Escrits amb els dits

No és pas cap norma escrita però sí consuetud que els diaris fem uns resums de tancament de l’any repassant què ha estat el més noticiable i quins personatges públics, per bé o per mal, han destacat especialment. En l’edició d’avui podeu llegir una quinzena de perfils d’homes i dones que han sigut d’actualitat. Alguns deuen estar satisfets i contents de la feina feta. Altres preferirien haver passat més desapercebuts perquè la causa de la seva notorietat els hauria de fer caure la cara de vergonya. Podeu determinar quin és cada cas a mesura que aneu girant plana. Hi ha una altra galeria de personatges que és més difícil d’arrenglerar, d’identificar i de valorar. És la llista dels noms que seran notícia l’any vinent. Ens en vénen uns quants al cap sense haver de rumiar-hi gaire. Alguns segurament seran repetits. Altres ja fa més d’una temporada que despunten s i, si tot va com sembla que ha d’anar, continuaran. No em feu dir noms perquè encara semblaria que tinc favoritisme cap a aquella o aquella altra persona. D’aquí a 365 dies els podreu llegir al resum que vindrà. Tanmateix, el 2014 que comença demà passat tindrà un protagonista indiscutible. No té rostre únic, ni personalitat individual. És el poble català, que es conjuga en plural i té moltes veus, tot i que últimament sembla que van força a l’uníson, almenys les que circulen pel carril de la centralitat, que és la via catalana cap a la independència. Aquest any és el nostre. Aquest i uns quants més. Però tot dependrà, en els pròxims mesos, de la capacitat de resistència col·lectiva que tinguem. Disposem lideratges sòlids, plurals i complidors. Però en els moments difícils i alhora esperançadors que s’acosten la força determinant no serà de qui estira, sinó de qui empeny. Comença el 2014, l’any dels catalans. (Publicat a El Punt Avui el 30 de desembre de 20139

La meva àvia Teresa explica que, quan era petita, al pati de l’escola la mainada jugava a italians i bissinis. Escarnien el deliri imperialista de Mussolini a Abissínia, també dita Etiòpia, un conflicte en voga en aquells temps previs a les catàstrofes concatenades de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. El Duce era el feixisme rampant, l’imperialisme voraç. El règim del dèspota Haile Selassie representava els anhels de llibertat dels pobles oprimits. Com que els nens solen imitar el que veuen fer a casa, la disputa reproduïa una de les grans tertúlies de sobretaula del moment, controvèrsia remota a les quals els catalans continuem abonats a l’hora d’emmirallar, o substituir, les contradiccions i rivalitats pròpies.

Un grapat de dècades després, ara és, per exemple, l’enquistada confrontació entre palestins i israelians que ens motiva. Periodistes abrandats, ortodoxos de la política, tertulians a sou i polemistes vocacionals es llancen els plats pel cap en una batussa que no voldria comparar mimèticament amb la dels anys trenta perquè no sabria amb qui identificar uns i altres. Aquests dies el galliner està esvalotat pel recent viatge del president Mas a Israel. N’hem sentit a dir de l’alçada d’un minaret, hem llegit murs i murs de lamentacions a les xarxes socials i el foc creuat ha animat les ones i omplert els papers. Més o menys tothom ha perbocat prejudicis, fílies i fòbies sobre els arguments. Com a recreació dialèctica la cosa seria passable si no fos que a casa nostra el que toca no és embrancar-nos en disputes bizantines sinó anar fent via buscant pragmàticament els aliats que ens puguin ajudar a fresar el camí. (Publicat a El Punt Avui el 18 de novembre de 2013)

La Justícia, en majúscules, avui s’entén com un sistema contraposat a l’arbitrarietat, l’imperi del més fort i el revengisme. Tenim lleis que tipifiquen conductes censurables i procediments per perseguir aquests comportaments sota la premissa fonamental que tothom és innocent fins que no es demostra el contrari. Per reblar el clau garantista, el dubte beneficia l’imputat, in dubio pro reo, si em permeteu la llatinada. En aquest context, l’administració de justícia és un complex engranatge en què compten més les proves que les ganes, les evidències que les sensacions, l’objectivitat més que l’animositat, en uns processos en què la raó la té, dreta llei, qui la demostra o la defensa millor. Això quadra fins que ve la sentència del Prestige i tot són estirades de cabells i trucs al pit d’indignació.
Molt bé. Sense el sistema judicial actual, el capità del Prestige estaria criant malves (o algues) al fons de l’Atlàntic, dins un sac ple de rocs o amb unes sabates de ciment. I els gestors de la crisi ecològica jaurien de per vida envoltats de polls en una masmorra recòndita d’un castell llunyà. Són estils. Fórmules periclitades per més que, socialment, encara tinguem necessitat de fer justícia trobant un culpable que purgui, un nom que expiï la responsabilitat. La justícia sense condemna és incompresa. Dit això, no pot provocar altra cosa que unes basques incontenibles veure com en cas de dubte el plat de la balança cedeix sistemàticament cap al poderós, el fort. In dubio pro reo? In dubio pro domino, més aviat, siguin fils de plastilina, banquers, infantes o lladres de guant blanc. No acaba de fer el pes, aquesta balança. (Publicat a El Punt Avui el 15 de novembre de 2013)

Quan una pregunta com ara “quina opinió té el govern sobre…” no obté com a resposta un missatge únic és que alguna cosa no acaba de rutllar. En tot grup humà hi ha opinions diverses. L’executiu d’un país no és, però, cap fòrum de debat entre iguals, sinó un espai de presa de decisions amb distribució competencial determinada i jerarquia encapçalada pel president. És normal que el responsable de les infraestructures opini sobre carreteres, el de cultura sobre teatre, el de governació sobre funcionaris, per posar tres exemples agafats a l’atzar. En les línies polítiques mestres, en canvi, la dispersió de declaracions confon una mica l’opinió pública. Un equip dirigent sol funcionar mentre hi ha una certa moral de victòria compartida i, sobretot, mentre els membres del gabinet són capaços de contenir la temptació de marcar perfil propi. Ai, el concepte perfil propi. Ja se sap que els periodistes som molt emprenyadors i que un micròfon fa salivar. I que en els aparells polítics en caiguda lliure, siguin governs o bé partits, la polifonia és inexorable perquè tothom s’aferra al clau roent de la seva pròpia notorietat per sobreviure a l’ensulsiada. En aquest sentit, per exemple, l’olla de grills en què s’ha convertit el PSC té una explicació. En canvi, el govern actual és el que ens ha de conduir a l’estat propi. Se suposa, doncs, que cal un discurs clar i uniforme. El president Mas ja ha tocat el crostó als consellers sobre el tema de la consulta. A veure si se’n surt. Si fins i tot a Esquerra, històricament el partit amb més bocamolls per metre quadrat de la política catalana, han aconseguit disciplinar-se, és que no deu ser tan difícil. (Article publicat a El Punt Avui el 8 de novembre de 2013)

¿Vostè considera (en atenció a la llibertat de consideració, si ho prefereix, pot considerar-se tractat de tu, de camarada, col·lega, amic/amiga, compatriota o federalista, esculli l’opció que més li plagui); considera, doncs, en tant que ciutadà o ciutadana d’aquest país, en el benentès que estigui d’acord que el país del qual vostè és ciutadà o ciutadana, sobre el qual es formula la pregunta, clara i directa, és sense cap mena de dubte Catalunya, una regió del nord-est de la península Ibèrica actualment integrant del Regne d’Espanya com a nacionalitat històrica que va accedir a l’autonomia d’acord amb l’article 151 de la Constitució, carta magna incorruptible per molts anys a major glòria de la transició i la unió indivisible de la comuna unicitat sobirana única i unitària; tenint en compte, a més, que després de múltiples interpretacions s’ha arribat a la conclusió que cal una via per preguntar als catalans, sense perjudici que la sobirania resti en mans de la totalitat dels espanyols i no pas únicament de la part consultant de la primera part, que serà considerada la part consultant de la primera part, i, finalment, sense oblidar que de tot això no se’n derivarà cap decisió vinculant sinó merament orientativa de les polítiques que caldrà seguir en atenció a la legalitat vigent, vostè considera, doncs, que els catalans i les catalanes han de poder decidir si poden formular una pregunta que els permeti decidir en un futur quina ha de ser la qüestió a debatre en relació amb la voluntat majoritària expressada en referèndum?
1. Sí.
2. No.
3. Podria repetir la pregunta?
(Publicat a El Punt Avui el 4 de novembre de 2013)</strong>