Escrits amb els dits

El tercer, en discòrdia (dia 5)

14 novembre 2010 per Carles Ribera

Els seguidors de les retransmissions de les curses de F-1 estan acostumats que, quan hi ha un pilot que corre destacat en el primer lloc, sovint les càmeres i els comentaristes se centren en algun duel interessant entre la resta de competidors. En la cursa electoral d’enguany al Parlament de Catalunya, amb Mas força destacat i Montilla situat en un segon lloc inamovible, la lluita per la tercera plaça sembla, ara per ara, la més renyida, amb Puigcercós pilotant per mantenir el vehicle republicà com a tercera força al Parlament, una plaça que li disputa amb moltes possibilitats el PP d’Alícia Sánchez-Camacho. Un duel intens i alhora complex, perquè ERC i el PP corren la mateixa cursa però en circuïts diferents. Els independentistes, procurant que els nans que els han anat creixent no facin una estirada excessiva, i els populars acostant-se a la dreta més extrema de l’espectre electoral. És una lluita, per tant, en la qual no es disputen un mateix sector de l’electorat, la qual cosa introdueix tantes variables en l’anàlisi que la incògnita és possible que es mantingui fins a la mateixa ratlla d’arribada del dia 28. L’última enquesta coneguda amb certa fiabilitat, la del CIS, dóna a Esquerra un lleuger avantatge, el primer després de molts mesos resignant-se al quart lloc. Sigui com sigui, està fora de dubte que l’estratègia de l’equip de campanya de Puigcercós és intentar salvar els mobles d’una davallada inevitable podent acreditar el manteniment de la posició a l’hemicicle, un objectiu que defensen atiant l’orgull nacional de tots aquells que no voldrien que el tercer en discòrdia fos un partit nacionalista espanyol.

Per la seva banda, la campanya del partit de Rajoy a Catalunya, enfocada amb un ull posat al Parlament i l’altre a les pròximes eleccions generals, sembla que no obtindria els resultats esperats amb el cop de timó cap a l’extremisme conservador i anticatalanista, que més que atraure votants temptats per l’extraradi democràtic, si els vaticinis més enraonats no l’erren clamorosament, espantaria l’elector moderat.

Però tot i així, el líder dels populars espanyols es manté en la seva línia i ahir s’acomiadava per un dies de Catalunya destacant la incidència negativa del nacionalisme i les “obligacions identitàries” en la marxa de l’economia. No molt lluny de Vila-seca, on es trobava Rajoy, el vicepresident espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, donava suport al candidat Montilla en un míting de petit format a Tarragona i recordava que el PP era qui havia inventat la “catalanofòbia”. Davant d’aquest argument, Pérez Rubalcaba va reclamar a CiU que aclareixi si té intenció de pactar amb el partit que va recórrer l’Estatut i va arribar a acusar Catalunya de trencar Espanya.

L’arribada dels cosins

Artur Mas va respondre al vicepresident posant de manifest les contradiccions dels socialistes, que bé han pactat amb els populars al País Basc. El candidat de CiU va ironitzar sobre la presència dels referents espanyols del PSOE i el PP en la campanya. “Han hagut de cridar el primo de Zumosol”, va afirmar.

Després de Francesc Antich, Ramón Jauregui i Pérez Rubalcaba avui li arriba el torn a Rodríguez Zapatero, que s’estrena a Viladecans. Els socialistes jugaran avui a casa en el seu primer gran míting de l’esprint final per al 28-N. Serà el termòmetre per comprovar el grau de mobilització de la família socialista, no molt engrescada segons les enquestes. Fins a tres vegades es desplaçarà el líder del PSOE a Catalunya. Diumenge que ve a Lleida i el dia 25 a Barcelona, acompanyat d’un altre pes pesant del PSOE, Felipe Gonzàlez. L’escenari d’aquest míting és encara un misteri. (Publicat a l’Avui i El punt, el 14 de novembre de 2010)

Publicat a Eleccions nacionals 2010, Ni tu, ni vos, País patit | Etiquetes Eleccions nacionals 2010, País patit | Comentaris tancats a El tercer, en discòrdia (dia 5)

El tercer, en discòrdia (dia 4)

13 novembre 2010 per Carles Ribera

Els seguidors de les retransmissions de les curses de F-1 estan acostumats que, quan hi ha un pilot que corre destacat en el primer lloc, sovint les càmeres i els comentaristes se centren en algun duel interessant entre la resta de competidors. En la cursa electoral d’enguany al Parlament de Catalunya, amb Mas força destacat i Montilla situat en un segon lloc inamovible, la lluita per la tercera plaça sembla, ara per ara, la més renyida, amb Puigcercós pilotant per mantenir el vehicle republicà com a tercera força al Parlament, una plaça que li disputa amb moltes possibilitats el PP d’Alícia Sánchez-Camacho. Un duel intens i alhora complex, perquè ERC i el PP corren la mateixa cursa però en circuïts diferents. Els independentistes, procurant que els nans que els han anat creixent no facin una estirada excessiva, i els populars acostant-se a la dreta més extrema de l’espectre electoral. És una lluita, per tant, en la qual no es disputen un mateix sector de l’electorat, la qual cosa introdueix tantes variables en l’anàlisi que la incògnita és possible que es mantingui fins a la mateixa ratlla d’arribada del dia 28. L’última enquesta coneguda amb certa fiabilitat, la del CIS, dóna a Esquerra un lleuger avantatge, el primer després de molts mesos resignant-se al quart lloc. Sigui com sigui, està fora de dubte que l’estratègia de l’equip de campanya de Puigcercós és intentar salvar els mobles d’una davallada inevitable podent acreditar el manteniment de la posició a l’hemicicle, un objectiu que defensen atiant l’orgull nacional de tots aquells que no voldrien que el tercer en discòrdia fos un partit nacionalista espanyol.

Per la seva banda, la campanya del partit de Rajoy a Catalunya, enfocada amb un ull posat al Parlament i l’altre a les pròximes eleccions generals, sembla que no obtindria els resultats esperats amb el cop de timó cap a l’extremisme conservador i anticatalanista, que més que atraure votants temptats per l’extraradi democràtic, si els vaticinis més enraonats no l’erren clamorosament, espantaria l’elector moderat.

Però tot i així, el líder dels populars espanyols es manté en la seva línia i ahir s’acomiadava per un dies de Catalunya destacant la incidència negativa del nacionalisme i les “obligacions identitàries” en la marxa de l’economia. No molt lluny de Vila-seca, on es trobava Rajoy, el vicepresident espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, donava suport al candidat Montilla en un míting de petit format a Tarragona i recordava que el PP era qui havia inventat la “catalanofòbia”. Davant d’aquest argument, Pérez Rubalcaba va reclamar a CiU que aclareixi si té intenció de pactar amb el partit que va recórrer l’Estatut i va arribar a acusar Catalunya de trencar Espanya.

L’arribada dels cosins

Artur Mas va respondre al vicepresident posant de manifest les contradiccions dels socialistes, que bé han pactat amb els populars al País Basc. El candidat de CiU va ironitzar sobre la presència dels referents espanyols del PSOE i el PP en la campanya. “Han hagut de cridar el primo de Zumosol”, va afirmar.

Després de Francesc Antich, Ramón Jauregui i Pérez Rubalcaba avui li arriba el torn a Rodríguez Zapatero, que s’estrena a Viladecans. Els socialistes jugaran avui a casa en el seu primer gran míting de l’esprint final per al 28-N. Serà el termòmetre per comprovar el grau de mobilització de la família socialista, no molt engrescada segons les enquestes. Fins a tres vegades es desplaçarà el líder del PSOE a Catalunya. Diumenge que ve a Lleida i el dia 25 a Barcelona, acompanyat d’un altre pes pesant del PSOE, Felipe Gonzàlez. L’escenari d’aquest míting és encara un misteri. (Publicat a l’Avui, el 14 de novembre de 2008)

Publicat a Eleccions nacionals 2010, País patit | Etiquetes Eleccions nacionals 2010, País patit | Comentaris tancats a El tercer, en discòrdia (dia 4)

CiU no tanca el partit (dia 3)

13 novembre 2010 per Carles Ribera

Tal com diu Pep Guardiola del Barça d’aquesta temporada, CiU guanya però no acaba de tancar els partits. És la impressió que es pot extreure de l’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) feta pública ahir, que evidencia una estirada considerable del suport electoral a la federació liderada per Artur Mas, però encara a una distància respectable (nou escons) de la majoria absoluta.

El sondeig considerat més fiable (el 2006 va ser el que es va acostar més als resultats reals) va ser rebut ahir amb un relativisme moderat però alhora amb força satisfacció per part de totes les formacions, la majoria de les quals, en vista d’aquesta estimació, ho van tenir fàcil per portar l’aigua al seu molí dialèctic. Artur Mas va optar per reforçar el seu discurs marcadament antitriomfalista: “Aquesta enquesta ens va bé, no ens lamentem. És un toc d’atenció per a tots aquells que creuen que les eleccions ja estan guanyades”.

Des dels socialistes, tant el cap de campanya, Jaume Collboni, com, posteriorment, el presidenciable José Montilla, en un míting a Sabadell van llançar el missatge que el PSC ha aturat la davallada per començar a remuntar. Per bé que, de moment, els 33 diputats que els atorga el CIS no farien altra cosa que igualar el pitjor resultat de la història d’aquesta formació (l’any 1980 amb Joan Reventós).

A Esquerra l’enquesta li ha esbandit momentàniament els tremolors, ja que el vaticini demoscòpic és molt menys catastrofista del que s’havia publicat fins ara, i fins i tot manté els republicans per davant del PP. El líder d’ERC, Joan Puigcercós, també va parlar de “remuntada” en vista d’una “situació adversa”. Alhora, va alertar de la necessitat d’assegurar que el PP quedi per darrere de l’independentisme, alertant del “vot ocult” del PP que les enquestes no solen detectar. Precisament aquesta última interpretació coincideix amb el desig d’Alícia Sánchez-Camacho, que ahir va tornar a fer tàndem amb Rajoy en l’operació de la dreta espanyola per fer un primer test de força amb vista al futur assalt a La Moncloa.

L’anàlisi del sondeig, per cert, també permet afirmar, aritmèticament parlant, que CiU es troba encara un escó per sota del tripartit. A les cuines de les tres formacions que han governat Catalunya els últims set anys, no obstant això, ahir observaven amb pànic la contingència d’una reedició, en minoria, del mateix pacte.

Al marge de les reaccions a l’enquesta, la jornada d’ahir va estar marcada per l’anunci de Mas que si arriba al govern no renunciarà a l’emissió de bons, tot i que els va plantejar com una ampliació de capital per progressar i no com una taula de salvació per als comptes de la Generalitat. Montilla, per la seva banda, va postular-se com a l’únic capaç d’evitar que Mas quedi “segrestat” per la necessitat d’obtenir suport del PP o d’ERC. Paral·lelament, el número tres del PSC, Celestino Corbacho, va treure a passejar pels carrers de l’Hospitalet la cara més PSOE dels socialistes, anunciant una ofensiva legal, si cal, per evitar una consulta sobiranista. (Publicat a l’Avui i El Punt el 13 de novembre de 2010)

Publicat a Eleccions nacionals 2010, País patit | Etiquetes Eleccions nacionals 2010, País patit | Comentaris tancats a CiU no tanca el partit (dia 3)

El lideratge en joc (dia 2)

12 novembre 2010 per Carles Ribera

Al final no ha protagonitzat el final de campanya, sinó el principi. L’anunci de Jaume Roures, president de Mediapro, que el Barça-Madrid es jugarà l’endemà del 28-N va marcar ahir les hores prèvies a l’arrencada d’una campanya electoral en què hi ha en joc el lideratge del país per als pròxims quatre anys. Els presidenciables van fer breus comentaris entre la indiferència i l’assentiment sobre la cita del Camp Nou, amb l’alleujament més o menys dissimulat dels dirigents d’un país de referents simbòlics tan descompensats que obliguen a valorar la data d’un partit de futbol a l’hora de convocar unes eleccions nacionals.

En el camp estrictament polític, la jornada va començar amb la confirmació, per part del cap de campanya de CiU, David Madí, que el gran derbi de la política catalana queda públicament descartat. Públicament, perquè amb el debat cara a cara entre Mas i Montilla feia dies que no hi comptava ningú.

Resolts els detalls menors, la batalla dels missatges clau va començar a definir amb nitidesa els eixos argumentals de la majoria de formacions. L’equip d’Artur Mas busca mantenir la tensió en la seva parròquia per evitar el relaxament que pot provocar la sensació de victòria segura. No confiar-se. Serà l’ítem principal d’una campanya que CiU revesteix amb el reiterat argument del vot útil i de la necessitat que surti de les urnes un govern fort. A l’altra banda del carrer principal, José Montilla ha optat per fer una entrada en escena a través de les noves tecnologies, i ahir, que físicament va ser a Madrid bona part del dia, va llançar una piulada meticulosa i concisa des del Twitter amb cinc promeses que són la columna vertebral de l’estratègia electoral dels socialistes: ni pacte amb el PP, ni referèndums sobiranistes, ni anar més enllà de l’Estatut i, en positiu, liderar la lluita contra la crisi i apostar per un govern ‘socialista, d’esquerres, progressista i catalanista’.

La disputa pel tercer lloc a l’hemicicle centra els objectius d’ERC i el PP. Puigcercós va fer una arrencada dirigida a reagrupar a l’entorn d’Esquerra el vot útil que, segons les enquestes, sembla orientat cap a les noves opcions independentistes que li disputen l’espai. Sánchez-Camacho va a totes des de la primera jornada, amb una intensa mini gira de Rajoy que va començar ahir i acabarà demà, amb una rèplica anunciada per a mitja campanya. L’aterrada espanyola en campanya no serà pas només per a la dreta: el PSOE també treu els santcristos grossos (Jauregi, avui; Rubalcaba, demà; Zapatero, diumenge) per escortar Montilla en el seu intent de remuntada.

Publicat a Eleccions nacionals 2010, País patit | Etiquetes Eleccions nacionals 2010, País patit | Comentaris tancats a El lideratge en joc (dia 2)

Directes cap al 28-N (Dia 1)

11 novembre 2010 per Carles Ribera

La cursa cap a les urnes entra a partir d’avui a la mitjanit en el tram decisiu. És l’inici oficial d’una campanya que en realitat fa mesos que s’allargassa com a culminació agònica d’un final de legislatura marcat per la tragèdia de la sentència del TC sobre l’Estatut. Un procés judicial que va ser el detonant d’una escalada identitària iniciada amb la tanda de consultes i congriada el 10-J però que, uns mesos després, ha quedat diluïda per la proliferació de missatges dispersos i el viratge general cap al tacticisme a curt termini.

La campanya electoral, a la qual concorren més formacions que mai abans en la història de l’autogovern, culmina un quadrienni en què Catalunya ha viscut l’experiència d’un segon tripartit que, fent cas de les enquestes conegudes fins ara, serà difícil de repetir per qüestions aritmètiques, i que, si s’han de creure els missatges actuals dels mateixos socis de govern, serà impossible de repetir per incompatibilitat sobrevinguda de projectes polítics.

El marge de la victòria

Així doncs, a disset dies del veredicte definitiu de les urnes, CiU sembla que arrenca amb un avantatge prou còmode per obtenir la victòria per tercer cop seguit, però aquesta vegada, sembla que amb possibilitats de governar més nítides que en les dues ocasions anteriors. Una nitidesa enterbolida, d’una banda, pels efectes desmobilitzadors que podria tenir un triomfalisme que el presidenciable Artur Mas defuig de manera sistemàtica. Un horitzó, d’altra banda, també condicionat per la incertesa d’una participació que, si acaba sent tan baixa com vaticinen les estimacions més pessimistes, podria confegir un hemicicle fragmentat per l’entrada de formacions fins ara extraparlamentàries. Un escenari envitricollat al màxim davant d’una hipotètica política d’aliances postelectorals en cas d’absència d’una majoria prou àmplia per formar govern.

En aquesta conjuntura, si les darreres eleccions van ser presidides per la confrontació pràcticament bipartida entre els models de CiU i del tripartit, la campanya present té un dibuix molt més atomitzat (amb el PP situat a l’extraradi de la normalitat democràtica a la recerca del vot més reaccionari i espanyolista) però també, i potser per això, enfocada a la crida al vot útil i l’apel·lació a la necessitat d’un govern fort i cohesionat. Més que el model de tripartit, allò que està en crisi avui en la política catalana és la cultura de la coalició. La por de governar des de la debilitat en uns moments de crisi econòmica profunda i de fractura abismal amb Espanya és, a hores d’ara, un comú denominador dels projectes polítics amb aspiracions reals d’arribar al poder. No és Mas o Montilla, no és sobiranisme o autonomisme, no és ni-ni. És una pugna per una hegemonia que, si en quinze dies la campanya no ho capgira, està més a l’abast d’un que dels altres. (Publicat a l’Avui l’11 de novembre de 2010)

Publicat a Eleccions nacionals 2010, País patit | Etiquetes Eleccions nacionals 2010, País patit | Comentaris tancats a Directes cap al 28-N (Dia 1)

Catalunya no és bilingüe

11 novembre 2010 per Carles Ribera

La creixent pruïja bilingüista de l’espanyolisme radical ens pot coure i picar molt (a mi em treu de polleguera i m’encén, per afegir-hi dues reaccions més), però en el fons, si hi reflexionem una mica, l’ofensiva per ressituar l’espanyol a Catalunya en realitat és fruit de la constatació que en aquest país el bilingüisme que formalment reclamen ja fa almenys una dècada que, sociològicament, ha passat avall. Només cal sortir al carrer per comprovar que hi ha moltes més llengües d’ús corrent al costat del català i del castellà. Segons en quins barris de Barcelona i segons en quines urbanitzacions de la Costa Brava, el català i el castellà, fins i tot, hi són en franca minoria.

Catalunya s’ha convertit en una societat plurilingüe, perquè s’hi parlen moltes llengües i perquè hi ha molts ciutadans que parlen més de dos idiomes amb total normalitat. Des dels fills de la darrera immigració, capaços d’expressar-se alhora en la llengua familiar, com el xinès, l’urdú o l’amazic, el català de l’escola o el castellà de Gran Hermano, fins als joves en general d’entre 15 i 19 anys, la meitat dels quals, segons les últimes estadístiques, ja són capaços de comunicar-se en anglès amb normalitat. La por que té Espanya és aquesta, i contra això, sota la cantarella anacrònica del bilingüisme, oculta la intenció real: implantar el castellà, en comptes del català, com a llengua vehicular, com la parla de trobada on confluir des de la diversitat. Ser útil és l’única possibilitat real de supervivència que té una llengua minoritària i minoritzada com la nostra. És contra això que Espanya dispara tota la seva artilleria política i legal. (Publicat a l’Avui el 5 de novembre de 2010)

Publicat a País patit | Etiquetes País patit | Comentaris tancats a Catalunya no és bilingüe

El poc Honorable

10 novembre 2010 per Carles Ribera

No sé pas si el president del meu país va fer una bona interpretació l’altre dia al Polònia imitant en Sergi Mas, perquè només n’he vist un fragment per internet i sense so, però trobo que el 4 de novembre de 2010, data de l’emissió del programa esmentat, marca un dels moments històrics més baixos de la institució de la presidència de la Generalitat. Que la primera autoritat del meu país es presti a fer el pallasso a la tele és injustificable des de cap punt de vista que consideri Catalunya i les seves institucions com una cosa digna. D’acord que el programa té una audiència brutal. D’acord que s’acosten eleccions i no es pot perdre cap oportunitat de treure el cap a la televisió o a on sigui. D’acord que la resta de presidenciables han passat pel mateix plató. Ja s’ho faran, és el seu prestigi. Però cap, almenys fins ara, és el president de Catalunya. El president de Catalunya no representa només les opcions electorals d’un partit. Representa el país. I ha de prendre distància respecte de certes situacions. El càrrec de Molt Honorable no és un simple afegitó protocol·lari. És una distinció a la qual es deu aquell qui la rep. I prestar-se a fer una xarlotada en un programa de riure és, si més no, haver-se escoltat massa seriosament uns assessors que no sé si volen mal a Montilla (no ho crec, però tampoc no m’estranyaria després del que van fer al seu predecessor), però segur que és ínfima la consideració que tenen pel càrrec institucional que aspiren a mantenir. Enhorabona, per cert, als polonesos, per haver aconseguit que hi anés Montilla. El problema no és haver-lo convidat, sinó que ell s’hagi deixat convèncer. (Publicat a l’Avui el 8 de novembre de 2010)

Publicat a País patit | Etiquetes País patit | Comentaris tancats a El poc Honorable

Gossos en persona

5 novembre 2010 per Carles Ribera

Mentre m’afaito, sento per la ràdio que els de can McDonald’s (si escric can suposo que em sobra l’essa apostrofada, però com que és la marca, ho deixo) deia que he escoltat que els de can McDonald’s el mes de gener vinent començaran a oferir la possibilitat de celebrar banquets de casament. Es veu que el menú serà l’habitual. De moment, posaran en marxa la divisió de casoris de forma experimental en dos establiments a Hong Kong. Coi, penso procurant de no tallar-me (sóc dels que no saben fer dues coses alhora, com ara afaitar-me i pensar), ja tens tema per a l’article d’aquesta setmana. Total, que vaig rumiant-hi fins que, sortint de casa, veig que ja m’han entaforat la dosi diària de paperassa publicitària a la bústia. M’hi acosto per retirar-la i, just quatre bústies a l’esquerra, em fixo en la placa d’uns veïns que conec només de vista. La lluentor de la placa denota que és nova. Hi figuren inscrits dos noms clarament identificables com a humans, i un tercer a sota: Bobby. Bobby és un nom inventat per preservar la intimitat del quisso, perquè es tracta d’un gos, això segur, ja que els veïns no tenen mainada i, en canvi, els trobo tot sovint pasturant un petaner.
M’han ben fotut. La magnitud del descobriment m’obliga a canviar el tema de l’article a mig rumiar-lo. Perquè això altre es mereix una reflexió llarga. No me’n sé avenir que en la nostra societat hàgim arribat a l’extrem d’inscriure el nom del gos a la placa de la bústia. Sóc conscient que hi ha molta gent que s’estima el gos com si fos un més de la família. Ja sé que hi ha persones que fins i tot s’estimen més el gos que la família. També reconec part de veritat en aquell acudit feminista que explica que els homes i els gossos s’assemblen perquè quan hi parles tant un com l’altre et miren (sobretot si ets dona) com si t’entenguessin. Tot això ja ho sé i no penso discutir-ho perquè cada cop que ho faig em plouen unes cartes ben animals defensant la humanitat canina. Però el cas de la bústia no em cap al cap per més que m’hi esforço, intento ser obert i provo d’acceptar que cagar-se a la vorera és un acte tan humà com anar tot darrere recollint-la merda o fins i tot com anar tot darrere i trepitjar-la.
Analitzat racionalment, però, no em traureu del parer que l’objectiu de posar noms a les bústies és, bàsicament, identificar els possibles receptors de correspondència per facilitar la feina al carter. No estem parlant de clavar una placa a la porta de casa, just sota l’espiell, per indicar qui viu dins l’habitatge. Estem parlant de la bústia. Per tant, posar el nom del gos a la bústia, imagino, hauria de pressuposar que el gos és susceptible de rebre correspondència. I això em porta a un doll en cadena de preguntes, com ara: quin tipus de correspondència deu rebre un gos? I qui l’escriu, aquesta correspondència? Altres gossos? Perruquers canins fent ofertes de tallar i rentar? I, aquesta correspondència, si és que n’hi ha, qui la llegeix? O qui la hi llegeix? I encara un últim dubte, si mai conviden els veïns del segon tercera a un casament, podran dur-hi el gos? I si el casament és al McDonald’s? (Article publicat a presència el 31 d’octubre de 2010)

Publicat a Ni tu, ni vos | Etiquetes Nitunivós | Comentaris tancats a Gossos en persona

De Mohameds i d’ases

4 novembre 2010 per Carles Ribera

Quan l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat per als amics) encara no existia, per saber quins eren els noms més comuns calia recórrer al refranyer: “De Joseps, Joans, Peres i ases, n’hi ha a totes les cases.” Si feu passar el Joan al davant o n’elimineu el Pere, també val. Una dita metafòrica, amb un punt de malícia, però reveladora d’una realitat.

Aquest adagi ja no respon a l’actualitat onomàstica catalana, si fem cas, ara sí, del recompte de l’Idescat. Avui, el nom de nen (anava a dir “nom de pila”, però de seguida veureu que seria incorrecte) que s’ha posat més durant l’últim any per exemple al Baix Empordà ha estat Mohamed. Curiós. Curiós, però no necessàriament preocupant. Avui és Mohamed i abans foren els Joans, els Joseps i els Peres (els ases, bé, gràcies), que en van desplaçar d’altres. Ibrahim Ibn Yaqub, Moixé ben Nahman o Shlomo ben Aderet van ser uns ciutadans importantíssims de Tortosa, Girona i Barcelona, respectivament, que van viure fa segles i que parlaven un català impecable, o almenys tan impecable com els seus conciutadans d’aleshores. Per tant, l’evolució dels noms és relativa. El que compta és que si algun dia el refrany acaba resant “de Mohameds, Hassans, Omars i ases, n’hi ha a totes les cases”, no serem acusats de xenofòbia per algun integrista incapaç de captar-ne la ironia i el doble sentit. Ens costarà, segur. Però arribarà. De moment, hi som força lluny. Concretament som en el punt de sentir-nos a dir que el refrany “de Joans, Joseps, Peres i ases, n’hi ha a totes les cases” és masclista perquè no respecta la paritat. De camí per córrer, en tenim, doncs. No ens poséssim pas nerviosos. (Publicat a l’Avui el 25 d’octubre de 2010)

Publicat a País patit | Etiquetes País patit | Comentaris tancats a De Mohameds i d’ases

Som espanyols perquè volem

3 novembre 2010 per Carles Ribera

Podem estar emprenyats, dolguts, decebuts, consternats, ofesos i indignats, perquè el cas de l’ofensiva contra la llengua catalana és tan greu que aquestes sensacions, i moltes altres, estan plenament justificades; podem blasmar el PP, criticar-lo, denunciar-ne la barra, l’atreviment, la radicalització totalitària, la fúria anticatalana, la fúria espanyolista; podem dir el nom del porc a Alícia Sánchez-Camacho (ho dic en masculí perquè en femení el nom del porc adopta unes connotacions que serien més apropiades en boca de l’alcalde de Valladolid i no és pas la meva intenció); podem sentir-nos com vulguem i escopir tot el fel que convingui, però donar la culpa al PP, al PSOE (i sucursals), als jutges que els fan la gara-gara, o a l’Estat espanyol en pes, arriba un punt que resulta inoperant, i aquest punt arriba justament aquí.

Passat el punt, cal admetre que no podem oblidar que si estem suportant tota aquesta situació és perquè volem. Cada cop que hi ha eleccions, votem obstinadament continuar sent espanyols, o, si més no, votem continuar presoners de l’Espanya singular. D’acord que marxar-ne pot ser més o menys complicat, menys que més conflictiu i que cal un procés que no serà curt. Però tot comença dient, majoritàriament, senyors, nosaltres marxem. Mentre no quedi clar això, Espanya ens tractarà com demanem: com a espanyols. Reflexionem-hi ara que vénen eleccions. D’ofertes per a la independència, siguin per obtenir-la al gener vinent o després del concert econòmic si cal, n’hi ha de sobres. Només cal posar un paper dins d’una urna. Amb seny, però també amb determinació. (Publicata a l’Avui el 29 d’octubre de 2010)

Publicat a Ni tu, ni vos, País patit | Etiquetes País patit | Comentaris tancats a Som espanyols perquè volem