Arxiu d'etiquetes: joan maragall

Tornar a ben llegir Casasses, sí

[Encara que sembli estrany, aquest primer dissabte d’abril s’inicia a la Fundació Josep Pla de Palafrugell un taller dedicat al poema en prosa. Per celebrar-ho, recupero aquest article sobre un llibre especial d’Enric Casasses que va ser publicat a El Punt l’estiu del 2001]

Canaris fosforescents
Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2001

casasses

el poeta Enric Casasses

Probablement en un hostal vora el camí, en un esclat lluminós de roentor (no és pas que ens calgui saber-ne l’indret precís) i de flama al cor, “Germà, digueres, no em diguis més això, que els únics que no es comporten normal són els esdeveniments”. I l’estirabot que ve ara és:  “Tot era veu”. Que és, de fet, tota la veu que neix en l‘espai de l’emoció còsmica i dels interrogants més intemporals sobre la condició humana; una veu que és tota la veu i tot l’aliment dels altres cinquanta-un poemes en prosa amb estirabot que conformen aquests anomenats Canaris fosforescents, un llibre escrit a Berlín en el curs de l’any 1997, just al ventre de [Els cors flamejants: el lloc on passa, on s’escriu, el poema: una taverna]. El poema en prosa, que és diferent de la prosa poètica, és aquest subgènere de la poesia considerat de transgressió, bàsicament pel que té d‘incisió sobre els esquemes intactes segons els quals la poesia tindria, ja des dels antics, un únic i indiscutible espai de plasmació: el text versificat. El fet és que no és ben bé així, i en dóna fe la mostra rica i extensa de poetes d’aquí i d’altres indrets que l’han cultivat i que el cultiven. El recurs de l’estirabot que el poeta incorpora en el llibre –així definit al diccionari:  “Dita, sortida, incongruent, que no sol venir al cas”– és de collita pròpia i se situa al final de cada poema. I diríem que hi apareix com a retruny que clou o que engloba tot el text precedent. Cal dir que la tria, precisament, del (sub) gènere en aquests Canaris fosforescents no és en cap cas gratuïta: hi ha una intenció narrativa evident en el llibre, poema a poema, que acaba fent un tot. És a partir de l’estructura sintàctica (element prosa) que som conduïts cap al poema. Cosa que no es contempla exactament així en el text versificat, en què l’estructura sintàctica irradia, abans que res, sobre la construcció rítmica del poema. Pocs crítics han tingut l’enginy de saber parlar de la poesia d’Enric Casasses sense perdre’s en divagacions personals sobre el personatge i la seva actitud com a poeta davant la vida. Parlem de dos cossos prou indestriables, talment ho féssim de la carn i de l’ungla. I l’efecte (en tal cas negatiu) és que aquests comentaris en general poc brillants solen venir encaminats únicament cap a una direcció: el personatge, estrictament. Salvant les diferències oportunes que atorgarien al llibre una vida pròpia, sobretot en la forma i en el plantejament del conjunt, apareixen en Canaris fosforescents molts aspectes clau o definidors de la poesia de Casasses, com també molts dels recursos que sol fer servir per a la seva execució… Molt poc sovint, per no dir mai, els seus poemes neixen supeditats a un únic tema, escollit d’antuvi, o a una única idea. Al contrari: com es constata en la seva obra, la intenció d’una amplitud en la disposició temàtica provoca l’efecte d’una poesia que transita veloçment d’una banda a l’altra. I és dins d‘aquest espai de trànsit on el poeta, transfigurat en una mena d’animalot famolenc –viu, voraç i romput al mateix temps–, troba les deus (de Llull fins a Max Jacob, passant per Dylan, Salvat-Papasseit, la cobla popular, Foix, Maragall, Vinyoli, Brossa…) i l’aroma de les plantes més suculentes: el suc de les preguntes temporals i intemporals, les mirades de la gent, els “canaris fosforescents refulgint als teus ulls”, la parla dels infants, “les nostres cases de roba estesa”, la roentor i el desesper, el desig d’escriure, l’amor que ho cura tot, la bena que tenim als ulls, “una certa infinitud a la paret del fons”, el pa de navegar, els descarrilaments humans, la fallida, els marbres ombrius o l’esperit dels teus llavis… per un poeta que, lluny d’inclinar-se cap als mals auguris, tristos atributs o estranyes etiquetes, considera “el fet de ser poeta, de viure de poeta, una venturosa benedicció”. I per enllestir-ho a la manera del començament, que soni el poema primer que encarrila el llibre: “Mou-te, ocell, amb el tren als ulls i la nota de l’ombra, i força l’esperit de casa nostra i ensenya-me’n, a ser-te fòssil darrer. Diu sí, per ara sí”. I l’estirabot és: “Hi tinc tota la força i el fred, a la falda”.

Parleu-li del mar, germans!

El tribunal espanyol de la inquisició (ells en diuen Tribunal Constitucional del seu regne, i ja està bé que l’anomenin amb el nom que més els plagui, ja que és seu i només seu) de tant en tant expel·leix i vomita, i ara ha tornat a exhibir un d’aquests seus brots malaltissos de rancúnia amb tot el procés constituent irreversible que per fi tenim en dansa. El seu torna a ser un espavent que diuen que ells han perpetrat com un sacseig renovador i necessari per a la seva sang. La cosa clama al cel. Però són coses seves, exclusivament seves. Que ara es fan visibles amb tota la pugna que tenen sobre el govern que han de bastir per a la seva nau… Respecte a nosaltres, algú diria que en algun lloc s’albira un enfilall de vent amb textures d’aire nou? No, ja hem deixat de ser il·lusos, per sort. I val més, en tot cas, que ens fem les preguntes nosaltres mateixos, ara sense tanta discreció. Són pugnes atàviques entre col·legues d’un mateix reialme? Sí… Diferències d’apreciació en la manera específica de com haurien de continuar imposant amb l’arrogància amb què ens tenen acostumats aquella i aquesta espanyolitat que mai no han deixat d’imposar? També sí… És un esbufec cavernós en les seves respiracions de sempre d’un Opus Dei rabiüt (amb els barons psoistes a dins) que encara mana i que té ara més benedicció que mai? Encara més sí… Són, les seves, en efecte, unes devocions congènites d’una monarquia troglodita, o tan sols la constatació de les estretors de l’Espanya –per més que potser ara arribi a ser socialistoide o mig progressistona– igualment severa i cavernícola de sempre?

paisatge germans

La Bretanya. @ fotografia: Roser Bover

Definitivament, també sí… Es tracta només d’una lluita de les seves dretes contra les seves esquerres? O, ras i curt, de la plasmació de tota la mala llet que tenen concentrada al cor i també en els ulls amb què miren, senten, s’expressen i pensen? Sí i sí un cop més i sense cap espai per a matisos… Doncs mala peça al teler. Perquè respecte a nosaltes –tornem-hi–, això no és més que el llast de les coses d’Espanya; amb les seves banderes, els seus militars, les seves antigors i el seu anhel obsedit de voler convertir qualsevulla mosca viva al món en imperativament espanyola. Res més que això: lúgubres coses d’Espanya, de les quals algun dia –aquest serà un dia immens!– haurem decidit (i ja ho estem fent!) viure’n definitivament al marge. Essencialment al marge. Necessàriament al marge. Decididament al marge. Per supervivència, per dignitat i per moltes raons… Perquè hi ha una vida amunt i un món amb punts de vista i de mira ben amples enllà de les coses d’Espanya. Ho havia clamat amb nervi i als quatre vents el gran Maragall: “Parleu-li del mar, germans!”… Hi ha llibertats indefugibles que vol la gent i unes aspiracions legítimes. Hi ha una vida, tota la vida. Hi ha una vida amunt, aquí, en aquest país, per a tothom, vingui i d’on provingui tota la seva gent… Hi ha una revolució social que tenim per fer, que farem, que ja estem fent. Hi ha totes les persones d’arreu que acollirem. Hi ha l’art i també la paraula: tenim els poetes. Hi ha un Vinyoli portentós, hi ha un Formosa, hi ha Pavese, l’Ausiàs, una Felícia Fuster, en Pedrals, hi ha Bartra, una Rosa Font, el gegant Fiol… Tenim Espriu, Bonet, Camps Mundó, la Marçal, l’immens Palau. Hi ha la bellesa, hi ha bellesa, molta bellesa, hi ha un Benito, en Joaquim Jordà, hi ha un Marc Recha i els artistes i els cineastes nous i de sempre. Hi ha Celan, Borges, Llull, Miró, Juan Ramón, la Pizarnik, Cernuda, Pessoa, l’Auster, Brossa, un Altaió, Sunyol, l’Hac… Hi ha la Patti Smith, Clapés, Bolaño, Estellés, René Char… Hi ha Mandelstam, Rotko i un llarg etcètera d’expectatives altes, altíssimes, abans de les coses vetustes d’Espanya.