Escrits amb els dits

Portada del llibre

He llegit Que comenci la festa (Angle Editorial), de Niccolò Ammaniti, un trepidant i sorprenent relat sobre la Itàlia de cartró pedra que ben bé podria ser la Catalunya de cartró pedra, canviant per la nostra fauna local els escriptors, els polítics, els futbolistes i les models que hi surten. L’argument entrellaça en capítols alterns la crònica social glamourosa, cínica i descarnada protagonitzada per un novel·lista d’èxit amb problemes d’excés de capacitat de seducció, amb la trista realitat d’una colla d’arreplegats que intenten organitzar una secta satànica de pa sucat amb oli. Les dues històries conflueixen en una festassa surrealista organitzada per un magnat sobrevingut que desemboca en una tragèdia mil·lenarista de proporcions grotesques i fantàstiques. Sexe, vanitat, odi i les principals característiques de la misèria humana banyada en or es citen en aquesta obra desaforada que mostra una capacitat de fabulació remarcable, un intel·ligent domini del to paròdic i una dosificació de l’acció, un tempo, que manté la tensió sense accelerar-la fins un últim centenar de planes que són un crescendo absolutament desbocat i trepidant que salta a gambades llarguíssimes la barrera de la versemblança sense perjudicar la història. No és en aquest sentit, tan esparracat, com, per exemple, Una part del tot, d’Steve Toltz, però és que en Toltz és d’un altre planeta literari on viu ell i una colla molt selecta d’elegits. Ammaniti viu encara a un grapadet d’anys llum, però hi viatja a velocitat de creuer.