El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesribera
Articles
Comentaris

Desmuntant pollastres

3 març 2011 per

El pollastre, no hi ha dubte, és una bestioleta present en lloc destacat en l’imaginari col·lectiu català. Especialment en l’àmbit de la nutrició i la gastronomia. Durant segles ha format part de la vida domèstica a les zones rurals, combinant durant el seu curt cicle vital el paper d’animal quasi de companyia amb el de producte de primera necessitat. La carn d’aquesta au s’ha mantingut, a més, com a referència al llarg dels segles en la dieta bàsica nostrada, sigui en un paper de secundari de luxe en plats tan tradicionals com l’escudella i carn d’olla, sigui com a protagonista principal i estel·lar de rostits i guisats, sencer o capat. Ha presidit celebracions tan assenyalades com el dinar de Nadal, amb tall per a la tia Pepa o sense. Pocs productes culinaris han experimentat, com el pollastre, una actualització gastronòmica per adaptar-se als nous temps i als nous costums culinaris i als hàbits alimentaris moderns. Els nuggets, per exemple, o les ales arrebossades, per citar-ne més. Sense oblidar l’omnipresent pollastre a l’ast, paradigma de la primera generació de menjar ràpid. Com s’hauria pogut desenvolupar el sector turístic a casa nostra sense el pollastre a l’ast? Com s’hauria pogut començar a alliberar la dona catalana sense l’ast de rostisseria el diumenge i vacances d’estiu. Pit o cuixa? Quantes i quantes disputes familiars ha generat aquesta qüestió els últims decennis? Ep, referida exclusivament al menjar.

Catalunya té moltes coses per agrair al pollastre. Ha estat tan important que fins i tot quan es vol alertar algú del risc de no fer les coses bé se li diu «per tu va el pollastre». El pollastre mereix un respecte.

Ara bé, tota aquesta consideració no em priva de criticar una utilització fraudulenta que, darrerament, s’està imposant a casa nostra. Cada vegada ho sento més. Al carrer o en tertúlies radiofòniques. Cada vegada ho llegeixo en més llocs. En diaris, en blocs, al Facebook. O a can Twitter. I ho he sentit dir i vist escriure a persones respectades i d’anomenada, gent de bé. I la taca es va estenent de manera preocupant. Em refereixo a la utilització creixent del concepte «muntar un pollastre». Muntar un pollastre? Com es munta, un pollastre? Són, potser, com els mobles de l’Ikea? Doncs no. Muntar un pollastre és la traducció literal de muntar un «pollo». N’hi ha que munten pollus, sense embuts. Deu ser que no tenim tradició en aquestes pràctiques a Catalunya. Deu ser que no organitzem merders, o mulladers, o que no muntem sagramentals, quan ens posem a fer-ne de grosses. I què me’n dieu d’organitzar un bon sidral? No són opcions prou boniques i genuïnes? Que potser no disposem, en la nostra estimada llengua, d’un ventall de possibilitats prou gran per triar i remenar?

Doncs no, a muntar el pollastre, a manllevar l’expressió, a importar-la, a deixar-nos-la endinyar com un ast. Segurament molts de vosaltres trobeu aquesta llarga argumentació exagerada, innecessària, una simple disquisició recreativa d’article dominical. D’acord. Podeu no fer-me cas i continuar embordeint la llengua. Per vosaltres va el pollastre. (Publicat a Presència el 20 de febrer de 2011)

Publicat a Ni tu, ni vos, País patit | Etiquetes , | Comentaris tancats a Desmuntant pollastres

La Catalunya pragmàtica

2 març 2011 per

He llegit amb atenció l’estudi sobre els valors del país, presentat per Esade i la Fundació Lluís Carulla. No us diré pas amb quina de les cinc tipologies de català que es descriuen m’identifico. Però reconec que m’he entretingut una bona estona a rumiar quins amics, coneguts, saludats, exsaludats i personatges públics encaixen amb el tipus neoconservador, amb l’individualista cívic, l’egocèntric, l’individualista pragmàtic o el neomodern. Una feina d’etiquetatge certament entretinguda. Això no obstant, allò que més m’ha cridat l’atenció ha estat una de les conclusions del codirector de l’estudi Javier Elzo. Aquest senyor troba que una de les característiques que més diferencien els catalans de la resta de ciutadans de l’Estat, i també d’Europa, és l’actitud pragmàtica. Som pragmàtics. Per assegurar-me’n, busco el terme al diccionari: “Que atén solament als fets, que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques”. Ja m’ho pensava. Per això la conclusió d’Elzo m’ha fet dubtar. Perquè si els catalans realment tinguéssim en compte les conseqüències pràctiques no sé com ho veieu vosaltres però jo crec que ja faria uns quants anys que hauríem deixat de ser espanyols. Ja m’explicareu quins avantatges pràctics té per a nosaltres ser espanyols. Ben pocs. Ep, tret que us dediqueu a la política. En aquest cas ser espanyol resulta indiscutiblement pràctic: pots al·legar permanentment que la culpa és de Madrid, lamentar-te que a Madrid ens roben, que si no ens entenen, que si naps, que si cols i així anar embolicant la troca del greuge. Molt més pràctic que no pas haver d’arremangar-se per posar-hi remei. Que no sigui per això que al mateix estudi s’indica que l’independentisme està creixent desacomplexadament en paral·lel a la desconfiança en els polítics. (Publicat a l’Avui el 25 de febrer de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a La Catalunya pragmàtica

Educació i fracàs

1 març 2011 per

Aquestes tisores governamentals de voracitat implacable que des de fa unes setmanes es llancen inclements contra tot allò que és susceptible de ser retallat en el sector públic català estan apuntant, entre molts altres, a l’àrea de l’ensenyament. La consellera del ram ja ha anunciat l’esquilada en diversos fronts, la qual cosa ha provocat que la comunitat educativa s’enfili com una carbassera.

El món de l’escola és, per definició, una carbassera. No recordo haver-los vist mai contents, els seus integrants. Moltes vegades, carregats de raó. Altres vegades, obsedits per prejudicis corporatius. L’educació, a Catalunya, és un món que viu instal·lat en la insatisfacció permanent. Perquè el nostre país sempre ha tingut una gran teòrica però una pràctica discutible a l’hora d’organitzar un sistema adequat a les necessitats i, sobretot, a la idiosincràsia del país. En un lloc culturalment mediterrani com el nostre, l’educació està molt relacionada amb l’ensinistrament. Fer aquesta afirmació és exposar-se a les invectives d’un sector educatiu imbuït de la creença que l’home i la dona tenim una tirada natural per saber. Bona part de la pedagogia amb més tradició a casa nostra confon la necessitat d’aprenentatge que té l’ésser humà amb les ganes reals que té d’aprendre. Basar un sistema educatiu en aquesta creença és conduir-lo indefectiblement al fracàs.

En general, i poseu-hi les excepcions que us convingui, com a mínim els meridionals, encara que per aquests verals siguem meridionals del nord, som fidels observadors de la llei del mínim esforç. Això condiciona l’aprenentatge de manera radical i el lliga a un triangle màgic que cal tenir en compte per no abocar qualsevol plantejament pedagògic a la inoperància. Els vèrtexs d’aquest triangle són la motivació, la necessitat i l’esforç. Són els tres eixos sobre els quals gira la qüestió. Si en flaqueja qualsevol, els resultats trontollen. Tots coneixem, dels nostres anys escolars, casos de mainada que eren uns totxos reconsagrats i que avui tenen carrera i triomfen a la vida. I a l’inrevés, autèntiques llumeneres caigudes al pou de la mediocritat. Què ha fallat? El sistema educatiu? Probablement ha estat el reequilibri o el desequilibri de l’esmentat triangle.

No sé quina és la visió des del sector docent, però analitzat des de l’experiència d’un grapat d’anys d’anar a l’escola, a l’institut i a la universitat, i veient com les generacions següents continuen passant per l’embut del sistema, un arriba a la conclusió que el millor mètode escolar és aquell que sap transmetre que aprendre no és pas una activitat necessàriament agradable però que cal fer-la perquè, tard o d’hora, els coneixements i els hàbits obtinguts acaben sent útils i/o necessaris per circular per la vida. Assumit això, hi ha molt de guanyat. La resta del procés cap al coneixement és relativament senzill. Només cal superar mitja dotzena d’assignatures: llegir, escriure, comptar, parlar, escoltar i entendre. És clar que, en la majoria de casos, per aconseguir aprovar-les amb nota probablement necessitarem tota la vida. (Publicat a Presència el 27 de febrer de 2010)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a Educació i fracàs

I tu a Líbia, amb qui vas?

28 febrer 2011 per

Aquests dies tots estem pendents del què passa a la riba sud de la Mediterrània i encontorns, on la rastellera de dictadors de l’àrea fan filera com fitxes de dominó empeses per una revolta generalitzada que va començar fa unes setmanes a Tunis i que fa de mal dir com i on i quan acabarà. La reacció de l’opinió pública catalana, en general, és la típica: Tenim una capacitat d’empatia amb causes alienes digna d’estudi. No falla. Tendim a futbolitzar el tema. Davant d’un conflicte internacional sempre necessitem asseure’ns davant la tele identificats amb algun dels contendents. Ens cal decidir primer de tot qui són els bons i qui són els dolents. Sempre hi ha d’haver bons i dolents, sense matisos, i sempre els clissem, indefectiblement. En el cas de les revoltes actuals la qüestió resulta extraordinàriament senzilla: com que un dels equips és el dels dictadors, patam, doncs tots som del conjunt dels que fan aquestes genèriques i difuses peticions de llibertat. Comprensible, sobretot per a qui no contempla la possibilitat d’analitzar els esdeveniments sense prendre partit, la qual cosa no vol pas dir amb indiferència o insensibilitat davant les atrocitats dels manaires derrocats o en procés de ser-ho. Però sabem, o hauríem de saber, abans d’identificar-nos-hi entusiàsticament, que de revolucions fetes en nom de la llibertat n’hi ha que acaben bé i n’hi ha que acaben en punta. Tampoc no hauríem de perdre de vista que, en tota revolta al tercer món, els occidentals sempre tenim reservat el paper d’odiats subsidiaris. No hi fa res. Hem vist caure molts -ismes. El maniqueisme, però, resisteix, incombustible. (Publicat a l’Avui el 28 de febrer de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a I tu a Líbia, amb qui vas?

Camps de València

21 febrer 2011 per

L’apagada de TV3 al País Valencià ha generat una onada de protestes i mobilitzacions, especialment a la xarxa, la qual cosa, d’entrada, convidaria a l’optimisme respecte de la fortalesa de la connexió cultural nord-sud als Països Catalans. Curiosament que arriba del propi país perjudicat, però especialment del Principat. Això aporta algunes claus d’anàlisi interessants. Al País Valencià hi ha un grup d’herois irreductibles que mantenen des de fa anys i panys una lluita infatigable per evitar la desaparició de la cultura que comparteixen amb la resta de territoris on es parla la llengua de Llull, Manel i Al Tall. Aquests senyors i senyores es mereixen tots els premis disponibles i tota la comprensió i solidaritat per part nostra. D’altra banda, la defensa de les emissions de TV3 no és pas només qüestió de catalanisme, ni de valencianisme, sinó de simple respecte a la llibertat d’informació. Però això no ens ha d’impedir constatar que la realitat del País Valencià no és ben bé com ens agradaria, si és que als catalans, en aquest tema, ens ha d’agradar res més que allò que vulguin els mateixos valencians. Si el poble valencià, agafat en colla, tingués prou interès col·lectiu per les emissions en llengua catalana, TV3 no seria el centre d’atenció, ni de tensió, perquè tindrien una televisió pròpia amb cara i ulls. Podem donar les voltes que vulguem sobre l’assumpte, però som al cap del carrer. Més que plantejar-nos què podem fer nosaltres pels valencians, hauríem de preguntar-nos primer què estan disposats a fer els valencians per ells mateixos. I molt em temo que la resposta és tornar a votar massivament el senyor Camps. (Article publicat a l’Avui el 21 de febrer de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a Camps de València

Contra el tripartit es viu millor

18 febrer 2011 per

No seré pas jo qui ho posi en dubte ni porti la contrària al president Mas ni als consellers del govern, ni als directors generals, ni al senyor Oriol Pujol, ni als diputats convergents que van explicant a qui els vulgui escoltar que la situació que s’han trobat en accedir al poder és dramàtica perquè a la crisi galopant actual s’hi afegeix el fet que a la caixa de la Generalitat hi ha teranyines. Teranyines i prou. Ens en fem el càrrec perquè més o menys d’un temps ençà tothom s’ensumava que la combinació de la disminució dels ingressos, d’una certa alegria pressupostària i, per acabar-ho d’adobar, de l’espoli sistemàtic de l’Estat, havia de ser letal per força per als comptes públics catalans. Concedim, doncs, que l’actual govern ha rebut un llegat en forma de pedra lligada al coll i que el llaç costarà d’afluixar, això si no és pas que abans no ens escanya a tots plegats.

Però mentrestant ja seria hora que anéssim enterrant el tripartit. No cal que ens vagin recordant, dia sí, dia també, que si el país amb el tripartit se n’anava a la ruïna, que si el tripartit ho va fer tan malament, que si el tripartit tomba, que si el tripartit gira. De vegades sembla que a CiU encara estiguin interpretant el paper d’oposició. No cal continuar remarcant de qui és la culpa. Primera, perquè això no resoldrà pas la situació. Segona, perquè cada minut que ens despistem mirant enrere, l’Estat l’aprofita per continuar collant. I tercera, perquè no cal convèncer de res una ciutadania que ja va deixar ben clar a les urnes què pensava del tripartit. Potser tocaria fer-nos oblidar el malson, no pas anar-nos-el recordant com la cançó de l’enfadós. (Publicat a l’Avui el 18 de febrer de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a Contra el tripartit es viu millor

Octubre, de Miquel Pairolí

16 febrer 2011 per

Portada del llibe

He llegit Octubre, de Miquel Pairolí, i puc dir que és la delícia més destacable que m’ha entrat pels ulls en molts anys. Lluny de les observacions afuades i clarividents sobre l’actualitat informativa amb què Pairolí ens delecta diàriament a El Punt i l’Avui, Octubre és un dietari de la vida minúscula, que és on hi ha l’existència en majúscules, amb observacions minimalistes de les petites rutines quotidianes i anàlisis lúcides dels grans temes que no tenen temps ni actualitat, perquè són d’actualitat permanent, com l’existència, la mort, la condició humana, els orígens, la identitat. Un dietari que inclou una dura reflexió sobre l’ofici d’escriure, i una encara més dura valoració de l’ofici de criticar els que escriuen. Una mirada que podríem dir que és planiana si això vol dir que tot escriptor té els seus referents, però que és plenament pairolinià si cal decidir, i cal decidir-ho, que Miquel Pairolí és un escriptor amb veu pròpia, amb una veu ferma però sense estridències. Octubre és un llibre d’aquells que cal llegir, encara que no vulguis, amb un llapis a la mà, per subratllar la gran quantitat d’aforismes, sentències i frases brillants que conté. Unes quantes per fer boca abans d’acabar.

“Avui dia circulen moltes idees interessadament enganyoses sobre la qüestió dels antecedents. És el vent que bufa. El progrés de la genètica com a ciència coincideix amb el menyspreu de l’herència familiar i cultural com a tret que caracteritza la personalitat. Un contrast ben curiós. Alguns afirmen alegrement que tant li fa els orígens de cadascú, en la societat democràtica de ciutadans lliures en qu`vivim. Tots iguals i humans. Sí, la mà ha de ser estesa a tothom. En efecte, tant és a l’hora de relacionar-nos, però no pas a l’hora de definirnos, de mirar endins de cadascú, de voler saber com som i per què adoptem algunes actituds que provenen del subconscient o de l’inconscient i que ens retraten. Els orígens compten, de vegades a favor i d’altres en contra, determinen actituds i són la clau que explica algunes reaccions que tenim. No és pas veritat qu tant sigui tenir uns avantpassats com uns altres, provenir d’un entorn familiar o d’un altre, igual com no és veritat que tenir una infantesaplàcida i ben comportada suposi el mateix que patir-ne una de tempestuosa i difíil. Tot marca i per sempre. Els orígens familiars i socials es poden refusar, assumir o pretendre que no tenen importància. Refusar-los indica un conflicte, una lluita al cor d’un mateix. Un problema irresolt i potser irresoluble. (…) Per coneixer-se un mateix, és important saber d’on es prové i acceptar-ho. No ha de ser motiu de presumpció ni de vergonya, perquè és un fet que no es trìa, però no es pot ignorar ni voler prescindir-ne tranquil·lament, en nom d’una suposada fraternitat universal dels fills d’Adam i Eva. Aquests entusiasmes tenen una base molt fluixa. Sé d’on vinc i procuro ser-hi conseqüent. Aquest principi tan simple contribueix a l’equilibri, permet mirar enrere sense vanitat i viure tocant de peus a terra”

“Concedim que els crítics literaris van ser primer lectors intel·ligents i que algun fins i tot conserva aquesta virtut. El que passa és que, quan ha guanyat la patent i el crític exerceix, tot pren una altra dimensió que, curiosament, no sol pas incrementar la lucidesa, sinó el prejudici. El de crític sembla un grau superior, més expert, més competent i fiable, professional i tot. La seva aurèola modifica la condició de lector intel·ligent, però en comptes de perfeccionar-la, sovint l’esguerra. Només hi afegeix complexitat, obscuritat, pretensió.”

“Per als meus comentaris procuro triar llibres que pressuposo que m’interessaran. Així gaudeixo de la lectura i no perdo el temps. A un crític literari amb totes les lletres li convé justament el contrari: necessita amb una certa freqüència comentar llibres que no li agradin perquè si persisteix gaire en l’elogi la seva fama se’n pot ressentir.”

“Una de les estratègies per aconseguir la serenitat, l’equilibri i el benestar consisteix a vèncer l’orgull. A la joventut, el foc de l’orgull fa cometre excessos que després, de més grans, de vegades, lamenten (…) Si el fenomen és més rebec, si de grans no l’hem domat perquè és un tret del caràcter, l’orgull es torna patètic i dóna turment.”

“Sembla que l’èxit ha de ser una conseqüència de talent. És la creença més estesa i regular. Però les coses no són tan simples (…) L’èxit sovint no prové del talent, sinó de l’habilitat i la murrieria.”

“S’ha de tenir molta paciència, avui dia, als teatres. S’hi ha de suportar molta genialitat.”

Només han estat uns tastets. Val la pena polir-se tota l’ampolla d’aquest gran reserva que és Octubre.

Publicat a El llegir no fa perdre l'escriure | Etiquetes | Comentaris tancats a Octubre, de Miquel Pairolí

El mercat petit

15 febrer 2011 per

Durant la presentació, fa uns quants dies, del nou equip de la Conselleria de Cultura, el senyor Ferran Mascarell va afirmar, segons vaig llegir en alguns diaris, que «bona part dels malestars i tensions en l’àmbit cultural tenen a veure amb el desajust entre la capacitat de producció i un mercat petit». La frase em dóna voltes pel magí des de fa dies. Concretament això del «mercat petit». Un concepte curiós. Una afirmació que defineix molt bé una determinada concepció de la cultura catalana i no només de la cultura catalana sinó de l’empresa catalana en general. Mercat petit? En quin sentit? En el món de l’art, per exemple, es pot dir que els artistes catalans estiguin condemnats a un mercat petit? Antoni Tàpies, Miquel Barceló, Jaume Plensa, per citar només unes quantes figures de renom internacional, tenen un mercat petit? Sona estrany. Equipaments com el Museu Dalí o el Museu Picasso, tenen un mercat petit? Les llistes de visitants demostren que no. A quin sector de la cultura es refereix, doncs, el conseller Mascarell, quan parla de mercat petit? A la música, potser? Jordi Savall és víctima d’un mercat petit? I Montserrat Caballé? I Pau Casals o Tete Montoliu, en el seu moment? Grans figures catalanes i internacionals alhora, solvents en el gran mercat global. Potser l’arquitectura catalana té un mercat petit? Podem citar Enric Ruiz Geli o Enric Miralles, en pau descansi? I Gaudí, referent arreu gairebé un segle després de mort? No és l’arquitectura, tampoc. La cuina encara no deu ser considerada cultura, suposo. Perquè els germans Roca, la Ruscalleda i l’Adrià s’hi farien un tip de riure, amb això del «mercat petit».

Ah! Potser és el cinema, que té un mercat petit. Per això creadors i productors catalans van fent cada cop més forat en els mercats i certàmens internacionals, a banda d’algunes disciplines auxiliars relacionades amb el món dels efectes especials o la caracterització. Fins aquí podem dir que el mercat per a la cultura catalana és tan gran com per a la majoria de cultures. Amb talent, no hi ha fronteres.

M’aturo aquí perquè estic fent trampa. És cert que no costa gaire deduir què vol dir el conseller Mascarell quan parla de «mercat petit». Suposo que es deu referir al mercat lingüístic. Perquè altrament sí que no ho entenc. El mal de la cultura catalana és que es fa en català, doncs? O que el català, simplement, no té prou mercat per ser rendible? Certament, hi ha poca gent al món capaç de llegir o escoltar la llengua catalana i entendre-la. Al món i a Catalunya. N’hi ha poca i cada cop menys. Però el pitjor no és pas que el mercat sigui petit. Primer, perquè la llengua és només un dels canals d’expressió de la riquesa de la cultura catalana, i no torno a posar exemples. I segon perquè no és el mateix parlar d’un mercat petit que parlar d’un mercat dèbil. La força cultural d’un idioma comença perquè els propis parlants i les institucions creguin en aquest idioma com a eina de creació i transmissió cultural. Aquí, però, no som capaços ni de garantir que es pugui escoltar o llegir cinema en català. És només un exemple. Però també és un símptoma. (Publicat a Presència el 13 de febrer de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a El mercat petit

Un senyor de Mequinensa

14 febrer 2011 per

Ja m’imagino que entre les vostres principals preocupacions i interessos no hi ocupa pas cap lloc destacat el seguiment de la segona divisió del futbol espanyol, anomenada Liga Adelante no us sabria pas dir per què, doncs tenint en compte que es tracta de la segona divisió, que ve a continuació de la primera, potser seria més ajustat dir-ne Liga Detràs. Com en molts altres afers, els designis dels espanyols són inescrutables. Malgrat tot, en tant que lectors ben informats m’imagino que haureu tingut notícia d’un succés que va passar dissabte a la sala de premsa del camp de l’Osca, ciutat aragonesa coneguda amb el nom oficial de Huesca i que molts catalans anomenem uesque, amb e neutra final.

El cas: en l’esmentada roda de premsa, l’entrenador del Girona, Raül Agné, s’aixeca i marxa perquè els periodistes locals li recriminen que respongui una pregunta en català. No hi fa res que faci una estona que està contestant en l’idioma de Cervantes i de Belén Esteban totes les qüestions que li han plantejat. No hi fa res que aclareixi que després de fer la seva exposició en català no tindrà cap inconvenient a repetir-la en castellà. No hi fa res, perquè no hi ha res a fer. Les xarxes socials van plenes de missatges de suport al tècnic. S’ho mereix. La intolerància espanyola ens porta a fer pinya encara que sigui aferrant-nos a actes que en qualsevol altre país democràtic serien considerats normals. El que li ha passat a Agné no només no és normal sinó que té un punt d’absurd, perquè tenint en compte que aquest bon senyor és de Mequinensa, menyspreant-lo a ell i el català, els d’Osca no fan altra cosa que menysprear la seva pròpia terra. (Publicat a l’Avui el 14 de febrer de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a Un senyor de Mequinensa

Salgado, paga el que és nostre

13 febrer 2011 per

El suggeriment fet ahir per la ministra Elena Salgado al govern dels catalans és un dels exercicis de cinisme polític més execrables dels últims temps, i mireu que el tenen amunt, a Madrid, el llistó del recargolament dialèctic verinós. Dir als representants d’una nació com Catalunya, que és víctima d’un espoli fiscal antic i molt llarg, que si volen tenir més ingressos el que han de fer és apujar els impostos que tenen sota la seva responsabilitat, és d’una barra antològica. Com pot ser tan desvergonyida aquesta representant del govern d’un Estat que tot just ara s’ha avingut a pagar, tard i malament, 760 milions que deu a Catalunya des de l’any 2008? Com pot tenir la cara tan dura la màxima autoritat econòmica d’un executiu que reté 1.350 milions més del fons de competitivitat perquè li convé a ella i als seus comptes, tot i que els diners són ben nostres? Com gosa dir-nos que apugem els impostos la sangonera que cada any es queda una picossada dels tributs que disciplinadament paguem els catalans perquè acabin asfaltant i equipant les Espanyes més improductives?

Hem d’encaixar aquesta bufetada de senyoreta refistolada com criats obedients? Hem d’abaixar el cap com esclaus submisos? Ens hem de sentir culpables d’estar escurats quan, al marge de la mala gestió que hi pugui haver hagut, la principal raó que els números no quadrin és que Espanya ens ofega sistemàticament? Qui li anirà a dir a la senyora Salgado que per fer caixa no cal apujar els impostos als catalans sinó limitar-se a no robar-nos els que ja paguem. No hi ha dret. O, més ben dit, el dret que hi ha no ens serveix. (Publicat a l’Avui l’11 de febrer de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a Salgado, paga el que és nostre

« Articles més nous - Articles més antics »