Que Javier Cercas publiqui un llibre és, des de fa molts anys, una invitació a la lectura. Una aposta segura. Una promesa certa de satisfacció. Amb El impostor no hi ha novetat, per tant. Forma part d’aquella categoria d’obres de l’autor que, com fins a cert punt Soldados de Salamina i, especialment, Anatomía de un instante, podríem anomenar falsa realitat, ficció realista o (personalment em quedo amb aquesta) fricció literària, producte del frec constant entre diverses disciplines, entre el món de debò i l’inventat, que no deixa de formar part del món de debò perquè està inventat per algú de debò. Sigui com sigui, Cercas no en diu ni falsa realitat, ni ficció realista, ni encara menys literatura de fricció, en diu relats reals, per tant escriurem relat real, concepte que ha fet fortuna com a subgènere híbrid del gènere híbrid per excel·lència que és la novel·la.
Quan un comença a llegir El impostor, com havia passat quan un començava a llegir Soldados… o, anys més tard, se submergia en Anatomía…, pensa que l’obra de l’autor gironí, o del gironí d’origen extremeny, o de l’autor extremeny d’arrels gironines, o de l’autor que és una mica de tot plegat, pensa que Cercas hauria de ser lectura obligatòria no només a les facultats on s’ensenya literatura sinó també en totes les d’Història i també en les de Periodisme. Els estudiants aprendrien com es fa recerca documental, com es recull la memòria oral, com es contrasta una cosa i l’altra i, finalment, com es presenta tot plegat escrit de forma rigorosa i alhora amena, trepidant. Llegidora. Una lliçó integral per a molts redactors que sovint incorren en la superficialitat per guanyar amenitat; un model per a un bon grapat d’investigadors del passat que topen contra la inintel·ligibilitat quan han de posar l’erudició negre sobre blanc.
Per tant un comença a llegir Cercas pensant que El impostor, i abans Anatomía… i anteriorment Soldados…, per aquest ordre o per qualsevol altre, haurien de ser lectura obligatòria, però a mesura que es van passant pàgines la impressió va canviant; a mig llibre, la convicció s’escrostona; quan s’arriba a l’última pàgina el lector no només no ha abandonat la idea que Cercas hauria de ser lectura obligatòria per als aprenents d’historiadors i/o de periodista sinó que està completament segur que hauria d’estar prohibit. Totalment. Hauria d’estar proscrit d’aquests estudis perquè una cosa és aprendre d’un bon model i cosa ben diferent que un bon model et pugui convertir no pas en un bon historiador o en un bon periodista sinó en un historiador o un periodista frustrat. És el risc que corren aquests professionals, o aprenents de professionals, davant la constatació que l’obra de Cercas no només és qüestió de mètode sinó de creativitat. Una sobredosi de Cercas pot inocular la malaltia més terrible del món de la creació: la síndrome de Salieri, aquell músic notable al qual, segons la llegenda, o, millor dit, segons la llegenda sorgida de la pel·lícula Amadeus de Milos Forman, vivia rosegat per l’enveja que li causava el geni Mozart. No diré que Cercas sigui Mozart (o fins i tot diré que Cercas no és pas Mozart) però sí que confessaré que algú que, com en el cas d’un servidor, es guanya la vida o intenta guanyar-se-la fent d’historiador a estones i de periodista a temps complet, pot arribar a veure l’autor extremeny o gironí, o una mica de totes dues coses, o molt de totes dues coses, com a propagador d’un salierisme galopant.
Bromes a banda. A hores d’ara qualsevol persona mínimament interessada per l’actualitat literària sap que El impostor explica la història d’Enric Marco, aquell senyor que va passar de ser un heroi nacional a un indesitjable després que es descobrís, ara fa una dècada, que la seva història com a presoner dels camps nazis havia estat una enganyifa, una ensibornada, una mentida de dalt a baix. Cercas esventra aquesta mentida i, com passa amb algunes intervencions quirúrgiques, descobreix que aquella mentida forma part de la metàstasi de falsedat que ha estat la vida de Marco. La trajectòria durant la Guerra Civil, el franquisme, la transició i més enllà queden detallades gràcies a la perícia de cirurgià, de forense, d’entomòleg, de l’autor.
Una cosa a tenir en compte. Que El impostor explica la història d’Enric Marco és cert, però no és pas tota la veritat. O, millor dit, que Enric Marco sigui el protagonista de la novel·la que ressegueix la vida d’Enric Marco és una certesa a mitges. O una veritat incompleta. El nonagenari impostor és el nom central d’un relat on comparteix protagonisme amb el personatge habitual en les obres de Javier Cercas: Javier Cercas. Desconec si aquest autor passarà a la posteritat com a un dels més brillants de la literatura en llengua castellana d’aquests temps. Del que no tinc cap dubte és que Javier Cercas és ja actualment un personatge literari amb dret a figurar entre els clàssics, de Spade a Ripley, de Smiley a Maigret. El Cercas personatge és, al meu parer, el gran secret de l’obra del Javier Cercas escriptor, el Cercas touch, el fil conductor, el guia dels lectors, als quals Cercas, el personatge, estira de les solapes i arrossega a la realitat paral·lela del llibre, que no és altra cosa que una paral·lela de la realitat.
Cercas, el personatge: aquest individu neuròtic i lúcid, insegur i convençut, tímid i xerraire fins a la pedanteria, eixelebrat i reflexiu, desmanegat i convencional. Odiós i entranyable. No sé si té alguna cosa a veure amb el Javier Cercas real, si és el seu alter ego, o si el Javier Cercas real s’ha anat convertint amb el temps en un clon del personatge que ha creat; no ho sé ni m’importa, ni hauria de treure gaire la son al lector. El impostor podria ser simplement un bon llibre perquè explica amb profusió de dades fruit d’una recerca exhaustiva una gran història. Però la diferència entre un bon llibre i el llibre excel·lent que és El impostor l’aporta Javier Cercas l’autor, amb la seva tècnica del mirall narratiu, del work in progress que no només ens explica uns fets sinó que, per mitjà de Javier Cercas el personatge, veiem com es va construint des de dins. No és pas l’inventor d’aquest mecanisme, del qual en destacaria obres mestres recents com Dues vides, de Vikram Seth, Novel·la familiar, de John Lanchester, o HHhH, de Laurent Binet. Però Cercas és qui millor dóna unitat a tota una obra per mitjà d’aquest recurs narratiu. Escriu Cercas sempre la mateixa novel·la? Sí, afortunadament per als seus seguidors.
És aquesta excel·lència que ens permet portar a rebatre, si més no des de la controvèrsia recreativa, algunes de les tesis principals del llibre, com la que compara Enric Marco amb Don Quixot. Home, no. A mesura que el relat avança, i avança sota la permanent i reiterada comparació quixotesca, Enric Marco es va allunyant cada cop més, en opinió d’aquest lector, de la figura cervantina. De fet, aquesta distància entre el mentider català i el delirant manxec la marca diverses vegades Cercas mateix quan qualifica Marco de “pícaro profesional» (p. 212) o “pícaro sobresaliente” (p. 270). Si una cosa no és Don Quijote, o si un qualificatiu resulta més allunyat de quixotesc, aquest és pícaro. Don Quixot és tot al contrari d’un pícaro. Marco és un pinxo indomable, un entabanador. Un il·luminat i un idealista? Potser sí. Potser també. Però gens quixotesc, molt més lazarillesc, o molt més dickensià.
Algunes reflexions sobre el rol paradigmàtic d’Enric Marco en el relat de l’antifranquisme també costen de pair: “Podía el país entero reconocerse honestamente como lo que era, en todo el horror y la vergüenza y la cobardía y la mediocridad de su pasado.” “Marco reinventó su vida en un momento en el que el país entero estaba reinventándose. Es lo que ocurrió durante la transición de la dictadura a la democracia en España. Muerto Franco, casi todo el mundo empezó a construirse un pasado […] deseosos de demostrar que eran demócratas de siempre y que durante el franquismo habían sido opositores.” “Al fin y al cabo, a mediados de los años setenta el país entero cargaba a cuestas con cuarenta años de dictadura a la que casi nadie había dicho No y casi todos habían dicho Sí, con la que casi todos habían colaborado por fuerza o por gusto y en la que casi todos habían prosperado, una realidad que intentó esconderse o maquillarse o adornarse como Marco había adornado o maquillado o escondido la suya.”
La recuperació de la memòria històrica, com tot allò que té relació amb la construcció dels relats col·lectius, està subjecta a manipulació, distorsió i aprofitament partidista i individual, certament, però aquesta és una visió força reduccionista, o provocadora si es vol, perquè abans que la política, abans que la justícia, i fins i tot contra la justícia i al marge de la política, la recuperació de la memòria històrica és una necessitat humanitària, una qüestió de dignitat personal i social.
A diferència del que Cercas conclou a partir de l’estudi d’un sol cas, em sembla inexacte dir que abans de la mort de Franco “casi nadie había dicho No”, i excessiu sostenir que després de la mort del dictador la societat es va construir un passat heroic adornant o maquillant el passat. En primer lloc, bona part de la ciutadania venia de l’anonimat i va continuar en l’anonimat un cop va passar el franquisme. No pas perquè no fossin mediòpates (com qualifica ell Marco) ni exhibicionistes, no pas perquè molts no tinguessin un passat heroic (molts l’havien tingut i no el van explicar mai), sinó perquè bona part dels que haurien pogut lluitar contra la dictadura simplement eren morts. Literalment morts, com els milers de víctimes del franquisme o, encara pitjor (tot i que amb aquest pitjor probablement els primers no hi haurien estat d’acord) molts eren, i aquesta va ser la gran victòria del franquisme, morts en vida.
El franquisme no va causar majoritàriament ni adhesió (tot i que va haver-hi molts afectes) ni indiferència (tot i que molta part de la població va acabant convivint-hi); ni connivents, tot i que la connivència no va ser pas menor. El secret del franquisme i la seva perdurabilitat va ser la capacitat d’inocular el terror en la ciutadania. Franco no va tenir prou oposició no pas perquè no hi hagués prou antifranquistes sinó perquè els antifranquistes tenien massa por, derivada no pas de la incertesa que els provocava la idea de combatre la dictadura (això potser encaixaria en alguna accepció del concepte covardia) sinó justament per tot el contrari, per la certesa i la seguretat de què els passaria si ho feien, que era el mateix que havia passat als seus pares, als seus germans, als seus amics, als que ho havien provat abans.
Molts dels que vam ser infants a finals dels seixanta i a principis dels setanta tenim el record d’haver passat aquells anys més feliços o menys infeliços però sobretot amb l’estranya sensació de viure envoltats de morts, dels morts absents i dels morts presents, dels absents que parlaven a crits i dels vius que proferien els seus silencis evidents. Els que vam néixer en els últims anys del franquisme, i potser els que van néixer una mica abans i tot, segurament no recordem gaires lluitadors, o potser en recordem menys dels que després ens han explicat, amb sinceritat o amb impostura, que ho havien estat. Però recordem el terror incrustat al rostre de molts. De molts i, especialment, de moltes. Filles de morts, germanes de morts, esposes de morts, massa joves la majoria per haver estat mares de morts, però prou espantades per no haver volgut parir candidats a morts polítics. Allò no era pas un terror de vençuts, ni de convençuts, sinó purament el pànic eixut i fred que incrusta en les persones allò que en argot jurídic es diu por insuperable. Crear una categoria, un arquetipus, a partir del retrat d’un impostor com Marco resulta, com a mínim, un exercici de frivolitat ideològica. O, si es vol, una provocació per incitar a la legítima polèmica.
La història d’Enric Marco que ens explica Cercas, tot i ser un magistral exercici d’investigació i un brillant exemple de relat periodístic, respira millor en el terreny de la literatura de ficció, o potser seria millor dir-ne, recuperant la idea inicial, literatura de fricció, que és el resultat de fregar la creativitat amb la realitat per alimentar amb prou versemblança el món paral·lel que és la novel·la. No es pot acusar Cercas d’allunyar-se de la veritat, perquè la veritat que conté la novel·la és la seva legítima veritat, una veritat absoluta, indiscutible i irrefutable. Altra cosa és utilitzar una novel·la per aportar conclusions sobre la realitat. Acostar-se a Cercas és, sovint, discrepar-ne del fons i admirar-ne la forma. És la gràcia. És la gràcia perquè si fos a l’inrevés, si n’admiréssim el fons i en qüestionéssim la forma, estaríem davant d’un bunyol. O, pitjor encara, d’un bunyol amb missatge. I El impostor és un llibre excel·lent. (Publicat a la revista Cultura d’El Punt Avui, el 5 de desembre de 2014)
