Escrits amb els dits

La candidata a liderar el PSOE, Carme Chacón, està previst que es presenti avui oficialment com a aspirant a disputar la cadira al veterà Alfredo Pérez Rubalcaba. La dirigent socialista catalana farà la seva esperada al·locució des del poblet andalús d’Olula del Río, localitat on va néixer el seu pare. D’entrada, aquesta circumstància ha permès a molts catalans (i probablement també a algun andalús) saber que hi ha un lloc al món que es diu Olula del Río. Sempre és bo aprendre coses noves. També hi ha una lectura política. La que ens porta a pensar que si el pare de la senyora Chacón en comptes d’Olula del Río (Almeria), fos de Riudarenes (Selva), potser no hauria triat el poble del seu progenitor per fer un anunci tan important. No la criticaré pas. És una decisió estratègica impecable. Potser sobra aquesta invocació que fa al mestissatge. Des d’aquest punt de vista podria haver fet perfectament l’acte a la seva Esplugues de Llobregat natal. Encara que molts espanyols ho ignoren, Olula del Río i Esplugues de Llobregat, de fet, no són pas indrets tan diferents sociològicament parlant. Lingüísticament parlant, probablement tampoc. Però Esplugues és a Catalunya. Detall geogràfic determinant. Catalunya resta més que suma, si es vol fer carrera a les Espanyes. Andalusia és el moll de l’os del PSOE, el rebost, la reserva. Us pot semblar un intent de renegar dels orígens o de menysprear-los. Jutgeu malament la candidata. Hi ha comportaments polítics difícils d’entendre a casa nostra, certament. Però aquest, no. A vosaltres i a mi potser ens costa de comprendre. Però això només ens passa perquè no som espanyols. (Publicat a El Punt Avui el 7 de gener de 2012)

No és cap broma. Si he titulat que l’any que fa tot just un parell de dies hem deixat enrere ha estat excel·lent és perquè n’estic convençut. Sí, ja sé que l’atur s’ha disparat, que les empreses i els governs han tingut greus problemes per pagar les nòmines i que la situació de les finances públiques ha generat una retallada de serveis a totes les administracions. I uns anuncis d’austeritat que han posat punt final de manera abrupta a un sistema de vida que es gronxava còmodament en un model d’estat del benestar que ara no s’acaba però que sí que s’acaba tal com l’havíem entès. Que fonamentàvem (fins i tot els que ara retallen) en la màniga ampla derivada d’una abundància que convidava a la felicitat ingènua dels que pensen (encara n’hi ha que ho creuen) que la humanitat està destinada a progressar quan en realitat evoluciona, que no vol dir exactament el mateix perquè, a diferència del concepte progrés, el mot evolució significa canvi però no necessàriament millora.
Tot això ho sabem després de 12 mesos en què la realitat ens ha deixat el somriure de nou-ric glaçat a la cara. Ha sigut un xoc, un trasbals i una tremolor de cames que ens costarà d’aturar. Per això l’any 2011 cal valorar-lo en positiu. Ens ha vacunat contra l’optimisme temerari. Avui tornem a saber (perquè ja ho havíem oblidat, tot i haver-ho viscut molts anys) que la vida és dura i que, si bé les coses poden i han de millorar, a partir d’ara hem de teixir xarxes més segures, amb el fil de la prudència, l’esforç i la previsió. L’any 2012 serà millor que el 2011, segur. Si més no perquè el comencem amb la lliçó apresa. Ep, si és que l’hem après. (Article publicat a El Punt Avui el 2 de gener de 2012)

En qüestió de salaris, fa de mal dir què significa “ben pagat”. Depèn d’algunes variables com ara la capacitat de negociar d’empleats i patrons o la facultat d’engreixar-se o aprimar-se de les vaques, que ara són magres. Hi ha persones que fan feines que no tenen preu; hi ha sous que mai no compensaran la dedicació que exigeixen determinades activitats; hi ha professions tan agraïdes que la gent hauria de pagar per fer-les.
Posem un cas pràctic. Amb un assalariat qualsevol. Joan Carles de Borbó, per exemple. Treballa de rei d’Espanya. El van col·locar a dit. Més endavant, li van fer una oposició a mida
per a una plaça vitalícia i hereditària. Diu que cobra 292.752 euros. Poc? Molt? Massa? Depèn. Tanmateix,
la pregunta és inevitable, i llarga:
Tenint en compte que no ha de pagar ni pis, ni la casa de la platja, ni la de la muntanya, ni l’aigua, ni la llum ni el gas d’enlloc; que li surten de franc el personal de la neteja, els cuiners, cambrers, els jardiners (de la casa de Madrid, la platja i la muntanya) que no manté ni el cotxe, ni posa benzina, ni compra bitllets d’avió, ni de metro (ai, metro no), ni es costeja el iot, ni en paga el gasoil, ni les medalles amb què s’enferriola els dies de festa grossa; sabent que no ha de donar cap cop de mà als fills per la hipoteca i que ni tan sols ha d’estalviar per deixar l’enterrament resolt… Si no ha de gratar-se la reial butxaca per res de tot això, la pregunta és, per a què coi necessita 292.752 euros? I què en fa, de tants de cèntims, l’home? No ho dic pas com a exercici de fiscalització. Simplement és curiositat morbosa. I una pregunta retòrica que ja sé que no obtindrà resposta mai. (Publicat a El Punt Avui el 29 de desembre de 2011)

Mentre m’ho pugui permetre, estaré encantat de pagar un euro per cada recepta. Potser considereu que això és una prova que estic ben malalt. Per a aquesta malaltia no hi ha medecina. Es diu seny. Corro el risc de passar per desfasat, però em sembla totalment vigent un concepte fonamental de la política que sosté “de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”. La frase, d’un tal Karl Marx, deu ser una de les poques premisses d’aquest senyor que encara mantenen una perfecta vigència. Durant molt temps va ser lema bàsic de la socialdemocràcia i dels models de justícia redistribuïdora. Amb el temps, aquesta idea va anar sent substituïda per la universalització de drets socials sense matisos. Sanitat gratuïta per a tothom, educació gratuïta per a tothom, tot gratuït fins i tot per a qui no té necessitat d’aquesta gratuïtat. Naturalment, en una situació de recursos escassos, el model de benestar basat en la universalitat de les prestacions s’ha esfondrat. Cal, doncs, tornar als clàssics. Que tothom que pugui, pagui, per tal de garantir que tothom que no pugui pagar ho tingui pagat. No proveu de dir en veu alta la frase anterior, perquè us embarbussareu. Però no per impronunciable és menys raonable. Per això la idea de l’euro sanitari (amb les excepcions que calgui, perquè tan injusta és la universalització de la gratuïtat com la del pagament) o la recomanació d’assegurances de salut privades no són pas mesures neoliberals com algú ens vol fer creure. Pagaré a gust, doncs, l’euro per recepta. Per poder exigir que, si arriba un dia que no m’ho puc permetre, ho tingui pagat. (Publicat a El Punt Avui el 23 de desembre de 2011)

Els eurodiputats Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV) i Oriol Junqueras (ERC) van portar ahir al Parlament europeu el cas que tots coneixem (i patim) del deute milionari de l’Estat espanyol cap a Catalunya. Va ser una pregunta parlamentària que més que res té un caràcter simbòlic. De vegades passa, però, que el simbolisme ajuda a visualitzar algunes actituds que poden servir per obrir o assajar noves vies d’estratègia política a curt o mitjà termini.
Aquesta tripleta d’eurodiputats catalans, potser perquè a Brussel·les no tenen la pressió de l’olla de grills política del Principat, ja fa algun temps que estan teixint complicitats i actuant a una veu (o, en tot cas, com una coral més o menys harmònica) en aquells temes que en un país normal es dirien ‘assumptes d’estat’ i que en el nostre ens hem de conformar, de moment, definint-los com a qüestions de país.
Seria un bon senyal que aquestes iniciatives no fossin fruit només d’una evident sintonia entre els tres protagonistes, o d’un sentit de la responsabilitat personal. Vénen temps difícils per a Catalunya (ja han vingut, de fet), i la cohesió en assumptes estratègics seria recomanable en tots els fronts. Sabem que CiU, ICV i ERC discrepen en moltes coses. Però en aquelles que coincideixen, poques però importants, haurien d’emmirallar-se en les seves tres puntes de llança a la UE. Per cert, que el PSC no es va sumar ahir a la iniciativa comuna argumentant que portar el cas a Europa és “embolicar la troca”. A veure si el, ehem, ‘nou’ PSC que sortirà del congrés que comença avui sap veure que la troca realment embolicada és la que els té entortolligats a ells. (Publicat a El Punt Avui el 16 de desembre de 2011)

De gèneres literaris no n’hi ha pas ni de millors ni de pitjors, ni de bons, ni de dolents, ni de mediocres; hi ha escriptors que se’n surten més bé o més malament en un gènere o en un altre, o en tots o en cap. La responsabilitat no és pas del gènere, per tant, sinó de l’autor. Hi ha plomes (i no citaré noms, ni de vius perquè no s’emprenyin, ni de morts per no emprenyar-los en el seu plàcid repòs) hi ha autors, deia, que poden excel·lir en un terreny i ser absolutament prescindibles en un altre. Poetes que redacten fatal, periodistes que novel·len de manera patètica, autors teatrals que s’embarbussen quan escriuen articles de premsa, i un llarg etcètera de casos i combinacions. Deixem de banda, perquè seria entrar en un terreny més procel·lós, els periodistes que redacten articles dolents, els novel·listes que conten històries d’una manera abominable, els assagistes espessos o els poetes que refilen com cardines escanyades. Errar la professió no és pas sempre culpa del professional sinó, la majoria de vegades, de qui el paga.
D’entre tots els gèneres n’hi ha un l’amenitat del qual està especialment lligada no només a la destresa i al virtuosisme sinó a la personalitat sencera del seu autor. Em refereixo al dietari. Els dietaris poden ser una delícia narrativa o, per contra, causar un avorriment mortal o provocar un desinterès absolut i irreversible. Llegint dietaris i textos memorialístics podem topar amb vides de pel·lícula (aquelles que abans del cinema es deien vides de novel·la) que decauen per la poca traça del seu protagonista, si és dels que descriuen molt pitjor que no pas viuen. Contràriament, hi ha existències perfectament rutinàries i aparentment buides d’interès que, per escrit, gràcies a l’agudesa i l’estil, esdevenen autèntiques joies.
Quan en un dietari hi conflueixen una ment preclara i una vida interessant, dòmino. És el cas, per exemple, de Ferran Soldevila, un historiador de relat poderós i convincent que alhora va conrear la poesia i els escrits de reflexió personal, aquests últims amb una exquisidesa i una capacitat d’observació memorables. L’exemple més clar en són les Hores angleses que l’editorial Adesiara acaba de rescatar de l’oblit amb una reedició excel·lent. Soldevila hi aboca la seva experiència vital com a professor lector a la Universitat de Liverpool entre el 1926 i 1929, amb un to d’observador curiós («badoqueria» i «engrescament», en diu ell) i una admiració confessa per un país que considera «de cultura superior». No les he acabat, encara, perquè són d’aquelles lectures que no corren pressa, que són d’anar fent, de degustació lenta. Sí que em sento una mica culpable, però, de no haver acudit a les Hores angleses fins ara en alguna de les edicions anteriors.
M’he llegit, però, íntegrament, la vuitantena de planes inicials del volum, que apleguen una bona introducció d’Enric Pujol, soldevilià major de la república, i els interessants estudis d’Alan Yates i de Joaquim Nadal, que va ocupar la mateixa plaça que Soldevila a Liverpool quaranta-cinc anys més tard. Uns prescriptors idonis, doncs.
«Quan el tren ha arrencat de Dover, s’envespria ràpidament…» Us deixo amb Soldevila. (Publicat a Presència, l’11 de desembre de 2011)

Si algú us diu que els reis són els pares, demaneu que us especifiquin de quins reis estan parlant. Perquè no sempre és així, encara que en el cas dels d’Orient es veu que la cosa semblaria clara. A Espanya, per exemple, els reis són els pares… i l’hereu, i la senyora de l’hereu i les infantes i els senyors de les infantes (els ex, es veu que no) i tota la mainada, que no són pas pocs. Vull dir que la Casa Reial espanyola està molt poblada i els que viuen de la rifeta són colla llarga. Ara es veu que a cal Borbó s’estan plantejant ser menys a repartir el pastís perquè ja n’estan fins a la corona d’alguns comportaments poc correctes, especialment dels sobrevinguts.

Davant d’això, ja tenim els republicans viscerals esmolant els ganivets. Ep, els ganivets dialèctics, que consti, perquè el republicanisme amb els anys s’ha anat tornant tant de saló com la monarquia que diu combatre.

No hi ha dret, pobres borbons, tractar-los amb aquesta falta de respecte. Ni que fossin uns privilegiats. Al cap i a la fi, el seu mal és comú a moltes famílies. Quants de vosaltres teniu un gendre o una jove o un de cada que us fan caure la cara de vergonya i no podeu dir res perquè l’han triat els fills. Com diu un refrany no gaire conegut però perfectament reivindicable, els ulls sovint s’enamoren de lleganyes. No els busquem les pessigolles, doncs. A més, els catalans no hauríem de posar-nos en qüestions domèstiques del cap d’Estat del país veí. Ja sé que també el paguem nosaltres, de moment. Però no podem aixecar gaire la veu quan a casa, per exemple, mantenim l’oficina d’expresident al senyor Montilla mentre se’n va al Senat a viure com un rei. (Publicat a El Punt Avui el 12 de desembre de 2011)