquest corriol frescal de joncs que ja feia intuir –i ara se sap– que s’esbatana a mar: “En tens l’agulla que indica el camí al vessant estimat dels mots del capvespre en el silenci als camps cap a l’illa ull del temps posa-la a les parpelles el cor a la galta enfonsada de la nit no en sé pas els fils del núvol estiuenc”.

Aurores, creixeu!

[Versió revisada d’un doble article publicat a El Punt el 26-07-2009]

Riba bona

El poeta Carles Riba (Barcelona, 1893-1959)

Tinc una fortuna a les mans i aprofito ara l’escalf d’aquest espai d’opinió (Amb l’ull de l’esparver em sembla un bon espai) per fer-vos-en partícips: fa dies que estic revisitant l’obra poètica i assagística de Carles Riba. Procuro anar-lo rellegint amb els cinc sentits ben alats, un cop més, i amb els ulls d’assaborir-ho tot amatents i summament permeables, tal com bé mereixen les extraordinàries provisions literàries i humanes d’un poeta (també assagista, traductor, narrador i memorialista) de la seva magnitud. Pacientment, sí; però reconec que també amb voracitat. Amb una voracitat semblant a la d’un animal amb fam, o simplement freturós, que troba –enmig del desànim, de l’estranyesa mateixa del seu desconsol o bé directament enmig del buit– una menja suculenta que s’afanya a engolir amb delit i sense aprensió… Sobre poesia i sobre la meva poesia és un volum valuosíssim, que bé cal fer conviure –per allò tan sedós de voler fer créixer en tot les varietats cromàtiques i gustatives– amb un gruix substanciós de pàgines escrites per altri sobre Riba i el seu univers; una fruita saborosa per a qui té la consciència de ser poeta, per als lectors de poesia i de totes les matèries lliurades a la profusió del pensament i a les palpitacions de les emocions, i també per a tothom qui no sigui un lector habitual de poesia però que hagi tingut l’encert de ser-ne des d’ara. Torneu a llegir el Salvatge cor, com també el primer i segon llibres d’Estances. I encara les Tres suites… Per anar deixant el camí enfilat abans no us endinseu en el sender prodigiós de les Elegies de Bierville, un llibre excepcional de dotze composicions sobre les quals Joan Ferraté ja va deixar dit que «tot i essent poesia d’exili i d’allunyament físic són paradoxalment la narració d’un retorn. […] La història del despullament metafísic de l’home, la de la seva transcendència». És clar que penetrar en les fondàries de les Elegies de Bierville vol dir embeure’s en una realitat virulenta de guerra, d’espoli i d’ultratge en molts i a tots els efectes. Però significa també lliurar-se a la gosadia de la perseverança i del càntic i de recuperar la fortalesa per convertir el ressentiment en el més alt dels desigs de llibertat i de creixença.

  *   *   *

«La poesia no pot omplir la vida, però necessita tota la vida.» Aquesta és una veritat que fa part del gros de les múltiples veritats que ens convenen: les que traspuen d’algun nodriment fort entre la profusió del pensament i l’esclat de les emocions; ben lluny de l’estenall d’emblemes del misteri religiós i dels dogmes. És una veritat que no m’he pogut estar de poder transcriure. Per justícia a un poeta estimat, com és el cas, i per justícia també a aquest convenciment –en el sentit específic i alhora expansiu del terme, i parafrasejant Riba mateix– que la construcció humana es fa no tant rebent com donant. La poesia té valor per ella mateixa. I ja deveu haver notat que les Elegies de Bierville ens situen en un espai immens de gravitacions en què l’afirmació (com a actitud i des d’una visió del món) hi té la potència que hi té perquè és duta sense reserves al territori del pensament permeable. Tenim, un cop més, les portes de la modernitat obertes. I és que l’experiència ribiana de l’exili es fa palesa en el llibre a partir del desig de fer i d’escriure poesia. El poeta fa poesia; en cap cas no es limita a «expressar sentiments», que bé deu ser la diferència fonamental entre la poesia i diguem-ne que provatures en el gènere. Tot plegat, a partir del correlatiu d’Homer i de l’Odissea. Riba beu d’Homer els aspectes inherents que representen per ell el classicisme aferrissat que convé promocionar en un moment de crisi cultural (talment el d’ara i la d’ara) que assetjava la realitat. Vetaquí que el poeta es reformula el concepte d’humanisme entès com una actitud vital lligada a una determinada funció de la cultura: la d’unir diferències, és a dir, la d’aglutinar i alhora preservar –també tal com convindria ara!– els valors comuns de la tradició més alta. Des d’un humanisme que no és moralista, en la mesura que la poesia és una experiència vivent en què el poeta Riba recull l’ensenyança antiga i l’aplica a definir-se (i a conèixer-se) ell mateix i la seva època. Tenint present que en el context d’una crua realitat d’exili qualsevulla «salvació personal» podria esdevenir també «salvació col·lectiva» i, en conseqüència, nacional. Les Elegies de Bierville volen dignificar una pàtria desproveïda ja de llibertat i de continuïtat cultural que ha estat (i continua estant) estroncada i té, per tant, sobre nosaltres uns efectes que podrien ser de mal salvar. Per Riba –i és una reflexió que ens pertany– l’experiència de l’exili té un equivalent amb la mort; la mort entesa com una major naixença. Vida, mort i regeneració des de la mort. Res de massa llunyà en això hi deu haver en el que estem vivint avui.

El desig, sempre el desig

i dic perfil

La Bretanya. @ fotografia: Roser Bover

Som animals de desig. D’un desig tan irrevocable com ho és la melsa; aquest òrgan encapsulat que tenim darrere l’estómac sense el qual no podríem arribar mai a concloure cap procés digestiu amb cara i ulls. Som animals d’un desig brau i persistent –i tant que sí!–, per més que sovint ens l’autoocultem per unes raons concretes o no tan concretes que ens fem venir bé en funció de mil circumstàncies, o per més que ens el reprimim, simplement. En efecte, no sempre aquest desig deu ser forçosament exquisit, ni tampoc excels, però al capdavall és desig. I com a tal –l’apaivaguem o no– ens pertany i ens habita des de tota la seva propulsió dilatant, contagiosa i oberta a tots els efectes inherents de la condició humana… És més difícil viure que no pas morir, ens advertia el poeta Maiakovski. I també Joan Salvat-Papasseit va deixar escrit amb molt de fervor vitalista que «per tornar a néixer necessiteu morir»… Doncs sí: les persones som de dalt a baix moviment pur; som controvèrsia i constatació d’un munt de coses al mateix temps, de manera que no hi ha res dràsticament definitiu ni veraç en aquest espai immens de pertinença intransferible en què vivim fet d’emocions, de sentiments i de desig. No deixem de construir ni de construir-nos, i en aquesta matèria –això ho sabem bé– mai no podrem ser ni experts ni previsibles, perquè tenim ben assumit que això del viure no deixarà mai de ser un aprenentatge convuls, costerut, apassionant, ple de contradiccions, de matisos, de policromies, de precarietats i d’esvorancs de vegades insalvables, de preguntes més que no pas de respostes, d’incomprensions, de frustracions i també d’algun acompliment i/o assumpció d’aspiracions que són per a nosaltres decididament essencials. No cal dir que el grau de proximitat que establim amb l’art, en totes les seves representacions, i amb la poesia i la literatura en general ens obre enormement les expectatives a l’hora de notar i de sentir el plaer que ens assetja en aquesta perseverança esmerçada en la consecució d’una vida plena en què la bellesa –aquesta dimensió portentosa del viure que es desplega sempre amb complicitat amb el desig i que conté alhora revelacions i estranyeses– hi tingui una presència incondicional… En una ocasió vaig provar, en primera persona, de resumir-ho en dues ratlles: «Dec a l’art el seu report de la capacitat d’emocionar-me, de la capacitat d’haver-me alimentat en l’apassionament per tot allò que vull i estimo. També l’art m’ha fet procliu en el pensament». Alimentem el desig, que bé que s’ho val.