Escrits amb els dits

Portada del llibre

En la línia de les novel·les nòrdiques que tanta nomenada estan tenint en els últims temps, Ningú no ho ha vist (Columna) de Mari Jungstedt (Estocolm, 1962) torna a situar-nos en un escenari de crims recargolats obra d’una ment malalta que trenquen, en aquest cas, la tranquil·litat quasi paradisíaca de Gotland, la principal illa de Suècia. Una història on Jungstedt construeix la figura d’un comissari que protagonitza tots els seus llibres, Anders Knutas, un personatge que, de moment, se situa a anys llum de l’empatia i la profunditat torturada de Kurt Wallander, per no anar més lluny. Malgrat tot, l’autora sap mantenir ben tibat el fil del misteri fins ben bé al final, per bé que, com passa molt sovint en aquesta mena de relats, el desenllaç resulta una mica posat en calçador, amb una dosi d’acció massa alta per embotir-la en tantes poques planes, sobretot tenint en compte que la resta del llibre és d’un to més aviat pausat i meandrós (amb una història d’amor paral·lela que al final convergeix en la resolució de la trama d’una manera un pèl previsible). M’ha passat una mica com en el cas de la Camilla Läckberg i Les filles del fred, que ja els trobo entretinguts però que es troben un pas per darrere de mestres de la novel·la negra escandinava com Henning Mankell o Jo Nesbö. Això sí, m’han entrat unes ganes boges (i més sabent que els crims d’aquesta novel·la són ficció) d’anar a passar les vacances a l’illa de Gotland (o a la veïna de Färo, que també hi surt i on, per cert, va viure fins a la seva mort el cineasta Igmar Bergman, sogre, encara més per cert, de Henning Mankell). La descripció que fa Jungstedt d’aquests dos paratges hi convida.