Escrits amb els dits

La setmana passada es van tancar les llistes per a les eleccions municipals que se celebren el 22 de maig. Milers de llistes i milers de ciutadans enrolats en alguna de les candidatures dels 947 municipis que hi ha al nostre país. No hi ha prou pedra a Catalunya per fer-los un monument a cada un, però se’l mereixen. No he militat mai en cap partit polític ni m’he presentat mai en cap llista ni tan sols com a independent. Ara podria dir que a la meva feina fa una mica lleig tenir un carnet partidista, i seria cert. Però el motiu principal és que això de ficar-se en política fa una mica de mandra. Suposo que molts de vosaltres penseu el mateix que jo. Que s’hi foti un altre, amb els maldecaps que comporta. I més en política municipal, que és la que més sacrificis i dedicacions exigeix. Potser és que alguns som uns fills excessivament avançats de l’individualisme d’aquests temps. Poc compromesos a l’hora d’arremangar-se per la col·lectivitat. Anem massa a la nostra. Potser és per això que tinc un respecte i una admiració absoluta per tots els candidats a alcaldes i regidors que es presenten en aquestes eleccions. Segurament alguns ho fan per interès purament arribista, o per mirar d’aprofitar-se’n personalment. Però la gran, la immensa majoria, hi són per vocació de servei, per ganes d’implicar-se. Tot un exemple de ciutadania. Fa anys que critico polítics quan em sembla oportú, amb arguments més o menys sòlids. Però mai criticaré la política com a activitat. Perquè és imprescindible per a la nostra democràcia. Ara correria a comprar-me un barret per poder-me’l treure davant dels candidats a les municipals. A tots, enhorabona i gràcies.

Ahir es van commemorar els 80 anys de la proclamació de les repúbliques. La catalana, efímera, i l’espanyola, que va durar una mica més i va acabar en punta. Aquestes efemèrides de número rodó conviden al record, a la nostàlgia i a la memòria històrica, i és bo que sigui així sempre que la nostàlgia no ens difumini el record d’una realitat que no sempre resulta tan ideal com imaginem, especialment aquells que, per motius d’edat, només l’hem viscut d’oïdes o de llegides i tenim tirada a la mitificació. Amb el tema republicà passa això. Hi ha alguns catalans que per commemorar el 14 d’abril tenen tendència a desplegar amb alegria banderes tricolors. Em refereixo a la tricolor amb franges vermella, groga i morada que va identificar la democràcia espanyola dels anys trenta. La despleguen com si fos una bandera preferible a l’actual ensenya constitucional, rojigualda, estanquera o parrac, com preferiu anomenar-la segons el nivell de ràbia que us provoqui. La República espanyola no va ser pas millor per a Catalunya que el règim actual. Va començar amb el senyor Azaña com un ZP avant la
lettre, prometent acceptar la voluntat dels catalans, va continuar amb l’estatut retallat i va acabar amb el mateix
senyor recordant aquella memorable frase que sosté que l’única manera de controlar els catalans és bombardejar Barcelona cada 50 anys. No ens fem il·lusions. Espanya és un artefacte polític fet contra els interessos de Catalunya, adopti la forma que adopti. Per això, la millor bandera per brandar no és pas la tricolor sinó quatre barres amb estrella solitària sobre triangle blau. La resta són romanços. O autoengany. (Article publicat a l’Avui el 15 d’abril de 2011)

Aquest diumenge no aniré a votar a la consulta per la independència de Catalunya. No hi aniré perquè ja vaig fer-ho al meu poble ara fa un any, en un dia assolellat de primavera com serà el 10-A si les previsions meteorològiques no s’esguerren. Us recomano l’experiència. Si esteu empadronats a Barcelona o en algun dels municipis que fan el referèndum demà passat, participeu en aquesta iniciativa que d’aquí a uns anys s’estudiarà a totes les facultats de ciències polítiques. Perquè hi ha un abans i un després de les onades de referèndums cívics. Per més que s’intentin aigualir amb referències a la legalitat o a una baixa participació que pot ser baixa, depèn de amb què es compari, però que en cap cas és poca, es miri com es miri. Des de l’alba d’aquest moviment, en la llunyana convocatòria d’Arenys de Munt, les successives onades no han pas generat cap tsunami sobiranista. Per què enganyar-nos. Però han aixecat una lenta però creixent marea que ha anat fent que es mullés gent que, primer incòmodament refractaris, potser amb timidesa, s’han acabat acostant a les urnes convençuts. Han votat fins i tot aquells que no són independentistes, com el president Pujol, que no sent independentista ha votat que sí, què carai, ja n’hi ha prou. El portaveu de Barcelona Decideix, Alfred Bosch, deia ahir a la televisió que cal votar pensant en un món millor per als nostres fills. Jo espero que els nostres fills seran prou madurs per decidir el seu futur per ells mateixos. Però sí que podem aconseguir que, si ells decideixen seguir aquesta via, no puguin retreure als seus pares que no van moure ni un dit per fer camí. (Article publicat a l’Avui el 8 d’abril de 2011)

Portada del llibre

He llegit La meva ignorància i la de molts altres, un llibre escrit des de la indignació per un crepuscular Francesco Petrarca humiliat i atacat per la jovenalla intel·lectual veneciana, que l’acusa d’ignorant per no seguir la moda de la filosofia aristotèlica que dominava en el llunyà 1367  a la ciutat de la llacuna on se situa, cronològicament, la controvèrsia. Publicada per l’editorial Adesiara en versió bilíngüe en llatí i català, la invectiva d’aquest pare de la cultura occidental moderna és una defensa de l’humanisme cristià enfront de la lectura purament pagana dels clàssics, una disputa erudita que avui dia pot tenir un interès més aviat escàs per als que no tenim un interès especial en disputes teològiques, però que formalment aporta un discurs brillant  contra la prepotència i l’esnobisme que, en alguns passatges, pot resultat perfectament extrapolable als nostres dies, i aplicable per a controvèrsies de temàtica variada. Petrarca teixeix una rèplica aguda, intel·ligent i provocadora (això sí, amb un to de falsa modèstia un pèl teatral, exagerat, postís, que no sempre pot ocultar una certa vehemència) que permet al lector assaborir un bon grapat de sentències demolidores, frases lapidàries i adagis brillantíssims. Un llibre més recomanat per llegir estèticament a la recerca de la frase impactant (amb una traducció molt fresca de Laura Cabré) que no pas per submergir-s’hi analíticament, ep, tret que no estigueu interessats en l’evolució del pensament cristià en el trànsit de l’escolàstica a l’humanisme, cosa que, ja em disculpareu, però no és el meu cas.

Algunes perles extretes de La meva ignorància i la de molts altres:

“Dels enfrontaments amb els enemics, sovint se’n treu profit, però quan es combat contra els amics tan llastimós és vèncer com ser vençut”

“L’enveja. No és pas un enemic novell, per bé que el seu estil de lluita sigui insòlit entra en combat, per dir-ho així, armada de buirac, ataca amb les seves fletxes i dispara de lluny. Té de bo una cosa: és cega, de manera que se l’esquiva fàcilment si es veu a venir, i, a més, apuntant com apunta a la babalà, sovint fereix els seus”

“M’he tornat sord als lladrucs i m’he fet insensible a les dentades de la gelosia”

“De lletgessa, ningú no n’entén més que el lleig, car ja hi està tan familiaritzat que és incapaç de veure allò que ofendria els ulls d’un home formós”

“La fama és feixuga i difícil de portar, sobretot si la donen les lletres. Tothom està a l’aguait, armat contra ella; fins i tot el qui no pot esperar tenir-ne malda per arrabassar-la a qui en té. Cal tenir la ploma sempre a punt; cal estar sempre amatent, amb les orelles dreçades, prest al combat”

“La cultura, de fet, és un ornament manllevat de fora; la raó, en canvi, és innata, forma part de l’home mateix”

“Jo em quedo amb una conversa espontània entre amics, sense opinions premeditades. Bon vent a l’eloqüència, si ha de requerir un zel tan constant!”

“Fou partidari d’un estil oratori elegant i mesurat; va posar una cura especial a expressar els seus pensaments de la manera més entenedora possible; ridiculitzà amics seus perquè miraven de caçar mots insòlits i obscurs, i escridassà un enemic, acusant-lo d’insensat, perquè escrivia coses amb la intenció que els oients l’admiressin més que no pas l’entenguessin”

“L’objectiu de la voluntat és la bondat i el de la intel·ligència és la veritat”

El suport que sembla que dóna la senyora Alícia Sánchez-Camacho (i el propi Mariano Rajoy de gira per Catalunya) al govern d’Artur Mas en l’estira-i-arronsa pels números que enfronta la Generalitat amb l’executiu espanyol podria semblar a primer cop d’ull una estratègia de reubicació del PP en el complex mapa polític nacional. Algun analista despistat es podria imaginar que a Catalunya, tot i que en les últimes eleccions els populars van obtenir més escons, Camacho vol canviar la tàctica perquè és conscient que la centralitat política està molt lluny d’on se situa la dreta espanyolista i catalanòfoba que encarna la formació del senyor Mariano Rajoy.
Doncs no. No és pas que Alícia Sánchez-Camacho hagi vist la llum. Simplement ha trobat una escletxa. Un foradet per tornar-se a situar sota el focus mediàtic. Ep, però no pas per remar a favor dels interessos del país sinó perquè, en aquest cas, simulant que rema a favor dels interessos de Catalunya pot obrir un altre front d’atac contra del govern espanyol i, de passada, llueix una mica la jaqueta de pell de xai. Caldrà veure si la retirada de ZP farà modificar l’estratègia del PP, tot i que en principi no sembla pas probable que deixin de disparar contra el PSOE només perquè hagin canviat la diana.
Al govern català li fan falta tots els suports i més per plantar cara a la prepotència i l’ofec que exerceix Madrid cada cop de manera més desacomplexada. Però en aquesta travessia Mas corre el risc de deixar-se enredar pels cants de sirena d’una dreta espanyolista que tothom sap que és mala companya de viatge perquè, quan pugui, llançarà Catalunya per la borda tal com ho han fet Zapatero, el PSOE i el PSC. (Publicat a l’Avui el 4 d’abril de 2011)

Si féssim una ratlla vertical enmig d’un full de paper i, a banda i banda, hi apuntéssim, respectivament, els motius a favor i en contra dels uniformes escolars, probablement el resultat gràfic seria força simètric i, per decantar la balança, hauríem d’entrar a valorar els arguments qualitativament. I potser encara l’empat es mantindria. El globus sonda llançat per la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha obert una certa controvèrsia a l’entorn d’un tema que, cíclicament, s’obre i es reobre sense que, amb el pas dels anys, s’hagi arribat a conclusions definitives. La conveniència de l’uniforme, o de la bata escolar, però, hauria d’enfocar-se com una simple qüestió de funcionalitat. El debat cal centrar-lo en si aquesta fórmula és pràctica, o útil, i no pas si és una mesura conservadora, retrògrada o carca o que retorna a temps passats per no tornar.

L’uniforme escolar fa anys que està tancat a l’armari del prejudici. El problema principal d’aquest assumpte és la tendència a situar la discussió en el terreny de l’apriorisme, del conflicte ideològic, del dogmatisme. Hi ha molts conceptes relacionats amb el món educatiu (uniforme, disciplina, exigència) que en els últims trenta o quaranta anys han quedat en mans del conservadorisme no pas perquè siguin conceptes conservadors en si mateixos sinó perquè el progressisme hi ha renunciat més per una qüestió estètica, de formes, que no pas perquè siguin essencialment revocables. El debat de la millora del sector educatiu cal despullar-lo de catecismes, manuals i hipocresies i vestir-lo amb l’uniforme del seny i la bata de l’anàlisi pragmàtica

La convenció política i periodística consistent a atorgar cent dies de coll als governs entrants, de llarga tradició en les democràcies occidentals, se sol interpretar com un acte de gràcia i de magnànima deferència per part dels rivals i dels creadors d’opinió (de vegades no caldria separar els uns dels altres) cap als governants novells, per tal que puguin posar en marxa la maquinària del poder amb un cert repòs i una legítima tranquil·litat. En realitat, però, tots ho sabem i qui no ho sap és perquè viu al planeta Piruleta, la teoria dels cent dies no és altra cosa que l’aplicació mediàtica de la llei de fugues: es tracta de deixar arrencar a córrer el president i els membres del seu executiu per, quan són a una distància prou panoràmica, obrir foc sense compassió com aquell que es dedica a la cacera del senglar, del conill o de la tórtora, això últim en el cas dels polítics que quan no corren, volen.

Aquests dies el senyor Artur Mas compleix la centena de jornades com a timoner nacional i no sembla espantat per les canonades. Tanmateix, hi arriba sense haver ni tan sols aconseguit posar en marxa el motor de l’aparell governamental. Es veu que es va trobar amb una carraca que no tira ni amb rodes perquè l’anterior govern va cremar el motor. Ha passat cent dies buscant peces de recanvi, una mànega per omplir el dipòsit i una gasolinera que li fiï el combustible, i tot plegat mentre es mira i remira d’on treure el llast que cal deixar anar perquè la nau pugui avançar amb unes certes garanties de no sotsobrar, si no és que l’objectiu actual no és pas no enfonsar-se sinó reflotar l’embarcació.

Fa de mal dir si el catastrofisme de l’executiu pel que fa al desastre heretat és o no és una exageració per guanyar temps, tot i que tots els indicis abonen a pensar que hi ha arguments de sobres per estirar-se els cabells. Sigui com sigui, aquesta estratègia tremendista pot tenir èxit com a mecanisme de mentalització per al que ha de venir. Però hi ha el risc evident que en comptes d’aixecar la moral del personal, que fa molta falta, acabi enquistant el pessimisme. Perquè l’espantall de la tisorada no s’aturarà pas el dia cent sinó que el mal del qual hem de morir, parlant dels comptes del país, no el coneixerem al detall fins a l’aprovació dels pressupostos amb l’arribada de l’estiu.

El petit detall és que pel mig hi ha unes eleccions municipals. I aquesta sintonia de la retallada fa més nosa que servei a tots els alcaldables de la corda governamental actual, que estan lligats de peus i mans a l’hora de fer promeses perquè no saben d’on sortiran les misses. Tothom sap que la promesa, en política, té una fragilitat gelatinosa i una textura esmunyedissa. Però generar confiança i vehicular missatges positius és imprescindible per reeixir en una campanya electoral. I l’onada victoriosa que semblava, i en bona part encara sembla, que portaria CiU a dominar primer el mapa nacional i després el municipal, corre el perill d’estavellar-se contra les roques d’un estat col·lectiu deprimit per la visió de les tisores de Dàmocles suspeses damunt el cap de tots els catalans.