[Article recuperat a propòsit de l’acte-recital Màrius Torres, com una espurna, a càrrec del poeta Antoni Clapés i Montse Vellvehí, que es va fer a La Planeta de Girona, el 2010, dins el marc de la ineludible Proposta de Poesia J.M Casero]
Permeteu-me que us parli del que em sembla que és un privilegi per a tothom i, en especial, per aquesta ciutat de Girona. Ara i aquí; en una ciutat que un bon dia va tenir com a mínim dues fortunes; l’una és que algú anomenat Narcís-Jordi Aragó comencés en un moment clau a fer una endreça sàvia en els calaixos de la lletra que s’hi havia escrit i que s’hi escrivia i sobre els seus protagonistes; i l’altra és que Carles Vivó també hagués començat a obrir finestres i portes en l’imaginari d’unes dones i d’uns homes que havien viscut directament sota la ignomínia i les negrors més reaccionàries i catòliques, que bé tots sabem que han anat i continuen caminant encara sempre juntes.
El poeta, assagista i traductor Màrius Torres
I que quedi escrita aquesta entrada per fer notar que sempre hi ha algun començament en tot i que mai les distàncies humanes són tan extremes com potser pensem que ho són. Però concretem: el privilegi que ens ocupa té el nom propi de Màrius Torres, nascut a Lleida el 1910 i traspassat el 1942 a Puig d’Olena, al sanatori, i l’objecte és la seva poesia i la seva paraula escrita en cadascun dels gèneres en què va fer incursió… Pensant en la proposta extraordinària –Màrius Torres, com una espurna– que van presentar el poeta Antoni Clapés i la rapsoda Montse Vellvehí el 22 de setembre del 2010 a la Casa de Cultura en el marc de l’Ara Poesia-XV Festival de Poesia de Girona d’aquell any, i pensant també en aquesta conferència lectura –Tibant els arcs. Una lectura personal de Màrius Torres– que l’escriptor i amic Josep Maria Fonalleras va impartir a la mateixa sala La Planeta sobre el poeta, traductor i assagista. Lluny de fer previsions, potser m’agrada intuir ara mateix que aquest privilegi d’haver pogut acostar-nos a la paraula i a l’univers de Màrius haurà tingut i tindrà –coneixent bé els dos protagonistes– la riquesa d’una singularitat més dedicada a la poesia i d’una altra de més vinculada a la seva prosa: epistolari, assaig i traduccions… Ho va dir el meu amic Antoni Clapés: “Màrius Torres és un poeta líric en el sentit més pregonament contemporani de l’expressió: és el poeta que busca la musicalitat interna del text (d’això podríem dir-ne la música de les idees) i dels afectes i les emocions més plenament sentides. Mentre reflexiona sobre el misteri del sentit de l’existència, el poeta parla en primera persona. El jo del poeta líric ressona dins l’abisme de l’ésser, i la seva subjectivitat és purament imaginària; l’emoció íntima només ho és en el sentit que és comuna, universal i compartida per l’altre: el subjecte líric necessita trobar en el lector un semblant amb el qual ha de poder establir complicitats i intercanviar mots i experiències”… Recupereu ara, per exemple, la Cançó a Mahalta que va musicar Lluís Llach ja fa uns quants anys i rellegiu després el poema sencer: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els mateixos cels. / No podem acostar les nostres vides calmes: / ens separa una terra de xiprers i de palmes. / En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, / sento, com si em seguís, el teu batec suau / i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, / de la font a la mar –la nostra pàtria antiga”. Era el principi: mogueu el que calgui remoure, però rellegiu Màrius Torres. Tot sencer. Bé, i és que amb Màrius Torres sempre arriba, per exemple, Leopardi, el gran Leopardi, i Paul Valéry, i també el seu bon amic Carles Riba, i un fascinant Pavese. Doncs sí; amb Màrius Torres, sempre Pavese!
