CiU i el PP: amistats perilloses
23 juny 2011
Aviat farà un any de la gran manifestació del 10 de juliol en defensa dels drets nacionals de Catalunya i en contra de les interferències del Tribunal Constitucional espanyol sobre el dret a decidir dels catalans. Aquella mobilització es va convertir en un clam a favor de la independència i de l’estat propi. Una de les formacions polítiques que va participar en aquella marxa va ser Convergència i Unió. En el seu dia, quan era a l’oposició, van ser molts els catalans que van confiar que aquesta federació, quan tornés al poder, faria els passos necessaris per substituir un govern tripartit supeditat als interessos espanyols per un govern ambiciós nacionalment. Molts dels participants en la manifestació sobiranista del 10 de juliol, per tant, van confiar després electoralment en CiU i en les seves promeses a favor del dret a decidir. Ara ens trobem un escenari en què el soci prioritari dels convergents és el PP, una formació política que és totalment contrària a les llibertats nacionals de Catalunya, com ha tornat a demostrar Alícia Sánchez-Camacho fa pocs dies demanant l’ensenyament bilingüe per al seu fill i fent costat a aquells sectors reaccionaris i espanyolistes que a Catalunya volen destruir la immersió lingüística a l’escola.
Fa pocs dies, la premsa gironina ens feia saber que CiU i el PP governaran junts el Consell Comarcal del Gironès, un acord al qual s’afegeixen les facilitats que donen els populars perquè el govern de la Generalitat pugui tirar endavant el seu pressupost i els acords als quals han arribat les dues formacions en ajuntaments, diputacions, altres consells comarcals, etc. Concretament, el pacte al Consell del Gironès, acordat per les direccions de CiU i el PP, fa presagiar que a l’Ajuntament de Girona Convergència pugui tenir també els regidors del PP com a socis prioritaris en la gestió municipal. Si aquest extrem es confirma, Rcat hi serà absolutament bel·ligerant, perquè entenem que aquesta aliança seria un engany als votants sobiranistes de CiU de la ciutat, que no han votat Convergència perquè ara pacti amb el PP.
Sembla que les tesis de Duran i Lleida s’imposen a CiU; després de voler-nos fer creure durant uns anys que Convergència apostava per la sobirania, ara ens tornem a trobar amb la Convergència de tota la vida, la que pacta a Madrid amb el PP o el PSOE, la que no té cap problema per aliar-se amb els enemics de les llibertats nacionals de Catalunya al nostre Parlament per assegurar-se la majoria. Em sorprèn que Carles Puigdemont, que sempre s’ha situat entre els sectors més sobiranistes de Convergència, ara afirmi sense complexos que li sembla bé la col·laboració del PP perquè CiU tiri endavant el pressupost del govern català.
Sigui com sigui, és bastant incomprensible que el senyor Mas passi en pocs anys d’anar al notari per comprometre’s a no pactar amb el PP a tenir els populars com a socis prioritaris a les institucions. Aquestes amistats perilloses, CiU ja les va pagar molt cares en un passat encara recent, farien bé els actuals dirigents de Convergència de tenir-ho ben present. A l’Ajuntament de Girona, Rcat es mantindrà fidel als seus principis de defensa de la independència de Catalunya, de regeneració democràtica i de servei als ciutadans de Girona que volen un ajuntament diferent.
Reagrupament Independentista
(Publicat a El Punt, 23-VI-2011)
Aquests dies proliferen les mobilitzacions de determinats sectors socials, polítics, sindicals, veïnals… per no parlar ja dels “indignats”, que és un tema més complex, contra les retallades que aplica el govern de la Generalitat, pressionat pel govern de l’Estat espanyol i instigat pels organismes econòmics europeus i mundials.
Massa sovint s’acusa els independentistes de desentendre’s d’aquestes reivindicacions, d’aquesta demanda de justícia social. Res més lluny de la realitat, si els independentistes volem la llibertat de la nostra nació, si amb tanta insistència reivindiquem l’estat propi, és precisament perquè creiem que amb la sobirania, amb la independència, amb el dret a decidir amb plena llibertat sobre tot allò que ens afecta, els ciutadans de Catalunya, tots, independentment del seu origen i procedència, de la llengua que parlin i del seu estatus social, tots, hi insisteixo, viurien millor.
No obstant això, els independentistes posem de manifest una part del discurs, que per a nosaltres és determinant i fonamental en la situació de què som víctimes, i que els autonomistes, aquells als quals ja els està bé el marc juridicopolític espanyol actual, obvien: el tracte econòmic colonial al qual Espanya sotmet Catalunya. És a dir, cap nació del món, cap territori, independentment que els seus dirigents siguin millors o pitjors, no se’n sortiria quan el 10% del seu PIB, més de 22.000 milions anuals en el cas de Catalunya, força més en el conjunt dels Països Catalans, és robat, com aquell qui diu, per a major glòria d’Espanya.
Els altres, “indignats” inclosos, ens diran que la culpa és dels polítics, dels bancs, de la globalització, de l’FMI, dels mercats, del capitalisme internacional… i segur que tenen raó, la culpa és de tots aquests i segur que si Catalunya fos un país independent també hi hauria sectors socials que ho passarien malament, i l’Estat català hauria de vetllar perquè se’n sortissin, però ara, amb l’actual situació, Catalunya és víctima de tots aquests poders que he esmentat abans, igual que tots els päisos, però també, i sobretot, del sagnant espoli sistemàtic de què és objecte per part d’Espanya, un espoli que afecta els seus ciutadans en conjunt i les classes populars, assalariats, autònoms i petits empresaris especialment.
Per tot això, fa uns dies, quan vaig assistir a Girona a una mobilització contra les retallades, en les meves declaracions a alguns mitjans de comunicació vaig donar una especial rellevància a aquest fet. Vaig dir també que no es poden fer recaure les conseqüències de la crisi damunt d’aquells que no són els responsables de la seva existència. I que el govern d’Espanya, amb la complicitat de la majoria de partits catalans, es dedica a salvar bancs i caixes, que són els primers responsables de la situació que tenim ara, mentre demana al govern de Catalunya que retalli serveis i drets que són bàsics perquè el nostre país tiri endavant.
Com s’està veient, malgrat haver donat diners públics a aquestes entitats bancàries i d’estalvi per assegurar la seva supervivència, després això no s’ha traduït en més ajudes en forma de crèdits a les nostres empreses, als nostres autònoms i a la gent que vol treballar per sortir de la crisi, sinó en més beneficis per a aquestes entitats i en sous escandalosos per a alguns dels seus directius. Això és intolerable!
És inacceptable que mentre a Catalunya el govern es dedica a tancar plantes d’hospitals, retardar la construcció d’escoles, suspendre infraestructures vitals per al nostre desenvolupament i eliminar ajudes fonamentals per a la nostra llengua i la nostra cultura, el govern espanyol, amb els nostres diners, es permeti el luxe, per exemple, de fer arribar el TAV, un transport ferroviari per a països rics, tal com es va dir des dels Estats Units, a comunitats autònomes en què serà de per vida absolutament deficitari. No passa res, ja paguem els catalans…
Mentre tot això passa, mentre les nostres empreses es veuen obligades a fer expedients de regulació d’ocupació que envien milers de treballadors a l’atur, mentre un munt de petits empresaris i treballadors autònoms han d’acabar tancant o han de fer autèntics miracles per arribar a final de mes, el govern català i la majoria de partits parlamentaris es limiten a pidolar al govern espanyol els 1.400 milions del fons de competitivitat que deu a Catalunya, quan aquests diners no són res comparats amb els 22.000 milions que Espanya cada any roba a tots els catalans en concepte de “solidaritat”. Aquest és el preu que paguem per ser espanyols. Aquest és el preu de no tenir un estat propi. Aquesta és la reflexió que els nostres polítics haurien de traslladar a la ciutadania.
Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista
(Publicat al Somnotícia, 20-VI-2011)
Mal perdre
13 juny 2011
Sigui dit d’entrada que jo, malgrat que ja fa anys que estic en el món de la política, mai no he ocupat cap càrrec públic, i encara menys cap càrrec remunerat, i que, independentment de com acabi el serial del tercer regidor de la llista de la CUP a Girona, sigui regidor o no, continuaré treballant per tot allò en què crec: la independència de la meva nació, la regeneració política, una societat més justa per al conjunt de la ciutadania, etcètera. D’altres segurament no dirien el mateix, sobretot aquells que han convertit la professió política en el seu modus vivendi…
Després del reguitzell de recursos que Esquerra ha anat presentat a diferents instàncies judicials per intentar esgarrapar uns vots que els gironins li van negar el 22-M, només puc dir que la CUP i Rcat ja hem guanyat quatre cops aquest regidor que ERC ens disputa, perquè en tots aquests recursos sempre ens han donat la raó. La direcció d’Esquerra està en el seu dret d’esgotar totes les possibilitats per mirar de sortir-se amb la seva, però entenc que és lamentable que, per un interès purament partidista, s’hagi hagut d’ajornar la constitució de l’Ajuntament per la voluntat d’uns pocs de resoldre als jutjats un tema que han perdut a les urnes. Els gironins i les gironines van expressar la seva voluntat el 22 de maig i van atorgar tres regidors a la CUP i Rcat i cap a Esquerra. Cap dels apoderats d’ERC va registrar cap incidència en cap mesa dels col·legis electorals de tot Girona. Si el dia de les eleccions no van detectar cap irregularitat, per què ara s’atreveixen a dir que tot el procés s’ha portat amb “poc rigor”?
Jo penso, a diferència del que han manifestat els portaveus dels altres grups presents en el ple municipal, el mateix que la gran majoria de ciutadans de la nostra ciutat amb què he parlat aquests dies: aquesta gent tenen un mal perdre i ara, per insistir a acudir de nou a la justícia que tres vegades ja els ha dit que no tenen raó, haurem d’esperar tres setmanes a constituir el nou ajuntament, amb tot el que això suposa de paralització municipal. La gent no vol que els polítics es barallin i que acabin als tribunals, vol que les institucions funcionin i solucionin les problemàtiques que els afecten. Repeteixo el que ja he dit aquests dies: en nom dels tres regidors de la candidatura, reitero el nostre oferiment als votants de grups independentistes, ecologistes, progressistes i d’altres que s’han quedat fora del consistori a ser la seva veu dins de l’Ajuntament.
Reagrupament Independentista
(Publicat a El Punt, 11-VI-2011)
Junqueras té prou feina a casa seva
13 juny 2011
Vaig llegir l’altre dia en un diari digital que Oriol Junqueras, eurodiputat d’ERC i a hores d’ara ja segurament alcalde de Sant Vincenç dels Horts, afirmava que se sentia “astorat” per una informació en què es deia que l’Ajuntament de Tremp continuaria a les mans dels socialistes pel suport que aquest partit obtindria d’un regidor de Reagrupament, cosa que impediria que hi hagués una majoria alternativa de caràcter “sobiranista”.
Vull dir, d’entrada, que no conec suficientment el cas de Tremp i que jo sempre he defensat que, amb un caràcter general, i sobretot nacional, els independentistes no hem de regalar les institucions catalanes a aquells partits que com a mínim no defensin el dret a decidir de la nació catalana. Això no obstant, entenc, perquè n’hi ha un munt d’exemples, que, a l’hora d’establir pactes en l’àmbit municipal, el que més pesa normalment no són les directrius marcades en un aspecte nacional sinó els factors locals: temes urbanístics, mediambientals… i fins i tot els factors personals, la relació entre els partits i els seus dirigents a cada poble i moltes altres coses. A banda d’això, crec que els partits han de respectar, en la immensa majoria dels casos, la sobirania local a l’hora d’establir acords i aliances, perquè generalment sempre són els polítics locals els que més directament saben allò que beneficia el seu municipi.
Per tant, el que fa Junqueras: extrapolar un acord local puntual i elevar-lo a una categoria nacional em sembla un intent barroer de portar l’aigua al seu molí, el d’Esquerra, per intentar demostrar que Reagrupament entra en contradicció amb allò que sempre havia criticat als actuals dirigents d’ERC.
A veure, si en alguns municipis hi ha regidors d’organitzacions independentistes que pacten amb partits no independentistes, i si anitzem això des d’un punt de vista nacional, a mi, evidentment, no m’agradarà; però, repeteixo, pot haver-hi factors locals que expliquin aquests acords, i, encara que potser en algun cas no els expliquin, no es pot comparar això amb l’entreguisme als interessos del PSC que ha protagonitzat la direcció d’ERC els últims anys a Catalunya. No és el mateix que un regidor de RCat doni el poder al PSC en un municipi concret que regalar la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments de les ciutats més importants del país als socialistes, com ha fet ERC, només per afany de poder, càrrecs i sous.
Sorprèn que Oriol Junqueras, la gran esperança del redreçament d’Esquerra en aquest país a hores d’ara, quedi “astorat” per un possible acord puntual d’un regidor reagrupat de Tremp i que el seu grau d’astorament no sigui com a mínim el mateix en relació amb el partit en el qual ara milita, que ha pactat amb els socialistes, amb els enemics del dret a l’autodeterminació de Catalunya, a tot arreu, a gairebé totes les institucions i de manera generalitzada. Pel que sembla, tota aquesta allau de suports republicans al PSC no tan sols no el va deixar “astorat” en el seu dia, sinó que no va ser cap impediment perquè en un moment donat ell passés d’independent a militant d’ERC com a mostra de suport a aquesta formació política.
Sorprèn també que determinats mitjans, arran del cas de Tremp i potser algun altre de puntual, aprofitin l’avinentesa per qüestionar Reagrupament amb tanta mala llet i que, en canvi, es passi per alt, per exemple, que Convergència, amb qui molts d’aquests que ens critiquen diuen que hauríem d’intentar pactar per fer fronts “sobiranistes” estigui arribant a acords amb el PP a tants llocs (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Parlament…), a menys que algú consideri que els populars poden també formar part d’aquest front “sobiranista”…
En fi, demanaria modestament a Oriol Junqueras que afluixi una mica en les seves crítiques als altres i que miri més cap a casa seva, que prou feina hi té a fer. I que s’ho agafi com una crítica constructiva, ja que si la disjuntiva dels militants d’ERC ha de ser la de triar entre l’“esquerra nacional” de Ridao, supeditada absolutament als interessos del PSC i de l’esquerra espanyola, o el redreçament independentista d’ERC que representa el mateix Junqueras, no hi ha color. Els que apostem per la unitat d’acció independentista esperem que se’n surti.
Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista
(Publicat a Somnotícia, 10-VI-2011)
Tots amb Bildu
13 juny 2011
Finalment, sembla que la coalició de l’esquerra abertzale, Bildu, podrà presentar-se a les pròximes eleccions a Euskadi i Navarra. Ha costat molt i al final la decisió ha arribat al Tribunal Constitucional espanyol, i s’ha pres per un sol vot de diferència. Té la seva lògica, a Espanya tot el que tingui a veure amb la democràcia costa molt. L’Estat espanyol ve del totalitarisme, i, com aquell qui diu, fa quatre dies que ha arribat a això que ells anomenen estat de dret, i encara de molt baixa qualitat. A qualsevol país del món, que una organització armada decidís posar fi a la seva actuació violenta i apostar per la via política seria ben rebut, i el govern d’aquest país faria tot el possible per facilitar les sortides democràtiques als que abans brandaven les armes. Aquí, en canvi, el govern espanyol i l’oposició fan tot el contrari: intentar posar tots els obstacles legals i judicials per impedir que els que aposten per la pau se’n surtin i que els partidaris de la violència s’imposin.
Un altre exemple, després de l’aclaparador resultat del Partit Nacional Escocès (SNP) en les eleccions escoceses i de l’anunci del seu líder, Alex Salmond, que en els propers cinc anys Escòcia celebrarà un referèndum d’autodeterminació, el govern britànic –on ara manen els conservadors i els liberaldemòcrates– ja ha anunciat que respectarà la celebració i el resultat d’aquesta consulta, tot i que, quan es faci, els partits que l’integren faran campanya en contra de la independència. Us imagineu un govern espanyol, ja sigui dels popupars o dels socialistes, dient el mateix a Madrid davant l’anunci que Catalunya vol fer un referèndum per decidir el seu futur l’any 2014? Doncs aquesta és la diferència entre un estat democràtic i un de totalitari que ha basat la seva unitat no pas en l’acord sinó en la violència, la tortura i la mort.
Però tornem a Bildu. Amb els desesperats intents d’il·legalitzar questa coalició, com abans van fer amb el partit Sortu, l’Estat espanyol ha tornat a demostrar que prefereix un escenari de violència abans que un altre de pau. Espanya s’estima més intentar guanyar a cop d’il·legalitzacions, de detencions i de privacions de llibertat, encara que això li suposi assumir algun atemptat de tant en tant, que no pas entrar en la confrontació de les idees en un escenari de pau, en el qual el dret a decidir sempre estarà per sobre del dret a no decidir. A Espanya sempre li anirà millor la continuïtat de la violència d’ETA per així poder criminalitzar tot el moviment d’alliberament nacional basc, ja que els espanyols saben que, si s’acava la violència, s’acaba la serva coartada per poder combatre, per poder negar l’exercici de l’autodeterminació dels pobles.
Espanya, com ja he dit abans, no és un estat de tradició democràtica i ha basat sempre el seu imperi en la raó de la força, en el genocidi, en l’eliminació dels drets dels altres, de la llengua dels altres, de la història dels altres. A Espanya ara gairebé ja no li queden colònies i no vol que els pocs colonitzats que li quedem fem el pas cap a la llibertat, perquè Espanya, sense bascos, catalans, gallecs… ja no és res. No és res políticament, no és res econòmicament, no és res esportivament… I ells ho saben, ho saben millor que nosaltres.
Som diferents, i mireu si ho som que, gairebé coincidint en el temps, quan el Tribunal Suprem espanyol, barroerament, va voler negar el dret dels independentistes bascos –uns independentistes que han fet una decidida aposta per la pau i la democràcia que no té marxa enrere– a acudir a les urnes el proper 22-M, a Catalunya, el passat 7 de maig, el Moviment per la Independència celebrava la Conferència Nacional per l’Estat Propi amb una participació multitudinària, una conferència que ha de desembocar, aquesta tardor, en l’Assemblea Nacional Catalana, una assemblea que té un objectiu tan democràtic com és el de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació en l’horitzó del 2014. És a dir, pràcticament el mateix dia que els espanyols apostaven per l’autoritarisme, per la negació de la democràcia, per impedir que uns ciutadans d’Euskal Herria portessin les seves propostes als col·legis electorals, els catalans fèiem tot el contrari, feiem un pas endavant a favor de la llibertat, de la democràcia i del dret a decidir.
Sigui com sigui, al final les paperetes de Bildu estaran a disposició dels ciutadans bascos. És un triomf dels independentistes, però és sobretot un triomf de la llibertat i de la democràcia i és una altra derrota d’Espanya i dels enemics de les llibertats dels pobles.
Carles Bonaventura
Reagrupament Independentista
(Publicat a Somnotícia, 11-V-2011)