Revista de Ferrocarrils

Text i foto Carles Gorini

Alfons M. Thió de Pol va ser enginyer municipal de Girona i Cap dels Serveis Municipals fins el 1985, moment en què va començar una altra etapa a la Generalitat de Catalunya, primer com a Cap de Serveis de la Junta de Residus i, més tard, com a Director General de Protecció Civil. És, a més, el tècnic que va proposar la solució del viaducte, què va resoldre el problema de Girona amb el ferrocarril. Recorda aquells anys amb il·lusió.

Quin lloc ocupava el problema del ferrocarril a l’agenda de l’enginyer municipal de Girona?
Un lloc molt important. Vaig ser enginyer municipal des del 1956 i, també, cap dels Serveis Municipals des del 1963. Això va fer que tingués una visió panoràmica de la ciutat, molt plena de les seves necessitats. En aquells estius en què començava el turisme, travessar Girona era un problema gros per culpa dels passos a nivell. Algunes vegades les cues de vehicles provinents del sud havien arribat a la cruïlla de Caldes de Malavella, que es diu aviat. Entre el pas a nivell de la carretera de Santa Coloma i el de Santa Eugènia hi havia dos quilòmetres d’una barrera infranquejable, fins i tot, pels vianants.

Amb quines solucions treballàveu?
Hi havia el Pla del 1955, que preveia fer passar el tren per un túnel a les Pedreres, amb l’estació de viatgers a sota del Seminari amb entrada pel carrer del Sac. Feia riure! Nosaltres vam començar a treballar en una alternativa que consistia a fer passar el tren pel Pla de Salt, si fa o no fa, per allà on més tard va passar l’autopista. Però ens van dir que no, perquè allò no era Girona i la ciutat no es podia quedar sense estació. Aleshores, un dia, en Martí Piera Escofet que era el director dels trens d’Olot i Sant Feliu i que rebia moltes revistes estrangeres, me’n va ensenyar una en la qual es mostrava la construcció d’un viaducte com a solució per l’accés ferroviari a un poble francès.

I va venir la solució del viaducte…
Vaig pensar que podíem provar de fer un perfil longitudinal de la línia del ferrocarril al seu pas per Girona, començant des del pas a nivell de la carretera de Santa Coloma fins el pont sobre l’Onyar. La sorpresa va ser que la via s’aixecava 5,5 metres, és a dir, que la topografia del terreny ens demanava un pas elevat. Després de parlar-ne amb el tinent d’alcalde, Santiago Perez Rodeja, vam preparar un avantprojecte molt detallat entre l’arquitecte Masgrau, l’aparellador Lluís Sànchez i jo, que vam presentar al Director General de Transports, Santiago de Cruylles. Després d’una hora i mitja de reunió, Cruylles es va aixecar i li va dir al seu secretari: “al llegar a Madrid, encargue el anteproyecto.” Des d’aleshores tot va anar lliscant sobre rodes, tothom es prenia el projecte amb gran il·lusió, potser perquè seria el viaducte més llarg d’Espanya.

Amb aquesta solució, quin futur els quedava als trens petits?
Pels trens petits hi havia un altre projecte: el de passar per sota de la carretera i les vies i unificar-los en un de sol. No he entès mai per què no es va dur a terme.

Heu parlat de Martí Piera. Va mantenir sempre l’esperança de salvar els trenets?
Penso que en aquells anys Martí Piera no tenia grans esperances, perquè sabia que des de Madrid els ferrocarrils de via estreta es veien molt malament. Senzillament els deixaven caure. Jo veia en Piera desanimat, només amb l’ànim de fer-los sobreviure però sense possibilitats de modernitzar-los.

Quan es va encarregar l’informe dels trens de via estreta a SOFRERAIL, vàreu tenir cap contacte amb els tècnics francesos?
No recordo haver fet cap reunió amb aquesta gent. En canvi, pel tren gros, sí que van haver moltes reunions. Des de l’Ajuntament es volia posar l’estació de mercaderies a Fornells, perquè hi havia lloc. Hi va haver molts estira i arronsa i una sorpresa: l’estació de Girona, en realitat, era un baixador i la nominal, era la de mercaderies, per la qual cosa si trèiem la de mercaderies de la ciutat deixàvem Girona sense estació, i no ens van deixar. De vegades la burocràcia té unes coses…

Tornant al viaducte, se’l sent seu?
És que no és meu! Meva va ser la idea, però el projecte el va tirar endavant molta gent. Estic content que amb la meva proposta s’aconseguís una cosa que ha donat un bon servei.

Ara l’hem de tirar a terra?
Sóc fill de pagès i al camp no es llença res que pugui fer servei. La pregunta és si el viaducte pot servir per alguna cosa. Si la resposta és sí, conservem-lo. Si és que no, adéu i Santes Pasqües… Un enginyer sap que allò que fa té data de caducitat. En això som molt pragmàtics, el primer que considerem és la utilitat.