Escrits amb els dits

“Els que som vistos com la direcció del partit, hem de plegar”. Aquesta frase de l’article amb què Jordi Portabella anuncia la retirada de la cursa per dirigir Esquerra marca amb nitidesa una línia que ja han apuntat altres sectors de la formació, també sorgits del sector municipalista republicà. Sembla clar que el territori, on ERC conserva la força que li resta, vol foc nou. La complexitat d’un partit tendent al conflicte intern farà que el camí que ha de desembocar en els canvis de la tardor no sigui ni senzill, ni pacífic. És una premonició fonamentada empíricament, com sap tothom que ha seguit l’evolució d’aquesta històrica marca política. L’impuls renovador, però, no sembla pas tenir en compte tots els elements. Perquè hi ha una renovació necessària de ortes endins, que és la que es debat ara, i un canvi imprescindible i urgent de portes enfora, que no sembla pas que ningú plantegi. Els republicans amb qui tenen un problema greu ara mateix és amb l’electorat. I l’electorat coneix molt per sobre qui és el president, o el secretari general, o qui forma l’executiva d’un partit. L’opinió pública a qui reconeix, en tot cas, és a qui surt als faristols i a les teles. I per més renovació interna que hi hagi, si al Parlament, al Congrés o en algun ajuntament capital, hi ha els mateixos rostres davant dels micros, la sensació serà que res no ha canviat. Els que se’ls identifica amb la direcció del partit, per tant, no han pas de plegar necessàriament. Ep, potser alguns farien prou servei a segona línia. Però si que seria bo, per a ERC, que els identificats desapareguin ràpidament d’escena. Fins que no en quedi rastre ni al Polònia. (Publicat a l’Avui el 3 de juny de 2011)

Hi ha castanyes electorals que provoquen una sensació gairebé audible. Un pataplaf sonor que deixa bocabadat l’espectador davant del vol inesperat d’un el plat de nata. Diumenge el plat de nata es va estampar a la cara d’Esquerra i ara regalima pel pam de nas que ha quedat als republicans en ciutats com Girona, Lleida i Tarragona, on, poca broma, han quedat fora de l’Ajuntament. No hi ha dubte que aquests resultats recullen la nefasta deriva del partit en l’àmbit nacional, tant pel que fa a la direcció de l’olla de grills interna com a l’erràtic pas pel govern català. A les zones urbanes el vot en clau general té més pes que l’estrictament local, i això explica la desfeta. En canvi, entrant al detall territorial es veu que ERC manté força el tipus com a tercera força en regidors. En vots, tot i que comicis diferents fan de mal comparar, ha quedat per sobre dels obtinguts el 28-N. Amb aquestes dades es pot deduir que el valor que pugui conservar ERC el manté gràcies a la feina de militants i dirigents locals que continuen generant certa confiança entre els convilatans. Molts alcaldes i regidors que han aguantat estoicament, atònits i avergonyits, el bocamollisme compulsiu, els tics cada cop més sectaris i la pura incompetència que ha caracteritzat, amb comptades excepcions, la cúpula d’Esquerra. Els resultats de diumenge marquen el camí. Avui l’independentisme dorm en braços de CiU, i el son serà llarg. D’esquerra catalana, ara mateix ni n’hi ha ni se n’espera. Per tant, tot apunta que ERC, des d’un republicanisme cívic i heterogeni, serà municipalista o no serà. I Calàbria? És la terra on habiten els calabresos. (Publicat a l’Avui el 24 de maig de 2011)

Portada del llibre

 He llegit La Gavina, de Sándor Márai, una altra de les delicioses i alhora doloroses novel·les del gran mestre hongarès, un els escriptors que més sap aprofundir en la complexitat i de les relacions entre homes i dones. Un autor que una i una altra vegada, amb diferents argument i enfocs variables, penetra en la psicologia de l’enamorament, de l’amor, i els tensa amb el pas del temps i dels accidents de la vida i els desgrana en les seves habituals i llargues digressions, amb monòlegs extraordinaris. En aquest cas amb una confrontació dialèctica intenssíssima entre els dos personatges que protagonitzen la novel·la. Com sempre passa en Márai, els sentiments i la passió s’emmarquen en un context més ampli, en un paisatge opressiu que condueix i condiciona actituds, comportaments i destins. Per això La Gavina ens llega algunes reflexions memorables sobre els  canvis socials que començaven a prendre forma quan a Màrai se li esfondrava aquella civilització que un altre magistral observador de la condició humana, Stefan Szweig, va immortalitzar a El món d’ahir. Unes reflexions, les de Màrai, que arriben perfectament vigents, com sorprenents vaticinis formulats fa dècades, al nostre món d’avui. Un exemple: “És un nou gènere, l’home massa. Fa cinquanta anys a Europa tothom encara era llest o ximple, bo o dolent, ric o pobre segons les pròpies lleis individuals. Entretant ha succeït alguna cosa (…) les persones han anat renunciant a la individualitat en la mateixa mesura en què l’espècie proliferava. Les ciutats han crescut com monstres apocalíptics fets de ciment i han anat devorant les persones. I ja no són individus, ara només són dades estadístiques.” Una anàlisi que culmina amb una digressió imprescindible sobre el concepte de ‘massa’. Sobre la massa escriu: “No és cap concentració popular, muda i feréstega al pati d’una fàbrica, sinó una munió que es pot trobar i percebre a totes bandes”. Així, continua definint la massa com persones “que pertanyen a la massa fins i tot quan estan sols”. Humans dels quals diu que “les seves ànimes només són els àtoms de l’ànima de la massa” per reblar la definició de forma magistral i impressionantment contemporània i vigent: “aquesta despersonalització creixent i proliferant que té ‘opinió’ de tot i amb prou feines té veritables coneixements de res, i esverada voleteja, rutila i cerca alguna direcció per eixamenar-se, sense cap objectiu ni cap orientació…”. 

La prosa torrencial i alhora mesurada de Márai, que alterna ràpids, saltants i meandres sense fi, s’endinsa a La Gavina en una història que no té trama sinó contingut, que no porta enlloc sinó a ella mateixa, però que malgrat tot avança com si anant endavant pogués escapar de les pròpies reflexions. Ha estat un renovat plaer llegir l’última traducció al català d’un autor que, dit de passada, en aquesta obra ens regala una reflexió de literat de llengua minoritària que ens el fa més proper i ens ajuda a comprendre’ns a nosaltres mateixos: “Els fills de tots els pobles petits se senten honorats quan un estranger s’esforça a parlar la seva llengua materna.” Dissortadament, el món no és ni per als amants apassionats, ni molt menys dels pobles petits, per més que, com els hongaresos, tinguin escriptors grandiosos com Márai.

En els darrers mesos m’ha semblat detectar, almenys entre la selecta opinió pública que encara conserva l’hàbit cada cop més extraordinari de llegir diaris, una certa eufòria davant del panorama actual de la premsa en català. De motius, sembla haver-n’hi. Per primer cop en la llarga història del periodisme nostrat tots els rotatius d’informació general que s’editen a Barcelona són en llengua catalana. En llengua catalana com a mínim. Històric, certament. Un miratge, en canvi, si hem de fer cas dels números i no pas només de les lletres. El periodisme escrit en català està millor que mai: actiu, fresc, innovador i imaginatiu. En paper i també a la xarxa, on bull d’iniciatives i amplia l’oferta i l’audiència de manera creixent i estimulant. El negoci dels diaris, això no obstant, mai no havia estat tan malament, arreu i en tots els formats. És un fet, una situació objectiva i generalitzada, i la resta són percepcions subjectives basades en un cert optimisme mal informat, que és com sempre sol estar informat l’optimisme. No ens enganyem jugant al solitari: el nombre de lectors de premsa en paper rodola per un pendent en un descens més o menys ràpid, però implacable, sense excepcions fins i tot en aquells casos que tot just ara acaben de treure el cap. Paral·lelament, els ingressos fonamentats en la publicitat s’han desplomat, arrossegats per la crisi general. I, el que és pitjor, no és previsible que es recuperin a curt termini.
 
Fer un diari avui dia és un repte, però sobretot és un mal negoci. I aquest país s’encamina, en el sector de la premsa escrita, cap a un món de periodistes amb cada cop més dificultats per viure de la seva feina i a empreses abocades a aprimar sous, plantilles, o totes dues coses alhora com ja fa temps que estan fent sense excepció. La realitat és dura. Les perspectives, fosques. Almenys si entenem el periodisme escrit com l’entenem actualment, basat en grups de professionals que treballen a sou d’un empresari.
 
Tampoc cal ser catastrofista, ni derrotista, ni tan sols pessimista. Al contrari. En primer lloc, perquè  posats a patir val més que tot això passi en un sector finalment catalanitzat. Hem demostrat que no és pas per escriure en català que les coses van maldades. Ans al contrari, el català es percep com una eina útil si més no per allargar l’agonia. Això no és bo, perquè no resol el problema. Però almenys no l’empitjora. Finalment hem descobert que la nostra llengua és un idioma perfectament competitiu. Llàstima que ho haguem descobert ara que la premsa escrita, en línies generals, està deixant de ser competitiva en el món de la comunicació.
 
No som, però, al final de la història de la premsa de paper. Som al començament d’un final d’etapa que comportarà la mort dels diaris tal com ara els coneixem. El futur? Fa de mal dir. Probablement caldrà aprofundir en l’especialització temàtica, afinar en la detecció de les necessitats dels lectors, dels clients, i en les fòrmules empresarials poc dimensionades i molt imaginatives, amb la participació cada cop més creixent dels propis periodistes en la gestió del negoci i amb l’aposta decididia pel mecenatge periodístic. Si algú aconsegueix transvassar el negoci al format digital, sobreviurem, i fins i tot alguns sobreviurem amb prou solvència com per pemetre’ns la frivolitat de continuar imprimint una edició de luxe sobre paper. El que sembla garantit és, això sí, que qualsevol fórmula de supervivència ara per ara té assegurada una cosa: serà en català, també. Per això podem afirmar, encara que sigui amb una certa ironia resignada, que el periodisme en català no és mort sinó que viu el millor dels pitjors moments possibles. (Article publicat al número 16 del butlletí de Sobirania i Justícia, el 16 de maig de 2011)

 He llegit Parla’ls de Batalles, de reis i d’Elefants (Columna), del francès Mathias Enard, una novel·la històrica sobre la visita de Michelangelo Buonarroti a Istambul per complir l’encàrrec del soldà de construir un pont sobre el Corn d’Or. Una obra que barreja fets històrics i una recreació d’ambients i personatges que desemboca en una lectura amena sobre les tensions de la creació artística, el xoc de cultures i l’homosexualitat reprimida d’un Michelangelo que viu torturat per la seva falta d’atractiu físic i el seu excés de passió i genialitat artística. Una història narrada amb glopets curts de capítols de poques pàgines, amb prosa econòmica, dotada de versemblança històrica i una certa força poètica, que passa sense deixar gaire petja però tampoc amb la sensació d’haver pogut dedicar a una altra cosa, o a un altre llibre, les poques hores que cal invertir en la seva lectura.