Arxiu d'etiquetes: pompeu fabra

De brases rere el sol més apte (més Hac)

[Article que va ser publicat el 2004 al sumplement de Cultura de l’Avui a propòsit del llibre M’he menjat una cama, de Carles Hac Mor. Premi Cadaqués a Rosa Laveroni, 2003. Proa, Barcelona, 2004.]

“Significats atzarosos. Collage retallat. Manca de gràcia, d’imaginació, de disseny intencional. Histèria descontrolada”. Aquesta nota –ben pròxima a una declaració agònica de principis– apareix per decisió de l’autor com a cita en el volum, al costat d’unes altres de Dostojevskij i de Gabriel Ferrater, i s’atribueix a un “membre de jurat de premi literari” del qual, com és lògic, no hi ha fitxa detallada. Tampoc se’ns dóna compte del manuscrit al qual haurien estat etzibades les consideracions transcrites, tot i que la major part d’unes suposicions hipotètiques confluirien fàcilment cap a alguna de les tonalitats del roig, sempre abastables i fluctuants, que irradien ara i adés en el poeta Hac.

carles

Carles Hac Mor, poeta del roig

Entretant, i posats a afegir llenya al foc, també podem assegurar que la sentència visceral que ens ocupa no pot contenir en cap cas ni un bri de resposta solvent al títol coratjós de Gabriel Ferrater, Menja’t una cama, és a dir, la nota no és inventada; té mans i té ullals, per bé que respon sense reserves a una determinada percepció de penjarella –no pas tan llunyana entre nosaltres– de l’obra global hacmoriana. No reblarem ara el clau de les flacors ambientals, perquè, conjectures i apreciacions a banda, resulta evident que la crida directa a Gabriel Ferrater no té en el poeta del roig la menor consigna de rèplica premeditada, ben al contrari; es manifesta en qualsevol cas en el més dilatat dels incentius a revisitar les potències literàries del poeta reusenc tothora present… De Fer safor (Cafè Central, 2001) en avant, i de cara a assajar un esbós de lectura mínima de conjunt, apuntarem que M’he menjat una cama pot fer ben bé de nus d’una trilogia que s’hauria inaugurat amb Cabrafiga, aparegut a Emboscall el 2002, i que es clouria amb Metafonia, publicat un any més tard a Cafè Central; per uns motius que no responen a unes voluntats estructurals o organitzatives per part de l’autor sinó més aviat a unes emanacions equidistants, o coincidents, en les pulsacions i les textures que es dibuixen en el seu desplegat i en l’escriptura respectiva.

El corrent del poema únic
“Pomes peres grosella / figues i vinga glaçons / del banc i corrents / prosseguir amb les fronteres / comprovar astorats que cou / s’entolla de xafogor o sovint / s’hi adaptarà i a llarg tret / reconèixer-lo al pic de l’obscenitat / desusadament il·lustrat a la melsa”… Si bé és cert que els tres llibres comparteixen plenament la particularitat del poema únic, convé fer notar que en el present Menja’t una cama el text apareix seccionat en el seguit de les pàgines: un primer vers transcrit en majúscules fragmenta, sense activar-hi unes fractures extremes, les bellugors d’un ritme enfilant i volgudament destravat en una expansió vers les efluxions múltiples en les quals no hi mancaran les al·lògiques ventríloques que són fruit del desvari de la raó dut al cim i del procés mateix de construcció i deconstrucció paral·leles. També en la llengua, Carles Hac Mor concentra unes densitats que a hores d’ara ja ni poden ser contemplades des de la nomenclatura tècnica, per bé que han esdevingut essència mateixa, indestriable, de l’escriptura i del pensament. Heus ací, per exemple, la profusió de mantes reestructuracions sintàctiques i morfològiques com un dels engranatges de l’escriptura il·limitant, el fonament de la qual és just el propi desfonament a mercè d’una anti-teoria paraparèmica que versaria sobre la desarticulació del llenguatge en la seva creixença vers les no-consolidacions ni de sentit ni de discurs… Per no ser esclau del pebre, que no vol dir pas ser-ne perforat –i amb tot el Ferrater que, junt amb Chomsky, Hölderlin, Paul Celan o Pompeu Fabra, indueix a parar compte per la singularitat d’allò robat en un origen–, en Menja’t una cama reapareix, fet i fet, l’Hac Mor que sempre és l’Hac: el poeta del roig mel·leable i ascendent. No deixeu de llegir Hac Mor.