El PP, un partit hostil
19 setembre 2011
En l’últim ple de l’Ajuntament de Girona del passat 12 de setembre, la portaveu del grup del Partit Popular, en el moment d’intervenir per argumentar el seu vot contrari a la moció proposada per la resta de grups en defensa de la immersió lingüística en català i del model d’escola catalana, va utilitzar un argument que ja he sentit dir a altres dirigents del PP a Catalunya: “El problema (del govern i dels grups defensors de la llengua pròpia de Catalunya) no el tenen amb el Partit Popular, sinó amb els tribunals de justícia.” Doncs no. Senyora Veray, no perdi la coherència que li reconeixem, tot i que molts no compartim les seves idees en absolut.
El PP, com també fa Ciudadanos i altres grups i col·lectius enemics de les llibertats nacionals de Catalunya, fa temps que utilitza la llengua catalana amb intencionalitats polítiques i també fa temps que tots plegats han judicialitzat aquest tema fins a l’extrem; això tothom ho sap. De fet, les resolucions sobre la llengua i la identitat catalanes que emeten els tribunals espanyols ja són una prolongació d’un marc juridicopolític majoritariament establert pel PP i pel PSOE i que, per tant, mai no serà favorable als interessos de les catalanes i els catalans, perquè aquí només els ximples i els babaus es creuen això de la divisió de poders. No fotem.
Això dels tribunals espanyols envers Catalunya és com si en un Barça-Madrid el senyor Florentino Pérez es vestís de negre i groc, i sortís al camp a arbitrar el partit i que, a sobre, estigués auxiliat a les bandes per Butragueño i Chendo i, a més a més, que el reglament del matx l’haguessin redactat els socis del Madrid. Tothom es pot imaginar quin seria el resultat final; doncs bé, pel que fa a la justícia espanyola envers els drets i interessos de Catalunya, tres quarts del mateix, sempre tindrem les de perdre.
Però, per si encara no n’hi hagués prou amb això, vostès aprofiten aquest tema d’una manera descaradament partidista. A Espanya, fomentant-hi la catalanofòbia i aprofitant-se d’uns mitjans de comunicació clarament anticatalans i, a Catalunya, fent costat a aquells que lluiten contra la normalització del català en aquells pocs àmbits en què la llengua pròpia de Catalunya gosa treure el cap després de tres segles de persecució, de desprotecció legal i de suportar llargs períodes de règims totalitaris i antidemocràtics que han afavorit la presència massiva de la llengua castellana a casa nostra.
La seva defensa teòrica del bilingüisme no és creïble en absolut perquè vostès només es queixen i actuen en aquells àmbits (molt pocs) en què el català està per damunt del castellà, però mai en aquells altres (moltíssims) en què el català és pràcitcament inexistent i en què el castellà és àmpliament majoritari. Se’ls veu el llautó, senyora Veray.
Sentint-la a vostè l’altre dia en el ple de Girona, semblaria que el PP tan sols fos un simple espectador en la pugna entre els tribunals espanyols i els que defensem la immersió lingüística en català. Res més lluny de la realitat. El Partit Popular és part activa en la persecució de la llengua catalana arreu dels Països Catalans. O no ha estat el PP el partit que va portar el frustrat nou Estatut al Tribunal Constitucional, el qual va dictar una sentència absolutament contrària a la presència de la llengua catalana en tots els àmbits? O no van ser vostès els que van portar la llei de l’educació catalana a aquest mateix tribunal?
Com port dir que el PP no té res a veure amb els promotors dels recursos contra el català a l’ensenyament quan la seva presidenta a Catalunya es fotografia amb el senyor Francisco Caja, responsable de Convivencia Cívica Catalana, i demana l’ensenyament bilingüe per al seu fill?
Digui el que digui la senyora Veray, queda clar que el Partit Popular és un partit hostil a la llengua catalana. Sempre que pot aprofita el seu poder polític i institucional per combatre els tímids avenços que la nostra llegua ha aconseguit al nostre país d’ençà de la mort del dictador, i allà on governa fa tot el possible perquè el català retrocedeixi perquè el castellà sigui la llengua aclaparadorament dominant.
Al País Valencià, aquest any 126.000 alumnes que havien demanat cursar els seus estudis en la llengua pròpia del país han estat derivats a la línia en castellà perquè el govern popular diu que no hi ha prou places. Aquesta és una problemàtica que passa en aquest territori any rere any sense que al PP li interessi posar-hi solució. A això hi afegim la intenció del senyor Francisco Camps, ara ja dimitit, de suprimir l’actual línia en català per imposar-ne una de sola de trilingüe valencià/castellà/anglès que minoritzaria encara més la presència del català en l’ensenyament al País Valencià amb l’excusa del necessari coneixement de l’anglès. A això hi hem d’afegir la persecució del govern valencià contra les emissions de TV3, el no reconeixement de la carrera de filologia catalana en les oposicions a l’administració, el rebuig a la unitat de la llengua, etc.
A les Illes Balears, el recentment estrenat president, José Ramón Bauzá, vol que el català deixi de ser un requisit per accedir a l’administració pública, pretén derogar el decret de mínims que garanteix la presència del català almenys en un 50% en l’ensenyament, ja ha suprimit la direcció general de Política Lingüística amb l’excusa de l’estalvi, ha tancat la Ràdio i Televisió de Mallorca i ja ha començat a qüestionar la unitat de la llengua amb una pretesa defensa del que ell anomena “modalitats”: el “mallorquí”, el “menorquí”, l’“eivissenc” i el “formenterenc”…
A la Franja de Ponent, la reciclada política popular Luisa Fernanda Rudi ha amenaçat de derogar la tímida llei de llengües aprovada pel govern anterior que reconeix el català i l’aragonès com a “llengües pròpies”, no pas oficials, l’oficialitat es reserva només per al castellà. Així mateix, també parla de “modalitats” i nega que a la Franja es parli català sinó “fragatí”, “lliterà”… que diu que no necessiten cap protecció ni reconeixement.
No cal recordar tampoc les negatives del conegut eurodiputat Aleix Vidal-Quadras a sumar-se a les iniciatives d’altres eurodiputats catalans com ara Ramon Tremosa, Raül Romeva o Oriol Junqueras a favor de la presència del català a les instituticions europees, iniciatives que qualifica de “provincianes”. A més a més, hi afegeix que “les polítiques lingüístiques catalanes són un problema menor en l’àmbit europeu” i que no cal “perdre més el temps amb la bestiesa del català”…
En conclusió, senyora Veray, el PP és part implicada i activa en la persecució de la llengua catalana tant al Principat de Catalunya com a la resta dels Països Catalans i a Europa. És un partit hostil a la normalització lingüística, un partit que, sempre que pot, combat qualsevol tímid avenç de la nostra llengua allà on sigui, un partit, per tant, que hauria de ser rebutjat per la resta de forces polítiques catalanes com a company de viatge.
Per cert, un apunt final. Només tindrem possibilitats de viure en català i en un páís normal amb la independència de la nostra nació, amb un estat propi a favor que garanteixi els nostres drets i llibertats com a nació. Mantenir-nos a Espanya i esperar que la seva legalitat i els seus tribunals defensin la nostra llengua i els nostres drets és una absoluta ximpleria. Qui ens ho digui, o és boig o ens enganya, o les dues coses alhora.
Carles Bonaventura i Cabanes.
Regidor de Reagrupament al grup de la CUP de l’Ajuntament de Girona
(Publicat a Somnoticia.cat, 17-IX-2011)
Els espanyolistes estimen Ridao
15 agost 2011
Jo sempre he defensat que els independentistes ens hem de presentar a totes les eleccions, siguin les municipals, les del Parlament, les espanyoles o les europees, i que no hem d’entrar en disquisicions filosòfiques sobre si com a independentistes hem de ser o no presents en determinades institucions. Els catalans hem de defensar allà on calgui el nostre dret a esdevenir un Estat lliure: aquí, a Espanya, a les institucions europees i a qualsevol lloc del món. Ara bé, hem de saber molt bé què anem a fer a aquestes institucions.
Per exemple, si volem ser presents als ajuntaments, no ens hem de preocupar només de la xarxa de clavegueram, dels jardins dels parcs o de l’amplada de les voreres; des dels ajuntaments també estarem obligats a defensar el dret de la nostra nació a ser un país lliure, ja que per fer-hi una simple gestió local ja hi ha els partits als quals ja els està bé l’actual statu quo. Si ens presentem a les eleccions al Parlament, el que no haurem de fer els independentistes és desenvolupar-hi una simple gestió autonòmica i acceptar dòcilment el marc juridicopolític espanyol que ens condemna a ser una trista comunitat autònoma de règim comú; el que haurem de fer, aprofitant la nostra presència en aquesta cambra, és treballar perquè s’hi proclami la nostra independència, perquè per fer de simples diputats autonòmics ja hi ha tots els altres partits espanyols i regionalistes. Si som presents a les institucions europees no hi serem com a representants del Regne d’Espanya ni com uns membres més dels grans grups ideològics europeus: socialistes, populars, liberals… sinó com a catalans que hi anem per fer-los saber que a Europa no hi pot haver ciutadans de primera (els que tenen Estat propi) i de segona: catalans, escocesos, bascos, gal·lesos, flamencs, corsos, sards… I, si ens hem de presentar a les pròximes eleccions espanyoles del 20 de novembre –que jo crec que sí que ens hi hem de presentar–, ho explicaré d’una manera breu però prou entenedora per a tothom que llegeixi aquestes ratlles: hi hem d’anar a fer just el contrari del que hi ha fet el senyor Joan Ridao, encara secretari general d’Esquerra.
Per què sóc tan contundent amb aquesta afirmació? Doncs perquè, si els independentistes hem de ser presents al Congrés dels Diputats espanyol o al Senat, no és per guanyar-hi un premi de popularitat, ni per ser entrevistats pels mitjans de comunicació madrilenys com a oradors brillants, ni perquè ens elogiïn els companys i companyes d’escó dels partits espanyols. Si realment l’amic Ridao hagués exercit d’independentista a Madrid, algú amb dos dits de front es creu que rebria tants compliments dels cercles espanyols o fins i tot espanyolistes? Per rebre premis de popularitat com a català espanyolitzat ja hi ha en Duran i Lleida, no cal que l’independentisme en fabriqui cap còpia perquè ja existeix l’original que ens té acostumats dia sí dia també a desenvolupar aquest paper tan penós que ens allunya de la sobirania i ens encadena cada cop més a Espanya i als seus poders fàctics econòmics, polítics i mediàtics.
Dissabte passat llegia un article en un diari escrit per un espanyolista i enemic de la nació catalana i de la seva llengua com és Francesc de Carreras desfent-se en elogis envers la maduresa i clarividència del diputat Ridao; d’altres personatges sinistres com els senyors Rivera, Ferran o Salmon, com molt bé s’informava des de Somnoticia.cat, també situaven l’actual secretari general d’Esquerra en un pedestal i es feien creus que ERC tingués dubtes a l’hora de deixar-lo repetir com a cap de llista per aquest partit en les pròximes eleccions generals. Doncs bé, ja està tot dit, amb aquests companys de viatge lloant les teves “virtuts”, amic Ridao, val més que et preguntis què has estat fent tots aquests anys a Madrid. Ja t’ho diré jo: de tot menys aprofitar la teva responsabilitat política per fer avançar el nostre país cap a la independència.
I pel que fa a ERC, jo, que encara crec que aquest partit pot desenvolupar un paper fonamentalment en el procés de la nació catalana cap a la seva sobirania, un consell: si el que voleu és quedar-vos fora del Congrés dels Diputats espanyol a partir del 20-N, tal com us va passar en les passades municipals als ajuntaments de Girona, Tarragona i Lleida, si voleu clavar-vos una altra patacada històrica i passar de vuit diputats a Madrid (fa vuit anys) a 3 (fa quatre) i quedar-vos ara amb zero, la millor manera d’aconseguir-ho és que cediu davant les pressions dels vostres grups de poder interns i permeteu que Joan Ridao repeteixi com a cap de llista.
I pel mateix preu, un altre consell: si opteu per un candidat independent, que no sigui el candidat independent d’ERC i prou, que sigui el candidat de tot l’independentisme català, un candidat que estigui disposat a anar a Madrid a trencar-se la cara per la independència de Catalunya, per la seva llibertat, pels drets de les catalanes i els catalans a ser lliures. Si els diputats que obtingueu hi han d’anar a avalar pressupostos que perpetuen el nostre espoli fiscal, pactar esmenes ridícules sobre temes hispànics diversos, debatre les missions de l’exèrcit espanyol al món i votar lleis espanyoles que als catalans no ens serveixen per res; és a dir, si hi han d’anar a exercir de simples diputats espanyols d’esquerres, com han fet els vostres representants tots aquests anys, més val que es quedin a casa i tot això que ens estalviarem.
Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista
(Publicat a Somnoticia.cat, 8-VIII-2011)
Tots tres vam mentir
22 juliol 2011
En el ple de l’Ajuntament de Girona del passat 12 de juliol la portaveu del grup del Partit Popular, suposo que eufòrica pel pacte amb l’alcalde de CiU que es pensa que dóna a aquest partit espanyolista centralitat política a la ciutat, es va acarnissar en la seva intervenció amb el portaveu del grup de la CUP, Jordi Navarro, que per si alguna cosa es caracteritza és per ser una persona mesurada en les seves paraules i que, en la seva rèplica posterior, no va respondre a la portaveu pepera amb la contundència que hauria merescut.
Deia la senyora Veray –que cal recordar que milita en la mateixa formació que Aguirre, Fraga, Bauzá, Camps, Mayor-Oreja i altres personatges anticatalans d’aquest partit que encara no ha condemnat el franquisme…–, entre altres improperis de caire demagògic, que el portaveu de la CUP “havia perdut tota la seva credibilitat” quan en la seva intervenció en el ple d’investidura va afirmar que havia mentit a l’hora de fer la seva promesa d’acceptació del càrrec i que no pensava ni ser fidel al rei borbó ni respectar la Constitució Espanyola ni l’Estatut d’Autonomia. Això, que tant sembla que va escandalitzar la líder popular gironina i altres autoritats presents a la sala, crec que, lluny de restar credibilitat al nostre portaveu, n’hi va donar molta.
M’explico; la gent està acostumada que els polítics tradicionals menteixin sempre, però mai no ho admeten. Menteix la senyora Veray quan diu que el seu suport al cartipàs convergent es fa en benefici de Girona. Fals; pacta per donar la imatge que el PP serà el soci prioritari de CiU a l’Ajuntament i que condicionarà l’acció de govern del senyor Puigdemont els pròxims quatre anys. Menteix la senyora Pia Bosch quan diu que la seva prioritat, a l’hora d’avalar el cartipàs convergent, són els ciutadans de Girona, perquè, com ha quedat clar, el que ha impulsat els socialistes a donar-hi suport ha estat aconseguir el títol de cap de l’oposició per a la seva portaveu –patètic, perquè ni tan sols representa el 50% dels regidors de l’oposició– i obtenir un altre assessor per al seu grup. I menteix també el nou alcalde quan diu que la iniciativa d’oferir el càrrec de cap de l’oposició va ser seva, perquè ja sabíem que els socialistes hi anaven al darrere. Ara ens falta saber si el senyor Puigdemont també menteix quan proclama el seu independentisme, tot i que, si tenim en compte que el primer pacte que realitza al consistori el fa amb dues formacions que són contràries al dret a decidir dels catalans, això com a mínim ja és indicatiu que la independència no és una des les seves prioritats.
Amb aquest panorama de mentides que ens volen fer passar per veritats, que el senyor Navarro afirmés sense complexos i amb tota sinceritat que va mentir a l’hora d’acatar el marc juridicopolític de l’Estat és un fet que l’honora i que, en tot cas, posa de manifest la baixa qualitat democràtica de l’Estat espanyol quan obliga els càrrecs electes –per poder desenvolupar la tasca per a la qual el poble els ha elegit– a prometre unes lleialtats i unes fidelitats que en molts casos, com en el nostre, no tenen cap sentit. Quedi clar també que no només el senyor Navarro va mentir, els altres dos regidors del grup de la CUP, l’Anna Pujolàs i jo mateix, de Reagrupament –que a més vaig fer la promesa amb un exemplar de la Constitució catalana a la mà–, també vam mentir: no pensem acatar la Constitució Espanyola ni ser lleials a la monarquia borbònica, tot el contrari: les combatrem amb totes les nostres forces.
Regidor de Reagrupament al grup de la CUP de l’Ajuntament de Girona
(Publicat a El Punt, 22-VII-2011)
CiU i el PP: amistats perilloses
23 juny 2011
Aviat farà un any de la gran manifestació del 10 de juliol en defensa dels drets nacionals de Catalunya i en contra de les interferències del Tribunal Constitucional espanyol sobre el dret a decidir dels catalans. Aquella mobilització es va convertir en un clam a favor de la independència i de l’estat propi. Una de les formacions polítiques que va participar en aquella marxa va ser Convergència i Unió. En el seu dia, quan era a l’oposició, van ser molts els catalans que van confiar que aquesta federació, quan tornés al poder, faria els passos necessaris per substituir un govern tripartit supeditat als interessos espanyols per un govern ambiciós nacionalment. Molts dels participants en la manifestació sobiranista del 10 de juliol, per tant, van confiar després electoralment en CiU i en les seves promeses a favor del dret a decidir. Ara ens trobem un escenari en què el soci prioritari dels convergents és el PP, una formació política que és totalment contrària a les llibertats nacionals de Catalunya, com ha tornat a demostrar Alícia Sánchez-Camacho fa pocs dies demanant l’ensenyament bilingüe per al seu fill i fent costat a aquells sectors reaccionaris i espanyolistes que a Catalunya volen destruir la immersió lingüística a l’escola.
Fa pocs dies, la premsa gironina ens feia saber que CiU i el PP governaran junts el Consell Comarcal del Gironès, un acord al qual s’afegeixen les facilitats que donen els populars perquè el govern de la Generalitat pugui tirar endavant el seu pressupost i els acords als quals han arribat les dues formacions en ajuntaments, diputacions, altres consells comarcals, etc. Concretament, el pacte al Consell del Gironès, acordat per les direccions de CiU i el PP, fa presagiar que a l’Ajuntament de Girona Convergència pugui tenir també els regidors del PP com a socis prioritaris en la gestió municipal. Si aquest extrem es confirma, Rcat hi serà absolutament bel·ligerant, perquè entenem que aquesta aliança seria un engany als votants sobiranistes de CiU de la ciutat, que no han votat Convergència perquè ara pacti amb el PP.
Sembla que les tesis de Duran i Lleida s’imposen a CiU; després de voler-nos fer creure durant uns anys que Convergència apostava per la sobirania, ara ens tornem a trobar amb la Convergència de tota la vida, la que pacta a Madrid amb el PP o el PSOE, la que no té cap problema per aliar-se amb els enemics de les llibertats nacionals de Catalunya al nostre Parlament per assegurar-se la majoria. Em sorprèn que Carles Puigdemont, que sempre s’ha situat entre els sectors més sobiranistes de Convergència, ara afirmi sense complexos que li sembla bé la col·laboració del PP perquè CiU tiri endavant el pressupost del govern català.
Sigui com sigui, és bastant incomprensible que el senyor Mas passi en pocs anys d’anar al notari per comprometre’s a no pactar amb el PP a tenir els populars com a socis prioritaris a les institucions. Aquestes amistats perilloses, CiU ja les va pagar molt cares en un passat encara recent, farien bé els actuals dirigents de Convergència de tenir-ho ben present. A l’Ajuntament de Girona, Rcat es mantindrà fidel als seus principis de defensa de la independència de Catalunya, de regeneració democràtica i de servei als ciutadans de Girona que volen un ajuntament diferent.
Reagrupament Independentista
(Publicat a El Punt, 23-VI-2011)
Aquests dies proliferen les mobilitzacions de determinats sectors socials, polítics, sindicals, veïnals… per no parlar ja dels “indignats”, que és un tema més complex, contra les retallades que aplica el govern de la Generalitat, pressionat pel govern de l’Estat espanyol i instigat pels organismes econòmics europeus i mundials.
Massa sovint s’acusa els independentistes de desentendre’s d’aquestes reivindicacions, d’aquesta demanda de justícia social. Res més lluny de la realitat, si els independentistes volem la llibertat de la nostra nació, si amb tanta insistència reivindiquem l’estat propi, és precisament perquè creiem que amb la sobirania, amb la independència, amb el dret a decidir amb plena llibertat sobre tot allò que ens afecta, els ciutadans de Catalunya, tots, independentment del seu origen i procedència, de la llengua que parlin i del seu estatus social, tots, hi insisteixo, viurien millor.
No obstant això, els independentistes posem de manifest una part del discurs, que per a nosaltres és determinant i fonamental en la situació de què som víctimes, i que els autonomistes, aquells als quals ja els està bé el marc juridicopolític espanyol actual, obvien: el tracte econòmic colonial al qual Espanya sotmet Catalunya. És a dir, cap nació del món, cap territori, independentment que els seus dirigents siguin millors o pitjors, no se’n sortiria quan el 10% del seu PIB, més de 22.000 milions anuals en el cas de Catalunya, força més en el conjunt dels Països Catalans, és robat, com aquell qui diu, per a major glòria d’Espanya.
Els altres, “indignats” inclosos, ens diran que la culpa és dels polítics, dels bancs, de la globalització, de l’FMI, dels mercats, del capitalisme internacional… i segur que tenen raó, la culpa és de tots aquests i segur que si Catalunya fos un país independent també hi hauria sectors socials que ho passarien malament, i l’Estat català hauria de vetllar perquè se’n sortissin, però ara, amb l’actual situació, Catalunya és víctima de tots aquests poders que he esmentat abans, igual que tots els päisos, però també, i sobretot, del sagnant espoli sistemàtic de què és objecte per part d’Espanya, un espoli que afecta els seus ciutadans en conjunt i les classes populars, assalariats, autònoms i petits empresaris especialment.
Per tot això, fa uns dies, quan vaig assistir a Girona a una mobilització contra les retallades, en les meves declaracions a alguns mitjans de comunicació vaig donar una especial rellevància a aquest fet. Vaig dir també que no es poden fer recaure les conseqüències de la crisi damunt d’aquells que no són els responsables de la seva existència. I que el govern d’Espanya, amb la complicitat de la majoria de partits catalans, es dedica a salvar bancs i caixes, que són els primers responsables de la situació que tenim ara, mentre demana al govern de Catalunya que retalli serveis i drets que són bàsics perquè el nostre país tiri endavant.
Com s’està veient, malgrat haver donat diners públics a aquestes entitats bancàries i d’estalvi per assegurar la seva supervivència, després això no s’ha traduït en més ajudes en forma de crèdits a les nostres empreses, als nostres autònoms i a la gent que vol treballar per sortir de la crisi, sinó en més beneficis per a aquestes entitats i en sous escandalosos per a alguns dels seus directius. Això és intolerable!
És inacceptable que mentre a Catalunya el govern es dedica a tancar plantes d’hospitals, retardar la construcció d’escoles, suspendre infraestructures vitals per al nostre desenvolupament i eliminar ajudes fonamentals per a la nostra llengua i la nostra cultura, el govern espanyol, amb els nostres diners, es permeti el luxe, per exemple, de fer arribar el TAV, un transport ferroviari per a països rics, tal com es va dir des dels Estats Units, a comunitats autònomes en què serà de per vida absolutament deficitari. No passa res, ja paguem els catalans…
Mentre tot això passa, mentre les nostres empreses es veuen obligades a fer expedients de regulació d’ocupació que envien milers de treballadors a l’atur, mentre un munt de petits empresaris i treballadors autònoms han d’acabar tancant o han de fer autèntics miracles per arribar a final de mes, el govern català i la majoria de partits parlamentaris es limiten a pidolar al govern espanyol els 1.400 milions del fons de competitivitat que deu a Catalunya, quan aquests diners no són res comparats amb els 22.000 milions que Espanya cada any roba a tots els catalans en concepte de “solidaritat”. Aquest és el preu que paguem per ser espanyols. Aquest és el preu de no tenir un estat propi. Aquesta és la reflexió que els nostres polítics haurien de traslladar a la ciutadania.
Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista
(Publicat al Somnotícia, 20-VI-2011)
Mal perdre
13 juny 2011
Sigui dit d’entrada que jo, malgrat que ja fa anys que estic en el món de la política, mai no he ocupat cap càrrec públic, i encara menys cap càrrec remunerat, i que, independentment de com acabi el serial del tercer regidor de la llista de la CUP a Girona, sigui regidor o no, continuaré treballant per tot allò en què crec: la independència de la meva nació, la regeneració política, una societat més justa per al conjunt de la ciutadania, etcètera. D’altres segurament no dirien el mateix, sobretot aquells que han convertit la professió política en el seu modus vivendi…
Després del reguitzell de recursos que Esquerra ha anat presentat a diferents instàncies judicials per intentar esgarrapar uns vots que els gironins li van negar el 22-M, només puc dir que la CUP i Rcat ja hem guanyat quatre cops aquest regidor que ERC ens disputa, perquè en tots aquests recursos sempre ens han donat la raó. La direcció d’Esquerra està en el seu dret d’esgotar totes les possibilitats per mirar de sortir-se amb la seva, però entenc que és lamentable que, per un interès purament partidista, s’hagi hagut d’ajornar la constitució de l’Ajuntament per la voluntat d’uns pocs de resoldre als jutjats un tema que han perdut a les urnes. Els gironins i les gironines van expressar la seva voluntat el 22 de maig i van atorgar tres regidors a la CUP i Rcat i cap a Esquerra. Cap dels apoderats d’ERC va registrar cap incidència en cap mesa dels col·legis electorals de tot Girona. Si el dia de les eleccions no van detectar cap irregularitat, per què ara s’atreveixen a dir que tot el procés s’ha portat amb “poc rigor”?
Jo penso, a diferència del que han manifestat els portaveus dels altres grups presents en el ple municipal, el mateix que la gran majoria de ciutadans de la nostra ciutat amb què he parlat aquests dies: aquesta gent tenen un mal perdre i ara, per insistir a acudir de nou a la justícia que tres vegades ja els ha dit que no tenen raó, haurem d’esperar tres setmanes a constituir el nou ajuntament, amb tot el que això suposa de paralització municipal. La gent no vol que els polítics es barallin i que acabin als tribunals, vol que les institucions funcionin i solucionin les problemàtiques que els afecten. Repeteixo el que ja he dit aquests dies: en nom dels tres regidors de la candidatura, reitero el nostre oferiment als votants de grups independentistes, ecologistes, progressistes i d’altres que s’han quedat fora del consistori a ser la seva veu dins de l’Ajuntament.
Reagrupament Independentista
(Publicat a El Punt, 11-VI-2011)
Junqueras té prou feina a casa seva
13 juny 2011
Vaig llegir l’altre dia en un diari digital que Oriol Junqueras, eurodiputat d’ERC i a hores d’ara ja segurament alcalde de Sant Vincenç dels Horts, afirmava que se sentia “astorat” per una informació en què es deia que l’Ajuntament de Tremp continuaria a les mans dels socialistes pel suport que aquest partit obtindria d’un regidor de Reagrupament, cosa que impediria que hi hagués una majoria alternativa de caràcter “sobiranista”.
Vull dir, d’entrada, que no conec suficientment el cas de Tremp i que jo sempre he defensat que, amb un caràcter general, i sobretot nacional, els independentistes no hem de regalar les institucions catalanes a aquells partits que com a mínim no defensin el dret a decidir de la nació catalana. Això no obstant, entenc, perquè n’hi ha un munt d’exemples, que, a l’hora d’establir pactes en l’àmbit municipal, el que més pesa normalment no són les directrius marcades en un aspecte nacional sinó els factors locals: temes urbanístics, mediambientals… i fins i tot els factors personals, la relació entre els partits i els seus dirigents a cada poble i moltes altres coses. A banda d’això, crec que els partits han de respectar, en la immensa majoria dels casos, la sobirania local a l’hora d’establir acords i aliances, perquè generalment sempre són els polítics locals els que més directament saben allò que beneficia el seu municipi.
Per tant, el que fa Junqueras: extrapolar un acord local puntual i elevar-lo a una categoria nacional em sembla un intent barroer de portar l’aigua al seu molí, el d’Esquerra, per intentar demostrar que Reagrupament entra en contradicció amb allò que sempre havia criticat als actuals dirigents d’ERC.
A veure, si en alguns municipis hi ha regidors d’organitzacions independentistes que pacten amb partits no independentistes, i si anitzem això des d’un punt de vista nacional, a mi, evidentment, no m’agradarà; però, repeteixo, pot haver-hi factors locals que expliquin aquests acords, i, encara que potser en algun cas no els expliquin, no es pot comparar això amb l’entreguisme als interessos del PSC que ha protagonitzat la direcció d’ERC els últims anys a Catalunya. No és el mateix que un regidor de RCat doni el poder al PSC en un municipi concret que regalar la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments de les ciutats més importants del país als socialistes, com ha fet ERC, només per afany de poder, càrrecs i sous.
Sorprèn que Oriol Junqueras, la gran esperança del redreçament d’Esquerra en aquest país a hores d’ara, quedi “astorat” per un possible acord puntual d’un regidor reagrupat de Tremp i que el seu grau d’astorament no sigui com a mínim el mateix en relació amb el partit en el qual ara milita, que ha pactat amb els socialistes, amb els enemics del dret a l’autodeterminació de Catalunya, a tot arreu, a gairebé totes les institucions i de manera generalitzada. Pel que sembla, tota aquesta allau de suports republicans al PSC no tan sols no el va deixar “astorat” en el seu dia, sinó que no va ser cap impediment perquè en un moment donat ell passés d’independent a militant d’ERC com a mostra de suport a aquesta formació política.
Sorprèn també que determinats mitjans, arran del cas de Tremp i potser algun altre de puntual, aprofitin l’avinentesa per qüestionar Reagrupament amb tanta mala llet i que, en canvi, es passi per alt, per exemple, que Convergència, amb qui molts d’aquests que ens critiquen diuen que hauríem d’intentar pactar per fer fronts “sobiranistes” estigui arribant a acords amb el PP a tants llocs (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Parlament…), a menys que algú consideri que els populars poden també formar part d’aquest front “sobiranista”…
En fi, demanaria modestament a Oriol Junqueras que afluixi una mica en les seves crítiques als altres i que miri més cap a casa seva, que prou feina hi té a fer. I que s’ho agafi com una crítica constructiva, ja que si la disjuntiva dels militants d’ERC ha de ser la de triar entre l’“esquerra nacional” de Ridao, supeditada absolutament als interessos del PSC i de l’esquerra espanyola, o el redreçament independentista d’ERC que representa el mateix Junqueras, no hi ha color. Els que apostem per la unitat d’acció independentista esperem que se’n surti.
Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista
(Publicat a Somnotícia, 10-VI-2011)
Tots amb Bildu
13 juny 2011
Finalment, sembla que la coalició de l’esquerra abertzale, Bildu, podrà presentar-se a les pròximes eleccions a Euskadi i Navarra. Ha costat molt i al final la decisió ha arribat al Tribunal Constitucional espanyol, i s’ha pres per un sol vot de diferència. Té la seva lògica, a Espanya tot el que tingui a veure amb la democràcia costa molt. L’Estat espanyol ve del totalitarisme, i, com aquell qui diu, fa quatre dies que ha arribat a això que ells anomenen estat de dret, i encara de molt baixa qualitat. A qualsevol país del món, que una organització armada decidís posar fi a la seva actuació violenta i apostar per la via política seria ben rebut, i el govern d’aquest país faria tot el possible per facilitar les sortides democràtiques als que abans brandaven les armes. Aquí, en canvi, el govern espanyol i l’oposició fan tot el contrari: intentar posar tots els obstacles legals i judicials per impedir que els que aposten per la pau se’n surtin i que els partidaris de la violència s’imposin.
Un altre exemple, després de l’aclaparador resultat del Partit Nacional Escocès (SNP) en les eleccions escoceses i de l’anunci del seu líder, Alex Salmond, que en els propers cinc anys Escòcia celebrarà un referèndum d’autodeterminació, el govern britànic –on ara manen els conservadors i els liberaldemòcrates– ja ha anunciat que respectarà la celebració i el resultat d’aquesta consulta, tot i que, quan es faci, els partits que l’integren faran campanya en contra de la independència. Us imagineu un govern espanyol, ja sigui dels popupars o dels socialistes, dient el mateix a Madrid davant l’anunci que Catalunya vol fer un referèndum per decidir el seu futur l’any 2014? Doncs aquesta és la diferència entre un estat democràtic i un de totalitari que ha basat la seva unitat no pas en l’acord sinó en la violència, la tortura i la mort.
Però tornem a Bildu. Amb els desesperats intents d’il·legalitzar questa coalició, com abans van fer amb el partit Sortu, l’Estat espanyol ha tornat a demostrar que prefereix un escenari de violència abans que un altre de pau. Espanya s’estima més intentar guanyar a cop d’il·legalitzacions, de detencions i de privacions de llibertat, encara que això li suposi assumir algun atemptat de tant en tant, que no pas entrar en la confrontació de les idees en un escenari de pau, en el qual el dret a decidir sempre estarà per sobre del dret a no decidir. A Espanya sempre li anirà millor la continuïtat de la violència d’ETA per així poder criminalitzar tot el moviment d’alliberament nacional basc, ja que els espanyols saben que, si s’acava la violència, s’acaba la serva coartada per poder combatre, per poder negar l’exercici de l’autodeterminació dels pobles.
Espanya, com ja he dit abans, no és un estat de tradició democràtica i ha basat sempre el seu imperi en la raó de la força, en el genocidi, en l’eliminació dels drets dels altres, de la llengua dels altres, de la història dels altres. A Espanya ara gairebé ja no li queden colònies i no vol que els pocs colonitzats que li quedem fem el pas cap a la llibertat, perquè Espanya, sense bascos, catalans, gallecs… ja no és res. No és res políticament, no és res econòmicament, no és res esportivament… I ells ho saben, ho saben millor que nosaltres.
Som diferents, i mireu si ho som que, gairebé coincidint en el temps, quan el Tribunal Suprem espanyol, barroerament, va voler negar el dret dels independentistes bascos –uns independentistes que han fet una decidida aposta per la pau i la democràcia que no té marxa enrere– a acudir a les urnes el proper 22-M, a Catalunya, el passat 7 de maig, el Moviment per la Independència celebrava la Conferència Nacional per l’Estat Propi amb una participació multitudinària, una conferència que ha de desembocar, aquesta tardor, en l’Assemblea Nacional Catalana, una assemblea que té un objectiu tan democràtic com és el de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació en l’horitzó del 2014. És a dir, pràcticament el mateix dia que els espanyols apostaven per l’autoritarisme, per la negació de la democràcia, per impedir que uns ciutadans d’Euskal Herria portessin les seves propostes als col·legis electorals, els catalans fèiem tot el contrari, feiem un pas endavant a favor de la llibertat, de la democràcia i del dret a decidir.
Sigui com sigui, al final les paperetes de Bildu estaran a disposició dels ciutadans bascos. És un triomf dels independentistes, però és sobretot un triomf de la llibertat i de la democràcia i és una altra derrota d’Espanya i dels enemics de les llibertats dels pobles.
Carles Bonaventura
Reagrupament Independentista
(Publicat a Somnotícia, 11-V-2011)
L’autonomisme, en fallida
15 abril 2011
Això ja no ho arregla ningú. Ni el Mas que acaba d’arribar amb les tisores, ni el tripartit que ha marxat deixant deutes pertot arreu, ni el Zapatero que ja ens ha dit adéu, ni el Rajoy, que aquests dies hem tingut per aquí visitant les colònies del nord-est d’Espanya i probable nou inquilí de La Moncloa si Rubalcaba, l’etern home de confiança de González (àlies senyor X), o l’antiindependentista Chacón (“Viva España y viva el rey!”) no ho eviten.
La cosa no depèn de qui mani a Catalunya o de si el que hi ha a Espanya és amic nostre, que mai no ho serà. La destrossa es pot mirar per la dreta o per l’esquerra, per dalt o per baix, però ara, com a la central de Fukushima, les parets ja han caigut i tothom pot veure la magnitud de la tragèdia. Estem en fallida; en fallida política, ja que les receptes autonomistes no posen remei a la malaltia sinó que empitjoren la salut del malalt; en fallida econòmica, perquè qualsevol entès en economia ens dirà que, si ja en època de vaques grasses un país al qual els pirates que té de veïns li roben cada any 22.000 milions ja ho té difícil per sortir-se’n, quan arriben les vaques magres, les estretors es converteixen en misèria absoluta. I així estem ara a Catalunya, retallant com bojos peces bàsiques dels nostres serveis públics i ajornant fins a l’eternitat infraestructures cabdals per a una societat emprenedora com la catalana. El govern espanyol ens exigeix que reduïm el dèficit fins a límits inassumibles, però en cap moment els inquisidors espanyols no han fet esment de retallar la sagnia que per a Catalunya suposa l’espoli fiscal, del qual l’Estat es beneficia a costa que els catalans paguem més impostos, tanquem plantes d’hospitals, retallem escoles i deixem de subvencionar elements bàsics de la nostra cultura.
A veure, no és només que el govern català, el d’ara i el d’abans, no ho faci prou bé, és que l’autonomisme està en fallida, és insostenible. Tot governant català que vulgui sortir de la crisi dins el marc juridicopolític espanyol està condemnat al fracàs. Com a alternativa tenim l’estat propi, una Catalunya independent que, segons Kenneth Rogoff, execonomista en cap de l’FMI, seria un dels països més rics del món.
Reagrupament Independentista
(Publicat a El Punt, 12-1V-2011)
O independentistes o falangistes
11 abril 2011
Els més de 257.000 vots del 10-A a Barcelona, els gairebé 900.000 que hi ha hagut des del 13 de setembre del 2009, a Arenys de Munt, fins al 10 d’abril del 2011, al Cap i Casal i a d’altres municipis, les desenenes de milers de voluntaris d’arreu de Catalunya… han evidenciat que la causa de la independència, la causa de l’estat propi per a Catalunya, és avui, sens dubte, la que té més capacitat de mobilització al nostre país, i tots els que des de fa molts anys estem enquadrats en la lluita independentista ens hem de felicitar de la fita que hem assolit.
Si ens ho haguessin dit vint anys enrere, potser no ens ho hauríem cregut, però la realitat és que avui el procés independentista, el procés d’alliberament nacional del nostre poble, ha arribat a un punt de no retorn i no només per la quantitat, les xifres són per si soles impressionants, sinó també i sobretot per la qualitat. Avui, a les files dels partidaris de la independència hi ha la part més dinàmica, més preparada, més culta, més il·lustrada, més emprenedora de la societat catalana, la més capacitada per crear opinió, per marcar la línia a seguir i, quan això passa, la victòria és a tocar. La banda unionista, l’espanyolista, s’ha quedat sense arguments, sense raons, sense capacitat de convèncer i tan sols pot apel·lar a la por i a una legalitat vigent que ens encotilla, la qual no és producte de la democràcia ni de la llibertat sinó fruit de la dictadura franquista. Un discurs ben curt de mires, ben escàs, ben mediocre. Els independentistes hem guanyat, per tant, la batalla de les idees.
Després del 10-A, com he dit abans, els independentistes ens hem de felicitar, malgrat tots els errors comesos, per la feina feta, però jo voldria felicitar sobretot aquells que han donat la cara per la independència malgrat militar en opcions polítiques no independentistes o declaradament antiindependentistes. Vull felicitar la gent d’Unió, d’Iniciativa o del PSC que han votat en les consultes i que han votat “sí” a la llibertat, “sí” a la democràcia, “sí” a la independència. Perquè cada cop queda més clar que es tracta d’això: o llibertat o esclavatge, o sobirania o submissió, o democràcia o legalitat espanyola, o independència o Espanya, o una Catalunya plena o tancar plantes d’hospital per culpa de l’espoli fiscal espanyol.
Fa un temps, en una conferència que va fer a Barcelona, l’expresident dels Estats Units Bill Clinton va dir amb tota solemnitat que el futur seria “català o talibà”. Era la seva manera de dir que depèn de tots nosaltres, de la nostra capacitat de convicció, de la nostra força, de la solidesa dels nostres arguments… que el dia de demà visquem en un espai de llibertat que garanteixi els nostres drets individuals i col·lectius o sota un règim totalitari que no respecti els més mínims drets fonamentals. Doncs bé, a tots aquells que aquests dies han practicat el discurs de la por, que han minimitzat i menyspreat les consultes, que han mirat cap a un altre costat, que han intentat desmobilitzar els catalans, que han fet tot el possible per ridiculitzar i treure valor a l’exercici de la democràcia participativa els diria que ja no queda gaire temps perquè hagin de triar i que quan arribi aquest moment no quedarà espai per a terceres vies.
O independentistes o falangistes, aquesta serà la disjuntiva. Ni federalistes, ni confederalistes, ni autonomistes… totes aquestes alternatives estan mortes i enterrades, i fins i tot aquells que encara les defensen ho saben, però és la seva excusa per no fer el pas, per quedar-se a Espanya, per quedar-se en el passat.
El 10-A, un quart de milió de barcelonins van apostar per un futur en llibertat, per una Catalunya que trobi el seu lloc a Europa i al món, perquè els catalans puguem decidir sobre la nostra cultura, la nostra economia, les nostres infraestructures, la nostra política exterior, les nostres seleccions esportives, la nostra llengua… D’altres van fer front comú amb la Falange: el senyor Duran i Lleida, la senyora Núria de Gispert, el senyor Herrera, la senyora Sánchez-Camacho, el senyor Rivera, el senyor Nadal i el senyor Iceta, entre alguns altres il·lustres representants de la política catalanoespanyola, cada cop menys, per sort. El futur o el passat, els independentistes o els falangistes, Catalunya o Espanya, democràcia o totalitarisme, Estat propi o comunitat autònoma, llibertat nacional o Constitució espanyola… l’elecció és clara i cada vegada ho serà més. Visca la llibertat, visca Catalunya lliure!
Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista
(Publicat a Som Notícia, 11-IV-2011)