Arxiu d'etiquetes: julia kristeva

En tens l’agulla que indica el camí

[En record i agraïment a Carles Hac Mor, poeta del roig]

“Els mots els considero / com a coses / que no signifiquen res; / com les pedres i els arbres, / i no pas com a signes, / reblerts de convencions. / Jo no dic res / ni tampoc callo: / faig tota una altra cosa”. En un dels últims llibres més polièdrics de Carles Hac Mor (Lleida, 1940) –aquell immens Ad libitum (Poesia al Cànter, 2003)– la llengua arribava a uns punts àlgids de des-art-i-culació, en la mesura que hi emergia una profusió de desestructuracions sintàctiques i morfològiques que en tal cas havíem de capir-les sense reserves com un dels engranatges de l’escriptura hacmoriana –cada cop més expansiva i transmutant– el fonament de la qual és just el desfonament, a mercè d’una antiteoria que versa sobre la desarticulació del llenguatge en la seva creixença cap a una no-consolidació, precisament, de cap teoria.

carles 2

El poeta del roig, Carles Hac Mor (1940-2016)

Això succeïa d’una manera molt semblant en els dos volums anteriors, pràcticament coetanis en la seva redacció: Cabrafiga i Metafonia (Deslectura de Paul Celan); dos llibres que ja havien obert camins ben paral·lels, si bé diferents, cap a unes extremituds en la forma i en el concepte tant o més nítides: Cabrafiga, per exemple, neixia en el bassal despullat d’un vers tallant i anava creixent en una efluxió de múltiples pulsacions que l’anaven encaminant, a cops d’al·lògiques de construcció i desconstrucció creixents, vers els marjals més selvàtics d’un poema en prosa que, no pas en va, en el seu interior ja tornava a contenir el nervi inicial d’aquell vers rabent entregat amb carn i ungla a totes les metamorfosis possibles. El poema únic de Metafonia, en canvi, s’iniciava directament en el terrer del poema en prosa i esquivava, fins i tot, la formalitat gramatical de la partició de paraules. A banda de les particularitats intrínseques en una i altra riba de l’escriptura, sempre sumades a unes textures concurrents, hi continuava present la negació del discurs en el seu desplegat convencional; és a dir, el no-discurs per a un sentit que no fos (ni sigui) pragmàticament codificat; o, si es vol, el no-sentit per defugir el discurs per excel·lència en el seu component de dogma irrevocable, això és, el discurs entès des de les convencionalitats benpensants com a “necessàriament útil, desxifrable i moralitzador”. De fet, en un dels poemes del llibre El desvari de la raó, publicat el 1995, el mateix Hac Mor ja oferia unes pistes clares en aquestes direccions: “De la negació al no-mètode / en la poca urgència / en la relació paradoxal / amb sigui quina sigui la regla / per desempallegar-me / de la raó / en el trenc / del rebuig / d’allò preconcebut / o sabut”. I sigui dit que Ad libitum o, més cap ençà, Coma induït ja són llibres parits des d’aquest efluvi pulmonar que veiem alimentat en un desvari de la raó portat a l’aresta més nerviüda i polifònica: una al·lògica ventríloqua i emfàtica que en cap cas haurem de confondre amb un estratagema digem-ne creatiu ni que tampoc haurem de llegir en termes d’esbaltiment preconcebut d’una ars poetica de tipus disciplinari que hagués d’obeir a uns axiomes identificables d’ubicació literària i artística. Des dels efluvis inherents de la mutació i del moviment –proclius entre el verb i l’antiverb i entre el llenguatge i l’antillenguatge, i acrescuts, sobretot, en l’al·legat de la desmitificació de l’art, de la poesia i de la paraula poètica i del poeta en la seva configuració d’imatge cristal·lina de culte– hi ha en tot l’estenall de la veu hacmoriana uns camals recurrents en els abeuratges. Citem-ne només uns quants: Jacques Derrida, Paul Celan, Antonin Artaud, Raymond Queneau, Roland Barthes, Michel Foucault, Julia Kristeva, Friedrich Hölderlin, Noam Chomsky, algunes respiracions de Joan Brossa, de William Burroughs o d’Agustí Bartra; i més fondàries encara de relectura de la filosofia antiga i del conjunt de la potència dadaista. Però aquí ve un aclariment: en l’obra de Carles Hac Mor els abeuralls artístics, literaris, humans i intel·lectuals en general no tenen mai una significació estricta o programàtica en termes de preeminència instructiva; ben al contrari, s’hi manifesten ara i adés des de l’expectativa volguda de la reelaboració. L’esmentat Metafonia n’és un exemple clar, i el subtítol –Deslectura de Paul Celan– en rebla encara més el clau: aquí el poeta descontextualitza, recontextualitza, desintegra i reintegra un Paul Celan sencer just en l’impàs de temps comprès entre el gust viu d’haver-lo apamat i el desig lliure i plenament transferible d’apamar-lo un i altre cop.

Justa la fusta. Perquè és, a la fi, en aquesta irrigació de pensament mutant i en moviment que el poeta paraparèmic articula totes les des-art-i-culacions possibles. Insistim-hi: “Jo no dic res / ni tampoc callo: / faig tota una altra cosa”. Una indicació evident, també, del crit que el mateix poeta del roig etziva a favor de l’alliberament de l’escriptura (l’objecte alliberador) i d’una actitud llibertària a tots els seus efectes (el subjecte alliberat). I encara més: hi ha sempre un camí abrusador en l’obra del poeta Hac. Ara entre les aromes d’una fageda ombrosa; més endavant pel canyissar, entre pedregams i sals, i més enllà per aquest corriol frescal de joncs que ja feia intuir –i ara se sap– que s’esbatana a mar: “En tens l’agulla que indica el camí al vessant estimat dels mots del capvespre en el silenci als camps cap a l’illa ull del temps posa-la a les parpelles el cor a la galta enfonsada de la nit no en sé pas els fils del núvol estiuenc”.