Escrits amb els dits

El primer efecte positiu de l’aprovació de la proposta de pacte fiscal no s’ha fet esperar ni vint-i-quatre hores. El senyor ministre dels espanyols Cristóbal Montoro va mossegar l’ham i ens va etzibar una d’aquelles demostracions de prepotència i menyspreu imperials que són una màquina de fabricar independentistes a cabassats. Ja es veu a venir que això serà el pa de cada dia fins al setembre. Un crescendo d’intensitat verbal (ei, que tampoc cal arribar a dir “macarra” a cap legítim representant del poble dels espanyols) fins que els nostres veïns hagin expel·lit tot el fel i tota la víscera per la boca per acabar de convèncer a cops de realitat tots aquells catalans que encara dubten que l’únic que pretén l’Estat espanyol és humiliar-nos com a país.
En aquest més que probable clima de virulència verbal és important que des de Catalunya hi hagi fermesa en les paraules però elegància en el to. Amb el ruixat de provocacions que ens baixarà seria comprensible que a més d’un compatriota se li escalfés la boca. Comprensible però estratègicament poc intel·ligent. Cal mostrar al món que en aquest conflicte els seriosos, els responsables, els assenyats, som els catalans. No n’hi ha prou que efectivament sigui així, que tinguem la raó de la nostra banda, sinó que hem de contraposar serenitat catalana a la disbauxa espanyola. Costarà, perquè Espanya ja ha posat en marxa la maquinària per desacreditar els catalans i haurem de sentir-nos-en a dir de l’alçada d’un campanar. Paciència. La partida serà més curta del que ens pensem, però la guanyarà no pas qui demostri més força, sinó més habilitat. (Publicat a El Punt Avui el 27 de juliol de 2012)

Portada del llibre

He llegit L’edat del dubte, un altre impecable relat policíac d’Andrea Camilleri protagonitzat pel commissario Salvo Montalbano, el cinquantí enamorat de la seva feina, de la bona taula i, en aquest lliurament, d’una jove agent que li farà trontollar les trencadisses seguretats emocionals de l’eterna relació a distància amb la seva promesa Lívia, una relació gairebé telefònica que els lectors habituals ja saben que està immersa en un estira i arronsa cada cop menys amistós. Sempre s’ha dit que Camilleri utilitza les trames de lladres i serenos com a excusa per, d’una banda, descriure la complexa humanitat siciliana i, de l’altra, generar unes divertides escenes entre una colla de personatges habituals dignes de la millor comèdia de situació. A L’edat del dubte, d’una manera directa però gens afectada (ben al contrari, fins i tot amb un punt paròdic desgreixador que es manté fins ben bé al final) un Montalbano més que madur s’enfronta a l’última crida de l’amor jove o, millor dit, que es pensa que el pot rejovenir. Tot plegat, aquest cop, sense disminuir l’interès d’un argument policíac consistent i ben ordit (tot comença amb l’aparició d’un cadàver desfigurat en un bot al port de Vigata) que manté el suspens fins a un final digne d’una tragèdia shackesperiana, o potser seria més adequat dir d’una òpera de Puccini. Camilleri tornarà a fer feliços els seus incondicionals, amb el traductor Pau Vidal, un cop més, com un aliat immillorable per a la versió catalana. (Vegeu més ressenyes clicant a El llegir no fa perdre l’escriure)

Barcelona celebra enguany el vintè aniversari de l’esdeveniment que la va ressituar en el panorama internacional. Durant dècades, la capital de Catalunya pràcticament només havia figurat al mapa marcada en els plànols de l’aviació italiana que l’havia bombardejada durant la Guerra Civil. La celebració dels Jocs Olímpics de l’any 1992 va marcar un punt d’inflexió, un pas endavant, un salt cap a la modernitat que va potenciar una marca que encara avui dóna uns rèdits incalculables no només a la ciutat sinó a tot el país.
L’estratègia, com tots sabem, va funcionar molt bé un cop i prou. Es va voler tirar de veta del model, seguir el mateix patró, però ja es va veure que ni el Fòrum de les Cultures, o l’estrambòtica proposta d’uns jocs d’hivern, no van aconseguir renovar l’impuls d’una ciutat que, sense dir que està esmorteïda, podríem convenir que no li aniria pas malament una nova empenta.
Tenim sort, perquè la conjuntura torna a ser favorable per tal que el Cap i Casal refulgeixi encara més. Barcelona té avui una cita amb la història que la podria instal·lar definitivament al costat de capitals com Amsterdam, Oslo, Estocolm, Dublín, Roma o Madrid, més enllà de competir-hi en les guies de destinacions turístiques o de negocis. Per al nou projecte revulsiu, Barcelona compta amb un nombre d’adherits que supera de bon tros aquella xifra de voluntaris olímpics que en el seu moment es va considerar massiva. Ara els voluntaris som el 51 per cent dels catalans, i cada cop som més. L’aposta de fa dues dècades va ser la capitalitat olímpica. L’aposta d’ara ha de ser la capitalitat d’un estat. El repte definitiu. I si pot ser al 2013 no esperem al 2014. (Publicat a El Punt Avui el 23 de juliol de 2012)

Avui estaria plenament justificat que us comencés a relatar una batalleta d’aquelles de prejubilat sobre la meva experiència en el concert Catalunya Vol Viure 0en Llibertat d’ara fa vint anys. No ho faré. Primer, perquè no tan sols estic lluny de l’edat de prejubilació i, per tant, de fer comentaris de veterà, sinó que, al pas que anem, aquesta edat no m’arribarà mai per més anys que visqui, tot i que val a dir que feina hi hagi i forces em quedin per continuar treballant.
Una altra raó per la qual no us clavaré la historieta amb traïdoria és perquè sóc una mica, una mica per no dir molt, reticent a la nostàlgia. La nostàlgia em fa revenir que no només del concert, sinó que em recorda que de moltes altres coses ja comença a fer-ne vint anys, si no en fa vint-i-cinc, i això d’anar afegint memòria al darrere, ja se sap, porta implícit anar retallant expectatives al davant. Memòria, sí, nostàlgia, cap. Però la principal motivació per no mirar enrere és perquè el que més m’emprenya és constatar que han passat dues dècades i que som allà mateix. Alguns pensareu que hem avançat molt i que hi ha molta més ciutadania conscienciada i us diré que d’acord. Però els que fa vint anys ja estàvem convençuts que la independència era l’única via per sobreviure, i que ens hem sentit a dir des de somiatruites a eixelebrat i hem aguantat estoicament com la gent suposadament de seny i pretesament de bé ens posava l’etiqueta de radicals, després de molts anys de marginalitat comencem a veure com la raó i els arguments bons són els nostres. Tanmateix, encara som allà mateix: a Espanya.
Personalment, a més, tinc un condicionant professional que ja em fatiga. No he militat mai en cap organització política, però la meva feina durant més de dues dècades a El Punt, després a l’Avui i actualment a El Punt Avui, l’he considerada com un compromís fins a cert punt polític. I no hauria de ser així. Perquè, al capdavall, no he fet altra cosa que allò que fa qualsevol periodista de Le Monde, El País o The Guardian: explicar la realitat des de la perspectiva nacional pròpia i en la llengua de la pròpia nació. Ser un periodista convencional, a Catalunya, encara pot resultar pintoresc.
Espero, confio i estic segur que el festival de diumenge vinent serà un èxit segur perquè hi ha cartell, hi ha públic i hi ha ganes de cridar que aquest país vol viure en llibertat. Però encara desitjo més que aquest sigui l’últim concert, l’últim festival, l’últim aplec en què haguem de reclamar una cosa que ja fa anys que podríem tenir. Fa vint anys que perdem el temps; el temps i els diners. Ja n’estic tip, de viure a Espanya. Ja n’estic tip d’esperar una solució. Ja n’estic tip, de festivals, de manifestacions, de manifestos i de proclames. Ni d’aquí a vint anys, ni d’aquí a deu, ni d’aquí a cinc, ni d’aquí a un parell d’anys no vull tornar a estar reclamant la independència. Vull començar a celebrar els aniversaris en positiu i que, el pròxim festival sigui per commemorar el dia que, d’una punyetera vegada, el poble de Catalunya va dir no pas que volia viure en llibertat sinó que va decidir començar a viure-hi. (Article publicat a Presència el 22 de juliol de 2012)

Portada del llibre

He llegit Gris de Campanya, de Philip Kerr, i no puc parar d’aplaudir fervorosament una nova obra mestra per partida doble, doncs sota l’aspecte de gènere negre que tan bé representa el torturat detectiu Bernie Gunther, hi tobem recosida una impressionant novel.la històrica que ens passeja, d’una manera perfectament versemblant i profusament documentada, per la preguerra a l’Alemanya nazi, per la segona guerra mundial en l’escenari del terrorífic front de l’est, pel París ocupat o la vergonyosa França de Vichy, i, finalment, per la llarguíssima postguerra als camps de concentració russos o a la sinistra República Democràtica Alemanya. Tot això sense oblidar la decadent i terminal Cuba de Batista, on arrenca aquesta gran epopeia per les clavegueres de la història europea en els anys centrals del segle passat. Philip Kerr ens torna a dibuixar un personatge traumatitzat emocional i ideològicament, el borratxo i aparentment amoral Bernie Ghunter. Però aquest cop ens mostra amb tota cruesa el procés de destrucció d’un home que, vist el calvari que pateix, surt força sencer de l’infern on el llança l’autor. Veracitat, acció, psicologia, emoció i ritme, un combinat que fa venir ganes de llegir el nou lliurament protagonitzat pel mateix personatge, Praga mortal, que ja és a les llibreries catalanes fa unes setmanes. Ja us en diré el què. De moment, si encara no ho heu fet, gaudiu, i patiu, amb Gris de campanya. (Consulteu altres ressenyes clicant a El llegir no fa perdre l’escriure)

Estem tips de dir i de sentir que, sense l’empenta altruista i compromesa de la societat civil, Catalunya no seria res. Per això totes les iniciatives ciutadanes destinades a impulsar diferents aspectes del nostre país haurien de ser aplaudides dempeus i amplificades al màxim, i més en un moment com l’actual que les locomotores públiques són en estat de desballestament o, més ben dit, són desballestades per l’estat.
Ahir vaig tenir el privilegi d’assistir a un acte de promoció d’una d’aquestes encomiables entitats. Es diu Barcelona Global i està centrada en la capital. Té el suport de la flor i nata de la burgesia i el món de l’empresa barcelonins. Pela llarga i, per tant, potencial d’influència. Va ser una xerrada instructiva en què el president de l’associació, el senyor Emilio Cuatrecasas, va desgranar a diversos representants de la premsa catalana, en un castellà impecable, una extensa programació d’activitats. Just al final de l’acte va expressar una idea pintoresca: el català és una barrera per atraure talent perquè a molta gent li molesta haver d’escolaritzar la mainada en un idioma poc útil. Coi. No em vaig ennuegar amb el croissant perquè venia esmorzat de casa. Tornant a la redacció rumiava com s’ho deuen fer, per exemple els danesos, per tenir una capital tan cosmopolita com Copenhaguen tot i parlar danès. Deu ser que tot el temps que aquí perdem aprenent l’espanyol com a segona llengua (idioma que podríem saber igualment per proximitat), els danesos, per exemple, l’inverteixen en l’anglès. Hi ha casos d’egregis patricis de casa nostra que ens obliguen a admetre que no pas tots els problemes vénen de Madrid. (Article publicat a El Punt Avui el 20 de juliol de 2012)

La història no transcorre mai a batzegades, encara que de vegades patim sotracs, sinó que és una imperceptible concatenació de fets i idees que va enllaçant el passat, present i futur en un ordit indestriable i perfectament coherent. Tots som fruit d’un abans i hem begut d’unes fonts o altres. Així, la ja cèlebre frase “Que es fotin” d’Andrea Fabra de l’altre dia al Congrés dels Diputats no és altra cosa que una evolució lògica (i el resultat) del “Mori la intel·ligència” de José Millán Astray eructada l’any 1936 a la Universitat de Salamanca. Ambdues astracanades són fruit d’una concepció del poder i de la política que el nacionalisme conservador espanyol porta inscrit en el seu ADN de manera indeleble. Actualment a les altes esferes madrilenyes hi ha una forma dominant d’entendre la cosa pública que ignora tota consideració cap als conciutadans o a l’interès general. És una visió del càrrec com a eina d’ascensió individual, com a entreteniment d’alta volada, com a fòrum d’intercanvi de favors, com a oportunitat de promoció individual, com a porta a la notorietat, com a instrument per al lluïment i el benefici propi o de la camarilla. És la corrupció. No pas en el sentit penal (aquest és identificable, perseguible i condemnable, tot i una certa impunitat que el fa esmunyedís) sinó corrupció en el sentit moral. Quan l’obscenitat ètica i la perversió social s’enquisten, malament rai. Quan aquest model té el suport absolut de la majoria d’espanyols, constatem amb estupor que el terrorífic lema de Millán Astray ha arrelat amb la força d’una mala herba. No és qüestió de ser de dretes o d’esquerres. És pura i simple decència. (Article publicat a El Punt Avui el 16 de juliol)

A l’esperpèntica tropa d’incompetents que comanda des de fa una mica més de mig any l’Estat espanyol ahir s’hi va afegir el màxim representant de la decadència d’un model de nació d’opereta, d’un reialme de sainet, d’un quadre de vodevil de baixa estofa per on circulen desorientats una colla de personatges estrafolaris que fan caure la cara de vergonya a qualsevol que encara no l’hagi extraviat. El que faltava pel duro. El Borbó donant lliçons de com sortir de la crisi i pontificant sobre el respecte als més desafavorits i parlant de recuperació econòmica quan encara no hem tocat fons perquè ni tan sols som capaços d’albirar on carai és el final d’aquesta crisi.
Això no és seriós. Si realment un govern es pensa que pot generar confiança exhibint com a figura respectable un individu que no tan sols no manifesta idees pròpies sobre l’estat actual de la situació sinó que amb prou feines sap llegir les que li posen al davant, és que la situació és més que dramàtica. És desesperada. Hem de convenir que Rajoy, la seva colla de corifeus i tota la claca de la bancada del Congrés que fan l’onada amb entusiasme cada cop que llança per la borda un bocí més de l’estat del benestar, han esgotat a velocitat supersònica tota la credibilitat. I el marge de confiança que qualsevol governant es mereix quan accedeix al poder i a més ho fa amb majoria absoluta. No sóc pas dels que pensen que el votant s’equivoca. Però sí dels que estan convençuts que tota societat té els governants que es mereix. La qüestió és si cal pertànyer a aquesta ruïna que es diu Espanya. Com pot ser que només un 51% dels catalans ho tinguem clar? (Publicat a El Punt Avui el 14 de juliol de 2012)

De la segona cimera sobre el pacte fiscal que es va celebrar ahir com a prèvia al debat el dia 25, es pot concloure que les coses són si fa no fa allà mateix, la qual cosa no és necessàriament negativa per als interessos del full de ruta marcats pel govern en la persecució d’un objectiu que té el suport del 76 per cent de la població.
Fent un símil ciclista, ara que és època de Tour, es podria dir que el president Mas ha aconseguit que en aquesta llarga etapa de muntanya de la cursa cap a la sobirania ja s’hagin enfilat dos ports (les dues cimeres) sense que hi hagi cap ciclista que hagi quedat irremissiblement ressagat, tret dels de C’s, que corren en sentit contrari. En el grup capdavanter d’escapats hi ha CiU, ERC i Laporta. A SI van fent escarafalls i tibades perquè troben que el ritme és massa lent. Els d’ICV segueixen a roda, prudents, sense fer desgast excessiu tot esperant que els facin un forat on es puguin sentir més còmodes per afegir-se a l’atac definitiu.
Resulta evident que al PSC treuen la llengua per no quedar despenjats, fruit de la indecisió a l’hora de plantejar la tàctica d’equip. I no hi ha dubte, finalment, que al PP mantenen el tipus per anar sortint a la foto de les metes volants, intentant no posar, de moment, els bastons a les rodes. A partir d’aquí, tots sabem que, superat el port de primera categoria al Parlament el dia de Sant Jaume, aquesta etapa acabarà neutralitzada des de Madrid. I a partir d’aquí sí que comença la cursa definitiva perquè Catalunya s’encari amb valentia amb el seu futur. Com sol passar sempre en el Tour, tot fa pensar que serà una contrarellotge. Bon cop de pedal! (Article publicat a El Punt Avui el 13 de juliol)

Portada del llibre

He llegit “El son etern” de Raymond Chandler, fonamental història negra protagonitzada pel mític Phillip Marlowe que, val a dir, m’he empassat sense que se m’hagin enganxat a la memòria ni la imatge de Humprey Bogart, ni encara menys la de Lauren Bacall, els dos actors que van posar cara als personatges principals en la no menys imprescindible però substancialment diferent versió cinematogràfica. Tots els ingredients del gènere policíac desfilen per un relat que podríem considerar inaugural del perfil de tipus dur d’integritat a prova de bales i moralitat curada d’espants. Un personatge, el de Marlowe, amb totes les característiques que, a partir d’ell i amb el permís del Sam Spade de Dashiell Hammet, li caldran a tot protagonista canònic de sèrie policíaca per resultar convincent: un sentit de l’observació afuat, un grau altíssim de cinisme, taciturn, una resistència impertorbable davant dels encants femenins, una bona gavardina i una inequívoca afició pel wisky com a combustible del cos i de l’esperit. A “El son etern” Chandler basteix una història de crims encadenats amb un sentit del ritme impecable, sense treves ni meandres argumentals, directe a barraca, i, sobretot, amb unes descripcions de llocs i persones gairebé notarial. Ambients densos, personatges foscos i ambigus, diàlegs brillants, tensió mesurada. Llegir el “Son etern” en aquesta nova traducció que ens ofereix La Magrana és un goig sense pal.liatius, la joia autèntica del retrobament amb un clàssic entre els clàssics del gènere. (Consulteu altres ressenyes clicant a El llegir no fa perdre l’escriure)